La mort d’un gegant
L’any 1947, em va contar l’amo vell de Can Moragues que un llamp va impactar a l’arbre. Una ferida llarga al llarg del tronc n’ha quedat com a testimoni. El mateix dia d’aquell any li va néixer una filla a l’amo. L’estimació que aquest home professava cap al pi era, a la vegada que senzilla, plena d’una veneració que contagiava. El tenia molt gelós, però sempre va permetre la visita de gent per la seva finca per tal d’admirar la gran capçada, com un temple, que formaven els cimals i les branques d’aquest arbre.
Durant molts anys els infants varen poder jugar sobre els llargs cimals que tocaven en terra, semblava que el pi ho feia aposta: des de molt amunt tombava rames i troncs per tal que la gent s’hi pogués engronsar o enfilar.
A mi m’hi va acompanyar un dia mon pare. Passar baix la seva capçada va ser talment com entrar baix una cova. Era una cova ampla, plena de llum, on a més de jo hi podien caber dues-centes persones més.
Quan per l’octubre del 2007 el cap de fibló que travessà el Raiguer, en va trencar part de la seva capçada, hom ja en va témer que s’acostava el pitjor. I així ha estat. Ara, avui, podem assegurar que aquest pi és mort. Cert que encara no ha perdut el darrer colorit verd de les seves fulles, però el groc avança implacable com a senyal de la mort propera.
Un estat semblant a la desolació és el que hem sentit els qui ens hi hem acostat i ho hem vist. Dins la conversa ha sortit a llum una crítica, ja no gens amagada, a la intervenció que fa anys va efectuar la Conselleria de Medi Ambient, llavors encara d’Agricultura si no vaig errat. Per voler fer un bé se li podaren part dels cimals i branques mortes que conservava al seu interior. El buit feu més vulnerable l’arbre, i així s’ha demostrat. Va desaparèixer la funció d’esmortiment a les empentes del vent que l’estructura compacte de les branques del pi provocaven. Les rames i troncs més alts i lliures es trencaren, potser, amb més facilitat que si encara hagués existit l’espessor propi del cos del pi. Tant de bo en poguem treure qualque ensenyança.
En aquest cas ara tant se val, el pi es mor, el pi és mort. I ara què n’hem de fer? Qualcú va parlar d’eliminar la vegetació que circumval·la els peus de la capçada, per tal d’admirar plenament l’estructura gegantina, monumental, del cos de l’arbre mort.
Jo deixaria tot el seu perímetre a mercè del temps. Que fos engolit per la vegetació jove i salvatge que el pi empararia i que els caminois baix la seva esplèndida altivesa fossin creats per les persones, infants i vells, que encara durant molts anys aniran a admirar-lo.
Joan Vicenç Lillo Colomar
Alaró a 30 de març de 2009.
alegra’t, per favor, no siguis burru!
passa res. Són elles i les seves flors. 
Entrades
