Plàtans de l'Eixample

Els Plàtans de l'Eixample de Barcelona

Veig que des de fa uns quants anys els serveis municipals de Barcelona s'han proposat substituir bona part dels magnífics plàtans de l'Eixample per unes altres espècies, utilitzant uns arguments que no em convencen, entre els quals hi ha l'afirmació una mica baladrera que tots estan malalts i viuen en males condicions. Al meu entendre aquesta substitució gradual està fent malbé l'Eixample i tergiversant les coses més positives de la seva morfologia, és a dir, de la seva imatge internacionalment reconeguda. És molt difícil especificar les característiques essencials de l'Eixample, totes filles de la barreja de realitzacions acumulades durant més d'un segle, però, a més de la jerarquia del xamfrà, a més de l'homogeneïtat estructural del carrer i l'illa, a més de la distribució funcional del carrer, hi ha un fet preeminent: l'alineació dels arbres al límit de les voreres, que configura l'autèntica façana arquitectònica de tot el barri, una façana que potencia la bona arquitectura amb la creació de punts de vista i que dissimula els esguerros arquitectònics evitant-ne el protagonisme. No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.
Un detall fonamental és el tipus d'arbre que fou escollit des del principi. El plàtan ja tenia l'adequat prestigi napoleònic i havia demostrat ser el millor arbre urbà en les avingudes anteriors a l'Eixample, un arbre alhora disciplinat en les alineacions i individualment expressiu i esbojarrat quan l'espai l'hi permet, amablement disposat a les podes més sofisticades per convertir-se en arquitectura viva i creixent. La Rambla i el passeig de Gràcia foren precedents il·lustres i ara el plàtan em sembla insubstituïble a tota la trama vial de Barcelona. Només cal veure què passa amb les tímides i escarransides espècies que ara intenten substituir-lo: l'escala urbana es desequilibra, la continuïtat no predomina i els túnels primaverals i estiuencs desapareixen, substituïts per una mena d'espelmes llunyanament alineades que semblen aureolar el funeral del carrer.
L'argument que tots els plàtans estan malalts i que, per tant, cal substituir-los, no em sembla decisori. Deu ser una malaltia a llarg termini i pràcticament invisible. Ja m'imagino que no deu ser fàcil viure en un àmbit tan atapeït i tan contaminat com els carrers de Barcelona. Però potser hem d'acceptar un cert grau de malaltia endèmica de tots els que vivim en aquestes circumstàncies, la gent i les pedres, però també la vegetació. A la ciutat no ens calen arbres malaltissos. No cal que siguin de pagès, cal que siguin ciutadans amb tots els mals i tots els béns de la urbanitat malaltissa.
Però, a més, els plàtans són tan clarament un signe de Barcelona i la seva història que els serveis municipals s'haurien d'obligar a estudiar i aconseguir el remei per a la correcció d'aquesta possible malura, per exemple arribant a crear una subespècie més resistent. Amb tantes aventures transgèniques, ¿els nostres plàtans no poden assegurar llur supervivència, encara que sigui amb metamorfosis escadusseres?
El panot i el plàtan són insubstituïbles en la imatge tradicional de Barcelona, però necessiten encara una protecció oficial més ferma. El panot ha d'envair més espais, més enllà de l'Eixample, i substituir la pretensió de la pedra escardalenca i esquerdada. I el plàtan s'ha d'imposar en el nostre paisatge urbà i, si calgués, s'ha de sanejar, encara que sigui amb trucs transgènics i altres aventures artificials.

Oriol Bohigas

Arquitecte i president de l'Ateneu Barcelonès

· Extracte de l’article "Plàtans i panots de l'Eixample". Avui. 19.06.2005 ·

~

Vella Olivera

La Branca d'Olivera

Amb quina calma la branca d'olivera
contempla del cel la nova pal.lidesa,
sense una llàgrima, sense un sol prec,
sense un senyal de desesper!
Un dia, quan la nit
comenci a enfosquir-li les arrels
el gemec de l'existència de l'arbrell
haurà passat per sempre més.
I en aquell precís moment
començarà a escriure's una història diferent,
una crònica que ja no serà d'or,
un pacte que la boira fa amb fang
i, finalment, la malmenada soca
fulminada caurà sobre les roques.
I, aleshores, una relació potser poc adequada
per uns éssers d'una mena tan daurada,
la puresa dels quals està
molt per damunt del terrenal amor,
tan corromput, i encara
el fruit madur i la branca d'olivera
contemplaran del cel la nova pal.lidesa,
sense una llàgrima, sense un sol prec,
sense un senyal de desesper.
Oh coratge!
Per què no vas voler triar
en aquest món més habitatge?
Per què només el tronc daurat,
per què et vas oblidar
d'aquest cor espantat?

Tennessee Williams
(Columbus Mississipí, 26 març 1914 - Nova York, 25 febrer 1983)

[Poema de la pel.lícula "La nit de la iguana".
Aquest poema el va escrivint al llarg de la
pel.lícula el vell cec que s'està a l'hostal.
El vell mor de l'emoció en acabar el seu propi poema.]
~

The olive branch

How calmly does the olive branch
Observe the sky begin to blanch
Without a cry, without a prayer
With no betrayal of despair

Some time while light obscures the tree
The zenith of its life will be
Gone past forever
And from thence
A second history will commence

A chronicle no longer gold
A bargaining with mist and mold
And finally the broken stem
The plummeting to earth, and then

And intercourse not well designed
For beings of a golden kind
Whose native green must arch above
The earth's obscene corrupting love

And still the ripe fruit and the branch
Observe the sky begin to blanch
Without a cry, without a prayer
With no betrayal of despair

Oh courage! Could you not as well
Select a second place to dwell
Not only in that golden tree
But in the frightened heart of me

Tennessee Williams
(Night of the Iguana)

~

~

L'Olivera Mallorquina

Conta'm, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n'he perdut sols l'esperança.

Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l'embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa
creixis sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

L'àrab i sa mainada
respirant-ne tes folor el maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, escollien.

Ah, quin dol! Escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant-ne
empriu a l'host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista,
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí amb l'infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l'alqueria en les calentes cendres.
* *
Com reposava, a l'ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne,
el manyac esparver dalt de tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
* *
Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s'agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
* *
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s'atura,
i amb flabiol de canya,
gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l'ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s'enfila.
* *
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Josep Lluís Pons i Gallarza
(1823 - 1894)
~
~

Destrueixen oliveres palestines

Va esperar set dies més
i deixà anar altra vegada
el colom. Aquest va
tornar al capvespre duent
al bec una fulla d'olivera
acabada d'arrencar.
Noè va comprendre que
les aigües ja havien minvat.
Genesis

Una palestina, de 75 anys, plora al costat d'una de les seves oliveres al poble cisjordà de Salem.

Colons jueus destrueixen oliveres dels palestins

Nablus, Cisjordània. - Colons jueus van talar i van treure de les seves arrels cents d'oliveres de granges palestines ahir, diumenge, a prop de la ciutat de Nablus, a Cisjordània, van dir residents i la policia israeliana.
Els colons dels enclavaments més radicals dels territoris ocupats en Cisjordània vénen atacant les granges des de l'aixecament palestí de l'any 2000, que generalment ha tingut com a blanc els colons.
Els colons diuen que la terra, la mateixa que els palestins volen per formar el seu Estat, és seva per dret bíblic.
Els residents de Salem van dir que dotzenes de colons d'Elon Moreh van tallar cents d'arbres oliveres de la ciutat, la principal font d'ingressos per als cinc mil habitants.
Els pobladors van dir que aquest va ser el sisè atac similar en el que va de l'any.
La Policia va dir que almenys 200 oliveres havien estat destruïdes a prop de Salem i que s'havia obert una investigació.
Un portaveu de l'assentament d'Elon Moreh, Benny Katsover, va dir que no estava assabentat de l'incident.
Més de 245 mil colons viuen a Cisjordània, on habiten 2.4 milions de palestins. La Cort Mundial va dir que tots els assentaments jueus de terra presa durant la guerra de 1967 eren il·legals. Però Israel s'oposa a aquesta decisió.

· Article traduït del castellà publicat a El Informador el 28.11.2005

*

Del Taronger, de la Taronja

Avui

Perquè avui el cel és blau
i la rosa més encesa,
perquè el colom plana un vol
amb un fregadís de seda,
perquè a dalt del taronger
hi ha verdors de fulla tendra,
perquè l'aire del matí
té cançons de pluges fresques,
perquè riu el rierol,
perquè les planes són verdes,
perquè el mar trena garlandes
entorn de les blanques veles
i el sol munta bru de mel
enmig d'un brunzir d'abelles
i al bell cim del puig més alt
hi ha un degotís de bresca...

vine, amor, que el cel és blau
i la rosa és més encesa.

Cèlia Viñas

*

*

Tarda imprevista

L´amor és una tarda imprevista,
una taronja del color de les natges,
un trau on es posa el clavell de la vida.

Aigua callada
que una nit de lluna morta
de la pedra brolla i s´escampa,
fluix secret que nodreix
l´arrel de tenebra dels arbres,
corrent d´esperma que amara la terra.

Ramon Guillem
(Catarroja, 1959)

*

*

Taronja del Taronger

Taronges amb suc

una rega a l'hort

Il·lustració: JOSEP DUIXANS

Es pot menjar amb les mans brutes, però ningú no les vol deixar enganxoses amb el regalim de l'humor àcid, dolç i llefiscós de la taronja. Déu nos en guard de tacar la camisa, la corbata o el suet. La taronja seria una fruita perfecta si al món no hi haguessin ganduls, finolis i fillets malacostumats per dolces mares afalagadores. Aquests que no saben menjar fruita sucosa, saciadora, depurativa, vitamínica i fibrosa monja a monja, grilló a grilló, galló a galló, grill a grill, grell a grell, monjo a monjo. Aquesta colla de taronges sense suc que no se la volen pelar, ni amb un ganivet, ni amb els dits, ni amb coberts, esperen que algú els faci un suc de taronja.
Des del darrer decenni del segle XX, més de la tercera part de la producció mundial de taronja va a la indústria del suc. Tot i ser la segona fruita més produïda, després del plàtan, de taronja fresca se'n consumeix menys, fins i tot, que de poma, que és la tercera més produïda. El suc de taronja envasat és un gran negoci, i va en augment, només cal fixar-se en les baralles publicitàries. Fins i tot, n'hi ha que la saben tan llarga que gosen dir que els seus sucs mantenen intactes les propietats nutritives, sobretot pel que fa a les vitamines A i C, l'àcid oxàlic, l'àcid cítric, el potasi, calci i la fibra soluble. I tot això no treu que de les fresques que arriben a la fruiteria, al mercat o al súper no acabin majoritàriament a l'espremedora; elèctrica per a pràctics o manual. I beveu-lo de pressa, que no s'oxidin els antioxidants.
Les taronges fresques, plenes i pesades, carregades de suc un pèl àcid, no pas molt ensucrat, són incommensurables, refrescants i desengreixants del paladar. Per fer suc de taronja, res com les sanguines que em portava de Tortosa un amic cuiner de La Canya. Gens taronja, de pela vermella i suc rosat, la sanguina no és àcida i té una melositat suau, gota enfalagosa. Ho deia Arnau de Vilanova al segle XIV, quan les recomanava per a les morenes. Són les millors i mai no hem entès per què en prou feina no n'arriben al mercat, per què costa tant de trobar-ne, encara que sigui per a un parell de menjades. En canvi, tan fàcil que és de trobar suc de sanguina envasat.
La pell d'aquelles sanguines i de tota taronja natural no és encerada, com la majoria del que arriba a les botigues. La pela d'aquella taronja es pot ratllar per posar-la als cuinats, als rostits o per aromatitzar llet per fer crema. No brilla, però té una coloració intensa, taronja taronja, com les taronges agres que em porten cada any la Maria i l'Anna perquè tot l'hivern en pugui anar fent allioli i en faci per a tot l'any melmelada, aquella tan excelsa menjada amb formatge. La melmelada de taronja confitada amb sucre ja surt descrita al Sent Sovi, també al segle XIV. A la mateixa obra ja hi ha plats de carn cuinats amb taronja agra, precursors del canard a l'orange de la gran cuina de Carême i Escoffier. A casa, la taronja agra la bullíem i la menjàvem amanida amb oli i vinagre. Aperitiva. També la usàvem per rentar i treure les males olors de la budellada dels porcs que faríem servir per als embotits. Higiènica. Més tard vam saber del Cointreau, el Curaçao, el Triple Sec i el Galliano. Però ja teníem ratafia, que també porta pela, fulla i la fascinadora flor de taronger.
TARONJA: És el fruit del Citrus sinensis, arbre de la família de les rutàcies, de les quals destaca la ruda, ruta graveolens, planta perenne d'ús medicinal, d'aroma fort i coneguda avortiva, corrent a la vora dels horts i ingredient de la ratafia. El gènere Citrus, els cítrics, són arbres o arbusts originaris del sud-est asiàtic i domesticats a la Xina. Són perennifolis, de fullatge verd elegant, flors oloroses, fruits sucosos i pela molt aromàtica, plena d'olis essencials.
TARONJA AGRA: Fruit del Citrus aurantium. Morfològicament les dues taronges són idèntiques: esfèriques i de color groc vermellós. Aquesta té el suc amargant i molt àcid, però les fulles, les flors i la pell del fruit són les més aromàtiques de tots els cítrics. Del C. aurantium varietat bergamia, se n'extreu l'oli de bergamota, emprat en perfumeria i per fer l'Earl Grey, el més noble dels tes aromàtics.

SALVADOR GARCIA-ARBÓS
El Punt. 24.11.2005

*

· Article publicat al diari El Punt el 24.11.2005

*

L'arbre a l'espai urbà

Aplicació de l'arbre a l'espai: tècniques de jardineria urbana

El proper dia 30 de novembre, Reus acull la V edició de les jornades tècniques sobre jardineria urbana. El conjunt d'actes donarà a conèixer les tècniques i les operacions bàsiques de les plantacions d'arbres en les diferents fases de projecte, execució i manteniment.
Aquestes tècniques es presentaran estructurades d’acord amb l’índex següent, que és el temàtic de la normativa tècnica de referència: les NTJ (Normes Tecnològiques de Jardineria i Paisatgisme).
La fase de projecte de plantació d’arbrat: la informació projectual, la protecció dels exemplars preexistents, les especificacions de projecte, l’arbrat viari.
La fase d’execució de plantació d’arbres: la tria dels exemplars: la qualitat dels arbres de viver, l’operació de plantació, el trasplantament, l’encoixinament, l’aspratge i l’ancoratge subterrani
La fase de manteniment de l’arbrat: els objectius del manteniment, la poda i les altres operacions bàsiques de manteniment.
Les jornades estan destinades a tots els responsables tècnics, treballadors d'entitats i empreses i estudiants de titulacions relacionades amb els espais verds, la jardineria i el medi ambient.

Per a més informació :
· RuralCat
· Programa de les jornades.

*

El dret de l’Arbre a la ciutat

Declaració del Dret de l’Arbre a la Ciutat

Carta de Barcelona
Text aprovat en el Congrés "L'arbre i la Ciutat"
Barcelona, 2 de Juny de 1995

En el reconeixement que:

La ciutat necessita de l’arbre com a un element essencial per garantir la vida.

El desenvolupament de l’arbre en la ciutat ha de donar-se en tota la seva plenitud, aprofitant tot el que ens ofereix i en tota la seva potencialitat, si disposa de l’espai i les condicions que requereix.

El sistema d’arbrat de les nostres ciutats és un sistema bàsic i com a tal ha de ser valorat, planificat i gestionat.

L’arbre contribueix a l’arrelament de la cultura en el lloc i en la millora de les condicions d’habitabilitat en el medi urbà, ambdós, factors determinants de la qualitat de vida a la ciutat.

Ens comprometem:

Com a ciutadans, com a professionals que desenvolupem les nostres activitats entorn a les estructures, formes i dinàmiques de la ciutat, com a professionals de l’arbre, personalment i mitjançant les nostres Institucions, a:

Situar l’arbre en el seu paper bàsic, com a un dels primers recursos patrimonials de la ciutat

Desenvolupar i promoure, de forma integral i contínua, informacions, inventaris, tècniques de gestió, pràctiques, procediments, productes, serveis i estàndards que possibilitin la implantació de l’arbre a la ciutat en condicions de qualitat i dignitat.

Difondre, informar i formar al públic en general, als diversos col·lectius professionals, als sectors industrials i de serveis, a les escoles i als instituts i universitats sobre la importància essencial de l’arbre en la vida de la ciutat.

Establir polítiques, reglamentacions, normatives i pràctiques en l’Administració i el Govern de la ciutat que garanteixin les condicions òptimes per a la vida de l’arbre.

Replantejar tots els elements que conformen actualment l’espai urbà i pensar els futurs - en la seva concepció, planejament, producció, gestió, ús i reutilització - des de l’òptica dels requeriments i potencialitats del sistema d’arbrat urbà.

Com a Ajuntament signant, a:

Què totes les consideracions anteriors de respecte a l'arbre s'incorporaran a les nostres normes municipals.

Per l’anteriorment descrit:

Ens comprometem com a Ajuntament signant a que totes les consideracions anteriors de respecte a l'arbre s'incorporaran a les nostres ordenances, normes, disposicions i acords municipals.

~ ~
· Text de la declaració en castellà ·
~ ~

~

Massa sovint llegim als diaris com en algun poble o ciutat han tallat algun arbre sense cap justificació raonable, com fan unes podes exagerades i perjudicials, com urbanitzen carrers sense pensar amb els arbres. Cal fer el possible per tal que tots els Ajuntaments s’impliquin d’una manera més activa i favorable amb l’arbrat urbà. A la Declaració del Dret de l’Arbre a la Ciutat, s’hi han adherit i l’han signat alguns Ajuntaments d’arreu. Estaria bé que tots els municipis ho fessin.
Ara, un possible pas a fer podria ser que tothom qui s’estimi els arbres: associacions, grups, ciutadans a nivell particular, .. demanin als seus ajuntaments que també s’adhereixin i signin aquesta declaració. Els que ho demanin i els Ajuntament que s'hi adhereixin, estaria bé que ho fessin saber a :

A.E.Arboricultura [Jardí Botànic]. c/ Quart nº 80. 46008 València.Correu: info@aearboricultura.org · http://www.aearboricultura.org
I si també ho voleu fer saber a Amics arbres · Arbres amics ho explicarem aquí
~

Ombú tallat sense misericòrdia

L'ombú talat

Sóc un veí de Sants-Les Corts, i passegem la meva senyora i jo pels jardins de la Maternitat: els seus arbres i parterres són un bàlsam per a l'esperit. ¿Quin no seria el nostre estupor quan ens vam adonar que a la zona del pavelló rosa havia estat tallat sense misericòrdia un bonic exemplar d'ombú, que adornava el parterre de l'esmentada zona?
L'arbre era fort, sa i robust, amb una frondosa copa que jeia tallada a rodanxes, com si d'un embotit es tractés. No trobant cap explicació per a tal estropellament, escric aquesta carta per si algun membre de l'Ajuntament tingués a bé donar un aclariment a tal disbarat. De qualsevol manera vagi la nostra repulsa més enèrgica per l'esmentat acte, en uns moments en què la vida natural i la detenció de la tala d'arbres són una de les més peremptòries necessitats de la nostra delicada ciutat.

Juan Corcuera
Barcelona. 22/11/2005
La Vanguardia. Cartas de los lectores

· Carta traduïda del castellà publicada a La Vanguardia el 22/11/2005

De la Roureda, el Roure

Ara ve el temps

Ara ve el temps que l’aire s’omple
de frisaments de roure
i damunt els turons s’abranden
roques i núvols.
Arbres, rius i blavors caminen
cap a ponent.
Entre foscors sedoses,
plenes de brins,
faig també jo la meva via.
Arços d’amor florien
tota la nit.

Ricard Torrents

~

~

Obra d'un home

Una pomera, un roure, un cedre
creixen vora la casa de pedra, al camp rocós,
on poemes escric si és la mà venturosa...
Vaig plantar el cedre: els altres són salvatges tots dos.
Els portà el vent. Les pomes escampen, a l’autumne,
llavors negres, fragants. Aire sol escampar
el roure, ombra a l’estiu i a l’hivern un so aspre.
Però el cedre en silenci el fruit fa madurar.

Archibald MacLeish
Glencoe, Illinois, 1892
(Trad. Marià Manent)

~

~

Els bosquets sagrats del Marroc

Científics de la Universitat d’Alacant i de la Universitat Aldelmalek Essadi de Tetuà (Marroc) han portat a terme una investigació sobre els khaloes, recintes sagrats ancestrals del Nord d’Àfrica els quals han ajudat a preservar arbredes mil·lenàries.

Els bosquets mil·lenaris dels khaloa (morabits) del Rif, Atles Mig i regió del Sus del Marroc

La franja del nord de l'Àfrica està esquitxada de petits santuaris en els quals es troben les restes d'homes de clara significació en la història local o regional. Aquests llocs es distingeixen bé al territori per la coberta vegetal que sol acompanyar-los, fruit de l'esperit devot de respecte que tenen cap a ells els habitants de la zona. L'origen dels mateixos es troba als altars del politeisme preislàmic i precristià. El clima sembla ser el principal responsable de l'entitat de la coberta vegetal que envolta les construccions. El Rif és la zona marroquina que manté les millors masses arbòries dels morabits, podent trobar-se arbres d'una envergadura impressionant.
Khaloa és un terme que identifica en l'actualitat a uns santuaris religiosos on els devots continuen realitzant els seus ritus durant l'any. Fins aquí serien equivalents a la funció que van tenir les ermites, amb les seves peregrinacions, festes i ofrenes, on s'implorava la intercessió del sant per a la pròpia salut, per demanar pluja o evitar la pesta. Tanmateix, existeix un fet diferencial que sobrepassa de molt la seva funció religiosa: la vegetació que els acompanya. Hem observat, sobretot en el Rif, uns bosquets que han estat respectats durant segles, i en ocasions mil·lennis, trobant-se en ells una fauna i una flora molt bé conservada, que teixeix una xarxa espessa atenent determinades regles i que afegeix un atractiu únic en els estudis sobre la complexitat del paisatge. Aquesta conseqüència sobre el mosaic paisatgístic és indissoluble de la seva funció religiosa: la por, el respecte, fins i tot la presència de guardians en alguns casos, han mantingut fins avui aquests espais com a reserva patrimonial; espais que poden ensenyar-nos un model òptim de conservació i que sobretot convé preservar en contra d'una tendència molt forta des de sectors fonamentalistes que volen la seva desaparició i tala, contribuint a aquest procés la indiferència religiosa sobre això entre els joves marroquins.
Un dels components més evidents que dirigeix la tipologia dels recintes dels khaloa és el clima, que crea al llarg de les regions d'un país com el Marroc tota una clina de vegetació acompanyant a la construcció o koubah.
Les característiques mediambientals i històriques són: Existència d'un bosquet amb arbres centenaris o mil·lenaris, un sotabosc i un arbre sagrat. La presència en les rodalies d'una deu, pou o riu. Emplaçament en un alt, proper a un poble o a un caseriu. La xarxa que conformen els khaloes segueix, bé una línia estratègica de fronteres entre tribus, bé defensiva de llocs importants de passada.
Les característiques religioses: Existència de sants en les khaloes. Enterraments de sants, líders espirituals i també polític-militars. Peregrinacions del poble en determinades dates. Curacions de malalties, especialment psíquiques o de posseïts. Sacrificis d'animals, habitualment cabrits, bens o vedells. Càntics especials que s'entonen en els khaloes
La disposició espacial dels santuaris configura un plantejament en mosaic del territori, la matriu del qual la componen els sistemes agraris de diversos cultius; en ocasions podríem parlar d'una matriu boscosa o de bardissa de qualsevol pis degradatiu. En aquests enclavaments hi ha poblacions d'espècies pertanyents a grups particularment interessants des del punt de vista de l'estudi de les dinàmiques metapoblacionals, les taxes d'extinció i de recolonització, les possibilitats i potencialitats de dispersió.
Els recintes sagrats constitueixen un element d'integració on s'uneixen naturalesa i cultura. La seva protecció només corre a càrrec de la cultura popular tradicional. Aquest respecte tradicional, en regressió, ha de ser reforçat per mesures oficials de conservació natural, ja que aquests bosquets associats poden constituir àrees de diversitat biològica i per a la protecció de deus d'aigua. Efectivament, els recintes sagrats poden contribuir a la conservació d'ecosistemes, d'espècies i de la variació genètica. A més, poden jugar un paper important en el desenvolupament econòmic i sociocultural i en l'educació mediambiental. La protecció dels recintes sagrats és una protecció de l'herència cultural i natural per a la satisfacció de les necessitats espirituals i econòmiques dels creients. Aquesta herència es troba greument amenaçada per la pressió demogràfica i l'augment de les necessitats econòmiques.

Extret de l’article
“Los bosquetes de los khaloa (morabitos) ... ”
de L. Taïqui, E. Seva, J.L. Román, A. R.Ha, publicat a Ecosistemas.
~

La Ceiba de l'Havana

La volta a la Ceiba, un ritual cubà

A la capital cubana, on els seus habitants en situacions extremes afirmen "no creure en ningú", hi ha una ceiba que atreu milers d'havans i visitants, arbre de peregrinació per a la millor sort i complir desigs.
No és necessari ser catòlic, protestant o seguidor de les creences africanes, barrejades com un còctel, ni de bon tros ateu materialista per assistir a la cita les vigílies del 16 de novembre, data de la fundació de la vila de San Cristóbal, patró de la ciutat.
I encara que l'Havana ja carrega a les seves espatlles 486 anys, pocs recorden i molts menys coneixen el sant baró, substituït com a símbol per La Giraldilla, petita escultura que adorna la cúpula d'una de les fortaleses colonials de la part vella de la ciutat.
La ceiba en qüestió està ubicada als predis del Templet, edifici que marca el lloc on es reunia l'ajuntament fundacional de la vila, avui capital dels cubans.
Davant el moll i a un costat del castell de La Fuerza, on s’entreveu una rèplica de La Giraldilla, aquest arbre és un substitut de l'original que va donar vida a la tradicional peregrinació.
Des del vespre del passat 15 de novembre milers de persones es van congregar entorn del carrer Obispo important artèria comercial de la centenària història ciutadana i des de fa diversos anys esdevingut passeig per als vianants.
Presidint la marxa, autoritats del govern, intel·lectuals i altres personalitats es confonen amb el públic i els venedors d'ocasió.
Per a més d'un turista, càmera a la mà, l'esdeveniment resulta una sorpresa, tenallat per la imatge que de l'"illa comunista" presenten mitjans de premsa dominants i més d'un enemic del procés polític diferent en la major de les Antilles.
El ritual comprèn donar tres voltes al voltant del tronc, tocar-lo i demanar un desig, la qual cosa es remunta als temps en què els indígenes cubans van iniciar la cerimònia, ja que consideraven que aquest arbre representava al Sol.
Després els esclaus africans van començar a lliurar ofrenes al peu de la corpulenta planta, símbol de bonança. Avui no és estrany trobar-les "per a bé o per a mal" en expressió del que aquí anomenem bruixeria.
Arbre silvestre de l'estirp de les bombacàcies, resulta sagrat per als creients, que tenen prohibit la seva tala. Al contrari, la sembra d'una ceiba consagrada porta tota una sèrie de requisits que inclouen terres d'altres llocs, monedes i resos.
A la terra on regna la Palma Reial, l'arbre nacional, la ceiba és qualificada de "gegant dels camps de Cuba, amb els seus troncs oberts que acullen als seus devots, fins i tot aquells que "no creuen en res ni ningú", però li donen tornades i la toquen "per si de cas".

Orlando Oramas León
L'Havana. 18.11.2005
Prensa Latina

· Article traduït del castellà publicat a Prensa Latina el 18.11.2005

*

Tala d'arbres a Mataró

Protesta per la tala d'uns arbres a Mataró

Si en l’anterior escrit dèiem que semblava que a Mataró fan una poda correcta de l’arbrat viari, avui cal lamentar-nos i dir que no és té tota la cura que caldria tenir amb els arbres. Als carrers de Mataró s’han talat una colla d’arbres que tenien més de 30 anys.
L'entitat Terra Verda ha protestat i expressat el seu malestar per la tala d'aquest arbres de l'avinguda Puig i Cadafalch, pintant de vermell les soques que hi han quedat.
Aquest col·lectiu defensa que les obres només preveien «canviar-los però no matar-los».
Seria bo esperar que això no tornés a passar i l’Ajuntament fos més vigilant i en tingués més cura.

*

A Mataró fan una poda correcta

La poda de l’arbrat viari de Mataró

L’Ajuntament de Mataró ha començat la campanya de poda de l’arbrat viari i pel que expliquen sembla que ho fan força bé i de manera correcta.
Han emès una nota informativa explicant quina mena de poda faran, els arbres que podaran, amb equips de professionals qualificats, que en faran de les restes de la poda, les mesures a prendre, etc. I sobretot, faran una poda prudent i respectuosa amb l’arbre, l’adequada a cada un d’ells.

“En funció de criteris com la ubicació de l'arbre, el tamany d'aquest, o els elements propers tals com voreres o balcons, es realitzarà un tipus de poda o un altre. Es duran a terme 3 tipus diferents de poda:

* poda de formació: es fa servir per adaptar els arbres al lloc on estan plantats. Condiciona el creixement de l'arbre. Es realitza en arbres joves que han estat plantats recentment.
* poda de neteja: és una poda suau, d'eliminació de branques seques o malformades que malmeten la configuració estructural de l'arbre.
* poda de brocada: s'empra per reconduir arbres que presenten defectes en la seva formació originària.”

I aquesta és una bona noticia que cal destacar-la. És cert que també hi ha d’altres poblacions que fan la poda de manera correcta i respectuosa amb els arbres, però encara hi ha molts ajuntaments que realitzen unes podes exagerades, escapçant els arbres com més millor, perjudicant-los i fent-lis més mal que bé. Algunes vegades sense mala intenció, al creure que tots els arbres s’han de podar com si fossin fruiters o arbres per fer llenya, però encara hi ha molts alcaldes i regidors responsables de l’arbrat que, encara que no ho manifestin obertament, els molesten els arbres i els farien tallar tots.

Per això cal que tots reclamem que arreu es faci una gestió respectuosa dels arbres urbans i contribuïm a explicar-ho bé.

· Nota informativa sobre la poda de l’arbrat viari

*

Atemptat als arbres de l'Empordà Petit

Centenar d'arbres, víctimes de la C-31

El desastre urbanístic i d'atemptat gravíssim contra la natura i el paisatge que evidencia el desdoblament de la C-31, entre Palamós i Palafrugell, serà -si la sensatesa no hi posa remei- un cop cruent contra l'Empordà Petit. Comarca agrícola de naixement, que treballa per la seva continuïtat, i que ha donat acolliment a la indústria i, principalment, al turisme pel seu paisatge prodigiós.
Això és així des de fa molts anys i ho pot continuar sent, sempre que l'equilibri entre pagesia, indústria i turisme no es perdi. Però, per damunt de tot, tothom i a tothora tingui un respecte extraordinari per la natura i el paisatge. Que no es faci res que el sentit comú, impulsat per la intel·ligència i la integritat, ens digui que no es pot fer. Correm el perill de l'esfondrament de tot el que tan caracteritza i defineix la personalitat de l'Empordà Petit. I causa pena i amargor -estic convençut que als milers de visitants els produirà el mateix efecte- veure com milers d'arbres de totes classes, colors i mides -alguns d'ells, com els roures, tenen 134 anys segons documents de l'any 1871- poden ser destrossats. Un bosc sencer de proporcions colossals, que, de cap manera, ho aprovaria el govern de la Unió Europea, però, que sí ho ha aprovat el de la Generalitat. I tot perquè durant dos mesos l'any i a determinades hores, es produeixen cues de vehicles. Caldria utilitzar més el transport públic; fer previsions horàries de desplaçament; informar amb cartells de carretera de les hores de més i menys circulació i regular el trànsit a les hores més conflictives. Mesures pròpies d'un país europeu que estima i protegeix la natura i el paisatge.
Es parla d'una inversió de 43 milions d'euros per una carretera que ja existeix i que, molt bé, podrien ser emprats en sanitat i educació dintre les localitats afectades pel desdoblament. La bellesa de la natura i el paisatge de l'Empordà Petit -tan maltractats- és un atractiu europeu d'extraordinària qualitat que s'està vilipendiant.

ENRIC FIGUERAS

Palamós (Baix Empordà)

El Punt. El lector escriu

· Article publicat a El Punt el 14.11.2005

*

El Garber serà Jardí Botànic

La finca del Garber serà jardí botànic i porta del Parc Natural de les Muntanyes de Prades

La finca del Garber, situada a dos quilòmetres de l'Espluga de Francolí, es recuperarà com a jardí botànic. L'Ajuntament vol aprofitar aquest espai abandonat, que va passar a mans municipals fa més de 25 anys, perquè reuneixi la vegetació autòctona del territori i representi una de les portes d'entrada al futur Parc Natural dels Boscos de Poblet-Muntanyes de Prades.
La finca, de poc més d'una hectàrea d'extensió, conserva els jardins, la vegetació, els caminets de pedra i els canvis de desnivell que va construir el seu antic propietari.
La finca és de propietat municipal des que l'any 1979 el propietari va posar-la a venda.
L'Ajuntament va decidir adquirir-la perquè hi havia un pou de 200.000 litres d'aigua. Actualment l'Espluga de Francolí aprofita els recursos del pou del Garber, l'aigua del qual arriba fins al dipòsit de la Cometa, mentre que la finca es troba totalment abandonada.
L'interès de l'Ajuntament, però, se centra ara a recuperar-la i reconvertir-la en jardí botànic. Segons l'alcalde de l'Espluga de Francolí, David Rovira, en breu finalitzarà la primera fase, que ha consistit en la neteja del terreny i el tancament de la finca per evitar qualsevol acte vandàlic. Quedarà pendent una segona fase durant la qual es realitzarà la replantació i etiquetatge de totes les plantes i arbres de la finca. Al futur jardí botànic s'hi podran trobar espècies autòctones, com pins, avets i bedolls; i plantes, com farigola, romaní i espígol.
L'alcalde David Rovira afirma que en cap cas serà un jardí exòtic, sinó que l'objectiu és que sigui un espai representatiu del que podrà trobar el visitant del futur Parc Natural dels Boscos de Poblet-Muntanyes de Prades.
Amb el jardí botànic, l'Ajuntament vol consolidar l'Espluga com una de les portes d'entrada a aquest parc. S'hi construirà un edifici que es destinarà a punt d'informació. Per ambientar aquest espai de lleure, l'actual piscina es reconvertirà en un estanc amb peixos.
A banda, el consistori també es planteja la construcció d'un aparcament just sota la finca, a tocar de l'alberg Jaume I.

Núria Torres

Diari de Tarragona

· Article publicat a Diari de Tarragona el 11.2005

~

Alzina, alzinar

Ramat

Vénen les cabres d'olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
-que no les prenyin totes.

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
-roig, gris, morat-, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.

Joan Vinyoli

*

*

Me deman si, per ventura,
no és un somni estimar tot el que estim,
i que existeixi?


I què és la sensació que m'enrampa
el solam del cor, en trepitjar
aquesta terra d'antics alzinars
(que, de qualque manera, abans de néixer,
ja enyorava)
si no pura
complaença intuïda per l'instint?

No em desperteu, o és somni o és dolor.

Bernat Nadal
(Manacor, 1950)
[De Teorema del somni, 1982]

*

*

A recollir llavors d’arbres

‘Els arbres de pinyol pel novembre s'enterren i pel maig surten al sol’

Com diu la dita, ara, a la tardor, és una de les bones èpoques per anar a recollir llavors dels arbres.

Algunes de les llavors que podem recollir a la tardor són els aglans d’alzina i de roure, llavors d’aladern, aranyoner, garrofer, també nous, pinyons i castanyes.

És una activitat que podem fer sols o acompanyats, en grup familiar o de colla d’amics, aprofitant les passejades pels carrers i jardins urbans o en les caminades

pels bosquets i arbredes que tenim a prop.

I si ens ve de gust, podem anar expressament a la muntanya i al bosc, disposats a fer una bona recollida.

També pot ésser una activitat promoguda i organitzada pels diversos grups i col·lectius, les associacions, esplais, casals, centres excursionistes, organitzacions ambientals, escoles, etc.

Un cop recollides les llavors les haurem de plantar, ho podem fer en un recipient reciclat, un pot de iogurt, una capsa de llet o ampolla de plàstic retallats, als quals els hi haurem fet uns foradets a la base.

Quan hagin nascut i crescut el mínim suficient, podrem anar a plantar els plançons en els indrets on tinguin un mínim de garanties per poder créixer. Si som un grup o les quantitats de plançons a plantar és significativa, podem demanar la col·laboració i l’ajuda de l’Ajuntament o de les administracions mediambientals.

Si estem atens a les noticies mediambientals podem veure que a molts llocs hi ha força grups i persones que fa temps que ho fan, però sempre seran pocs. Tal com es deia en un escrit anterior ‘Potser val la pena posar un granet de sorra’ i això ho pot fer tothom de manera fàcil i agradable.

*

· Potser val la pena posar un granet de sorra
· Calendari De Recol·lecció De Llavors

*

Els colors de la tardor

Quan a l'escola infantil els mestres expliquen la tardor als nens, incideixen molt en textures, colors, olors, formes i sensacions -no deixen de visitar un bosc i collir els fruits de la tardor i fulles caigudes-.

El meu fill té al cap -encara que en dibuixar-los la imaginació el dugui a tot l'arc de sant martí- els colors bàsics de la tardor: groc, taronja, vermell i marró. Com una suau transició cap al blanc de la neu. De fulles i fruits que cauen al terra del bosc per adobar el sòl i donar de menjar a la multitud d'animals petits i grans que poblen els nostres boscos. I els arbres, generosos amb la seva coberta que deixa d'ésser per renovar-se a la primavera, ens regalen quelcom més: aquests amics simbiòtics que conviuen a les seves arrels i que tardor rera tardor omplen les parades de mercat: els bolets. Amb tots els visitants de tardor que potser, només potser, trepitjaran el bosc només per collir bolets. Que els flaires del seu cuinat els hi despertin les ganes de visitar el bosc en més ocasions. La natura bé és val un passeig per escoltar-la a totes les estacions.

Dibuix: Nil Codina, 4 anys

~

Del saber mil•lenari dels arbres

Del saber mil•lenari dels arbres i les plantes

El Costumari botànic de Joan Pellicer

Les propietats remeieres i guaridores dels arbres i de les plantes és immens, inesgotable. Arreu del mon els científics no paren de buscar i de trobar-hi noves virtuts, noves propietats. La saviesa popular en aquestes coses és molt gran i malauradament masses vegades es va perdent. Tenim la sort que al País Valencià en Joan Pellicer recull tot aquest valuós tresor en perill d’extinció, acompanyant-ho de cites literàries, poemes, cançons populars i que Edicions del Bullent ho edita i posa a l’abast de tothom.

~

Costumari botànic [1]
Joan Pellicer
Als pobles de les comarques centrals valencianes, l’anomenat territori diànic, podem trobar persones que, sense ser-ne conscients, guarden un valuós tresor en perill d’extinció. Es tracta d’un saber mil•lenari sobre els usos que els nostres avantpassats feien de les plantes que ens envolten. Des del guariment d’un refredat fins a consolar a una jove que ha perdut l’enamorat, passant per una tissana digestiva. Només cal saber distingir les herbes o arbres que tenim més a l’abast. Premi Bernat Capó - Bancaixa 2000

~

Costumari botànic [2]
Joan Pellicer
Aquest Costumari botànic (2) continua desgranant la immensa saviesa botància recollida dels nostres majors, i afegeix més cites literàries, poemes, cançons populars... Sempre al voltant del món vegetal i les seues virtuts.

~

Costumari botànic [3]
Joan Pellicer
Tercer volum d’aquest Costumari botànic (3) que continua desgranant la immensa saviesa botància recollida dels nostres majors, i afegeix més cites literàries, poemes, cançons populars... Sempre al voltant del món vegetal i les seues virtuts.

~

· Edicions del Bullent
~