Li va recordar el jardí de casa seva,
quan encara vivia en aquell poblet de l’interior,
quan encara no coneixia el mar ni els seus perills,
quan encara el cel no s’esquerdava per les bombes.
Va penjar-hi quatre llumetes,
una per cada punt cardinal,
i, just al bell mig de la cruïlla,
un preciós estel espurnejant.
Alguns vianants s’aturaren a la plaça,
volgueren explicar-li, arrossegats per l’obsessió,
que aquelles branques amb copa arrodonida
no eren pas de l’arbre que era tradició.
Ell, exhibint un breu gest d’agraïment,
els va parlar amb nostàlgia als ulls
d’un cel envaït per la de cendra,
d’un mar del que fou salvat per braços amables,
d’un poble de carrers i places alegres,
d’una casa on vivia amb la seva família
i d’un jardí amb una olivera centenària
on el seu pare l’ajudava a enfilar-s’hi
quan només era un petit vailet.
Franc Guinart i Palet / 14-12-2018.
Aquest és un petit poema amb aire nadalenc que he volgut escriure per recordar a tots els desplaçats i refugiats. Segurament en aquestes dates, sovint de caràcter familiar, el seu sentiment d'abandonament encara deu ser més punyent. L'olivera, no cal dir-ho, és molt més que una metàfora; en el fons ens parla de la PAU en majúscules a través de la perseverança i la humilitat. F. G.
Entrades
