Un clam
Ja des de molt jovenet, quan a l’escola ens parlaren de la fotosíntesi, vaig adonar-me de la meravellosa feina que la pell verda del planeta duia a terme en benefici de la salut global, alterada considerablement per l’home a partir de la revolució industrial. Des de llavors que he considerat els arbres com els grans benefactors pel que fa la seva capacitat d’amortir el desequilibri creixent per la crema exponencial de combustibles fòssils com són el carbó, el gas o el petroli.
He fet servir la paraula benefactors però si sortim del terreny de la biologia i entrem en el de l’economia la cosa ja canvia. Des d’aquest punt de vista un arbre només val el seu pes en fusta morta, que pot variar considerablement en funció de l’espècie botànica. Al seu preu caldria afegir el lloc que ocupa; és a dir, un arbre mort té el plus d’alliberar el sol que on estava arrelat. Aquest sol es pot fer servir per plantar altres especies que ofereixin major rendibilitat… i ja som al final del camí.
La devastació de massa forestal de la selva amazònica és una constant que dura fa dècades: cada any hi ha incendis i pèrdua d’hectàrees d’arbreda tropical. Es parla que actualment disposem del 10% de la que hi havia fa 150 anys. El problema s’agreuja quan les regulacions polítiques afavoreixen aquest procés de tala i crema d’arbres (a Brasil el nivell d’incendis ha crescut un 83% des de l’any passat, més de 72000 incendis des de gener).
Un cas molt similar el tenim ben a prop de casa, a la illa de Gran Canaria, quan la revisió de les polítiques de sol (alliberament d’us del sol cremat rebatent la prohibició que legislava fins fa poc, és a dir que cap tipus d’explotació era permesa sobre sol cremat) ha provocat un terrorisme contra la natura executat per un interès especulador mai vist anteriorment. A Brasil les multinacionals agrícoles, ramaderes i mineres de gran escala ja es freguen les mans amb el botí que quedarà una vegada extingides les flames.
Segons el meu punt de vista, el capitalisme neoliberal corre el risc d’anihilar-se a sí mateix. Només podrà sobreviure anant a colonitzar altres planetes i posant sucursals de la City i Wall Street entremig d’aquestes geografies siderals. És imperant una nova conscienciació on el creixement i el benefici financer no estigui per damunt de la sostenibilitat. Una de les tesis interessants en aquest sentit és l’anomenada “teoria del decreixement” (Serge Latouche), en ella s’arriba a la conclusió que per mantenir l’actual ritme de creixement (producció, consum,...), necessitaríem un segon planeta terra com a rebost de recursos naturals. Una altra seria l’optimització dels esmentats recursos des de l’òptica de la socialització i de la satisfacció de les necessitats bàsiques.
En el tema de l’alimentació, per exemple, podríem parlar de les milers de tones que es llencen cada any o de la diferencia de consum energètic quan el cereal s’utilitza com aliment directe per al ser humà o com a base per a fabricar pinso d’engreix. És a dir, encara que potser ens costi de veure, la reducció del consum de carn també incideix directament en frenar aquesta destrucció enorme de massa forestal: a menys demanda de pinso per engreixar bestiar menys demanda de sol per a ampliar les plantacions. No cal afegir el tema dels cereals com a matèria primera per a obtenir biocombustible, és prou obvi. Aquí també ens podríem preguntar sobre el malbaratament individual que fem de la mobilitat en termes de motors d’explosió.
Sense ser gaire agosarat diria que en certa manera és a les mans de l’home del carrer contribuir a frenar el desastre ecològic que una colla de psicòpates estan efectuant amb total impunitat atesa la passivitat de governants corruptes que són de la mateixa corda. El que després d’aquest estiu nefast hauria de quedar ben clar és que cal moure fitxa: no serveix de res fer campanyes contra determinades multinacionals si abans no reflexionem sobre el nostre estil de vida (hàbits de consum, per exemple). La resposta l’ha de trobar cadascú, i a partir d’aquí obrar en conseqüència.
M'entristeix saber que s'atansa el foc
i mentre que jo puc bellugar-me
altres no tenen aquest grau de llibertat.
M'entristeix encara més saber que és l’home
qui deliberadament encén el llumí
només per engreixar llur riquesa.
I m’esperona profundament que tothom sàpiga
que l'absoluta manca de sensibilitat
sigui patrimoni o bé de la follia o bé del mal.
No ens és permès esperar més.
Franc Guinart i Palet
25-08-2019
~
Entrades
