Salvació
Que passe ja el dia amb la seua llum.
Per què triga tant la nit?
En l'ombra dels pins m'espera
una cadira de braços.
S'apagaran els llums de les cambres
i la son vindrà com un desmai.
Ací un llit buit no fa
cap impressió.
M'envoltarà la foscor i tanmateix
m'enganyaré pensant, dintre les negres tenebres,
que de bell nou sóc part
d'aquest món.
S'enfonsarà en la por la nit
quan arribe el vent de sobte.
L'eucaliptus sacsejarà els seus cabells
juntament amb els secrets dels somnis.
Escoltaré el secret combat
de la tardor, enemic immòbil.
Em bressarà com alegre cançó,
murmuri sense esperança.
Encara que no l'espere, sé que ha de venir
el gat que volta pertot quan cau la nit,
un gat que no sap què és una carícia
i per ço ni la dóna ni la cerca.
Prop dels meus peus seu tot sol,
insensible a la fredor intensa,
discretament el meu esguard l'evita
i és com si no em conegués de fa temps.
Maria Poliduri
(Kalamata, 1 abril 1902 - Atenes 29 abril 1930)
Traducció de Jesús Cabezas Tanco
Σωτηρία
Ας περάσει πια η μέρα με το φως της.
Η νύχτα γιατί τόσο αργοπορεί;
Στων πεύκων τις σκιές μια πολυθρόνα
με καρτερεί.
Των θαλάμων θα σβήσουνε τα φώτα
κι' ο ύπνος θάρθη σα λιγοθυμιά.
Ένα αδειανό κρεββάτι, εδώ δίνει
εντύπωση καμμιά.
Θα με διπλώση το σκοτάδι κι' όπως
μέσ' στις βαθιές σκέψεις θα μπερδεφτώ,
πως είμαι θα πιστέψω πάλι κάτι
από τον κόσμο αυτό.
Μέσα στο φόβο θα βαθαίνη η νύχτα
όταν ο άνεμος θάρθη ξαφνικά.
Ο ευκάλυπτος τα μαλλιά του θα τινάξη
και των ονείρων μαζί τα μυστικά.
Το μυστικόν αγώνα θα γροικάω
του φθινοπώρου, ανίκητος εχθρός.
Θα με λικνίζη χαρωπό τραγούδι
ο απελπισμένος θρος.
Κι' αν δεν την καρτερώ, ξέρω πως θάρθη
η γάτα αυτή που νυχτοπερπατεί,
μια γάτα που δεν ξέρει τι είνε χάδι
και δεν το δίνει και δεν το ζητεί.
Στα πόδια μου κοντά κάθεται μόνο,
αδιάφορη στο κρύο το παγερό,
διακριτικά το βλέμμα μου αποφεύγει
κ' είνε σα να με ξέρη από καιρό.
Μαρία Πολυδούρη
L'eucaliptus de Quarto dei Mille
Es un dia d'hivern sense malícies,
i al meu davant, amb son or fi de mel,
omple un vell eucaliptus de carícies
tot un gran pany de cel.
I que coses mig vela o mig indica!,
el rengle de xiprers de més a baix;
una mica de mar, sols una mica,
lluent, dormida com un llargandaix,
les oliveres tan enriolades
amb llur petit argent bon companyó,
les tres cases rosades
parlotejant-se al caire del turó,
la carretera on llisquen el clergue, l'hortolana
i els tramviets curulls,
i el pontarró del tren, que tot s'ufana
d'una dotzena d'ulls.
Quan passa el vent gosat
vibra la pols amb un xiulet allargassat
i cada porta sembla que a donar cops s'esbravi,
però el vell eucaliptus és un savi
i no un eixelebrat.
Per més que empenyi la ventada
no fa anar mai en doina tot el seu bell tresor;
a cada revolada aferrissada
mou un floquet només de penjarelles d'or.
Així davant del tendre paisatge
que ara agita un sobtat exaltament, -
l'arbre que indica amb gest benèvol mon estatge
és com una coqueta que en l'acompassament
d'un ritu sacre,
fins en jorn de revolta i de tropell,
mou ara el coll on hi ha un fulgor de nacre,
ara el peuet ensetinat i bell
o el dit amb un anell.
Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel·les, 4 juny 1970)
El botxí interior
El botxí dina en silenci,
el botxí pensa en la feina.
La seva dona se’l mira,
els fills mengen amb presses.
El botxí beu en silenci.
Baixa de la claraboia
una llum de lluna freda.
La dona sempre dreta.
Els dos germans són rossos;
riuen entre ells en silenci,
la dona despara taula,
el botxí pensa en la feina.
Els fills del botxí s’escapen
a l’ermot de l’eucaliptus.
El botxí pren cafè amb gotes
d’esquena a la finestra.
La dona renta i eixuga
amb aigua salada i cendra.
El botxí fa un eructe
i encén una caliquenya
Els infants juguen a selva
entre llaunes i runa;
el gran apunta amb la canya
i l’altre estrafà la hiena.
La dona passa l’escombra
amb una fressa seca.
Més endins sona el rellotge.
El botxí pensa en la feina.
La dona escup a l’aigüera.
En mànigues de camisa
i en un balancí de lona
el botxí dorm la sesta.
Els infants compten estampes.
La dona sempre dreta.
El silenci no es detura.
El botxí somia feina.
Pere Quart
[Joan Oliver i Sallarès]
(Sabadell, 29 novembre 1899 - Barcelona, 18 juny 1986)
L’eucaliptus
A sol ixent i al vespre s’encén de piuladissa,
i quan els llamps retronen de penyal en penyal,
un món alat recull, com els pollets la lloca,
mentre que, ferm de soca,
com un navili invicte, capeja el temporal.
Oh, i com lluita llavors, majestuós i gràcil!
Esmuny i obri ses rames, branda i branda, valent.
Solta sa cabellera, ni es dóna ni s’espanta.
I fins l’escolt que canta
quan dins la nit poruga s’abraona amb el vent.
Després, el sol l’emporpra i sa testa aurifica,
o li ofereix la lluna son escut argentat.
De sa tràgica lluita, balsàmiques despulles,
queden uns brots i fulles,
que les mares estotgen, cercant-hi sanitat.
Isidor Macabich i Llobet
(Eivissa 10 setembre 1883 - Barcelona, 22 març 1973)
Todo necio
confunde valor y precio.
Antonio Machado
Recordant la iaia Remei
Quelcom colpeja des de l'esgorfa
desvetllant-me d'un itinerari oníric:
Pujo les escales, el soroll em sona,
ve d'un bagul on hi ha calendaris grocs:
l'obro i d'un bot apareix un nen,
felicitats!!! em diu, m'abraça!!!
Nit amunt, el cel mostra alguns estels,
l'infant n'assenyala un, mira, la iaia,
tots dos ens enlairem amb les ninetes o el cor,
vés a saber, és tan quiet
i paradoxalment fantàstic el viatge.
Contemplem la pagesa enamorada de la terra
amb somrís d'un groc de llimoner cridaner:
a ell li regala un eucaliptus,
a mi una mirada de complicitat
ornada amb la seva veu:
–A voltes tot plegat costa, oi, Albert?
–Sí, iaia, a voltes costa.
–Però tot plegat a voltes és tan bonic,
com la primera cirera al bec del pardal
o el gust dels melons que et duia
o els panellets de Tots Sants
que amb tant delit feia per a tu.
–O com l'eucaliptus que m'has regalat.
–A què té gust?
–A infantesa i a persona inoblidable.
–Compte Albert, fins i tot els estels s'apaguen.
–Sí, iaia, però l'infinit de l'eucaliptus no.
–Tots tres riem: el nen, la iaia Remei
i jo que en faig quaranta-dos.
Baixo les escales sol,
el nen ha tornat al bagul de les màgies,
al mitològic món de les fotografies.
A l'alba, al cel, no hi ha estels,
però sí que queda al paladar
de qui contempla al mirall el meu rostre:
La sentor i el sabor de tots els eucaliptus
que de nen em regalà la iaia,
ensenyant-me que la felicitat de veres
pot esdevenir tan senzilla
i contradictòriament inversemblant,
com assaborir un eucaliptus
vingut de la nit estelada,
amb el paladar d'un nen fugit
i el cor d'un nét agraït.
Albert Guiu Bagés
(Flix, 1972)
Primavera
A l'ombra de l'eucaliptus, les paraules
se'ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau
les desprengués d'un quadre de Botticelli.
Primavera és quan la terra ha fet la volta
al sol, quan el calendari ha fet la volta
al cor, quan l'espectre dels colors ha fet
el gir complet de la ruleta i caiem
novament en la casella de la llum.
Gemma Gorga
(Barcelona, 10 juny 1968)
La casa
Veig l'escorpí a la paret
surten els dracs que esperen amb gana de nit
a que arribin mosquits i d'altres perduts
que m'entren quan no els bufa el vent
tomba la roba estesa, cau la falguera al balcó
catifes d'una flor que es desfà de l'eucaliptus que hi ha veí
Tinc dues claus que em tanquin bé
no surto com ho feia, tenia remei
Judit un moment! ja se't torna a fer tard
frego com un llamp quan tu véns, deixo tot obert vaig descalç
Si tenim ós polar que custodia aquest lloc
un dipòsit que sona com un ascensor
passen cotxes volant
i maquinen tractors
és ara aquí on comença tot
Vaig escriure el teu silenci
Vaig escriure el teu silenci
amb lletres toves i febles.
Vaig veure el vell eucaliptus
sota la cendra decrèpita
rentar engrunes, de fums negres,
tenyir-les amb sang anèmica.
Vaig escriure el teu silenci
amb lletres toves i febles.
El vell arbre cremarà
dins de les crestes goludes
del foc prenyat d'estelles.
Deixa'm abans no sigui tard
oblidar músiques mudes,
i diluir inferns en diamants.
Els fums fugen amb paraules
i tu saps que, no t'enganyis,
tenyides no valen res.
Quan travessis el llindar
llença el vermell sanguinari
i vés-te'n sense plorar.
EI vell arbre cremarà
dins de les crestes goludes
del foc prenyat d'estelles.
Deixa'm abans no sigui tard
oblidar músiques mudes,
i diluir inferns en diamants.
Eva Pellicer
Cançó protesta
Hi ha nois que no aprenen a llegir
correctament La terra erma de T.S. Eliot,
d’altres saben ser feliços olorant els dissolvents
de les pintures de Vermeer.
Dos-cents eucaliptus esponerosos ploren
pels ebenistes anglesos del segle XVIII.
Han tacat el fons marí
en napar el meu mig llamàntol a l’americana.
Cada dia baixa el nivell d’aigua
a la piscina perquè ma germana s’hi llença de bomba.
Aquest món nostre va tot ple de pobres
d’ànima.
Guillem Troté Daroca
(Les Borges del Camp)
Inventari de Montjuïc
Pedra de Montjuïc que s’esllavissa, gresos
i pissarres que treuen el morro per damunt
d’on reposava el delta i còdols de granit
que imperceptiblement llisquen cap al fondal,
carreus que ja mai no seran tallats, que els carros
no carregaran cap a cap nou mur de càrrega,
tot aquest pedregar per fonament, i nínxols
mimètics que s’escampen fins al penya-segat.
Les figueres de moro com cascades als freus
de les abandonades pedreres, i atzavares
que xuclen regalims de les escombraries
que durant centenars d’anys van entaforar
als seus queixals corcats que ara tot just poleixen.
Muntanya dels jueus que ja no hi són, de camps
de blat cap a ponent, canons als bastions,
bastaixos i molers, soldats forans i guaites
que miren cap al mar i distingeixen veles,
de bòbiles i gent que va a berenar els diumenges,
d’anarquistes que passen per les armes, del tir
al colomí, barraques i parc d’atraccions, curses
de la Penya del Rhin, merlets i matacans,
pedra rosa que entinta la ciutat durant segles,
Barcelona que no li dóna ni les gràcies.
Fossar de la Pedrera, la Font dels Geperuts,
turó dels malendreços, pedaços mal cosits
al cul de tantes coces, el pes del cementiri
decanta Montjuïc cap a garbí. No mira
la ciutat: sap que hi és, sempre als seus peus estesa.
Entremig de les quatre columnes com les quatre
barres i el tronc d’acer tan blanc que es recargola,
gairebé tot s’hi troba, bellugadís de dia,
de nit fantasmagòric com el poble fictici:
telefèric, piscines, pavellons firals, fonts
de coloraines màgiques, palaus d’esports, teatres
on abans es venien flors, un estadi sempre
buit, museus a palaus i encaixats en antigues
fàbriques tèxtils, camps de rugbi, carreteres
i aparcaments, botànics jardins de plantes crasses,
el formigó d’en Sert, turistes com formigues
que esborren l’últim rastre de tot el que hi havia,
d’anissos i bolados als antics merenderos,
gitanos i xaboles, gasoses i xeringues,
d’afusellaments, làpides, capelles i fortins.
Un estrat tapa l’altre, s’hi sobreposa, el prem
i la muntanya es torna més muda i més compacta.
I a la vegada, com si res, tot s’esllavissa,
tot cau daltabaix fins als troncs de pell pansida
dels eucaliptus, contra els contraforts que aguanten:
corrent líquid de cotxes que s’aturen i engeguen
sota el Morrot abrupte a mig vessant del qual,
neoclàssic, de nit el far que giravolta
de cara als inflamables i els cotxes de colors
que esperen els vaixells. Si aquí no hi hagués port
ni tampoc cementiri, si aquest turó ferreny
hagués fet la viu-viu, la ciutat no seria
com és, ni trobaria recer. Tampoc repòs.
Hi hauria els espadats que desgasta la pluja
i on nien les gavines i res no advertiria
dels laietans convulsos però sempre sotmesos
al reialme aliè, que només alçar els ulls
ja contemplen la mola del castell malaurat
de castellana jeia. Els molls s’han menjat tota
romanalla de costa i ara no hi guarden fustes,
ni s’hi arrauleix l’angoixa sinó contenidors
en estibes massisses, dipòsits de melassa
i ponts grua que corren de costat i enforquillen
el ferro dels vaixells i sembla que no pesin.
I sitges on fermenten tones esmicolades
en grans de cereals –sitges que no s’assemblen
a les de la Magòria–, o bé líquids viscosos,
com si l’aixecament tectònic que reté
els sediments i engolfa la plana del Besòs
deixés anar les restes de les hortes i els boscos
que van desaparèixer dins l’aigua que s’allunya,
puntes de jade i còdols d’enrunades ermites
que feien equilibris a dalt de la cornisa,
les filtracions més pures d’aquest encavalcat
mont dels jueus que vessa conglomerats de roca
i sang, moll i memòria i fel de Barcelona.
Marcel Riera i Bou
(Badalona, 6 juny 1956)
Entrades
