Sota l’ombra d’una figuera

La bona ombra

És a l’estiu quan els caminaires sabem apreciar encara més la bona companyia del arbres al llarg de les nostres passejades. A ple sol un corriol obert que s’enfila cap al cim amb només matoll envoltant el trajecte ens pot fer suar la cansalada. Si trobem un sender on el brancatge dels arbres redueix la temperatura alguns graus la nostra remuntada esdevé sense dubte menys feixuga.

Per justificar el poema que ve a continuació, aquest passat cap de setmana d’onada de calor vaig reflexionar sobre un aspecte habitual que tenyeix la societat post-moderna: la intolerància a la frustració, la necessitat de revertir situacions desplaents de manera immediata.

Vet aquí com una figuera que em vaig trobar a tocar d’un caminet estret i extraordinàriament assolellat que voreja dues propietats agrícoles va segrestar uns instants el meu temps i la meva atenció.

I va quedar-me ben clar: quan gaudim de l’ombra hauríem d’aprendre a estimar els arbres que ens la donen.

Bon estiu!

Franc Guinart i Palet

19.06.2017 (Capellades)

Assedegat,

amb la cantimplora buida,

sota l’ombra d’una figuera,

espessa, ampla i generosa,

del Sol abrusador vaig amagar-me.

Insuportable, calor!,

si us plau, que torni l’hivern!!,

dels llavis va escapar-se’m.

Les fulles van caure al terra

i un vent de sobte glaçat

la meva pell va fuetejar.

De l’interior de l’arbre

una veu vaig escoltar:

Respira fons, amic meu,

és el teu temps i el teu camí,

per més que ho desitgis

no el pots avançar ni endarrerir.

Una rialla somorta va precedir

la lenta fusió de la gebrada,

les fulles van tornar a les branques

i un vas d’aigua molt fresca,

recollint mil gotes de fantasia,

als meus peus vaig trobar.

Franc Guinart i Palet

Capellades

19-06-2017

Plàtans escalivats vora el solstici d’estiu

(o deixar-s’hi la pell a l’ofici de fer d’arbre)

Aquests dies el planeta festeja de ple amb el sol. A la nostra latitud la radiació és màxima.

Gràcies al prodigi de la llum que el fa créixer, l’arbre no deixa de tocar el cel expandint-se en el seu cicle vital. Fa seva la dita “renovar-se o morir”: ara es descarrega de totes les agressions que pot; les que no, les va compartimentant. Viure per ell és un procés de canvi i adaptació constant, no es pot permetre el luxe de fugir. Quan no pugui més ralentirà la seva vegetació. Sembla que la seva fisiologia estigui adaptada a l’incivisme i ara bé quan toca desprendre’s de moltes nafres gratuïtes i estrenar pell nova.

Així doncs toca d’espellofar-se, purgar fulla atacada per la cendrosa, i esperar que es faci una comissió per a veure si es pot disposar d’una mica més d’aigua…

Finalment i amb una mica de sort -si li ha tocat viure en un escocell lluny d’un contenidor d’escombraries- (*) potser s’escaparà d’anar-se’n escalivat al canyet ara que ve Sant Joan.

(*) En d’altres anotacions podreu trobar més entrebancades amb la dura realitat arborícola :

• Incendis urbans
• El cromatisme de l’escorça dels plàtans
• Arbres cremats, arbres rostits

Joan de Déu Fernàndez i Brusi

Pamboli amb figues flors albacors i pernil salat

Un plat d'estiu refrescant i deliciós

La figuera Albacor, Albacora o Bacorera fa més de mil anys que es cultiva a la Península Ibèrica i a les Illes Balears. El seu nom prové de l'àrab andalusí Al-Bakurah, que significa la primera fruita, la més primerenca, per les seves figues flors que maduren molt prest a finals de la primavera. Els nostres avantpassats musulmans, dels quals no n'hem d'estar gens envergonyits sino ben orgullosos, parlaven la llengua andalusí a tota la regió anomenada Al-Àndalus, que abarcava el sud de Catalunya i Aragó, tota València (Balansiya, en andalusí), Castella-La Manxa, Extremadura, Murcia (Mursiya, en andalusí) i tota Andalusia i des de l'Algarve portuguès (Al-Garb, en andalusí, que significa l'occident de l'Al-Àndalus) fins a les Illes Balears. Totes les llengües parlades actualment a la Península Ibèrica es vàren enriquir amb milers de paraules del dialecte andalusí que es parlava a Ibèria, que era una barreja d'àrab i llatí vulgar amb fortes influències de les antigues llengues celtibèriques. Paraules tant maques com albacor, emprada sobretot a València i les Illes Balears, són un llegat directe de l'andalusí.

La seva preparació ja no pot ésser més senzilla. Tot seguit us l'explic pas a pas.

Ahir la meva amiga Xesca Roig em va regalar aquestes fantàstiques figues flors albacors, albacores o bacoreres. Al meu hort tenc una figuera d'aquesta antiguíssima varietat, però enguany ha tengut molta peresa i només ha madurades quatre figues flors, mentre que la seva està carregada de fruites grosses i sucoses, com podeu apreciar a la imatge ampliant-la amb un doble clic.

Quan les vaig veure tant apetitoses em va entrar una gola grossa per tastar-les i se me va ocórrer preparar-me un dinar estiuenc de pamboli amb una tomàtiga Raf, figues flors albacors i pernil salat, que a Mallorca anomenam cuixot, tot regat amb un roi generós d'oli d'oliva verge.

Em vaig comprar una barra de pa i en vaig xapar mitja dins un plat llarg.

Per damunt hi vaig distribuir llenques de tomàtiga Raf, que era ben madura i desprenia un flaire deliciós. Tot seguit les vaig salar y regar amb un bon raig d'oli.

Vaig triar les figues flors més madures i les vaig tallar a llenques gruixadetes, distribuint-les per damunt la tomàtiga i regant-les amb un altre roi d'oli. Les figues s'han de menjar sense pelar. Just davall la pell hi concentren una gran quantitat de vitamines i antioxidants antienvelliment i anticancerígens. Ens donen benestar i ens allarguen la vida i no s'han de deixar perdre.

Finalment vaig completar el plat amb mitja dotzena de llenques primetes de cuixot salat.

Us assegur que vaig fer una vega. Vaja quin dinar més bò! N'hagués menjats dos plats. Moltes gràcies, Xesca!

Bon profit, amics!

La invenció de la Natura

Un curs d'estiu de la Universitat de Girona

Des de fa temps, la societat es pregunta com haurien de ser les relacions entre la societat i la naturalesa, arran, sobretot, dels greus reptes ambientals que ens planteja el planeta.

Els objectius del curs 'La invenció de la Natura' són:

- Entendre com ha evolucionat el concepte de natura des de les cultures primigènies fins a la nostra societat actual.

- Debatre, amb diferents experts, com han de ser les relacions entre la societat i l’entorn natural.

- Presentar una vivència de com connectar-se amb la natura.

En conclusió, volem que l’estudiant que participi en aquest curs d’estiu entengui com ha evolucionat el concepte natura i com han estat, com són i com podrien ser les relacions entre la natura i la societat.

Aquest curs s'adreça a tots els estudiosos de la naturalesa, és a dir, geògrafs, biòlegs, geòlegs, educadors ambientals i gestors d’espais naturals protegits.

•

La invenció de la Natura

• Data inici : 05/07/2017

• Data finalització : 07/07/2017

• Lloc realització : Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, Campus Barri Vell i a la fageda d'en Jordà.

• Professorat :

– Jordi Pigem. Doctor en Filosofia, professor associat de la Universitat de Barcelona i conferenciant, amb tesi doctoral El pensament de Raimon Panikkar, una filosofia de la interdependència (Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans).

– Josep Maria Mallarach. Consultor ambiental independent. Doctor en Biologia, Màster en Ciències Ambientals i llicenciat en Geologia, amb la tesi doctoral "Millorar l’efectivitat dels espais naturals protegits: identificació, reconeixement i integració dels valors culturals i espirituals als espais naturals protegits d’Europa".

– Aïna S. Erice. Biòloga de formació, i escriptora-divulgadora de vocació, especialitzada en la intersecció entre natura (regne vegetal) i cultura humana. Va cursar estudis a la UIB (llicenciatura i màster en biologia de les plantes en condicions mediterrànies).

– Joandomènec Ros. Catedràtic des del 1986, i ara catedràtic emèrit, d'ecologia a la Universitat de Barcelona, on va dirigir el Departament d'Ecologia. Especialista en ecologia marina (bentos marí, mol·luscs opistobranquis i conservació de la biodiversitat).

– Xenia Ros. Terapeuta Gestalt, professora de Qi Gong i co-creadora de l'Escola de Qi Gong "Ona de Jade" que fonamenta les pràctiques en relació a les estacions com a part curativa d’aquesta medicina ancestral.

• Coordinació :

- Josep Gordi i Serrat. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i doctorat en Geografia per la mateixa universitat; Màster d’Estudis Regionals, Urbans i Metropolitans de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor de Geografia a la Universitat de Girona des del 1990.

• Informació i inscripcions : Universitat de Girona, Cursos d'estiu.

Una palmera del Paral·lel

Una palmera canària

De bon matí hi ha un moment de quietud per a contemplar l’eixerida estampa d’una palmera femella. Benplantada i seductora es proclama irreductible.

Poca gent sap però, que darrera d’aquesta presència hi ha uns quants maldecap. Quan no són les cotorres son les rates i si no el morrut

.

Aquest estípit tan elegant és el resultat de l’eterna poda de les palmes seques. El creixement de la capçada manté constant el nombre de fulles actives, i aquestes cada cop son més lluny del terra. Amb una particularitat: les femelles tenen la forma de la capçada molt rodona en relació els mascles, que son més eixatats a la part superior.

Res millor que una palmera canària per tal d’evocar l’exotisme de la tropicalitat !

Joan de Déu Fernàndez i Brusi