dimecres, 31 d’agost del 2005

Menys cases, més pins

No canvieu els pins per adossades

El que distingia la Costa Brava a totes les postals Escudo Dorado era la barreja del verd dels arbres i el blau/verd del mar. Tot això passarà a l'arxiu històric si no hi ha un canvi de tendència.

Quan un arriba a Begur per la carretera de Regencós, al Baix Empordà, pot llegir un grafit a mà esquerra: «Menys cases, més pins», tota una utopia ja que la realitat és justament la contrària. Les cases, les noves carreteres, els forats, les obres, les grues, els aparcaments estan substituint els boscos. Un veu que les formigoneres i els camions de la construcció passen per camins i viaranys amb una autèntica eufòria, quelcom històric i histèric. No sé si els membres del consistori pugen gaire al mirador de Sant Ramon. Aquell verd dels pins dels turons del davant està deixant pas a l'ocre de les pedres sobreposades, de les rajoles i de l'estucat. Segur que més d'un creurà que això «és riquesa». Mentrestant, de molts apartaments i torres en penja el cartell «es lloga» o «es ven». Contradiccions del món dels negocis. Fa 34 anys que estiuejo a Begur i m'hi vinculen molts records familiars. Un oncle pintor va ser un dels primers estiuejants a Tamariu, mon pare ja hi venia de petit, ma mare va voler que llancessim les seves cendres al mar, davant d'una de les parts més feréstegues de la costa. Ara, per cert, ja hi ha al davant unes quantes adossades. Sóc conscient que he estat un privilegiat. Cada estiu que passa i veig les noves destrosses tinc el convenciment que aviat hauré de fugir. Em pregunto quin sentit tindrà la reserva natural marina de Ses Negres, si des de la primera roca que toca al mar fins al castell de Begur tot arribaran a ser urbanitzacions. Quin tipus de creixement sostenible és el que mantindrà, adossada/piscina, adossada/piscina, adossada/piscina multiplicades per cent fins a arribar a mar. Després de l'esforç que va suposar evitar el port esportiu a la platja de l'illa Roja, una de les més belles de la costa -bajanada que hauria suposat carreteres i urbanitzacions- ara directament les urbanitzacions venceran, no pujant des de la platja, si no estenent-se com si fos un mar de lava des del poble cap a baix. I gairebé no s'hi veuen arbres. Qui en sortirà guanyant a mitjà termini de tot això? No hi ha cap respecte pel bosc, més aviat al·lèrgia. Una cultura que menysvalora olímpicament la natura. Em comentava una amiga que abans tenia al davant una zona amb pins a Sa Riera i ara ho han talat tot per fer un aparcament a l'altre costat de la carretera, enfront al càmping. «Ara sí que hi veig clar, sense pins hi ha un bon sol, entra molta llum a l'apartament», em deia. I és més net. Aviat la llum del qui no té cap arbre ho aclapararà tot. De què servirà que cada matí passin a netejar la platja i que aquesta llueixi una bandera blava si no hi haurà espais naturals al darrere. S'hauran carregat els arbres sense cap remordiment ni penalització. Precisament el que distingia la Costa Brava a totes les postals Escudo Dorado era la barreja del verd dels arbres i el blau/verd del mar. Tot això passarà a l'arxiu històric si no hi ha un canvi de tendència. Un no vol ser malpensat. No crec que hi hagi un home sol, una força maligna al darrere, un contuberni, que planifiqui la destrucció de la Costa Brava. «Són diners, són sous i alguns creuen que cal construir i construir perquè el diner es mogui.» Visc a fora d'Espanya i em pregunto si no hi ha ningú en un nivell més alt, la Generalitat, l'Estat, la Unió Europea, que pugui subvencionar directament els propietaris dels boscos, per evitar la destrucció dels pocs espais naturals, i que si es descobreix una especulació manifesta, es puguin penalitzar o expropiar. El terreny arbrat hauria de ser cuidat. L'haurien de considerar patrimoni general. No sé si puc negar als altres ciutadans d'aquí o de fora el privilegi de què he gaudit jo tants anys i pensar que tothom té el seu dret a una adossada. Però senzillament voldria que els meus fills i els dels altres poguessin recordar la costa com jo la recordo. Fins i tot que els fills i els néts dels alcaldes i els regidors d'avui se sentissin orgullosos dels seus pares quan el dia de demà pugin al mirador de Sant Ramon o al Castell. Si és que queda alguna cosa més que no siguin cases i aparcaments. Potser alguna empresa de jardineria plantarà alguns matolls. Després de voltar arreu del món, estic convençut que els llocs més bells tenen al damunt alguna maledicció que també els fa terribles. Res no és perfecte. Malauradament en aquest cas no hauran estat factors naturals, ni els huracans ni els tsunamis, si no l'avarícia de la raça humana. Esperem que altres racons se salvin.
VICENÇ SANCLEMENTE.
Periodista
Tribuna. El Punt. 31.08.2005
~
Article publicat al diari El Punt del dimecres, 31 d'agost de 2005
~

dilluns, 29 d’agost del 2005

Sota l'alzina, amb una sindria

~
Vegetant

Gaudi complit (si no barrina
gaire el magí) sota una alzina
glopejar vent com un llagard,
encalçar boires amb l'esguard,
com una arrel (que no s'immuta
a sol batent, a l'ombra eixuta)
copsar el misteri d'un trepig,
i, de gairell, per entremig
de la bosquina que no espina,
endevinar-hi la fadrina
que ara venia, ara se'n va,
ara s'atura més enllà.
I, revingut de la sorpresa,
guaitar-la tota, tota encesa.
com el ressol d'un espadat.
(Li fa una síndria costat
com atribut de pagesia.)
Enlluernat de gosadia,
per escometre, tancar els ulls.
I sentir un vent que besa rulls.
I, ja esvaïda la donzella,
veure per tot la imatge d'ella.
I, resignat, trobar conhort
sota l'alzina fent el mort.

Guerau de Liost
(Jaume Bofill i Mates)
(Olot, 1878 – Barcelona, 1933)

~

dissabte, 27 d’agost del 2005

Escollir els arbres adequats per millorar l'aire urbà

Un equip de científics britànics ha elaborat un mètode per avaluar l'impacte que diferents espècies d'arbres tenen sobre la qualitat de l'aire urbà. La classificació s'ha dissenyat per ajudar als planificadors urbans a decidir sobre les espècies que s'han de plantar a fi d'aconseguir una qualitat sostenible d'aire urbà. Plantant l’espècie adequada els arbres repercuteixen en la qualitat de l'aire. Els arbres autòctons de full ampla com els roures, els oms i els aurons solen ser pitjors segons aquest sistema de classificació.
Els arbres són part integral del medi ambient urbà. La seva presència afecta a les comunitats humanes des del punt de vista ecològic, social, econòmic i físic. Generalment es pensa que només beneficien a la qualitat de l'aire; no obstant això, els científics saben des de fa prop de dues dècades que les emissions biogèniques de certs arbres poden augmentar els nivells d'alguns agents contaminants, sobretot de l’ozó, en l'aire urbà.
La principal raó que els arbres siguin capaços de contribuir a eliminar contaminants com l’ozó i els òxids de nitrogen de l'aire durant el dia és un efecte secundari que es deriva del fet de tenir els seus estomes oberts durant les fotosíntesis. Quan els estomes estan oberts i hi ha un nivell més alt d’ozó fora de la fulla que dins, es produeix una gradient de difusió i els contaminants s'endinsen en la fulla. Dins d'ella, reaccionen i surten a l'atmosfera. No obstant això, els components orgànics volàtils que produeixen els arbres, principalment l'isoprem és pels arbres de fulla caduca, s'ha demostrat que augmenten els nivells de l’ozó a ras del terra en una àrea urbana.
Els resultats de l'estudi poden ser vàlids per a una ciutat de latitud mitjana amb un clima temperat i el procediment pot individualitzar-se per oferir les recomanacions pertinents a determinades ciutats de qualsevol ecosistema.
· Més informació a :
~

dijous, 25 d’agost del 2005

Contra la tala d'arbres

Els veïns contraris al pàrquing d'Emili Grahit a Girona
volen que es preservin els arbres

Els veïns contraris al pàrquing d'Emili Grahit a Girona van mostrar-se ahir en desacord amb la tala d'arbres que preveu el projecte de l'aparcament pel seu valor econòmic, basat en el lent creixement. Així, van dir que pel que fa a les palmeres, es paguen a 270 euros per cada centímetre que creixen i van calcular que quan fan uns sis metres el seu import és de 1.650 euros a preu de majorista. Respecte dels xipresos, diuen que «no tenen valor» per la seva antiguitat de més de 60 anys. L'Ajuntament no els té catalogats ni els considera molt singulars, si bé estudia si es pot fer alguna actuació. Els veïns mantenen que el pàrquing respon a un model de mobilitat que aposta per l'entrada massiva de vehicles a la ciutat amb el consegüent augment de les emissions contaminants. L'Ajuntament admet que la concessionària no té llicència d'activitats.

Foto: A l'esquerra, les palmeres que es treuran
per construir el pàrquing, i el xipresos al fons.
Foto: DAVID BRUGUÉ.

MONTSE BARRERA.
Girona. El Punt. 25.08.2005
~
Article publicat al diari El Punt del dijous 25 d'agost de 2005
~

dimarts, 23 d’agost del 2005

Els incendis no paren

Els incendis no paren, a Catalunya, a Galícia, a Portugal, son per tot arreu.


Sembla ser que es tenen dades que gairebé la meitat dels incendis son provocats per negligència o intencionats.


De l’altre meitat no es
tenen dades però potser ta
mbé ho son.


Hi ha algunes coses al darrera de tot això que no sapiguem ??.


~

Incendi

Després del foc creix,
com un dibuix,
la taca mes negra.

No importa que tot s'esquerde
si el vi crema i és aspra la son.

Des dels ulls s'escampen
les amples planícies
d'un cos que el vent ja rossega.

D'arbres, no n'hi ha.

Francesc Rodrigo
(Mislata, l'Horta Sud, 1964)
[de L'hoste perfecte]

~

dilluns, 22 d’agost del 2005

Plantar un Arbre

Jo vaig plantar un Arbre

Molta neu en els cims. Un refrany ens hem donat molt bona traça per alterar el sentit d'aquestes breus sentències en les quals es resumeixen la saviesa popular. Avui podríem dir: "any de neus, any de llagrimes."
Ja ha començat a complir-se el refrany invertit, molta neu. Hivernada suau, pluges copioses a l'equinocci. Desglaç ràpid. I les conseqüències ineludibles: rius desbordats, hortes assolades un clamor d'angoixa dels camperols riberencs.
Entra per molt en aquest assot el caprici de la naturalesa. Però entra per molt, també l'herència trista que ens van deixar passades generacions.
Un dels exponents mes dolorosos de la incultura hispànica ha estat l'odi a l'arbre; espècie de febre hereditària, trasmitida de pares a fills, i de fills a néts. I a causa d'una guerra furiosa i contumaç contra aquest bon amic de l'home.
Des de mitjan el segle anterior ( XIX ), des d'una mica abans, la riquesa forestal ve sent combatuda amb ferotge enverí. Els propietaris de muntanyes particulars van deixar que la destral del carboner entrés en elles àvida de talar.
De talar a cegues, sense ordre i sense mètode; arrasant amb fúria de cicló l'utilitzable per al carboner i l'inservible per a aquesta indústria primitiva.
A les muntanyes i deveses comunals es va esdevenir un altre punt. La rapacitat de tots es va escarrassar en destruir el que a tots interessava conservar. Quan ja no hi va haver branca, tronc ni tija que abatre una fúria estúpida va atacar a les arrels l'únic que fins i tot quedava viu.
Resultats catastròfics d'aquell cec coratge: Una alteració del clima, naturalment sec, però molt més sec des que les grans extensions poblades d'arbusts van quedar convertides en calvers. Una espantosa disminució de la riquesa pecuària, deguda a l'escassetat de pastures. Una indefensió absoluta contra les avingudes dels rius, els cursos dels quals ha anat modificant l'arrossegament de torrenteres, rierols i rieres, i que es curullen sobtadament amb l'aigua dels desglaços ràpids o de les pluges abundants, perquè no troba obstacle seu rodar pendents a vall.
Vet aquí l'herència trista que ens van llegar passades generacions: el seu odi a l'arbre pesa com una maledicció sobre nosaltres. D'aquella guerra insensada van recollir ells un botí míser. Però els seus descendents hem de pagar horribles tributs.
Ara han estat el desglaç i les pluges equinoccials. Dins d'uns gronxes seran els xàfecs tempestuosos els que repeteixin l'estrall. Són fatals les dues catàstrofes periòdiques, determinades per l'aigua; que entre una i altra, escasejan per assecar la set dels camps i garantir l'assoliment de les collites.
-¡Aquest clima! - gemeguen els llauradors, angoixats.
-Aquells bàrbars que vam tenir per ascendents! - cal replicar-los. Si haguessin sabut adonar-se del dany que ens causaven, haguessin moderat el seu frenesí aniquilador dels boscos.
S'ha iniciat una reacció. Poc enèrgica, sens dubte no tot el vigorós que fa falta. Apòstols encesos prediquen l'amor a l'arbre. Han emprès una verdadera croada a favor de la repoblació forestal. Ja s'escolten sense hostilitat les seves prediques. Les seves veus fervoroses arriben, encara que sigui feblement, a les altures. Alguna cosa és alguna cosa. Fins i tot es teoritza una mica, celebrant multitud de festes escolars de l'arbre. Teoritzar, simplement. Amb tantes festes d'aquestes no es veuen més arbres. Perquè ni planta un arbre cada nen, ni als que el planten no se'ls habitua que mirin el plançó com una criatura seva, a la qual deuen amor i mim per tota la vida.
I no és bastant. Tan rude com va ser la guerra, hauria de ser profund i viu el fervor posat en reparar els seus estralls.
Faria falta que cada espanyol trobéssim motiu d'orgull en poder exclamar:
- JO VAIG PLANTAR UN ARBRE ¡ -
~
Juan José Llorente
~
Article traduït del castellà, publicat a la
Revista Estudios Generacion Consciente Revista Eclectica, núm. 194 abril de 1932
i tornat a publicar a la web Kaosenlared el dia 21.08.2005.
~

diumenge, 21 d’agost del 2005

Arbres a Barcelona

Arbres barcelonins

Als que voldrien que l'Ajuntament de Barcelona plantés plàtans en lloc d'altres arbres els diria que jo ja voldria que l'Ajuntament plantés arbres, els que siguin, ja que actualment els arbres desapareixen de les voreres a una velocitat que fa por. Passeu pel carrers Sepúlveda i Sant Pau i ho veureu. Això sense comptar els projectes de construir damunt de zones verdes com van fer a Tapioles-Anníbal i ara volen fer a Poeta Cabanyes-Anníbal.

De tota manera, sembla que és un costum dels ajuntaments socialistes: a Rubí, van escapçar el Parc de Can Oriol per construir-hi un institut sense tenir en compte que a pocs metres quedaven lliures un fotimer de metres quadrats que deixava la fàbrica Josa, i ara, volen carregar-se el Parc de la Pau i la Natura per fer-hi un nou equipament.

A la senyora Pilar F. li recomanaria que demanés a la senyora Manuela de Madre el nom del seu metge: se li acabarien tots els problemes, ja que la curació de la senyora De Madre es pot qualificar de miraculosa, ja que va haver de deixar l'alcaldia de Santa Coloma per culpa de la fibromiàlgia i ara té una quantitat de càrrecs i obligacions que no s'entenen sense una intervenció divina.

Santiago Serra i Ibars
~
Carta publicada a "Bústia" del diari "AVUI" del diumenge dia 21 d'agost del 2005.
~

dissabte, 20 d’agost del 2005

El Ginkgo Biloba

Ginkgo Biloba

Les fulles d'aquest arbre, que de l'Orient
han vengut al meu jardí i l'embelleixen ara
tenen un sentit enigmàtic, que al savi
donen matèria per a la reflexió.
Deu ser aquest arbre estrany un ser viu
que algun dia s'escindí en dues meitats?
O eren dos, que es comprenien tant
i es decidiren fondre en un ésser sol?
La clau d'aquest enigma tan inquietant
crec que l'he trobada en el meu interior :
no endevines tu mateix, pel meu poema
que som únic i doble, al mateix temps, com aquest arbre?
(1815)
Johann Wolfgang von Goethe, (1719-1832)
~
~
Goethe, Hiroshima i el Ginkgo biloba

Fa uns dies vaig viatjar on, durant l'estiu, hi fa un poc de fred. Cap al nord, als estats federats, excomunistes, de Turíngia i la Saxònia alemanyes. El centre logístic era Weimar, una ciutat de 70.000 habitants enrevoltada de parcs i boscos i situada al centre d'això que els anglesos en diuen un «think tank» poderós. Vull dir que al seu entorn, entre Leipzig i Dresden, hi pensaren Goethe, Gropius i el grup de la Bauhaus, Bach, Nietzsche, Herder, Schiller, Leibnitz, Wagner... I també, damunt un turó, el camp nazi de concentració i extermini de Buchenwald.

El meus acompanyants d'aquest viatge eren fervorosament devots d'alguns d'aquests personatges. Jo, més peripatètic, em vaig fixar de bon principi, en un passeig per la ciutat, que una fulla hi era com un leitmotiv pels carrers, a anuncis i mostradors. Era la fulla deGinkgo biloba, bilobulada en forma de petit ventall -molt semblant, però més grossa, a la de la nostra «herba de pou» (Adiantum capillus-veneris)- la vaig veure feta com arracades de plata i or, a postals, en una paraula, com l'emblema de Weimar. El mateix dia ja vaig poder saber el motiu d'aquest màrqueting intel·ligent. Goethe, (1719-1832) el gran pensador, literat, polític i científic -un dels genis universals- va viure a Weimar -on hi ha una casa Goethe amb museu-. En el seu llibre Divan d'Orient i Occident es publicà un poema a aquest arbre, suposadament del seu jardí o d'un altre de Heilderberg, no queda molt clar.

El poema, titulat Ginkgo biloba, de tres estrofes de quatre versos cada una, es un poema rar, les interpretacions fluctuen entre les temàtiques com la dualitat i la unitat, orient-occident, yin-yang, unió dels contraris, mascle i femella, sol i lluna, qui sap si per les característiques dioiques de l'espècie o per la influència de la poesia oriental, que Goethe coneixia. El dedicà a la seva amant Marianne Von Willemer, en un foli manuscrit amb dues fulles de Ginkgo aferrades. Sigui com sigui d'aquí prové el protagonisme del Ginkgo a Weimar, on hi ha un parell d'exemplars centenaris i un de jove, sembrat recentment al jardí actual de la casa de Goethe. EGinkgo biloba és, segons he pogut saber i per dir-ho amb quatre paraules l'espècie vegetal, viva, més antiga del món. Darwin es referí a ell com «el fòssil vivent». Una meravella de la Història Natural, tan primitiu que no arriba a formar vertaderes cèl·lules per la carència de les seves membranes. Al final de l'era Paleozoica, al període Pèrmic, ja existia, hi ha fòssils que ho testimonien: fa més de 270 milions d'anys. Durant el Juràssic convisqué amb els dinosaures, que s'extingiren. Com també es creia que s'havia extingit el Ginkgo. Fins que Engelbert Kaempfer (1651-1716), científic enviat a Orient per la Companyia holandesa de les Índies Orientals, el trobà al Japó, viu al 1690. Es creu que existia espontani i silvestre a alguns boscos de l'oest de la Xina. És un arbre que pot arribar a viure més de tres mil anys i la seva troballa i introducció subseqüent a occident ha forjat al seu entorn una mítica particular. No només per les seves propietats, un servidor no se n'entén molt de tot aquest cal-i-portal, que són lloades a aquests llocs de medicina natural -bo per a la memòria, la circulació de la sang, la impotència sexual...-, sinó també per la seva mítica supervivència, esglaó únic entre les falgueres i les coníferes.

Ja ho veuen, a Weimar l'han recuperat com a imatge i atractiu, enganxat a Goethe. Molta gent el comprava també, viu, a les floristeries, dins unes capsetes protegides. Un servidor es conformà amb uns motllets -com aquests de fer crespells- amb les siluetes de Schiller i Goethe, molt més cutrosets i bons de traginar. A Mallorca conec exemplars de Ginkgo al Campus de la UIB i a La Granja d'Esporles i a diversos jardins particulars.

Després d'haver amollat els americans la bomba atòmica damunt Hiroshima (vull repetir que la tripulació del bombarder Enola Gay no digué «Déu meu què hem fet!», va dir «Quin cacauet que els hem fotut!», no val amorosir la història), després de la desolació i la devastació causades a la ciutat japonesa, al cap de pocs mesos, l'únic arbre que hi rebrotà fou un Ginkgo. Un altre motiu més per afegir a la seva mítica. I a la seva mística.

Climent Picornell.
~
Article publicat al al Diari de Balears del dissabte 20 d'agost del 2005 i
Al bloc d’en Climent Picornell.
Bloc d’en Climent Picornell.
~

dijous, 18 d’agost del 2005

Mai s'inauguren boscos

Per què mai no s'inauguren muntanyes

Tots sabem que sofrim una sequera extrema, la pitjor en decennis en algunes regions. També que una de les expressions del canvi climàtic són les ones de calor: la ministra de Medi Ambient va dir que la temperatura mitjana d'aquest estiu seria superior en dos graus. Sequera extrema més ona de calor són un còctel molotov en la propagació del foc, però va caldre esperar a la catàstrofe de l'Alt Tajo, amb els onze morts, perquè el Govern adoptés a posteriori mesurades preventives (?), com prohibir les barbacoes i la crema de rostolls. Per què aquestes mesures tan elementals no se'ls ocorren abans als nostres polítics? Perquè com són el reflex d'una societat que no valora el bosc, ni tan sols no reparen en el més obvi, i així només recorden Santa Bàrbara quan trona. Hem vist alguna vegada algun governant inaugurar -valgui l'expressió- una muntanya, una repoblació forestal? Mai. I una carretera? Sí, milers de vegades. El governant veu que aquesta societat motoritzada valora aquestes carreteres en les quals es maten cada any 4.000 espanyols i els dóna prioritat, tant en els seus pressuposts com a la seva agenda. A més, una carretera la pot programar per acabar-la en una legislatura (el temps mínim del polític) o fins i tot per inaugurar-la per trams. La pot rendibilitzar electoralment perquè té un efecte immediat, visualitzable i constatable per l'elector. Un bosc no, malgrat tot el valor intangible que ens aporta (com es valora el seu efecte clavegueró davant del canvi climàtic, per exemple?, perquè a la muntanya els arbres triguen de 12 anys (els eucaliptus) a 75 (les alzines sureres) a créixer, i el polític no vol sembrar perquè un altre reculli el fruit. En la nostra antiga i meravellosa cultura camperola, un agricultor plantava un arbre pensant fins i tot que els seus néts collirien els seus fruits, i evitava talar l'arbre que hagués plantat el seu pare. El polític, com abans que res pensa en la seva gestió i en el curt termini, metafòricament sembra plantes de temporada (obres públiques) que llueixen|lluen amb prou feines una legislatura (quantes vegades s'ha apedaçat ja l'autovia del 92?), mai arbres de creixement lent però durador per a les generacions futures, per això mai no se'ls ha vist inaugurant una muntanya.

Diario de Sevilla · 14.08.2005
·
Article traduït del castellà i publicat al Diario de Sevilla del dia 14 d’agost del 2005
·

dimecres, 17 d’agost del 2005

Talen ciprers a Dènia

Unes obres talen uns 30 ciprers junt a una zona verda municipal i taponen un barranc.

L'edil de Parcs i Jardins, Pau Reig, exigeix explicacions i la reposició d'«almenys el mateix número» d'arbres. El regidor Toni Roderic alerta del risc d'inundació arran dels treballs

Una actuació en el barranc del Ginjoler, junt a la zona verda municipal del mateix nom a Dénia, ha arramblat amb la filera de ciprers que marcava el límit del parc pel seu flanc est. El regidor de Parcs i Jardins i primer tinent d'alcalde, Pau Reig (Bloc), i el de Medi Ambient, Toni Roderic (Els Verds) han exigit explicacions per estes obres que, a més d'arrancar entorn de 30 arbres, han tapat el barranc confrontant depositant terra en el llit per a l'obertura d'un vial.

VilaWeb Dènia · 17/08/2005
~
Article complert publicat a VilaWeb Dènia del 17/08/2005
~

dimarts, 16 d’agost del 2005

El roure de Gernika a Montevideo

Bascos al món. Con sud.

Emocionant plantació del plançó de l'arbre de Gernika a la plaça del mateix nom de Montevideo.
Cada un dels assistents va tenir l'oportunitat de llançar un grapat de terra per compartir aquest acte, organitzat pel Centre Basc Haize Hegoa.

Amb emoció sentida i amb un bon marc de públic, es va realitzar el passat dissabte, 13 d'agost, la plantació del plançó del roure de Gernika. El nou plançó ha nascut d'un aglà del que actualment es conserva a la plaça de Montevideo del mateix nom, i que fou plantat el maig de 1944. D'aquesta manera, els membres del Centre Basc Haize Hegoa, organitzador de l'esdeveniment, pretenen donar continuïtat en el temps al roure que és símbol de llibertat i a democràcia per als bascs.

Després d'unes breus paraules, el capatàs a càrrec de cuidar-se la plaça Gernika va ser qui va introduir al clot fet als efectes el petit plançó. Després es va anar apropant la gent i tots van llançar un grapat de terra per compartir aquest acte. Finalment, els assistents van cantar l'himne d'Iparragirre i van ballar al voltant de l'arbre. El temps també es va comportar excel·lentment bé, i malgrat estar en l'hivern, va semblar primavera.
~
Article traduït del castellà i publicat a EITB24 del dia 16 d’agost del 2005
~

dilluns, 15 d’agost del 2005

Plany per una araucaria

Ourense

Vergonya ciutadana

Al racó enjardinat on llueixen dos buits envidriats del Museu Arqueològic, allà on pot veure's el bust del senyor Jesús Ferro Couselo, vivia un arbre exòtic i bonic, una araucaria, que malgrat l'escàs territori disponible havia crescut amb exemplar verticalitat desenvolupant aquesta copa cilíndrica i espessa típica de l'espècie. Doncs bé, aquesta meravella natural ha estat arrasada pel foc, en el centre de la ciutat i just al costat de la casa del Concello. El contemplar el seu esquelet calcinat ens produeix horror, fàstic, impotència i molta vergonya, perquè ni les autoritats competents ni el poble sobirà hem estat capaços d'evitar semblant salvatjada. Amb totes les meves forces sol·licito dels nostres munícipes que, ja que ningú no va ser capaç d'evitar tal malifeta, que no es llancin amb urgència a eliminar aquesta empremta d'impotència i vergonya ciutadana. La naturalesa és sàvia i dóna sorpreses. Per això espero que no estigui del tot morta i puguem viure encara l'alegria de la seva resurrecció.

Eduardo Olano
Ourense · 14.08.2005
Temas del País · La Voz de Galicia

~
Article traduït del castellà i publicat a La Voz de Galicia del dia 14 d’agost del 2005
~

diumenge, 14 d’agost del 2005

El bosc protector

TVE estrena la segona temporada de la sèrie documental dedicada als boscos.

Aquesta sèrie documental, dirigida i presentada per l'Enginyer de Muntanyes Luis García Esteban, és fruit d'un acord entre TVE i la Universitat Politècnica de Madrid. En aquest segon lliurament del BOSC PROTECTOR, es manté l'objectiu inicial de conscienciar l'opinió pública de la importància que han tingut i tenen els boscos en la història natural, social i econòmica d'Espanya. A més, la sèrie documental reflecteix el gravíssim i negatiu impacte de l'acció de l'home sobre la conservació dels boscos del nostre país. Aquesta nova temporada del BOSC PROTECTOR consta de sis capítols de trenta minuts de durada.

El bosc canari. Monument natural. En aquest primer capítol del BOSC PROTECTOR es fa un repàs per la història dels boscos canaris, la flora dels quals és una de les més riques i variades del planeta. La seva excepcional vegetació inclou des de les més pròpies de zones subdesèrtiques fins als densos boscos de lauráceas que poblen les illes més occidentals.

En aquest prodigiós món verd, el protagonista indiscutible és el pi canari, un arbre excepcional, únic entre els pins per la seva capacitat de brollar de cep|soca i la seva resistència als incendis. El pi canari és el referent vegetal de l'Arxipèlag ja que és l'única defensa natural contra l'erosió accelerada que amenaça aquests territoris torturats i, a més, per l'important paper socioeconòmic que ha jugat al llarg de la història.
~
TVE La 2. Diumenge, 14 d’agost, a les 22:30 h.
~

dissabte, 13 d’agost del 2005

Arbres talats a Girona

Talen els arbres situats davant l´edifici de l´antiga Telefónica

Alguns veïns han lamentat que l´Ajun- tament hagi permès la tala d´arbres davant l´edifici de l´antiga Telefónica de la Gran Via de Girona que ha de ésser enderrocat. Les tasques començaran per la part superior a mà. La planta baixa serà enderrocada per màquines a partir del dia 22 i hi haurà un carril tallat al trànsit. En un futur s´hi faran pisos.
Sense arbres.
La col·locació de bastides ha provocat la tala dels arbres.

DDEG, GIRONA.
Diari de Girona · 13.08.2005
~
Article publicat al Diari de Girona del 13 d'agost del 2005
~

El Jardí Botànic de Barcelona

Un deu al Jardí Botànic

L'excel·lent manteniment i l'encert en la col·lecció vegetal és el que més agrada als visitants del nou Jardí Botànic de Barcelona que escriuen les seves impressions en el llibre de signatures que hi ha a l'entrada d'aquest museu de plantes que només té sis anys de vida. A pocs metres de la marabunta de l'Estadi Olímpic, més ple que mai d'autocars de turistes, el Jardí Botànic és com un miratge.

Aquest museu botànic, que es va fer per substituir el que es va haver de tancar per culpa de les obres olímpiques de Montjuïc, ha rebut durant els primers set mesos d'aquest any 24.875 visitants, un 30% més que en el mateix període de l'any passat. Tot i que les felicitacions són el que més abunda en el llibre de signatures, també hi ha queixes, i la majoria es refereixen a aspectes relacionats amb el confort. Els visitants lamenten que hi hagi pocs bancs i poques fonts i que manquin llocs d'ombra, però per contra lloen l'arquitectura i el disseny, un aspecte amb el qual no estan del tot d'acord els professionals que hi treballen i que critiquen sobretot el paviment, excessivament clar, i els elements decoratius d'acer Corten que poden comportar perills.

De fonts d'aigua potable n'hi havia dues des que es va obrir el jardí i aquest mes d'agost n'han posat dues més per donar satisfacció a la demanda dels usuaris. La petició de més espais d'ombra no es tan fàcil de satisfer, perquè està en funció de l'edat dels arbres i dels arbustos, i el jardí està en la seva primera etapa de vida. "És encara com un nadó", segons la descripció d'un dels jardiners que hi treballen.

Atendre les altres demandes, com ara posar-hi més bancs o més lavabos, també es difícil perquè l'autor del jardí, l'arquitecte Carles Ferrater, està en contra de les modificacions del seu projecte. Fa poc va ordenar que es retiressin unes baranes metàl·liques que la direcció de la instal·lació havia posat com un element de seguretat i que l'arquitecte va considerar que desvirtuaven el seu disseny.

El Jardí Botànic té unes 1.500 espècies, i d'aquestes el 80% floreixen a la primavera. La d'aquest any, malgrat les gelades de l'hivern i la sequera que s'arrossega, ha estat especialment esplendorosa i la vivor s'ha mantingut fins a l'estiu tot i les successives onades de calor. El jardí es rega amb aigües del freàtiques, que no cal escatimar i aquest és un dels elements que han fet possible que estigui tan verd i amb aspecte de ben cuidat.

La mediterrània al món

El nou Jardí Botànic de Barcelona va ser inaugurat l'abril de 1999. Ocupa una extensió de 14 hectàrees i mostra una àmplia representació de la vegetació mediterrània de tot el món. Aquest tipus climàtic ha evolucionat d'una manera independent en cinc regions del món molt allunyades entre si: la conca mediterrània, Califòrnia, Xile, Sud-àfrica i Austràlia. A l'interior del jardí, les plantes estan distribuïdes d'acord amb la seva procedència geogràfica i les espècies s'agrupen representant paisatges naturals que anomenen fitoepisodis. Aquestes cinc regions que tenen clima mediterrani ocupen menys del 5% de la superfície de la Terra però contenen quasi una quarta part de la flora coneguda.

Els visitants de la col·lecció de plantes de Montjuïc, que s'han incrementat aquest any un 30%, en surten encantats

Maria Favà
AVUI · 13.08.2005
~
Article publicat al diari AVUI del 13 d'agost del 2005.
~

Pobre bosc, pobres arbres

~
de Nando
~
Publicat a El Periódico de Catalunya del 11.08.2005
~

dimecres, 10 d’agost del 2005

Arbres tallats

UN PI

Digueu-me, caminer: què és aquest pi
que han deixat caure al mig del bon camí?
Doneu part an el batle. Els llenyaters
podien haver fet de que caigués
dins la veïnada terra.
—És que el pi és del marquès de la Mamerra...
—Ah!... Si el pi és del marquès de la Mamerra...!

I maldament que sia de sant Pere,
per què no el lleven prest? Per què aquí espera
el senyor que se sec? Feu que el s’enduga
un carro, que aquí estorba de que puga
passar-ne cap persona.
—És que el vol per fer bigues de tafona.
—Ah!... Si el vol per fer bigues de tafona...!

Si almanco li tallàs totes les rames
i li escapçàs un poc aquestes cames,
el perjuí que causàs fóra més poc,
puix sempre quedaria un poc de lloc
pel pas de carro, encara.
—És que diuen que és mal tallar-les ara.
—Ah!... Si diuen que és mal tallar-les ara...!

Però primer és el públic que ningú,
i ara pateix tothom per amor d’u,
i no és just que el pecat del llenyater,
d’aquí que arrib la lluna de Gener,
el pag qui res no n’és.
—És que així li convé al senyor marquès.
—Ah!... Si així li convé al senyor marquès,
fe’t comptes, caminer, que no he dit res!

Pere d’Alcàntara Penya
(Palma de Mallorca, 1823 - 1906)
~
~
Arbres tallats

La qüestió plantejada en el poema de Pere d'Alcàntara Penya Un pi -no fa gaire algú el recordava-, només insinua la protesta. Vaig aprendre el poema en qüestió a força de sentir-lo recitar a la societat taurina «El Ruedo», als baixos de Sa Llonja, davant per davant la meva casa, que aleshores compartia amb els pares. He de dir que els meus vuit anys -això era devers el 1951- se sublevaren davant la conveniència deMarquès de la Mamerra de transformar la soca en bigues de tafona, mentre barrava el pas d'un camí i perjudicava la col·lectivitat dels voltants. Anys més tard, però, vaig entendre, sisplau per força, que el mateix Penya donava finalment una explicació congruent i de pes: «Si així li convé al senyor Marquès, / fe't comptes, caminer, que no he dit res». Paraules assenyades del vianant, que protestava al principi amb arguments carregats de lògica. Dit en llenguatge pla i català i amb visió d'avui: totes les col·lectivitats tenen el marquès que es mereixen i tots els marquesos amb poder damunt un territori deixen tallat el pi, enmig d'un camí comunal, cada vegada que li surt dels dallonses. El caminer que manté diàleg amb el vianant segurament és tan sols un trànsfuga del poble, un lacai del senyor que assumeix les raons de l'amo. Pel que pugui convenir-li.

N'acaben de tallar un altre, d'arbre, més proper a les meves vivències autobiogràfiques. D'ençà del 1962 l'havia observat des del Riskal, amb les arrels tretes al sol que estrafeien els dits immensos d'un gegant. Estava just davant la finestra apaïsada Le Corbusier cap a on mirava la taula de marbre i el seient de Llorenç Villalonga. Recordant la vena implacable i satírica d'aquell escriptor que sabia riure, un dia vaig escriure, en el pròleg d'un bon amic i gran poeta: «Impotents per combatre, enyoram la mirada lúcida de Llorenç Villalonga, el seu somriure d'observador càustic damunt les coses d'ara, perquè en tindríem prou sabent que tot el que avui es fa i es desfà damunt aquesta terra, té uns ulls que veuen i entenen, és a dir: no perdonen». El Maestro recollí l'al·lusió, el 16 de febrer de 1991, dient que la idea era idèntica a la que ell venia madurant i confessà enyorar la ironia implacable que podria fitorar aquells «nous temps autonòmics», perquè «la seva sàtira lúcida posaria moltes coses en el seu lloc, començant per aquestes mainades que ja han arribat al seu màxim nivell d'incompetència». Fins i tot el jove Aquil·les, tan dispers i escàpol quan l'estiu arriba, ha entès que ara la cosa va per l'arbre que acaben de retirar del jardí de la Plaça de la Reina bastit en memòria de Joan Alcover.

-El ficus -em diu- amenaçava caure damunt la via pública.
-Per començar no era un ficus, tot i que molts s'ho pensaven. Una entesa en botànica m'assegurava l'altre dia que es tractava d'una bellaombra (Phytolacca dioica). Però els de Cort, sense donar-ne el nom català, empren uns altres llatinòrums.
-Com és ara?
-Quan parlen de l'arbre que han retirat el denominen Brachichiton populneum, i del que ha passat a substituir-lo, en diuen Brachichiton acerifolia.
-I, com sempre, res no sabem del seu nom català.
-Marca no t'hi fixis.
-Idò ho deixarem córrer.

Jaume Pomar.
Diari de Balears - 10.08.2005
·
Article publicat al Diari de Balears del dimecres, 10 d'agost del 2005.
·

dimarts, 9 d’agost del 2005

Lentes alzines, maternals figueres

Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,
blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar:esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)
· Fotos de Santanyí: · [ Derry Oates ] · [ vic_lina14 ] ·
~

dilluns, 8 d’agost del 2005

La Palmera i la Figuera

“Palmera ... “

Palmera, ací veïna del mar
i la trompeteria militar,
palmera
daurada, empolsegada;
com una mà de músic, ta branca, tota dits,
polsa les cordes de la matinada.

Josep Carner


Figuera

I la Figuera
arbre de mel,
antic i nostre
i amic de la mar
veig que brotona
adelerada
per no fer tard

Clementina Arderiu
·

dissabte, 6 d’agost del 2005

Talen per error arbres centenaris

Talen per error una desena d'arbres centenaris
en un parc de Badalona


L'Ajuntament busca responsabilitats i avisa que aplicarà la màxima sanció

Les obres d'ampliació del CEIP Artur Martorell, a l'interior del parc de Can Solei de Badalona, han estat marcades aquesta setmana per un error de grans dimensions. L'empresa encarregada de talar els arbres del solar on es construirà la nova part del centre ha tallat una desena de pins centenaris que havien de quedar dempeus. El regidor d'Educació, Àlex Mañas, ha afirmat que ara toca derimir responsabilitats, aplicar la màxima sanció i restituir els pins.

La promotora de l'obra és l'empresa pública de la Generalitat GISA, que ha subcontractat per a la tala dels arbres l'empresa Summa. Aquesta empresa havia de tallar uns setanta arbres joves, la major part pins, de la parcel·la situada en un extrem del parc de Can Solei i del carrer Seu d'Urgell.
Segons indiquen fonts municipals, els caps d'obra tenien marcats en un plànol quins eren els arbres que havien de talar i quins havien de mantenir, però per causes que encara no han quedat aclarides, els treballadors van tirar a terra una desena de pins centenaris que ahir, ja talats, oferien una imatge desoladora d'aquesta part del parc badaloní.
Els veïns de la zona no han trigat a alçar la veu. El vicepresident de la Federació d'Associacions de Veïns de Badalona (FAVB), Miguel Jurado, va explicar ahir que interposaran una querella en contra de l'empresa responsable davant del jutjat de guàrdia i es va lamentar de la manca d'implicació de l'àrea de Medi Ambient de l'Ajuntament de Badalona. El regidor d'Educació i tinent d'alcalde, Àlex Mañas (ICV-EUiA), va indicar que primer de tot cal esbrinar qui és el responsable de l'errada: si GISA o Summa. «Un cop es depurin les responsabilitats, aplicarem la màxima sanció possible i exigirem que es restitueixin els arbres, encara que això tingui un cost molt elevat», va dir ahir el regidor ecosocialista, que hi va afegir que es demanarà que els nous arbres siguin de la mateixa espècie i de la mateixa edat que els que aquesta setmana han estat seccionats per un malentès.

G. ARIÑO / L. BRUFAU.
Badalona · El Punt
Article publicat al diari El Punt del dissabte dia 6 d'agost de 2005
.

divendres, 5 d’agost del 2005

L'Arbre Vell

L'Arbre Vell

En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.

Abans n'hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.

Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.

Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...

En la ciutat (algú conta)
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer.

I plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.

Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc

del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.

Marc Granell
(València, 19 abril 1953)
·
"L'arbre vell" recitat per Vicent Camps:
··

dimecres, 3 d’agost del 2005

Un bosc cremat necessita un segle per regenerar-se

La meitat dels boscos que han patit un incendi es regeneren de forma natural. Aquest, però és un procés molt lent, que dura un segle. A més, és necessari que a les zones cremades hi hagi llavors sense calcinar que puguin servir de matèria prima perquè neixin nous arbres. Al Bages, una zona molt castigada pels incendis en diferents anys, es poden apreciar boscos en diferents fases de regeneració.

Perquè un bosc torni a tenir l’aspecte que tenia abans de cremar-se han de passar uns 100 anys. Ara fa un mes que una zona del Bages va ser devastada pel foc, i els experts confien en la natura perquè el bosc es regeneri. Tot i així, és un procés lent i que en ocasions necessita una supervisió.

Així, segons explica Ignasi Rodríguez, Subdirector General de boscos de la Generalitat, els experts analitzen com evoluciona els procés de regeneració, si cal s’inicien tasques de repoblació d’arbres i, a més, es fan treballs de selecció per anar reduint la densitat d’arbres.


Les diferents etapes de regeneració


La comarca del Bages s’ha vist afectada en nombroses ocasions pel foc i això permet apreciar les diferents fases de la regeneració forestal. Així, per exemple, en la zona incendiada fa dos anys, ara han començat a aparèixer els primers pins. 11 anys han fet falta perquè altres zona devastades els pins assoleixin 1 metre i mig d’alçada.


Finalment, els boscos que es van cremar fa 25 anys, tot i que semblen totalment recuperats, els arbres encara són massa joves per fer llavors. Per tant, si es tornessin a cremar, la regeneració natural seria pràcticament impossible.

Article de "XTVL Xarxa de Televisions Locals"
Publicat a La Malla el 2/8/2005.
·

dilluns, 1 d’agost del 2005

Arbre

Arbre
Sóc l'arbre
la terra dura magra i famolenca
el corb i l'àliga
sol i lluna i mar
Sóc l'argila sagrada
que forma la base
herbes vinyes i home
Sóc totes les coses creades
Sóc tu i
tu no ets res
sinó a través de mi l'arbre
que tu ets
i res no m'arriba
si no és a través de la porta viva
per ser lliure
i tu no ets res encara
ja que tota la creació
terra i Déu i home
no és res
fins que no es fonen
i esdevenen la suma d'una cosa
junts es fonen en consciència
de tota part sagrada que vetlla
viva
en afinitat veritable.
Lionel G. Fogarty
(Barambah - Queensland, Austràlia, 1957)
De The wisperer of black soil ground: New and Selected Poems (1995).
Lluís Felip i Pep Julià (versió catalana).

Poema en Mp3 : Arbre
Si vols escoltar el poema:


Lionel G. Fogarty, va néixer a Barambah que actualment s'anomena Cherbourg, una reserva on els aborígens crítics amb el govern eren enviats. Activista polític (un seu germà morí a mans de la policia al 1993) i poeta. Amb la seva obra ha obert un estil nou d'expressió poètica marcat pel surrealisme i per un llenguatge mestís molt personal. El sofriment dels aborígens australians és un tema recurrent en els seus poemes, aspres i plens de lirisme alhora.
·
El Vell Arbre · Old banksia tree [1936]
Margaret Preston, [Australia 1875-1963]
·