Quan els garrovers brunzeixen dematinet

La Mel de melada o Mel de Bosc

Fa ja un parell (un “parell mallorquí”) de setmanes que volia escriure aquest text, i ara que he vist que les garroves ja són madures, i n’han caigudes gairebé totes, me vaig dir: o ara o mai!. De fet parlam d’una observació que vaig fer per primera vegada el 18 de juliol de 2013.

Abans de res vos deman disculpes per la baixa qualitat de les fotografies, però ja se sap, la llei den Murphy fa que el dia que vas sense la càmera bona, veus coses, i el dia que agafes la càmera bona i el trípode i t'aixeques dematinet per aplegar bones imatges...Jas!, vas i beus oli, i te'n vas amb la coa entre les cames, “fotut i banyut” que diuen al meu poble. Què hi farem? Vaig poder capturar algunes imatges amb la càmera del mòbil i fer un petit vídeo que més avall vos deix.

Abans d’aquest dia, no havia observat mai (al manco que jo recordi), abelles fent feina per recollir Melada per posteriorment elaborar la Mel de melada o Mel de bosc (“Rocío de miel” i “Mielatos” o “Miel de bosque” respectivament, en Castellà). En vaig coneixer la seva existència després d’assistir a una jornada de tast de mel, que va impartir la Dra. En Biologia Marzia Boi al poble de Llubí, ja fa uns anys. La Mel de melada es considera un producte ramader més, talment la mel d’abelles, més coneguda, i s’etiqueta com a Mel de melada o Mel de bosc.

A mitjans de juliol passava de ben prest, a les 7 del matí vora un garrover (Ceratonia siliqua) bugerró (és a dir, natural de Búger), els rajos de sol encara eren magres, però feia una bona bascota, i vaig sentir com el garrover brunzia, un zum-zumeig continuat, un renouer! Les garroves que portava l’arbre encara eren verdes i turgents, però ja duien el cul tacat de fosc, la maduració havia començat. No semblava que l’arbre tengués un atac fort de pugons (àfids), de fet no en vaig observar. El que estava clar era que hi havia formigues que recorrien el brancam de l’arbre, i les formigues no passegen per passejar. Quan hi ha formigues vol dir que hi sol haver pugons, les seves “ovelles” o “vaques” particulars a les que munyen i obtenen secrecions sucroses, i que defensen de l’atac de Poriols, Flabiols pintats o Marietes, coleòpters de la família dels coccinèl·lids Coccinellidae (“Mariquitas” en castellà), i que s’alimenten de pugons amb una voracitat d’espant. Les abelles que vaig observar, feien molts de viatges i recorrien les garroves d’alt a baix, però sobretot s’entretenien amb la punta d’abaix de la garrova. Tampoc no vaig observar cotxinilles, la qual cosa no vol dir que més amunt,a les parts superiors de l’arbre, no n’hi hagués.

La Mel de melada o Mel de bosc l’elaboren les abelles amb les secrecions sucroses emeses per àfids (Aphididae) i cotxinilles, copinyetes, caparretes o tortuguetes (Hemípters, Hemiptera) quan xuclen la saba de les plantes. Aquestes secrecions envisquen les fulles dels arbres i atreuen a formigues i de forma secundària apareixen els fongs. Aquesta mel de bosc se veu que és de color fosc i gust molt fort i es apreciada al nord d’Europa per la creença de que és molt medicinal.

La contrapartida de la melada és l’aparició de la molesta mascara (Fumagina negra o Fumatés), produïda per tot un conjunt de fongs ascomicets, que deixa les fulles dels arbres negres i embrutadisses, impedint la seva activitat fotosintètica normal i tacant també els fruits i minvant-ne la seva qualitat i apreciació al mercat.

Haurem de tastar aquest Mel de melada, meam si és tan bona com la de flor de garrover, potent, amb caràcter, forta de gust però d’excel·lent buquet (llepant flors de garrover vos en podeu fer una idea). Ara que si ho pens bé la de flor de romaní (Rosmarinus officinalis) m’encanta per la seva dolçor fina, gessamínica i aromàtica. I què me’n direu de la de flor d’Albó (Asphodelus aestivus) tan clareta, de color ambre, fina i suau. Totes aquestes mels, són boníssimes, “són mel”!.

En aquest vídeo podeu veure com les abelles recorrien la superfície de les garroves encara verdes per a arreplegar l'enviscada de gotines caigudes de les fulles del garrover (Visionau-lo en alta definició -HD-, ja que és molt curtet, i s'ho paga) : Melada d'abelles.

Rafel Mas, Búger 28/08/13

Els arbres cremats

Els arbres cremats disseminen vida

És senzill observar com els arbres que resten drets, vius o morts, són el lloc que trien molts d'ocells per a posar-s'hi. A la vegada aprofiten l'avinentesa per a disseminar les llavors de les que s'han alimentat: esparregueres, mates, llampúdols, cirerers de pastor, arboceres...

Aquests mateixos arbres realitzen una funció imprescindible de contenció dels agents erosius, vent i aigua, i creen discontinuïtats i ombres que afebleixen considerablement els efectes de la insolació.

Mantenen ferma i lligada la terra al voltant de cada tronc i arrels i returen, en la seva posició vertical i distribució aleatòria, de manera molt efectiva  la força de despreniments, rossegueres o esboldrecs importants.

La seva lenta descomposició permet la disgregació de la seva matèria de manera més espaiada en el temps.

Manté la seva funcionalitat com a refugi i fa més profitosa com a nutrient per una variada fauna, l'activitat descomponedora dels insectes encarregats d'aquesta funció.

Quan més arbres restin drets, més ampla serà la superfície amb possibilitats de regeneració.

Fotos JV

Oda a les figues rogetes

Segona tongada de rogetes,
ara ja no són figues flors

Blava i fina figa rogeta,

que n’ets de dolça i bona!

només et canviï per coseta,

pes cosset d’una fina dona.

10/08/13

Rafel Mas, Búger 22/08/13

Andratx: gestió i autoritat sobre la terra cremada

Per una visió d'observació, respecte i estima de la terra incendiada

Al meu parer, allò pitjor que pot esdevenir a una àrea forestal cremada, o no, és la gestió que s’hi pugui aplicar posteriorment. No em referesc a un tipus de “mala gestió”, que molta gent de bona fe pot pensar que allò que més li convé a una terra cremada és justament allò que més la pot perjudicar, sinó a la que toquen aplicar, polítics o no, que cobren per fer-ho.

En primer lloc i al meu parer, a la terra forestal, salvatge allò que li cal, per part nostra, és senzillament una actitud d’observació i de respecte. Escric quan veig que els pitjors auguris es poden fer realitat.

Parlant clar i català, al meu parer, a la terra cremada d’Andratx el pitjor li està per arribar, i no em referesc a, com mencionaven certs mitjans de comunicació, als efectes meteorològics adverses, que efectivament poden ser devastadors, ni al suposat (i aprofitat argument) perill de plagues (pura funció biològica d’uns insectes als que han donat molta feina),  sinó a la gestió que a partir d’ara s’hi fa. Evidentment no estic parlant de la tasca exemplar de participació que realitzava el centenar de voluntaris durant el cap de setmana passat.

Amb tot els meus respectes pels animals carronyers, els qui tenen forma humana estan voltant la terra cremada per a treure’n el profit que cerquen, en forma de doblers i de res més que de doblers. Coneixen de la debilitat d’un govern, i d’una administració a semblança seva, que no estima la seva terra i se’n aprofiten. Era d’esperar, però no ha calgut fer-ho gaire.

Si en aquesta pobra i dissortada terra nostra ens governàs una gent que l’estima, actuaria amb l’autoritat necessària per a combatre aquests mals carronyers i la protegiria. Aquests que tenim ara no ho faran. El seu pensament és molt simple i no va més enllà d’allò que els pugui convenir políticament i econòmicament. Convé estar preparats.

No és que la cosa en general sigui massa complicada, ben al contrari. Al meu parer i pel que fa a la gestió, senzillament es tracta d’aprofitar l’avinentesa per a fer net, ara sí, de tota aquella brutor de plàstics, ferralla, cotxes i electrodomèstics abandonats, i tota una gamma de contaminants diversos, ara cremats, que els humans alegrament hi han anat llançant.

Es tracta de tallar els arbres morts a cada banda de carreteres, camins i perímetres de vivendes i també d’aquelles marjades que convendria tornassin ser llaurades i dedicades al cultiu agrícola, reparant els seus marges o fent-ne de nous. Mantenir durant els anys aquests treballs per a fragmentar la continuïtat forestal i per atacar amb més possibilitats de defensa els futurs incendis.

Es tracta de respectar absolutament la dinàmica de la resta de zona forestal, deixant els arbres cremats al lloc, és a dir sense tallar-los, sense trossejar-los per fer-ne terrasses, sense convertir-los en biomassa, sense convertir-los en doblers, és a dir deixant-los realitzar la seva funció reparadora en pau.

Es tracta de determinar cada zona per establir-hi cada pla de defensa i saber per recollir i disseminar les llavors que cada temps i cada lloc ens indiqui com a més adequat.

Tot això però, ho ha d’emparar una  legalitat que qui l’ha d’aplicar no l’ha de defugir i tampoc la de mal interpretar en benefici propi, d’altres i aliè al medi natural.  S’hi ha de fer valer l’autoritat.

No és tan complicat.

Seguidament vull incloure alguns paràgrafs d’articles de la Llei de Monts que podrien ser de recomanable aplicació. Igualment altres normatives o legislacions, PORN, Xarxa Natura, Pla territorial o urbanístiques locals, que no he inclòs, han de ser respectades, especialment pel que fa referència a les prohibicions de pasturatge, moviments de terra, obertura de camins, destrucció de marges i marjades etc.

S’hauria de ser absolutament estricte en la protecció de la terra cremada, ara en regeneració.

Finalment no puc estar de reclamar una vegada més la derogació del decret de la cabra com espècie cinegètica per poder declarar-la directament com a plaga, aquí sí, o ramadera sota control. Ja sé que no faran res al respecte, els governen altres interessos.

Llei 43/2003, de 21 de novembre, de Monts.

Article 48. Zones d’alt risc d’incendi.

1.- Aquelles àrees on la freqüència o virulència dels incendis forestals i la importància dels valors amenaçats facin necessàries mesures especials de protecció contra els incendis, podran ser declarades zones d’alt risc d’incendi o de protecció preferent.

2. Correspon a les Comunitats Autònomes la declaració de zones d’alt risc i l’aprovació dels seus plans de defensa.

3. Per a cada una d’aquestes zones es formularà un Pla de Defensa que, a més de tot allò que estableixi el corresponent Pla autonòmic d’emergències, haurà de considerar, com a mínim.

a) Els problemes socioeconòmics que puguin existir a la zona i que es manifestin mitjançant la provocació reiterada d’incendis o de l’ús negligent del foc, així com la determinació de les èpoques de l’any de major risc d’incendis forestals.

b) Els treballs de caràcter preventiu que resulti necessari realitzar, incloent-hi els tractaments silvícoles que procedeixin, àrees tallafocs, vies d’accés i punts d’aigua que hagin de realitzar els propietaris dels monts de la zona, així com els terminis d’execució. Així mateix, el pla de defensa inclourà les modalitats d’execució dels treballs, en funció de l’estat legal dels terrenys a l’Administració, ajudes o subvencions o, en el seu cas, execució subsidiària per l’Administració.

c) L’establiment i disponibilitat dels mitjans de vigilància i extinció necessaris per a donar cobertura a tota la superfície forestal de la zona, amb les previsions per al seu finançament.

d) La regulació dels usos que puguin donar lloc a riscs d’incendis forestals.

4. La normativa de les comunitats autònomes determinarà les modalitats per a la redacció dels plans de defensa i podrà declarar d’interès general els treballs inclosos en aquells, així com determinar, en cada cas, el caràcter onerós o gratuït de l’execució subsidiària per l’Administració.

5. Quan una zona d’alt risc estigui englobada en un territori que disposi de PORF, aquest podrà tenir la consideració de pla de defensa sempre i quan compleixi les condicions descrites a l’apartat 3.

6. Les infraestructures, existents o de nova creació, incloses a les zones d’alt risc d’incendi tendran una servitud d’us per a la seva utilització per els serveis de prevenció i extinció d’incendis.

Article 50. Manteniment i restauració del caràcter forestal dels terrenys incendiats.

1.- Les comunitats autònomes hauran de garantir les condicions per a la restauració dels terrenys forestals incendiats, i queda prohibit:

a) El canvi d’us forestal al menys durant 30 anys.

b) Tota activitat incompatible amb la regeneració de la coberta vegetal, durant el període que determini la legislació autonòmica.

Amb caràcter singular, les comunitats autònomes podran acordar excepcions a aquestes prohibicions sempre que, amb anterioritat a l’incendi forestal, el canvi d’ús estigués previst a:

1er. Un instrument de planejament prèviament aprovat.

2on. Un instrument de planejament pendent d’aprovació, si ja hagués estat objecte d’avaluació ambiental favorable o, de no ser aquesta exigible, si ja hagués estat sotmesa al tràmit d’informació pública.

3er. Una directriu de política agroforestal que contempli l’ús agrari o ramader extensiu de monts no arbrats amb espècies autòctones no cultivades o en estat d’abandonament.

2.- L’òrgan competent de la comunitat autònoma fixarà les mesures encaminades a la retirada de la fusta cremada i a la restauració de la coberta vegetal afectada per els incendis que, en tot cas, inclouran l’acotament temporal d’aquells aprofitaments o activitats incompatibles amb la seva regeneració i, en particular, el pasturatge, per un termini que haurà de ser superior a un any, llevat l’aixecament de l’acotat per autorització expressa de l’òrgan esmentat.

3.- Allò disposat en aquest article s’entén sense perjudici del previst en el capítol II del títol XVII de la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, mitjançant la que s’aprova el Codi Penal.

Fotos JV

La set de les esponeroses alzines de Monnàber

Sobreviuen al llarg estiu mallorquí amb els peus en remull dins l'aigua

La finca de Monnàber és la típica possessió d'alta muntanya mallorquina situada dins el terme municipal de Fornalutx al bell mig de la Serra de Tramuntana. La seva escarpada orografia està vestida per immensos i vells alzinars d'una bellesa paradisíaca. Amagat sota les espesses capçades dels arbres centenaris discorre tranquil el Torrent de Monnàber. Sorprèn que després de tres mesos pràcticament sense pluja encara dugui aigua. Les alzines ho saben i allarguen golafres les seves arrels per a xuclar fins la darrera gota el dolç líquid muntanyenc que els dona la vida, talment com si el torrent fos un oasi enmig d'un desert rocallós.

Darreres basses a mitjàn agost. L'aigua fa olor a algues i a fullaraca en descomposició. Es veuen les arrels vermelloses de les alzines.

Cabellera vermella o millor dit escambuix vermell d'arrels d'alzina xuclant desesperades l'aigua que s'acaba.

En aquest bassiot encara hi quedava aigua per a dues setmanes.

Antic pont damunt el Torrent de Monnàber. El nostre amic Rafel Mas caçava escarabatins d'aigua dolça observat pen Jaume Bonnin. Al llit del torrent davall les altes capçades de les velles alzines l'ambient era paradisíac, bucòlic, pacífic, serenava l'ànima.

Escorpí d'aigua, Nepa cinerea, que es movia entre les fulles banyades a la recerca d'altres invertebrats que són les seves preses. Fotografia feta amb un pot-lupa pen Rafel Mas.

Detall de les arrels vermelles que semblaven arteries i venes descarnades.

Rafel Mas, Jaume Bonnin, Jaume Adrover i Joan Bibiloni.

L'alocar de Cala Matzoc, un trocet de paradís

Passejar pel seu interior és una experiència inoblidable

El darrer diumenge de juliol un grup d'amics vàrem organitzar una excursió botànica a la costa nord-est de Mallorca, concretament a Cala Matzoc, situada dins el municipi d'Artà. La intenció era veure una gran població natural d'alocs o alisos, Vitex agnus-castus, (en castellà, sauzgatillo), en el moment àlgid de la seva floració.  En Toni i na Cati, una parella d'artanecs bons coneixedors de la zona, ens vàren assegurar que els trobariem ben florits i a més que n'hi havia amb flors de diferents colors.

Dins el llit del torrent de Cala Matzoc hi creix una vegetació exuberant. L'abundància de garballons, alguns d'ells altíssims, li dona un aire de selva tropical. (Foto Matilde Martínez)

(Foto Matilde Martínez)

Féia calor....tots duiem una bona suada. Va ser tot un gust ser guiats fins l’Alocar des Matzocs pe’n Toni Muñoz. Jo ja el coneixia, però feia molt de temps que no el veia tot florit. L’agafàrem en el seu punt més àlgid. L’olor que ens envoltava era forta, no diria bona, però tampoc desagradable del tot, em recordava una mica a la forta olor dels estranys “crisantemos” de la festa de Tots Sants (Chrysanthemum sp. cultivars).  (Foto Rafel Mas)

Pel camí d'anada dins un pinar trobàrem aquest card diminut, Carlina lanata, en plena floració a finals de juliol. (Foto Joan Bibiloni)

 Detall de la flor de Carlina lanata. (Foto Joan Bibiloni)

 Un gust veure alocs de port arbori, però entristeix una mica veure les rabasses mortes d’antics exemplars morts per l’incendi de 1992. Allò si que devia ser un Alocar impressionant!!! (Foto Rafel Mas).

Infrutescència de Delphinium pictum. Aquesta ranunculàcia és un endemisme tirrènic que va arribar a Mallorca des de la costa franco-italiana durant el període Messiniense del Miocè tardà, ara fa uns 6 milions d'anys, quan el Mar Mediterrani es va assecar completament i tota la regió Tirrènica va quedar connectada sense aigua entremig, facilitant així l'expansió d'aquesta i moltes altres plantes cap a l'Arxipèlag Balear. (Foto Joan Bibiloni).

 

 Detall dels fruits de Delphinium pictum.  (Foto Joan Bibiloni)

 Alocs de flor blanca i flor blava envoltats de llargues espigues de carritxera, Ampelodesmos mauritanica. (Foto Joan Bibiloni).

Inflorescències d'aloc de color blau intens, el color predominant. (Foto Matilde Martínez).

Inflorescència d'un color blau més clar tirant a lilós. (Foto Joan Bibiloni).

Detall de les flors anteriors. (Foto Joan Bibiloni)

Un altre aloc de flors quasi blanques. (Foto Joan Bibiloni).

 

 Lluminosa inflorescència de flors quasi blanques. (Foto Matilde Martínez).

 Detall de les flors de l'aloc quasi albí. (Foto Joan Bibiloni).

 

Inflorescència de flors d'un color lleugerament més rosat que les anteriors. (Foto Rafel Mas)

Un altre aloc amb les flors d'un color una mica més rosat. (Foto Joan Bibiloni).

Detall de l'aloc rosat anterior. (Foto Joan Bibiloni)

És impressionant, jo afirmava que trobaríem exemplars amb flors liles, flors roses i flors blanques, la sorpresa va ser que trobàrem una quarta variació de color entremig entre el color rosa i el lila.
(Foto Rafel Mas)

Ens vàren sorprendre molt les nombroses agalles que parasitaven la majoria de fulles dels alocs com petits bultets vermellosos al anvers de les fulles i més blanquinosos al revers. Me’n vaig endur una fulla parasitada amb agalles per veure si aclaria quina espècie les produïa, la vaig oblidar al cotxe i es va assecar i marcir. Si algú coneix l’hostatge de les agalles ho podria afegir. En esmicolar la fulla seca entre les mans, em va a tornar a venir l’olor a estranys i a l’aigua de gerro de flors passades de cementiri. No és una olor dolenta...però si un poc mòrbica. (Foto Rafel Mas)

Detall de les agalles d'aloc al revers d'una fulla. (Foto Rafel Mas)

L'estructura esponjosa de les agalles és sorprenent al microscopi. Totes tenen un petit llombrígol, un ostíol per on surten els paràsits quan assoleixen la maduresa. (Foto Joan Bibiloni)

Detall d'una agalla que sembla una bola de fibres de possidònia, com les que es troben a les platges. (Foto Joan Bibiloni)

En aquesta foto a 100 augments es pot veure un cuc diminut que es retorcia dins el seu habitacle de l'agalla. (Foto Joan Bibiloni)

La curta caminada va ser molt feixuga per la bascota que feia, arribàrem ben suats però xalàrem d’un petit paradís. La companyia immillorable: gràcies Matilde Martínez, Jaume Mateu, Joan Bibiloni, Gemma Carrasco, Toni Muñoz, Rostoll Blat Barba... I el capfico a la platja va ser mel amb en Jaume Bonnín i en Xavier Manzano.

Video de l'Alocar de Cala Matzoc, gravat pel bon amic Toni Muñoz.

Salut i que els nostres hereus puguin gaudir d’aquest alocar quan tengui un port arbori, amb soques de 40 cms de diàmetre!

Matilde Martínez, Rafel Mas i Joan Bibiloni
 

Bunyola, Búger, Sóller, connectades via la xarxa de xarxes, 3 d´agost de 2013

Jugant amb el “macro”

Qui té la ment bruta…
veu bubotes on no hi són

No tot han de ser arbres, cabres, empelts i contarelles.

Un amic, n’Àlex Forteza Pons em comentava que el nostre blog li agrada molt però que som massa seriosos. Si l’Administrador del blog i la resta de col·laboradors no hi estau en contra, penjo aquestes fotos que em va enviar n’Àlex. Fins avui no les he penjat per respecte a les víctimes de l’accident de Galicia i per respecte a la desgràcia al gran incendi que hem sofert a Mallorca. La situació mundial tampoc està per fer festa cada dia, però la vida sembla que segueix, i un dia rere un altre, si no ens relaxam una mica i feim una rialla...malament.

Esper que vos agafeu aquesta entrada amb bon humor. La idea és arrabassar-vos un somriure.

???????

???????

Sol·lució: més avall...

La foto d'enmig és per despistar un poc... :))

 Albercoc tardà

O què pensàveu, que ens haviem reconvertit a un blog covent?  

Que tengueu bon dia!

Fotos: A: Forteza Pons

Rafel Mas, Búger 8/8/13