Sa meva requetepadrina felanitxera
Son pare i sa mare de na Catalina Gual Albons, sa meva requetepadrina xueta felanitxera, ja no podien aguantar més. Es tassó ja vessava. Estaven desesperats. Tanta fam, tanta misèria i tant d'odi des seus veïnats de "sang neta" els havia duit a una situació insuportable. A sa barriada de Felanitx on vivien, es call des xuetes, tots es veïnats ho passaven molt malament, però s'ajudaven entre ells compartint ses poques coses que tenien.
Son pare de na Catalina era matalasser. Amb sa dona desfeien es matalassos, rentaven sa llana i sa tela i quan eren ben eixutes, estenien sa llana en terra damunt un llençol de cànem i s'homo li donava una bona atupada amb un verdanc d'ullastre fins que estava ben estufada. Llavors omplien sa tela amb sa llana neta compartint-la bé per tots es racons i cosien es matalàs amb fil blanc de cotó. Tres o quatre dies bons de feina feixuga per només tres reials de velló, i encara ho trobaven car es pocavergonyes de felanitxers. Com a propina sempre els queia un bon toc de "xuetonarros".
—Maria, Catalineta, hem de partir a l'aventura a cercar es pa a fora poble. No tenim altre llivell. Aquí mos morirem de fam —els va dir en Joan amb sos ulls plens de llàgrimes.
—Ai, Marededeueta, què serà de noltros? —varen exclamar elles plorant a la desfeta.
Amb so cor dins un puny arreplegaren es pocs bens miserables que tenien, ho posaren tot dins un carro de roda plena, hi junyiren un aset vell i partiren a l'aventura sense nord. Passaren per Porreres, però quan es porrerencs els sentiren xerrar amb sa seva típica è des call des xuetes de Felanitx (com sa d'Alaró, Lloseta i Binissalem), diferent de sa é des felanitxers de sang neta, saberen tot d'una d'on eren i els enviaren a porgar fum (com molts de xuetes mallorquins, els de Felanitx eren descendents de jueus catalans, que havien vengut amb la repoblació, i parlaven salat però amb accent barceloní).
S'aturaven a totes ses possessions que veien, però ningú els volia donar ni feina ni estatge. Na Catalina plorava perquè tenia molta de gana i només duien dues grapades de figues seques.
Passaren per Montuïri i tampoc tengueren sort. Ningú havia de menester ni missatges ni criades.
Es dia s'acabava, sa fosca ja s'havia fet sa madona i començava a fer fred. Hi havia su-allà prop una alzina disforja, tan alta que a davall hi cabia es carro. Desjunyiren s'ase, el fermaren a un ullastre amb una corda llarga perquè pogués pasturar i omplir-se sa panxa, i ells estengueren una flassada en terra i s'hi colgaren a damunt amb una tristesa immensa dins es cor i un buit de fam ferest dins es ventre que els retorçava es budells. Es ficaren una figa seca dins sa boca per enganar sa gana, es taparen amb una altra flassada i es desitjaren bona nit sense sopar.
Na Catalineta es va posar de costat i va notar que a davall sa flassada hi havia una pedra. Va ficar sa mà i va ser un aglà com un ou de colom.
—Mumare, he trobat un aglà davall sa flassada.
—Tasta'l i si és agre, no te'l mengis que et farà mal.
Sa nina va pelar s'aglà, va pegar mossegada a sa popa i va ser més dolç que un sucre de fira.
—Mumare, és dolç!
Amb sa fam feresta que tenien foteren coça a sa flassada i palpant-palpant amb ses mans arreplegaren un almud d'aglans. Ja tenien per sopar. Vos assegur que es barram els feia fumet de tan aviat que mastegaven. En una exhalació els llevaren tots d'enmig i amb sa panxa ben plena i cansats que estaven dormiren com a saulons.
L'endemà de matí a trenc d'alba s'aixecaren molt animats, colliren dos almuds d'aglans dolços per passar es dia i, quan partien, veren un tros enfora una pomera tardana carregada de pomes.
—Mumare, en puc anar a collir mitja dotzena?
—Catalineta, ses pomes no són nostres i si l'amo mos veu robant, podem tenir un disgust. Som xuetes i pobres, però no som lladres. Recorda-ho sempre.
—Jesús, Maria, deixa que sa nina en vagi a cercar un parell per a ella. No siguis així.
Na Catalineta va pegar bot des carro i cap a sa pomera manca gent. N'estava carregada. Ses branques li penjaven i quasi tocaven en terra de tantes que en duia. Sa nina va pensar amb son pare i sa mare i perquè ells també en poguessin menjar, va collir quatre fulles grosses a una figuera paratjal que hi havia allà devora i amb mitja dotzena de bastonets de xiprell va fer una panereta. La va omplir de pomes i va tornar cap a on era es carro cantant tota contenta.
Me'n vaig a l'aventura a córrer món,
amb mumpare, mumare i un ase vell.
Som tan pobre que no tenc ni capell,
ni espardenyes ni tampoc davantal,
però sé fer paneretes ben polides
amb només quatre fulles cosides
de figuera blava, rotja i paratjal.
En Joan i na Maria la miraven i feien sa mitja, però dins es seu cor de pares ploraven.
—Què serà de sa nostra fillona estimada quan noltros faltem?
Sa nina, en ser dins es carro, va oferir una poma a son pare i sa mare acostant-los sa panereta.
—Tastau-les, són un poc agretes i tenen qualque cuc, però jo les trob ben bones.
Partiren cap a Algaida pensant que aquell poble estava tan enfora de Felanitx, que ningú els coneixeria i tal vegada tendrien sort. Arribaren a s'hostal de Can Mateu, aturaren es carro, i en Joan va davallar per demanar a l'amo i sa madona si sabien de qualque possessió que haguessin de menester missatges o criades. Justament hi havia un homo xerrant amb l'amo, que era parent de sa posssessió de Can Merris, i quan va sentir en Joan li va dir:
—Bon homo, sou caigut a bon lloc. Jo vos puc aidar. Es meu cosí de Can Merris ha quedat tot sol. Ahir va enterrar sa mare i fa tres mesos son pare. Missatges en té un parell, però una criada que li fes ses feines de la casa sí que li aniria bé.
—I per devers on cau Can Merris?
—Anau cap a sa plaça des poble. Allà demanau pes camí des campet i, en haver fet tot aquest camí, demanau per Can Merris. Tothom sap on és.
En Joan va haver de fer un esforç molt gros per no posar-se a plorar, tan gran era s'alegria que sentia dins es cor. Va donar una aferrada pes coll a aquell homo i una altra a l'amo de s'hostal i va partir a corrensos cap as carro.
—Un homo m'ha dit que a una possessió han de menester una criada. L'amo ha quedat tot sol i no té ningú que li adesi sa casa. Anem-hi tot d'una i que el Bon Jesús i la Mare de Déu mos obrin es camí.
Na Maria i na Catalineta feren mamballetes d'alegria.
—Gràcies, Purissimeta!
A la fi tenien una esperança per sortir de sa fam i sa misèria.
—Bon dia que Déu mos do, Ell qui pot, si li lleu! Que sou l'amo de Can Merris?
—Sí fa, per ell em tenc.
—Mos han dit que per ventura vos cauria bé llogar una criada.
—Bé de tot! Ahir vaig enterrar mumare i ara som tot sol damunt el món. Que cercau feina?
—Per això som venguts. Mos agradaria llogar-mos jo de missatge i sa meva dona i sa nina de criades, si vos pareix bé.
—Ja ho crec. Ja no podieu caure millor. I sa nina que és fadrina?
—Sí fa, ben fadrina és ella.
—És que jo encara no em som casat, i tothom em dona pitja que em casi, que no he de romandre fadrí vell.
—Sa nina només té tretze anys, però si teniu un poc de paciència i ella hi ve a bé, dins un parell d'anys vos podríeu casar.
—Ja em feis ben content, idò. I què nom, si es pot sabre i no és massa demanar?
—Li posàrem Catalina quan la batiàrem.
A na Catalineta aquell jovenot deu anys més vell que ella li va caure per s'ull dret. Li pareixia un somni de prínceps i princeses convertir-se en sa madona de Can Merris. Una xuetona que no tenia a on caure morta casada amb l'amo d'una possessió. Sonava bé. A son pare també li va caure bé en Montserrat de Can Merris i més encara quan va sabre que es seu llinatge era Oliver, i tothom ja coneix sa dita: "Oliver, xueta vertader".
Sa casa era tan gran que hi va haver lloc per a tots. No va importar que dormissin dins es paller. Na Maria i na Catalina tot d'una es posaren a adesar sa casa. Llavors posaren una greixonera dalt es foc i cuinaren un arròs engrogat amb dos colomins que exhalava una oloreta que embalsamava. I abans de colgar-se feren neta sa pastera, hi abocaren farina i aigua i un poc de llevat, pastaren fenyent sa pasta ben fenyuda durant mitja hora i els sortiren mitja dotzena de pans, que deixaren tovar tota sa nit tapats amb una flassada.
A trenc d'alba en Joan i na Maria s'aixecaren des llit, es vestiren amb quatre grapades i es rentaren sa cara amb aigua fresca. Ompliren es forn amb un parell de feixos de llenya d'ametller, li calaren foc i quan ses parets i es sòtil foren ben blancs, enfornaren es pans. Una hora després tragueren es primer ben cuit que feia una oloreta tan bona que hauria ressuscitat un mort. I na Catalineta el va dur a l'amo perquè berenàs. A en Montserrat de Can Merris aquell detall li va agradar tant que va obrir es calaix d'un canterano, va treure un anell que havia estat de sa mare al cel sia i davant son pare i sa mare el va posar a un dit de sa ma dreta de na Catalineta tot dient-li:
—A partir d'ara tu ets sa madona de Can Merris.
Foren un matrimoni ben avengut i tengueren un fill, en Macià, que va morir tísic (tuberculós) molt jove, i tres filles, na Margalida, na Maria i na Catalina. Sa més petita, na Catalina Oliver Gual, que com a tercera filla duia es nom de sa mare, fou sa mare des meu padrí, son pare de mumare, que també nomia Catalina com sa seva repadrina felanitxera al cel sia.
En Montserrat de Can Merris va morir l'any 1913 quan tenia una cinquantena d'anys i sa seva dona felanitxera, sa nina xueta que va passar tanta de fam, va viure vuitanta anys i va tenir temps de conèixer es seus nets i també d'enterrar sa seva filla Catalina, sa meva repadrina, que va morir de sa rosa (xarampió) amb quaranta anys, només vint dies després que es seu fill Montserrat, que abans de morir va contagiar sa rosa a sa mare. Escarrufa pensar es drama que va viure sa família.
Entrades
