dissabte, 31 de gener del 2009
Processionària al Parc de la Canaleta de Mislata
Si aquesta situació resulta greu per als pins també ho serà en breu per als essers humans en la mesura que aquest cuc començarà a eixir dels seus nius en augmentar la temperatura i per a baixar dels arbres i formaran les seues típiques fileres al llarg del parc amb el perill que comporta per a la població en general i concretament els xiquets que omplin el parc per. El contacte amb aquest cuc pot podruïr urticarias, al·lergies, toxicitats o danys molt més importants entre la població.
Des de Compromís per Mislata (Bloc amb Iniciativa i Verds) emplacem l’ajuntament a donar alguna de les solucions aportades. Nosaltres apostem per la més ecològica.
divendres, 30 de gener del 2009
Gazas
Les moltes “Gaza” invisibles dels boscos
Durant les darreres setmanes el món assistí amb impotència a l’horror de la invasió israeliana a la franja de Gaza. A pesar que les imatges transmeses per la televisió reflectien a penes una petita part del sofriment de la població palestina, les mateixes eren més que suficients per a comprendre el drama que s’estava vivint. Famílies senceres desfetes per les bombes; llars, escoles, comerços, hospitals i temples reduïts a escombraries en qüestió de segons; sistemes de distribució d’aigua, sanejament i energia destruïts; por, ràbia, dolor, esgotament, fam, set...
El que gran part del món no sap –perquè mai arriba a ser difós pels mitjans de comunicació massiva- és que existeixen altres situacions molt similars a la de Gaza, que ocorre quasi a diari a distintes parts del planeta. Les armes emprades poden ser diferents i el nombre de persones afectades poden ser menors, però els resultats són els mateixos: la violació dels drets humans de les persones i la destrucció dels seus mitjans de vida.
Per exemple, el 18 de desembre de 2008, centenars de policies i paramilitars irromperen en un poble de la província de Riau, Sumatra, Indonèsia, amb armes i gasos llagrimosos. Un helicòpter llançà una bomba incendiària sobre el poble cremant centenars de cases, suposadament amb napalm. S’utilitzaren gasos llagrimosos i armes de foc. Dos nins moriren i molta gent fou ferida mentre altres foren arrestats. Uns 400 llogarencs fugiren al bosc a les muntanyes i només 58 persones restaren al poble. Dos dies després, un helicòpter sobrevolà a baixa altura les carpes dels llogarencs sense llar bombardejant-los amb pedres.
El motiu de tanta violència pot semblar prou absurd: la producció de paper. Tan mateix, a l’igual que el conflicte palestí, el problema de fons radica en el control territorial. El govern indonesi desconeix els drets tradicionals de les poblacions locals i s’assigna la propietat del territori, que cedeix a una empresa per a plantar arbres destinats a la producció de paper. Les comunitats locals es resisteixen a ser expulsades i se lis respon amb violència.
Situacions similars estan ocorrent permanentment i el tema del control del territori està sempre present com una de les causes centrals. Per exemple, cada vegada que un govern decideix fer una gran represa hidroelèctrica, està violentant els drets de milers o centenars de milers de persones que habiten a l’àrea i les llars dels quals, boscos i camps de cultius seran inundats o que els seus mitjans de supervivència seran greument afectats per la represa. Allò normal és que la gent no accepti passivament tal fet i que l’Estat intervingui a través de la repressió i criminalització de la protesta.
El mateix passa quan un Estat atorga concessions fusteres, petrolieres o mineres a alguna empresa. Els territoris afectats no estan buits, sinó que allà habiten comunitats indígenes, tradicionals o pageses, que en molts casos han viscut allà molt abans de la seva existència de l’Estat nacional. Tan mateix, aquest darrer desconeix els drets ancestrals d’aquestes comunitats i s’atribueix a sí mateix el dret de propietat sobre dites terres.
És important aclarir que per aquests pobles, la destrucció del bosc és equivalent a allò que es presencià a Gaza: la destrucció de llars, temples, escoles, magatzems, hospitals, sistemes d’aigua potable. En efecte, el bosc és la seva llar i temple i d’ell obtenen aliments, medicines, adobs, fibres, fustes, aigua i tot quan requereixen com a mitjans de vida. La desaparició del mateix i la degradació ambiental resultant de les activitats industrials que el substitueixen –fustera, monocultius, explotació minera o petroliera, hidroenergia, etc.- són com a “bombes” llançades sobre els seus territoris que destrueixen tot el que per a ells té valor.
“Tothom som palestins”. Baix aquesta consigna milers de persones de tot el món manifestaren el seu suport al poble palestí i el seu repudi a l’atac de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza. Molts altres “palestins” – com els ayoreo a Paraguai, adivasi a la Índia, bagyeli a Àfrica Central, Tagaeri i Taromenane a Equador/Perú i molts altres- estan essent avui “bombardejats” i requereixen de suport en la seva desigual lluita contra enemics molt més poderosos que ells.
Per a més informació:
A Folgueroles gairebé no queden arbres
On dissemina l'au Fènix
Llavors la suavitat de l'infinit i el color de la vida es poden tocar. Més enllà hi ha més molt més i és tan a prop que el tenim de dins mateix.
dijous, 29 de gener del 2009
Esquellada front al mòbbing rural
Darwin 365
Avui s'emet el primer vídeo que li dedicarem, pel dos-centè aniversari del naixement
L'arbre de la salut
dimecres, 28 de gener del 2009
A l'ombra d'un arbre
Si vols un arbre com aquest, et puc dir on trobar-ne un.
Però t'avís que només creixerà amb la presència de la teva musa.
El dibuix original està fet amb llapis, en un paperot qualsevol. El color és digital... experimentant, aprenent...
dimarts, 27 de gener del 2009
Kelsterbacher Wald
Benvolgudes amigues i amics de Salva la Selva:
Aquesta vegada són els nostres amics del Nord els qui necessiten que donem suport amb la nostra signatura en una carta de protesta.
Alemanya es presenta internacionalment com un model a seguir en matèria de protecció ambiental i del clima, i que presta serveis de cooperació tècnica per a protecció forestal de tot el món. Però abans de març, l’empresa Fraport haurà destruït el bosc de Kelsterbach per a la construcció d’una quarta pista d’aterratge per a l’aeroport de Frankfurt.
Per favor, escrigui a les autoritats locals demanant que nodestrueixin el bosc, Entrin a www.salvalaselva.org on trobaran un model de carta que es pot enviar automàticament. Difonguin aquest missatge entre els qui puguin voler participar. Moltes gràcies una altra vegada i rebin una afectuosa salutació.
Guadalupe Rodriguez
Salva la Selva
Hasenheide, 56
10967 Berlin, Alemania
Per la recuperació dels camins pùblics
Pel bon camí
A la plaça de l’Ajuntament d’Alaró tenim una bella escultura den Llorenç Rosselló que es titula “Retorn al bon camí”. Mentre hi hagi camí, afegiria jo. Quants camins d’ús o servitud pública han quedat barrats amb el pas del temps? És digne d’estudi comprovar com va ser amb l’adveniment de la “democràcia” que molts d’aquests camins varen passar a ser de propietat privada. L’ús continuat per mor d’una activitat productiva agrícola molt més important que no la d’ara, gairebé inexistent, provocava el transit continuat de les persones per aquests camins. La seva sola utilització ja n’impedia una apropiació indeguda per part d’un particular. Els primers ajuntaments democràtics no feren res i potser fins i tot facilitaren la pèrdua d’aquest patrimoni tan valuós. Però i el poble, la ciutadania d’Alaró, qualcú es va mobilitzar per impedir el tancament de molts d’aquests camins?. Poca cosa es va fer, per no dir res.
S’hauria de tenir en compte que, al segle dinou i bona part del vint, els ajuntaments no eren representatius d’unes eleccions democràtiques. Eren sovint els poderosos, sovint propietaris de grans finques els qui manejaven els fils de l’administració municipal. Fer desaparèixer documentació relativa a la titularitat pública d’un camí o establir acords municipals de renúncia als drets públics sobre aquests, eren només ordres dutes a terme amb diligència pels servidors dels senyors.
Per altra banda, i és una teoria pròpia, Alaró va viure una revolució industrial, gràcies a l’activitat emprenedora d’empresaris i treballadors del calçat, que va fer desertar de la dura i mal pagada feina del camp a bon nombre d’alaroners i alaroneres. El seu lloc, i si no, feis memòria, va ser ocupat per amos i jornalers venguts de fora del nostre poble. Jo encara record la de son Llavià amb un amo de Sineu, sa Teulera Vella d’un de Costitx, son Fortesa d’Algaida, mossos i jornalers de Campanet, Sencelles, Mancor etc. Eren gent i famílies vengudes de fora que en molts casos en acabar la seva vida professional se’n tornaren a ca seva, al seu poble. Per tant a Alaró estem mancat de moltes fonts d’informació en referència a l’activitat de foravila o de la història dels seus antics camins.
Un exemple el tenim amb el camí de sa Font Figuera. Les ginyes que sobre l’empedrat poliren les rodes dels carros ens indiquen clarament que va representar una important via de comunicació i trànsit entre Alaró i el Pla de Mallorca en relació a les finques de producció d’oli més importants d’Alaró i Orient: s’Olivaret, son Bergues, Solleric o Comasema. Hem de pensar que era molta la gent del Pla, mancat d’oliveres, que anava a fer la collita d’olives a la Serra. Aquest camí, que fins a mitjans dels anys setanta encara era transitable amb vehicles de quatre rodes, jo hi he anat amb amb un 600, avui sembla un torrent. Les finques per on passa, s’han limitat a posar-hi barreres per fer més ampla l’oblit.
Aquests dies hem pogut llegir a la premsa que una gent de Binissalem, de Gadma (Grup d’Amics en Defensa del Medi Ambient) en reivindica la propietat pública i denuncia el tancament i ús inapropiat que en fan els particulars de les finques per on passa. Com així no hi ha anat cap alaroner o alaronera a fer part d’aquesta reclamació?.
En els temps que corren, on els metges recepten bones caminades, la recuperació d’aquests camins no tenen preu. Per aquest camí podem arribar a Orient entre les finques de s’Oliveret, son Bergues, sa Font Figuera, Solleric i Comasema. O bé si volem tirar cap a Lluc en ser a sa Font Figuera girar cap a Oliclar, son Ordines, Cases Velles de Tossals, Es Prat, coll de Massanella, Coll de sa Bataia i Lluc (millor de baixada).
Aquest camí públic, segons catàleg del Consell de Mallorca i Ajuntament d’Alaró, no és l’únic exemple de desídia i abandonament que els diferents ajuntaments d’Alaró han demostrat. El camí o caminoi que enllaçava ses Quarterades i Los Damunt per son Fuster, el camí de s’Escaleta, el camí del Clot des Guix cap a son Pou o cap al pas de s’Estaló i Orient, el camí de Banyols, el camí de Binissalem per son Llavià, el camí de s’Alcadena cap a Lloseta, el camí de Los Damunt cap a son Guitard, son Oliver o son Torrella de Coa Negra, Camins que varen ser molt usats un temps que ningú ja no recorda i que haurien de tornar ser del poble amb acords amb els propietaris, si cal, i quan no establint les mesures administratives que pertoquin en la defensa dels drets públics i particulars.
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Fotos: JV
dilluns, 26 de gener del 2009
Zona de repòs.1.Seminari
A falta de sant, el beat Ramon Llull ens il·lumina... De sobte tot canvia... si no hi ha estudiants exaltats ni ningú no juga al futbolí som en un claustre a l’estil tradicional. El clima de pau i tranquil·litat ablaniria al més brètol, el més estressat descansaria un poc, un betzol podria trobar una flaira poètica...
L’endomassat d’amics arbres el posen quatre xiprers que, aquesta vegada sí, formen un conjunt acadèmic, l’arquitectura verda, el conjunt de vida, esperança, verd de natura humana, lligam de l’esperit amb el cel a través d’aquests monuments de vida... ens fa petits. Que ho som de petits a sota del xiprer majestuós, que ho som de poca cosa, a l’ombra de Blanquerna... no som res.