El Cafetal
Per a Voro Suay
Al cafetar
l’aroma del desig
desassossega.
Pere Bessó
(València, 1951)
Un vell
Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d’ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.
I, en el menyspreu del seu pobre cos envellit,
pensa que, al cap dels anys, a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.
Ja ho sap, que s’ha fet vell; prou que ho nota
i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla, ara!
Comprèn fins a quin punt el Seny l’ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià —l’orat!—,
que li deia: «Demà. Tens molt de temps, encara».
Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escarn del seu tan foll saber.
... Però, de tant rumiar, de tant recordar,
el vell s’ha atabalat. I es deixa adormissar,
repenjant-se damunt la taula del cafè.
1897
Konstadinos Kavafis
(Alexandria, Egipte, 29 abril 1863 - 29 abril 1933)
Traducció de Joan Ferraté
•
Ενας γέρος
Στου καφενείου του βοερού το μέσα μέρος
σκυμένος στο τραπέζι κάθετ' ένας γέρος·
με μιαν εφημερίδα εμπρός του, χωρίς συντροφιά.
Και μες στων άθλιων γηρατειών την καταφρόνεια
σκέπτεται πόσο λίγο χάρηκε τα χρόνια
που είχε και δύναμι, και λόγο, κ' εμορφιά.
Ξέρει που γέρασε πολύ· το νοιώθει, το κυττάζει.
Κ' εν τούτοις ο καιρός που ήταν νέος μοιάζει
σαν χθες. Τι διάστημα μικρό, τι διάστημα μικρό.
Και συλλογιέται η Φρόνησις πώς τον εγέλα·
και πώς την εμπιστεύονταν πάντα -- τι τρέλλα! --
την ψεύτρα που έλεγε· «Αύριο. Εχεις πολύν καιρό».
Θυμάται ορμές που βάσταγε· και πόση
χαρά θυσίαζε. Την άμυαλή του γνώσι
καθ' ευκαιρία χαμένη τώρα την εμπαίζει.
....Μα απ' το πολύ να σκέπτεται και να θυμάται
ο γέρος εζαλίσθηκε. Κι αποκοιμάται
στου καφενείου ακουμπισμένος το τραπέζι.
Κωνσταντίνος Π. Καβάφη
Érem sols. I vivíem
I va dir un pènsol que la llibertat
era tenir-ho tot quan ho volguessis.
Mai no esperar. No haver de treballar.
S'equivocà, no creus? Bescanviava
el sentit clar de les dues paraules.
A treballar li va posar esperar.
Esperar per ell es deia fer feina.
"Al cafè, de matí, quan faig cafès
no pens, treball, matí... Quan repleg taules
just faig pensar coses que no vull dir.
Després mirar si ja han tocat les nou.
Després mirar si ja han tocat les dotze."
Digué "La llibertat és una feina"
i la ciutat feia l'olor del moll.
Pel camí no trobàrem massa gent.
Carles Rebassa
(Palma, Mallorca, 21 octubre 1977)
El cafè
La cullera cafeteja.
La sinuosa cua d'escuma
pica trenejant
cullera i ceràmica i tassa.
Hipnòtic remolí
que arrissa l'eterna
presència de l'aroma seductor...
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic
regira al viu
pensant que aviva
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic
rajant al glop
la idea captiva
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic
Cugat Robert Vil•lajoana
A la Claror de la Terra
cantava
L’ hi era agradable a la Pastora
cantava
L’ hi era agradable al Pastor
Es feia agradable per tot arreu.
Tothom estava feliç amb tothom.
Avui ja és ahir,
i el demà és aquí també.
Sortiu tots de la cabana
Xais negres i camells grisos
i l’elefant , i el ruc,
i la guineu, i el ratolí.
És agradable a tots els pastorets
És agradable a tots i per a tots.
I el blanc creixent de la lluna
la gran fabricant el dia que llueix
pren el seu bany tots els matins
dins el cafè negre de la nit
i diu bona nit al capvespre
bon viatge a la claror quan fuig
i les agulles dins del pèndul
teixeixen el bon temps dia i nit.
Jacques Prévert
(Neuilly-sur-Seine, 4 febrer 1900 - Omonville-la-Petite, Manche, 11 abril 1977)
•
Il chantait au clair de la terre
Il chantait il fait bon bergère
Il chantait il fait bon berger
Il fait beau comme tout partout
tout le monde est content comme tout
aujourd’hui est déjà l’hiver
et demain est là lui aussi
sortez tous de vos chaumière
moutons noirs et dromadaires gris
avec l’elephant et l’âne
et le renard et la souris
il fait beau comme tout partout
il fait beau comme tout partout
Et le blanc croissant de la lune
au grand comptoir du jour qui luit
prend son bain soir et matins
dans le café noir de la nuit
Et dis bonjour, au crépuscule
Bon voyage à l’éclair qui fuit
et les aiguilles dans la pendule
tricotent le beau temps jour et nuit.
Jacques Prévert
Dama d'anit, no voldria enutjar-vos,
però he pensat que sou la meua mort
quan, al café, us vaig veure asseguda
amb el marit i no massa distreta.
Des d'un racó us vaig veure de sobte:
no vaig poder deixar ja de mirar-vos.
La meua mort és una mort burgesa,
blanca de carns i freda d'entrecuix.
És una mort ordenada i altiva.
S'alça del llit al temps que la criada,
no deixa res sense la seua cura,
va revisant els racons de la casa,
mirant si hi ha pols damunt les cadires.
Sols ix de nit algun dissabte que altre
i només pren llet i un dit de café,
car el café la sol desvetlar massa.
Dama d'anit, que el vostre esguard altiu
vàreu vessar pel quartet i les taules
negligentment, sense cap de tendresa,
creuant les mans bovament al baix ventre.
La meua mort té vostre encarnadura.
La meua mort és como vós de fidel.
La meua mort m'ho és de tan honesta.
Car no hi ha res més fidel que una mort.
La meua mort se'n ve amb mi a totes bandes,
exactament com vós amb el marit,
complint només un deure, com feu vós.
Exactament un deure conjugal.
Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 4 setembre 1924 – València, 27 març 1993)
Non si male nunc
És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.
La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.
Sònia Moll
(Barcelona, 1974)
La insistència en la revolta
La revolta.
La insistència en mirar-te.
(Altrament dit divisar el teu far).
Necessitar acostar-me al teu cos.
La insistència. Tornar-te a mirar
i que tu m'enxampis
i tu mirant-me.
I insistir un altre dia.
I endevinar quina brusa duràs avui.
I un dia una trobada al metro
(visca l'atzar!, l'atzar és vida!);
i després un mail
i un cafè dos cafès tres cafès...
La insistència en fer-te un poema
i donar-te'l el dia que et vaig acariciar els cabells.
La insistència en tornar-te a mirar
i que tu m'enxampis per cinquè cop,
i jo seguint mirant-te
i tu un somriure
i jo acostant-me als teus llavis
i tu mirant-me els llavis...
I ballar dues cançons seguides
i agafar-te de la mà
i tornar junts en tren
i anar a dormir pensant en tu
i en tornar-te a trobar al metro en un transbordament.
La insistència en capgirar la raó.
La insistència en posar potes avall l'ordre establert
i el desordre també establert.
La revolta. Insisteixo.
La revolta. La revolta. La revolta.
Fidel Picó
El poeta roig
Octubre de 2016
A Rússia
Catedrals plenes de sargantanes,
són verdes, són blanques,
i una flor surt dins una teulada
més groga i més alta.
Dues cullerades de sucre,
suc de taronja, sa boira d’Escòcia.
Dues cullerades de sucre,
suc de cafè, cafè de Colòmbia.
Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.
Dues cullerades de sucre,
suc de taronja, ses faldes d’Escòcia.
Dues cullerades de sucre,
suc de cafè, cafè de Colòmbia.
Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.
A Rússia i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.
A Rússia i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.
Joan Miquel Oliver
(Sóller, Mallorca, 1974)
Setanta matins
Aiguaneu
remulla teulades,
les brases a la llar
donen calor encara
Un cafè,
setanta matins
Seus mirant
en càmera lenta
com van i vénen
els núvols i els vespres
Els matins són més llargs,
els dies són com anys,
No val penedir-se
Ara ets, i demà?
No saps quan
les teves paraules
eternament seran
lluny del que veus ara
Els records del que
vas ser un dia tornaran
com si els visquessis ara com abans
Cançó del grup Élena
 |
El cafè d'ombra (Coffea arabica) sota un arbre de la pluja (Saman), Kona, Hawaii.
Foto de Scot Nelson |
|
|
Entrades
