Molts veïns ja parlaven de màgia,
l’olivera centenària del jardí abandonat
enguany també brillava engalanada.
Junt amb altres companys de la llar d’avis,
el vell que hi penjava les quatre llumetes
feia mesos que havia estat enterrat.
El seu net, sense que ningú el veiés,
homenatjant-lo, travessà la petita tanca,
prenent el relleu i perpetuant una il·lusió.
Franc Guinart i Palet
Nadal-2020
Foc i càrritx
Quan hom es posiciona en contra
d’actuacions administratives qualificades com a tècniques, especialment en
àmbits tan desconeguts i marcats per la indiferència del 99% de la població com
la forestal, s’arrisca a ser titllat entre el no ja tan nou ecologista radical
o, pitjor i que s’entén com a insult, “vegetalista” per transposició a l’”animalista”
d’encefalograma pla pel que fa a entendre la realitat biològica-forestal.
Determinades actuacions tècniques
de gestió forestal, consistents a pegar foc a més d’una hectàrea de vegetació
forestal de muntanya en ple Espai Natural Protegit de la Serra de Tramuntana
qualificat com de “ús limitat”, amb el nom de “crema prescrita” i impune
a qualsevol crítica o denúncia, venen amb la signatura del director general d’Espais
Naturals i Biodiversitat, Sr. Llorenç Mas Parera.
La informació, en bon bilingüe
com cal en una realitat impositiva-política-territorial com la nostra, és
aquesta: “Paratge Natural de la Serra de Tramuntana. Pla Especial de
Prevenció d’Incendis Forestals. Crema prescrita per a la prevenció d’incendis
forestals en punt crític planificat. Comellar de ses Sínies (Galatzó).
Objectius: Reduir la càrrega de combustible vegetal a
nivell estratègic i a escala de massís. Reduir la possibilitat de consolidació de
gran incendi forestal en aquest punt. Regenerar pastures i matollars per diversificació estructural del
paisatge. Conservar, a escala de massís, els hàbitats naturals. Ús del foc com
a eina de gestió i prevenció”
I es queden tan amples.
El problema no rau en que cap
d’aquests punts no tan sols no justifiquen pegar foc a aquesta superfície
forestal de muntanya concreta, sinó que és una autèntica propaganda al seu ús,
a l’ús del foc amb la mateixa funció, que pot ser en un moment donat,
indiscriminat. I no dic per part de gestió forestal, que no crec que s’aturin
en aquesta crema prescrita i ja en deuen pensar d’altres, sinó per gent
particular a qui donen arguments clarament a-na-crò-nics perquè facin el
mateix. Perquè no? Amb autorització signada, clar.
Aquest anacronisme, amb arguments
com “regenerar pastures i matollars per diversificació estructural del
paisatge” a la Serra de Tramuntana del segle XXI, ja dic que no és només
fora de temps, és directament imprudent fer-ne ostentació tècnica. Com ho és
també anacrònic el tecnicisme de càrrega de combustible forestal. Això
vol dir més o menys que sense arbres, arbusts, herbes... no hi pot haver foc.
El famós triangle aquell del foc, suprimint un marge del triangle el foc no
existeix. Això de “conservar... els hàbitat naturals” pegant-li foc, és
gairebé insultant, és voler justificar l’actuació en un Espai Natural Protegit,
que també ho hauria de ser de “protegit” precisament per evitar això. “Reduir
la possibilitat de consolidació de gran incendi forestal en aquest punt”. Certament,
en el cas molt improbable que aquests dos propers anys un foc progressi cap
aquesta parcel·la afectada de “crema prescrita” es reduirà aquesta
progressió, però només el temps que li calgui al càrritx a regenerar, amb més
força si cal, és a dir dos tres anys com a molt.
Tot plegat és un poc infantil si
no fes plorera. Gran part de la superfície de muntanya, d’alta muntanya, de la
Serra de Tramuntana ha tengut la gran desgràcia i la gran sort d’estar coberta
de càrritx (Ampelodesmos mauritanica). Desgràcia perquè ha servit precisament
al llarg de molts anys com a regenerador de pastures. Especialment en l’època
d’abandonament de la pagesia de muntanya, on els darrers “pagesos” ja no empraven
cap més eina de gestió que el foc. Em venen al cap els noms dels darrers
“pastors”, “pagesos de muntanya”, de la part de Mortix, Míner, Tossals, Mossa,
Cosconar, muntanyes d’Artà... es dedicaven a gestionar, a reduir la càrrega
de combustible vegetal, regenerar pastures i matollars per diversificació
estructural del paisatge, conservar, a escala de massís, els hàbitats naturals
i ús del foc com a eina de gestió.
Per sort el càrritx després del
pas d’aquests “gestors” de la crema consolida el sòl, també ho fa després d’un
incendi, d’un gran i greu incendi, donant cobertura a una gran diversitat de
vegetació dinàmica, de biodiversitat. Tot té un límit però i el canvi climàtic
l’aproxima.
El problema del corporativisme en
general quan gaudeix de cert poder, en tenim exemples recents, és que
avantposen els seus principis i objectius inqüestionables, indiscutibles... als
interessos propis del terreny, territori, que trepitgen.
Si a Galicia, Catalunya,
Andalusia o Estats Units d’Amèrica fan cremes prescrites, perquè no n’hem de
poder fer aquí? En tot cas hauria de preocupar aquesta usurpació de funcions
pel que fa a la cura i cautela que hauria de regir la gestió dels Espais
Naturals Protegits o de Rellevància Ambiental. Ben cert que amb el pas del PP
per la Conselleria de Medi Ambient, especialment en l’etapa Company, es va
suprimir literalment el ser i la funció d’aquesta autoritat dels Espais
Naturals Protegits i a canvi sempre s’ha donat una molt més importància en recursos
econòmics i de personal a la gestió forestal. IBANAT n’és la marca.
Autoritzar aquestes cremes,
aquests incendis controlats que haurien de sumar-se estadísticament a les
superfícies anuals cremades, és donar passes enrere en la necessària i adequada
gestió forestal dels Espais Naturals Protegits.
Gràcies.
Joan Vicenç Lillo Colomar.
També publicat a DBalears
50 Caubets
Fa pocs dies el Govern i el
Consell, ha encetat una campanya amb el lema “Els espais naturals són per a
tu. Gaudeix-los amb seny”, perquè entre altres raons enguany, 2020, han descobert
i comprovat que els Espais Naturals Protegits, especialment la Serra de
Tramuntana suporten una afluència de visitants massiva. Fa molts d’anys, i
encara ara hi soim, es va haver de posar límit a la circulació de motocròs per
boscos i muntanyes, es varen haver de regular esdeveniments de travesses i
carreres amb itineraris per llocs naturals realment singulars, s’ha hagut de
controlar l’escalada, les acampades, els vols de tota mena d’aparells, drons
inclosos...
Enguany, a causa de la pandèmia,
les àrees recreatives gestionades per IBANAT o ajuntaments s’han hagut de
tancar per imperatiu d’ordre sanitari i per tant l’afluència de gent que
simplement té la sana i necessària necessitat de gaudir de l’aire lliure de
manera individual com en família, ha augmentat i alhora s’ha dispersat molt
envaint literalment molts espais naturals que haurien de restar efectivament
protegits.
El primer enunciat del lema de la
campanya “Els espais naturals són per a tu” crec que no és una bona
manera d’enfocar-la. L’ordre de preferència o prioritats en tot cas hauria de
ser: 1 Els espais naturals no són teus: cal respectar i mirar primer de tot per
a la conservació del lloc. 2 Cal regular i facilitar la teva presència humana, pública,
massiva, diversa en aficions, a aquests llocs en funció i condicionats al primer
punt. 3 Cal respectar la propietat privada (en tant que aquest és del 90% del
territori, aproximadament) atenent alhora el drets i interès públic.
Molta de la gent que visita la
Serra de Tramuntana surt de Palma i ha de recórrer al vehicle motoritzat per accedir als
entorns d’aquesta, posteriorment s’interna a peu o amb bicicleta per dins
aquests espais muntanyencs. Per a molts, però, n’hi hauria ben prou podent
accedir a una àrea recreativa com la de Caubet, situada en el que va ser un
antic quarter de l’exèrcit, vora una estació del tren de Sóller i la
urbanització de sa Coma. Té una extensió d’unes tres hectàrees, està gestionada
per IBANAT i disposa d’una bona quantitat de fogons d’obra i taules per a poder
torrar i seure. Hi ha pins, garrovers, ullastres i algunes planes rases on
poder fer botar una pilota o jugar a encalçar. Durant els caps de setmana molts
ciutadans agafen torns des de primera hora per poder ocupar i utilitzar un
d’aquests fogons i taules. Vos puc ben assegurar que l’ambient que s’hi
respira, apart de l’olor de carn, xulla o sardina torrada, és alegre. Molts
dels seus usuaris és gent que durant tota la setmana treballen, si poden, i
viuen molt probablement a un pis senzill, a vegades amb fills. És de tota
necessitat per a la salut física i mental poder esbargir-se i gaudir d’un lloc
tan accessible i fàcil com és una àrea recreativa com aquesta.
El que cal demanar-se, no ara
sinó fa molts anys, com és que ajuntaments, el Consell o el Govern,
especialment els governats per l’esquerra, no han dissenyat de manera
perimetral a les grans ciutats, més àrees recreatives com la de Caubet? Parc de
la Riera, Parc de la Mar, Parc de les Estacions, Parc de Llevant... no tenen
res a veure amb les funcions d’esbarjo i divertiment que aquestes àrees
ofereixen.
La majoria d’àrees recreatives es
troben ben dins o amb partió amb el Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, moltes
gestionades per el Govern Balear i altres per els seus ajuntaments: Son Tries,
Esporles. Es Fornassos, sa Coveta Negra, Caimari. Es Puig. Lloseta. Menut, Ca
s’Amitger, Els Pixarells, Gorg Blau, sa Font des Noguer, Escorca. Fornalutx...
Totes s’omplen de famílies quan el seu us està permès. Una bona xarxa
perimetral d’àrees recreatives, a l’estil de la de Caubet, al voltant de Palma
minvaria força l’afluència d’aquest tipus d’usuaris cap a la Serra de
Tramuntana. Molta gent no demana més.
I ara un poc de demagògia:
quantes àrees recreatives perimetrals a Palma com aquestes, només amb el ciment
necessari per fer fogons i estalonar taules, es podrien planificar amb 30
milions d’euros que pot costar una autopista no gens sostenible, o d’alçar i
tornar col·locar
per enèsima vegada el trespol de les voravies de s’Arenal per alegria dels
hotelers? Gràcies.
Joan Vicenç Lillo Colomar
També publicat a DBalears
Foc i fum pel cul den Cresta!
A Alaró, a Los Damunt, tenim un
carrer anomenat can Cresta i una dita “Foc i fum pel cul den Cresta!”. Desconec
qui va ser aquest tal Cresta ni el fet que va provocar el naixement d’aquesta
dita, però en tot cas crec que fa menció a un fet on tot crema de manera
aparatosa, desordenada i sense control.
Canvi climàtic és el canvi de
clima produït per l’activitat humana. Aquest concepte o definició abstracte a
primera vista i així percebut per molta gent, és ben concret en els fets que el
produeixen i també en la certesa de resultats futurs negatius per a la nostra
pròpia supervivència, per molt que encara resulti difícil determinar-ne la
forma i l’abast final.
Durant milions d’anys la terra,
la natura, talment com un tot viu, va oxigenar l’atmosfera absorbint amb les
plantes el CO2, convertint-lo en matèria orgànica i emmagatzemar-lo en forma de
carbó o petroli en capes profundes del subsol. En poc més d’un centenar d’anys
la humanitat ha tornat a l’atmosfera milions de tones d’aquest diòxid de
carboni. Els resultats no s’han fet esperar.
Pel que fa a Mallorca, mancat d’una industria manufacturera, és sens dubte el turisme qui més participa en la nostra quota generadora d’escalfament global: el trànsit i conseqüent contaminació d’avions, cotxes de lloguer i de serveis, allotjaments i complements d’oci nocturn o la visita d’embarcacions i creuers en són exemples clars; però n’hi ha més on hi participam de manera activa i individual.
Un exemple gràfic clar el podíem
observa dia 16 d’octubre passat arreu del territori de Mallorca, Menorca,
Eivissa i Formentera. A Palma desconeixen fins a quin punt aquesta data es té
en compte i és a moltes converses de bar o de carrer de la part forana. El Decret 125/2007, de 5 d’octubre, pel qual es
dicten normes sobre l’ús del foc i es regula l’exercici de determinades
activitats susceptibles d’incrementar el risc d’incendi forestal, estableix
entre dia 1 de maig i el 15 d’octubre el que denomina “època de perill
d’incendis forestals” i dicta que durant aquest període les cremes en zona
forestal estan prohibides i són autoritzables en franges agrícoles a menys de
500 m. de zona forestal. Per tant a partir de dia 16 d’octubre pràcticament no
existeix cap limitació o impediment normatiu per a realitzar cremes agrícoles,
ja que, al menys pel que jo conec i a no ser que ordenances municipals
concretes ho facin, aquestes no estan regulades per cap normativa jurídica
d’obligat compliment, tan sols subjectes al sentit comú de la gent. Molt
plausible vist com eludeix el tema l’administració.
Durant dies, mesos abans, qui té
un hort, un trast, un tros petit o gros de terra, ha anat acumulant restes de
tala, poda, eixerma per tal de pegar-li foc en fer bo i estar permès, per
aquest ordre. L’extremada parcel·lació de bona part de Mallorca fa que aquests munts a punt
de cremar es multipliquin arreu i que en un percentatge important, hom afegeixi
al munt plàstics, materials sintètics, fustes tractades amb vernís o pintura,
cartrons o residus fins i tot perillosos, que s’haurien de dur al Punt Verd. Si
aquesta aportació de materials no vegetals és a solars de polígons, magatzems
de construcció o industrials, pot ser especialment important.
Dia 16 d’octubre, ja de bon matí,
hom podia determinar amb un grau important de fiabilitat i pel color del fum,
quins munts aportaven a l’aire que respiram contaminants de plàstics,
dissolvents o altres substàncies de derivats del petroli i, per tant,
generadores de CO2 a l’atmosfera, participant així de manera activa en el canvi
climàtic.
És clar que l’eliminació
mitjançant la crema d’aquests tipus de residus no vegetals és ben prohibida,
però també és ben clar que, llevat de visites ben puntuals i sovint per
denúncies de tercers, la policia municipal, guàrdia civil o agents de medi
ambient, hi fan ben poques intervencions en relació a la magnitud del problema.
Ben cert que es tracta en primer
lloc d’un cas d’educació ambiental en què una persona conscient del problema
difícilment no ja no pegarà foc a plàstics, espumes o cartró en una foguera,
sinó que intentarà evitar tant com pugui cremar fins i tot rama, branques,
herba... que ben bé i fàcilment poden convertir-se en un simple munt d’adob i
terra de mata o, al menys, cremar-la a la xemeneia i a l’estufa ni que sigui
per iniciar el foc.
Per altra banda, el recompte d’expedients sancionadors en la matèria també podrien informar-nos del grau d’exemplaritat i consciència que l’administració demostra tenir en el problema greu del canvi climàtic. Al meu parer, poca.
Joan Vicenç Lillo i Colomar
26 d'octubre de 2020
També publicat al DBalears
Cada cop és més habitual sentir a parlar d’espècies silvestres comestibles que han tornat a l’escenari gastronòmic, tant en el si de la restauració professional com en l’àmbit domèstic. Moltes d’aquestes espècies silvestres comestibles presenten, en termes organolèptics, nutricionals, i culinaris, un gran atractiu per als consumidors, i per tant és previsible que la seva demanda experimenti un creixement notable en els propers anys. Tots aquests factors, juntament amb una gran adaptació de les espècies silvestres comestibles a les condicions ambientals locals, posen de relleu la necessitat de considerar aquestes espècies com elements clau per a la diversificació i innovació de les explotacions agràries, per fer-les més sostenibles, i per poder reforçar i reequilibrar vers els agricultors la cadena de valor generada a partir dels productes agraris.
Programa
08.50 h Presentació de la jornada
Sr. Ramon Lletjós. Director dels Serveis Territorials del DARP a la Catalunya Central.
09.00 h Espècies silvestres comestibles amb potencial d’esdevenir nous cultius
09.30 h Maneig agronòmic de les espècies silvestres comestibles
10.00 h Comercialització, cadena de valor i casos d’èxit
10.30 h Fi de la jornada
Les ponències aniran a càrrec del Sr. Marc Talavera, president del Col·lectiu Eixarcolant i Dr. en Biologia per la UB.
Aquesta jornada es realitza en línia. Us hi podeu inscriure mitjançant l’enllaç que trobareu a l’apartat d’Inscripcions.
El dia abans de la jornada rebreu l’enllaç d’accés a l’aula virtual des d’on podreu seguir-la.
Inscripcions
La jornada es gratuïta, us podeu inscriure a través de RuralCat:
ruralcat.gencat.cat/inscripcionspatt
Per a més informació podeu contactar amb l’Oficina Comarcal de l’Anoia:
(A/e: aanoia.daam@gencat.cat)
La
importància de les cabres per a l’economia balear
Durant la meva infància, vàrem
romandre durant algunes temporades a una possessió de la Serra de Tramuntana, juntament
amb els meus dos germans baix la protecció i direcció matriarcal de ma mare i
la seva germana. Molts de dies teníem la sort de nodrir-nos de llet de cabra. Aleshores
habitava aquella contrada un vell pastor amb una guarda de devers un centenar o
més d’animals. Durant anys he patit la intolerància a la llet de vaca fins que
fa uns anys n’he poguda trobar de cabra a grans supermercats, actualment cada
quinze dies si puc, faig una visita a una finca a la vall den March a Pollença,
“Formatges Tramuntana” on vaig a cercar llet i un formatge excel·lent, amb un darrer assortit per cert
condimentat amb suc de garrova. Ho recomano. Finalment, guard encara algun
record al meu barri de Los Damunt, d’una dona vella amb mocador al cap i llarga
trunyella, pasturant una cabra que li subministrava a ella i a altri la llet
diària. Tenc per tant un bon record i estimació d’aquelles cabres a les que
m’agradava acaronar i donar un manadet d’herba.
Deu fer quatre o cinc mil
anys com a molt que la cabra fou portada com animal domèstic a Mallorca, i per
dir-ho ras i curt entrant de ple al cau de l’article, mai des d’aleshores hi
havia hagut un descontrol i una colonització tan massiva d’aquesta espècie
invasora a la seva forest. Un indicador més de la incapacitat manifesta i
progressiva que tenim com a humans d’establir un cert equilibri, pacte, amb el
medi natural per no empitjorar les nostres pròpies condicions de vida.
He pogut llegir un document
relatiu a les escriptures de contracte de lloguer d’una finca de Tramuntana,
crec que de son Amer a Lluc, on s’establia com a motiu de ruptura del mateix,
que s’augmentés el nombre de cabres, no més de quatre o cinc crec recordar, o
que aquestes anessin a lloure pel bosc.
Durant centenars d’anys les
cabres varen ser acompanyants domèstics de les poblacions humanes i a les grans
possessions de la Serra si existia algun ramat un poc més important era guardat
amb molta cura per un pastor o un bon tancat. La producció d’oliva, cereals,
llegums, hort era massa important per a la pròpia supervivència com per deixar
que un parell d’exemplars caprins li fessin cap mal. És clar que se n’escapaven
i anaven colonitzant els llocs més remots i confinades en petites poblacions en
grans extensions de muntanya alta. Capturar-les amb cans i llaç no es feia per esport, sinó sobretot per a mantenir la
seva població a retxa.
Durant el segle XX amb la
deserció i desaparició de la pagesia de muntanya, però sobretot, encara que poc
valorada en el cas, per la irresponsabilitat de grans propietaris d’importar
ramats de cabra per fer “net” el bosc (conec el cas concret de l’amollada a
lloure de devers 300 cabres) la població de caprins augmentà considerablement.
Cal recordar que les cabres més que no herbívors tenen predilecció per espècies
arbustives i arborícoles.
No m’allargaré aquí en com
l’acció sobre el sotabosc i arbrat debilita el conjunt de l’ecosistema del
bosc, redueix la seva humitat relativa, augmenta la seva temperatura i facilita
tot plegat l’augment excessiu de poblacions de descomponedors com el
banyarriquer que troba poques barreres de contenció i molta feina, ni que fa
vint o trenta anys que el bosc no es pot regenerar de llavor, ni d’aglans,
murtons, arboços, cirerers de betlem...amb arrelament i informació genètica
renovada, ni que no hi ha tanyades menors de quinze centímetres de diàmetre...
Amb tot, el greu problema ecològic actual pels nostres boscos, amb conseqüències fatals relacionades amb la pròpia desaparició del bosc, manteniment d’aqüífers i agreujament dels efectes del canvi climàtic en general i al qual assistim estupefactes els quatre espectadors conscients que soim, no prové en importància d’aquell abandonament del camp i forassenyades accions d’ignorants, sinó en la resposta política i la cobertura tècnica que aquesta ha de menester.
Si no record malament fou
en Pere J. Morey, conseller d’agricultura en temps de Gabriel Cañellas i també
imputat per prevaricació i frau, qui va convertir l’any 1995 amb
l’assessorament tècnic necessari, la cabra en una espècie cinegètica i l’Ordre
d’Homologació de Trofeus de Caça, on s’inventen la història de la cabra
“salvatge” mallorquina, fina.
En Jaume Matas president de
CAIB i el seu Conseller de Medi Ambient, Jaume Font, reblen el clau del
disbarat amb el “Decret 91/2006, de 27 d’octubre, de regulació de poblacions
caprines, d’ordenació de l’aprofitament cinegètic de la cabra salvatge mallorquina
i de modificació dels plans tècnics.”
Les legislatures
progressistes de Francesc Antich o Francina Armengol, amb Consellers de Medi
Ambient en mans de MES, Biel Vicens, Vicenç Vidal o Miquel Mir i del Consell de
Mallorca amb Joan Font també de MES dirigint les competències de caça, no han
pres en consideració l’abast del problema, han seguit la mateixa línia
argumental tècnica d’arrel i donat continuació a una política de clientelisme i
pou de vots molt lligat al mon de la caça.
Crida l’atenció la poca
força argumental i de convicció per fer front al problema que deuen tenir, si
és que existeixen, les consideracions tècniques de qui ostenta competències en
gestió forestal, espais naturals protegits o espècies salvatges a la
Conselleria de Medi Ambient.
Per altra banda la
Universitat si bé hom ha de creure que per força han de tenir feta una
valoració real i científica de l’abast del problema, no dona signes de vida ni
molt menys cap veu d’autoritat o alarma al respecte... sempre tancada dins la
seva torre d’ivori.
Tant per acció com per
omissió, “qui estima Mallorca no la destrueix”.
Gràcies.
Joan Vicenç Lillo Colomar
També publicat a DBalears
Els focs de l’Albufera
Si
accedir a l’hemeroteca fos més senzill, crec que podríem demostrar que les
respostes que han ofert els principals responsables polítics del Parc Natural
de l’Albufera davant la pregunta de quines han estat les causes que han
provocat l’incendi de centenars d’hectàrees, la resposta que hi trobaríem
invariablement sempre és la mateixa: cal ser prudents i respectar les
investigacions en curs. I punt. Aquí s’acaba i aquí s’ha acabat fins a la
propera.
El
perquè en la coincidència d’aquesta resposta en personalitats polítiques
d’ideologies molt diverses cal trobar-la en primer lloc en, tot i la certesa
que tenen tots de saber-ne bé la causa, és que aquesta està lligada a un
interès comptable de vots electorals com és el món cinegètic, tot i que la
resposta sempre podria matissar que no es tracta de culpabilitzar a tot un col·lectiu, sinó a persones concretes.
En
Biel Perelló, un dels treballadors amb més antiguitat i coneixement del Parc
Natural de s’Albufera, escriu entre octubre i novembre del 2011 al seu celebrat
Fotobloc de Natura: “El passat 25 d'octubre, a l'horabaixa i amb fort vent
de Sud-Oest, s'inicià un incendi a s'Albufera que cremà 70 Ha. del Parc
Natural, a la zona del Prat de Son Serra, és el primer de la temporada.
Provocat ? Segurament si... per motius cinegètics (eliminació de canyet per fer
més fàcil la caça d'aus aquàtiques) o per voler mal al Parc. Davant qualsevol
incendi, també amb els de s'Albufera, cal arribar fins al final en la seva
investigació, intentant determinar acuradament les causes i en el seu cas, els
culpables; els efectes que els incendis produeixen sobre les persones, els bens
materials i sobre la biodiversitat, així com l'esforç en mitjans materials i
humans que suposa la seva extinció bé s'ho paga. Enguany gairebé el 90% dels
incendis que s'han declarat haurien estat intencionats, i la
"temporada" no ha acabat, al manco per s'Albufera !”
En
un breu resum cronològic d’alguns dels incendis importants, no tots ni de molt de
s’Albufera, podem mencionar el que es va iniciar dia 23 de setembre de 1990 que
va devastar 700 ha. Dia 3 de novembre de l’any 2000 foren 450 ha. El 14 de
febrer de 2005, 200 ha.... Topònims com Ses Jonqueres Veres, Camí dels Polls,
s’Amarador, Camí des Forcadets, son Fornaris... estan lligats a punts d’inici
d’incendis intencionats amb clara intencionalitat cinegètica o de fer mal al
Parc. Fixau-vos que les dates són de principi de tardor i hivern, que és quan
el canyet és més sec i sempre amb dies de vent molt fort.
Hom, com a simple contribuent, té dret a demanar quin és el resultat de les investigacions policials per determinar la causa i, sobretot, de conèixer la identitat dels culpables, però mai més se’n torna a saber res, o quines mesures correctores, com la de prohibir la caça durant un període d’anys, o de vigilància, inspecció i identificació dels titulars i usuaris dels vedats afectats s’han
realitzat durant les temporades següents als incendis. Posaria messions que cap
o molt poca.
Pel
que fa a l’incendi del passat dijous dia 25 de setembre, la meteorologia
extrema ben anunciada dies abans i ben constatada des de primeres hores del
matí d’aquell dia, havien d’haver determinat per part dels responsables de la
Conselleria i del SEPRONA, la ràpida incorporació de mitjans de vigilància a
aquella zona concreta del Parc on amb tanta recurrència s’han iniciat els
incendis de s’Albufera amb dies calcats a aquell.
La
preocupació principal a tot plegat també ha de ser analitzar que potser s’ha
produït un relleu generacional en els incendiaris d’aquella zona humida, cosa
que sembla no ha passat a altres indrets forestals on els incendis intencionats
eren també nombrosos. Cal tallar aquesta seqüència i això no es pot fer amb
declaracions ambigües davant preguntes clares i amb un oblit ineficient i
irresponsable posterior. La gent en general, l’opinió pública, vol i té dret a estar
ben informada. Si la intencionalitat recurrent d’aquests incendis és la
cinegètica, s’ha de dir i es pot demostrar amb dades, anàlisis i constatacions
històriques de gent i professionals que coneix i estima s’Albufera. Només
enfrontant el problema de cara i amb implicació d’ample espectre es pot vèncer
aquesta provocació criminal, alhora que ajudarem a madurar com a societat
responsable avançada amb interès col·lectiu.
Restauració ambiental? Cal
estar molt alerta
El passat 16 de setembre la
Presidenta de govern de la CAIB, Francina Armengol, acompanyada del Conseller
de Medi Ambient i Territori Miquel Mir, el batle de Banyalbufar, Mateu Ferrà;
el batle de Valldemossa, Nadal Torres, la batlessa d’Esporles, Maria Ramon, el
director general d’Espais Naturals i Biodiversidtat, Llorenç Mas, i el director
gerent de l’Ibanat, Joan Ramon, visitaren la zona d’aquests termes municipals
que varen resultar afectats per l’accident natural meteorològic del passat 29
d’agost.
A les fotos i als resums
informatius de la televisió d’IB3 podem observar com aquests càrrecs
institucionals i polítics escolten atentament les informacions i indicacions
d’un tècnic de gestió forestal de la Conselleria esmentada on parla d’un Pla de
restauració ambiental (perquè no forestal?) i posen l’accent en l’oportunitat
d’obrir mercat a la producció forestal de biomassa. Desconec, la informació no
en parla, de quin serà el paper de les empreses privades i a quin control i
supervisió administrativa estaran sotmesos. Fora important també conèixer a
priori el currículum i qualitat ambiental d’aquestes empreses, per evitar si
més no deixar entrar un elefant a una tenda de vidre fi.
Amb tot crida i no poc
l’atenció que entre els protagonistes d’aquesta trobada no hi hagi comparegut
cap tècnic o autoritat de l’òrgan de gestió de l’Espai Natural Protegit que conforma
molt bona part de la zona afectada com Espai de Rellevància Ambiental de la
categoria de LIC, Lloc d’Interès
Comunitari (que són zones designades per la seva potencial contribució a
restaurar l’hàbitat natural inclosos els ecosistemes i la biodiversitat de la
fauna i la flora silvestre i que emanen de la directiva 92/43CEE de la UE i que
es convertiran en Zones d’Especial Conservació integrades a la Xarxa Natura2000)
Així mateix gairebé tota la zona natural afectada forma part de l’espai de rellevància ambiental anomenat Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, autèntica autoritat administrativa en l’aprovació o no dels plans de restauració, segons el Decret 19/2007 de 16 de març, i que tan diligentment per raons d’emergència ha posat en marxa el Servei de Gestió Forestal de Conselleria,. Al seu article 13, per exemple, relata que “cal fomentar la gestió forestal sostenible, que ha de donar prioritat a la funció ecològica de les masses forestals existents”, entenc que per sobre les possibilitats de mercat de l’aprofitament forestal, per exemple.
Malauradament tretze anys
després d’aprovar-se aquest important Decret de Conservació, que remet en
moltes ocasions a una futura aprovació dels respectius Plans Rectors d’Us i
Gestió, aquests no s’han començat a iniciar ni en els seus preliminars. Això no
obstant, pel que fa als instruments de gestió forestal, al seu article 42 el
Decret esmentat deixa clar que “per elaborar el seu informe, l’òrgan
forestal ha de sol·licitar
informe a l’organisme gestor dels espais protegits”
Per altra banda bona part
del terreny forestal afectat, malgrat la capçada escapçada de pins, és alzinar.
Al respecte l’article 44 deixa molt clar que “Abans de resoldre l’òrgan
forestal ha d’atendre l’informe preceptiu i vinculant de l’organisme gestor
dels espais protegits”, així com al 45, punt 4 “Qualsevol
actuació de repoblació i/o restauració ha de ser autoritzada per l’òrgan
forestal que ha d’atendre abans de resoldre l’informe preceptiu i vinculant de
l’organisme gestor dels espais naturals protegits”
La informació periodística no parla de quina ha estat la resposta de l’organisme gestor dels espais protegits, potser perquè no varen ser convidats a aquesta trobada i això és molt preocupant per les possibles conseqüències conservacionistes d’aquest espai de rellevància ambiental. Cal estar molt alerta.
Joan Vicenç Lillo Colomar
Article publicat també a DBalears
Una imatge de satèl·lit pel record. El tel que arriba a Balears no són niguls, és el fum dels incendis de Califòrnia que arriba després de travessar un continent sencer i tot l'Atlàntic pic.twitter.com/yRZIhU76Jz— Miquel Salamanca (@MiquelSalamanca) September 11, 2020
Entrades
Comentaris
