No és això.1

No és això...

Jardí, és la natura que menyspream

Una ràtzia al desert

Notes de viatge.1

Tunísia Sud

Pel paral·lel 35 ens trobam amb les que foren les populoses ciutats romanes de Thysdrus (El-Djem) i Sufetula i, un poc més amunt, Mactaris. Segons els historiadors de l’època això era el graner de Roma, i encara en tenim els testimonis: de la primera ciutat ens queda el famós coliseu, amb capacitat per a 27.000 espectadors, i de les altres dues encara són visibles les ruïnes d’unes ciutats ben importants.

Ara això és una altra prova de què el desert avança. Dins la mateixa ciutat de Sufetula encara trobam els darrers fleixos (Fraixinus angustifolia) i eixams de processionària que ja no té a on anar i, per cert, in extremis s’aferren a qualsevol cosa per menjar

Ara el monocultiu és l’olivera, gairebé un malson que ens acompanyarà centenars de quilòmetres fins a tocar el desert. Les imatges d’oliverar no canvien. Si de cas, l’únic que canvia és que, amb la disminució de precipitacions, cal espaiar les oliveres fins que, per a la nostra mentalitat, sembla que només ha posat una filera de cada dues potencials. És l’adaptació al medi: hom disminueix les oliveres per hectàrea, les arrels s’allarguen més, la capçada es manté i sembla esser que la producció per arbre també. Així mateix són oliveres velles, amb soca com la del cos d’un home, la rama es veu ufana i la terra llaurada. Una operació que no coneixíem és tapar la rabassa amb terra, amb la qual cosa aturen l’explosió de revells (i és que, l’ullastre, en realitat és un arbust).

La vegetació espontània canviarà més, o, més ben dit, anirà desapareixent. Al nord hem deixat la vegetació mediterrània, pel límit que ens hem marcat el nostre estimat pi (Pinus halepensis), com ja hem insinuat, fa els darrers estertors sense gens de sotabosc. Per ací sembla que amb un estrat vegetal es conformen. De seguida la cosa empitjora: ja entram de ple a la franja àrida, subdesèrtica, on l’únic estrat vegetal és el matollar espaiat… cada cop més espaiat (com les oliveres: els mateixos matolls allarguen les arrels). La resta ha desaparegut: l’estrat herbaci, arbustiu, arbori… no existeix. Val a dir que la franja àrida ho és precisament perquè les pluges, a més de minses (per dir alguna cosa 100-250 mm, però varia molt d’una zona a l’altra, en qualsevol cas l’evaporació potencial sempre és superior a la precipitació), encara són torrencials i cauen en terra massa seca (mal damunt mal, i pedra per capçal). Així que tot plegat aprofita molt poc. Fins i tot, en aquest nyarro d’estadística, s’hi ha de comptabilitzar el diluvi que es va repetir l’any 1969: va ploure fort més de deu dies seguits, les cases dels pobles del sud eren de tova i fang a l’ús i costum secular, dalt dels turons… la majoria es varen esfondrar. Ara es repeteix l’estampa del poble abandonat a dalt i el poble nou a baix (Chenini, Chebika, Tamezret, Douriet…).

Aquests pobles poden estar veïnat o prop d’un oasi, però defora, com fèiem a casa nostra altre temps, quan fèiem la casa damunt les roques, per aprofitar al màxim la terra cultivable. Dins aquests pobles no s’hi veu, tampoc, cap tipus d’arbrat, ni tan sols la nostra noció de plaça major. A les ciutats (Sfax, Gabès…) sempre hi ha alguns carrers amples que poden tenir arbrat viari, freqüentment de Ficus retusa que, per acabar-ho de compondre, intenten imitar les retallades franceses, ara però, amb molta menys gràcia, o sigui, ara ja sense gens de gràcia. Francament, no és un destí recomanable per al mes d’agost. Aiximateix en alguns recons trobam eucaliptus (Eucaliptus camaldulensis) o tamarells (Tamarix cf. africana) que criden l’atenció pel seu embalum.

Cap al desert, dèiem, és una mena de malson de matollar espaiat, immens i infinit. Al greu problema de l’aridesa cal afegir-hi la sobre-població humana, des de temps immemorials, amb les cabres… cabres per amunt i cabres per avall. Als pobles sembla que també s’usen de femater. Els residus, naturalment sense destriar, es deixen per terra, les cabres mengen el que poden i la resta vola… i vola i vola… fins que topa amb alguna bardissa punxosa (Lycium, Opuntia…) i allà es queda.

Així doncs no queden illots de vegetació arbustiva. Una excepció pot esser en algun cul de congost remot amb fontanella on s’hi pot trobar quelcom semblant a les zones marginals de les nostres albuferes: canyet, tamarell, salicòrnies…

Ran de les carreteres hi ha el costum de plantar eucaliptus (Eucalyptus cf. rudis, E. cf. gomphocephalus), sembla esser els únics arbres que poden resistir aquelles condicions, fan una mica d’ombra i és l’única provisió de llenya per als berebers, alhora que apaivaguen el problema de la sorra que es mou amb el vent i tapa les carreteres. Un altre arbust de funció semblant, tot i que no arriba tan al sud, és la minosa de primavera (Acacia saligna).

Continuant avall-avall desapareixen els eucaliptus i d’altres indicis de civilització, a excepció del matollar espaiat immens, gent (que mai no saps si va o ve ni d’on surt) i cabres, fins a les portes del desert extrem on, encara, n’hi ha que hi intenten sobreviure.

Els celebèrrims fassers (Phoenix dactylifera) els hem guardat a part perquè més que cosa autòctona, sembla cosa de la política de colonització aràbiga, i en aquest cas molt encertada, ja que els dàtils ben bé podrien esser uns altres candidats al mannà bíblic, i no hi ha alternativa per obtenir pseudofusta, pseudollenya etc. En aquestes circumstàncies de supervivència extrema, la cultura bereber seria una altra cosa, sens dubte més esgarrifosa, sense les palmeres.

També parlen de més de 200 cultivars de datileres. Els bons són els de l’interior sec, els de la franja litoral es deixen perdre per mala qualitat. En aquesta zona s’ha trobat una altra manera de sucar fassers: n’extreuen la saba i la venen com a refresc als turistes.

Si tot el que hem comentat fins ara és antròpic pràcticament al cent per cent, amb més motiu ho seran els esperadíssims oasis, que no són altra cosa que horta, i a bell mig de tanta aridesa el seu valor s’accentua fora mida. De fet la sobre-població (relativa pels recursos disponibles) i conseqüent sobreexplotació és ancestral i constant. Aleshores ací més que enlloc no queda un bri de flora autòctona. Ens els millors temps i llocs als oasis hi conviuen tres estrats: verdures, fruiters i palmeres. Actualment però, ja n’hi ha molts que tenen mala ferida. Com hem comprovat, i continuam comprovant a casa nostra, la feina de camp (primària) i la de serveis turístics (terciària) sembla condemnada a no entendre’s. Exposat d’altra manera: suposant que la resta de condicions són semblants, si et paguen el mateix per passejar una palangana, qui s’estimarà més picar al sol? (que, ací més que enlloc, pica una cosa increïble). Aquest problema ja ha arribat als oasis: s’abandona el conreu tradicional i, com que tampoc no tenen gaire noció d’estètica, ara, els oasi per on solen passar els circuïts turístics o les caravanes de pseudoaventura, també viuen “des cuento”. Un truc típic és que te posin qualsevol animal per davant fins que li fas una foto… després t’encalcen pel dret de propietat intel·lectual de l’objecte de la foto: 1 dinar (100 pessetes).

I així arribam al desert absolut.

Esper que vos hagi agradat. Això facilitarà molt les coses: el desert avança, i Guardamar és al paral·lel 38. Quina emoció!

Pere Llofriu

Aquí uns arbres... aquí uns amics

La colla del parc de Sant Marçal

En Portulà sortia

a sa Pòrtula el primer

tradicional i feiner,

calçons amb bufes vestia.

Na Mata Saltarina

anava per ballarina,

però el bosc la va tapar

i el somni es va trencar.

En Tres de Bastos, quin embull,

amb tanta branca, i tant de trull.

Té mala cara, en Tort,

perquè li diuen lleig, orb,

geperut com no n’hi ha.

Podeu posa` al foc la mà:

és bo, és un tros de pa.

També té un posat grollerot

en Quatre potes, que és més grossot,

doncs també és ximple i bon al·lot.

En Garroverics, el que té,

és relam que va i que ve.

Na Serp volta tant poc a poc

que sempre és al mateix lloc.

Saps que diu, na Ce Trencada?

Que val més ben torta que mal dreçada.

Saps que diu en Contrafort?

Que el roure tant li fa,

que ben a la vista està,

que és ell, qui és més fort.

La Mata del Túnel té dins

un secret per als minyons

(xiquets, boixos, fillets, nins)

que juguen a conillons.

Al pi Gros, padrinet,

la ventada el va fer “net”.

I aquest és en Tros de Banc,

Si estas cansat de la volta,

aquí tens descans de franc.

En Quatre Coes va volar

amb aquell cap de fibló.

Idò... per afegitó

un responso. A resar:

Tant bo com eres... Pardal...

mira que ets inoportú...

deixa’ aquest parc sense tu.

Pobre parc de Sant Marçal!

·

Història d'una biga

Història d’una biga

A principis del segle XIX la major part de les terres de conreu de Tramuntana i Raiguer eren d’olivar. Les fàbriques d’oli eren les tafones; la majoria de possessions tenien tafona d’una biga, però les possessions olivareres grosses, dues o, exepcionalment, de quatre bigues (premses): Son Sales, Sarrià, Mas­sanella, Santa Ponça... A Mallorca hi havia unes 700 bigues de tafona.
L’únic arbre que podia proporcionar tanta biga era el pi, tot i què en una economia quasi autàrquica, com era aquella, allò que hom tenia més a prop s’havia d’aprofitar per força; així segurament s’hauran usat troncarros de qualsevol arbre gros, per fer de biga, però pensem que s’havia de menester una columna d’uns deu metres de llarg per un de gruix i, altra vegada, això quasi només ho propor­cionava un pi, i encara, atenció, amb un segle de creixement; un pi ver probablement trigaria doble de temps, com a mínim; l’alzina possiblement encara és més lenta i caldria confegir tres soques de les més grosses que hem vist mai; els polls són de fusta tova (a part de senyalar fonts, encara no sabem per a què servien els polls), els plateros són d’introducció posterior, d’oms grossos no n’hem trobat.
Molt probablement fins i tot els pins eren insuficients, per anar reposant tanta biga i de vegades calia grapar dos pins cavalcats. No era gens fàcil preveure i tenir cura dels pinarros que haurien de menester els néts; ni tan sols podien saber si arribarien a port: en cent anys passen moltes coses. La cosa més lògica era tenir-ne uns quants preparats, en clarianes de bosc o, per fer més via, al bell mig d’un sementer.
Aquest era el panorama del petit món de Son Sales, quan es sembrava el pi a bell mig del sementer; a Europa (falta un segle i mig per a què es mori Franco) són a la Revolució Industrial: inventen o perfeccionen màquines, per exemple la premsa hidràulica. A Mallorca s’utilitza la premsa de biga, que és l’element principal de la tafona; “es ferro” s’anirà introduint molt poc a poc: no se’n fiaven.
Les olives es capolaven en una mena de molí de sang, el trull (d’ací sortia l’oli verjo), i després s’acabaven de sucar a la premsa de biga, que segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca era una palanca de segon gènere, talment un trencanous, amb la resistència (esportins) situada entre la potència (quintar) i el punt de suport o fulcre (cuixera). El braç de la palanca era una soca... Ara jo: de pinarro; els esportins eren una mena de senalles tancades d’espart que s’omplien d’olives capolades i se’n posava una pila davall la biga, el cap mòbil de la qual tenia un forat amb una femella per on passava l’espiga, que era un altre tronc molt més prim, amb estries helicoïdals i al capdavall era soldat al quintar: una mola cilíndrica de pedra viva d’uns 80 cm d’alt i més d’un metre de diàmetre. I atenció a com actuava la potència aquesta, que sembla un invent dels dibuixos animats dels Picapedra: quatre homes feien voltar el quintar i així l’espiga s’enroscava pel forat de la biga tot fent-la davallar, esclafar els esportins i, en conseqüència, acabar d’esprémer les olives fins que el quintar quedava enlaire (cal suposar que molt poc i només d'una part, pel perill de què es trencàs la biga). Podem fer comptes que quan s’espanyava una biga devia parèixer que et queia un diplodocus a damunt. Amb l’actual Llei de Prevenció de Riscos Laborals, crec que no passaria una inspecció, tot això.
I mentre el pi de Son Sales va creixent, l’olivar anirà minvant. Primer seran els nous aires de l’edat Contemporània, la Il·lustració, els Amigos del País, arribaran esquitxos de la Revolució Industrial, i després la gran expansió de la vinya per mor de la fil·loxera francesa, que no va durar gaire per mor de la fil·loxera nostra. Però l’olivar, que es va substituir per vinya, després passarà a ametllerar, principalment.
A principis del segle XX l’olivar ha minvat mentre els usos i costums no han canviat gaire, tot i que algunes possessions, molt poques, han provat aquest "nou" invent que és la premsa de ferro, però a partir d’aquí, la transformació d’aquesta indústria serà ac­celeradíssima fins a desapar­èixer a mitjan segle. Aleshores el nostre pi ja era bastant gros, no és gens clar que tengui nom propi però, com passa freqüent­ment, dóna nom a un lloc: allà és el Sementer des Pi Gros.
L’olivar desapareix del Raiguer, quedant només a les zones de Tramun­tana on la dificultat que presenta el terreny no compensa la mecanit­zació; la majoria de tafones aniran tancant i les que es renovin ho faran amb premses modernes i sistemes de transmissió de forces que enllacen,mitjançant corretges, les diverses peces, primer amb bísties, després amb motors.
Van passant els anys i la vida tradicional de les possessions s’esvaeix.
A finals del segle XX, un col·laborador de Pòrtula demanava que hi feia, un pi estotjat enmig d’un sementer: ­nin­gú no sabia, ningú no contestava. Aquests anys es repetiren les sequeres i el nostre pi va quedar molt tocat. Probablement una llaurada del tot inoportuna, va esser l’estocada.
I aquesta és la història, fictícia ma non troppo, d’una biga que ja no ho va esser, però va esser, mai no se sap la sort on és, el pi més gros que ja mai hem pogut veure.

Pere Llofriu ex Pòrtula 237

Un pi amb una crossa

El Pi Monumental del Carrer del Pi de Sant Pere de Ribes

L’amic Gerard Passola ens ha fet arribar aquestes imatges d’un pi de Sant Pere de Ribes al que li han col·locat una crossa ja que estava a punt de trencar-se.

Aquest pi és el Pi monumental que dóna nom al carrer on es troba, el Carrer del Pi. Aquest carrer és un dels carrers més característics de Sant Pere de Ribes, un carrer amb cases d'estil neoclàssic edificades durant la dècada dels setanta del segle XIX, les cases dels indians o "americanos", amb el gran pi que li dóna nom vinclant-se sobre les cases. Hi destaquen les cases de can Pere Miret, del 1879 (núm. 20), la seu de l'entitat GER, del 1875 (al núm. 25), can Planes, del 1864 (núm. 27), les cases de Joan Giralt, del 1876 (núm. 36 i 38), la casa Antoni Bertrán, del 1876 (núm. 40) i cal Metge Pere, també del 1876 (núm. 42).

Sant Pere de Ribes és un municipi de la comarca del Garraf, a la part meridional del massís del Garraf, que a la vegada representa l'extrem sud de la Serralada Litoral. Limita al nord amb els termes de Canyelles i d'Olivella; a l'est, també amb el d'Olivella; al sud, amb el de Sitges i la petita franja de la Mediterrània; i a l'oest, amb el municipi de Vilanova i la Geltrú.

·

Per les festes de l’arbre

Una cançó per cantar

Durant l’hivern i en bona part de la primavera es celebren a molts llocs la Festa de l’Arbre. Grups cívics de tota mena, escoles i algunes institucions són els que generalment organitzen i porten a terme aquestes jornades. Sense cap afany de ser exhaustius, podem dir uns quants dels llocs on últimament han fet plantades d’arbres: Escolars de les dues Cerdanyes, escolars de Llagostera, a Salou, Mollet, Muntanyola, Vallibona, Hospitalet de l'Infant, Salt, Palamós, Tàrrega, Torelló, Sant Bartomeu del Grau, La Granada del Penedès, Gurb, Viladecans, les Preses, ... I demà, diumenge dia 30, també hi ha una múltiple i gran plantada d’arbres.

Sabem, ja que així ens ho han explicat, que alguns grups i algunes escoles fan servir aquest web ‘Amics arbres · Arbres amics’ per treure’n informació i per fer servir alguns dels versos i cançons que hi tenim posats. Ara, avui, us podem oferir una nova cançó especifica per a poder-la cantar en aquestes ocasions, l’Àngel Daban ens l’ha ofert per tal que tots els grups que vulguin la puguin fer servir i per a que tothom la pugui cantar. Gràcies Àngel.

· 
Les festes de l’arbre

Per les festes de l’arbre
quan el camp vol florir
plantarem una alzina
al bell mig del jardí.

Si plou i fa sol
floreix el pomer
si plou i fa sol
també l’ametller.

Farem un sot a terra
per ficar les arrels
i ho taparem amb força
fins que quedi ben dret.

Regarem cada dia
perquè vagi pujant
i quan passin cent llunes
donarà ombra i glans.

Florirà amb la natura
pujarà cap el cel,
ballarà les vuit danses
que li marquin els vent.

Àngel Daban
·
Si voleu escoltar la cançó:

· Arxiu mp3 2509 Kb: Les festes de l’arbre ·
· 
Petita aportació al tema dels arbres

Hola, No sé qui sou ni quant temps porteu amb aquesta web. Cercant material, idees i coses per treballar amb la mainada he trobat el vostre bloc, ja veig que fa temps, arribo tard però vull aportar el meu petit granet de sorra. Fa uns 25 anys vaig posar música a un vídeo didàctic "La festa de l'arbre" produït en aquell temps per la Caixa de Barcelona i que es va distribuir pels Centres de Recursos Educatius de la Generalitat. Entre les músiques que vaig composar hi havia aquesta cançó; us faig arribar la lletra i un arxiu en mp3 per tal que pugueu veure com sona, no tinc la partitura però la gent que sap música de seguida la traurà. Espero que us sigui vàlida aquesta aportació, l'enregistrament fora del vídeo és inèdit.Gràcies i ànims per tirar endavant aquest racó de pau. Rebeu la meva felicitació. Àngel Daban

·· Web: Àngel Daban · Correu: Àngel Daban ·

Aigua

Deixaran sense rec jardins i arbres

A causa de l'aigua, la manca d'aigua, un sector econòmic està sent criminalitzat. Em refereixo a la jardineria, ara culpable i paradigma del malbaratament de l'aigua. No obstant, altres sectors econòmics la hi poden usar. El cas més evident d'aquest despropòsit són els “rentats professionals” d'automòbils. Rentar el cotxe un mateix consumeix vint o trenta litres d'aigua i la mesura ha estat prohibida. El rentar el cotxe en un rentat professional consumeix més de 1000 litres. Sí, ho heu vist bé, més de 1000 litres que van a parar al clavegueram, per que de moment no se'ls obliga a reutilitzar l'aigua. El perquè d'aquest elevat consum es deu principalment a una causa, no usen directament aigua de boca per rentar un cotxe, ja que aquesta deixa taques a la superfície, ells usen aigua d'osmosis, i per obtenir un litre se'n malbaraten quatre. Com per netejar un cotxe usen uns dos cents litres d'aigua osmotitzada, vuit cents se'n van pel desguàs.

Mentre, els decrets contra la sequera, deixaran sense rec jardins i arbres, molts d'ells condemnats a mort si no reben aigua sense que això sembli importar a les autoritats, aquelles autoritats que en campanyes electorals es vanaglorien d'haver plantat tants mils d'arbres als nostres carrers. Sembla que és molt més important el presentar un cotxe net i polit que el valor que representa un arbre en patrimoni, en captació de CO2, en proporcionar-nos ombra i per tant ser un gran regulador del clima, en protegir-nos del vent, del soroll, d'acollir fauna i descansar-nos la vista.

Es calcula que uns dos mil treballadors relacionats amb la jardineria perdran el seu lloc de feina si no és permet un reg de subsistència mínim als jardins i arbres. Però durant anys s'ha permès que una canonada d'un aqüeducte vessés sense control ni aprofitament de dos cents mil a quatre cents mil litres d'aigua diaris. I aquesta és una fuita que es coneixia. Quantes més se'n coneixen? I quantes més no les coneixem. Sembla mentida que en el transport de l'aigua potable no es facin complir les mateixes mesures que en d'altres transports de fluïts. Permetríem que una canonada de gas perdés un vint per cent del seu cabal? No, a la mínima fuita ja es demana que rodolin caps. Ni tan sols en l'aigua de clavegueram permetem que hi hagi aquest despropòsit, per no contaminar aqüífers, no provocar epidèmies, no fer esvorancs que ensorrin edificis o túnels, etc. Fins el clavegueram té menys pèrdues que l'aigua potable!

Però ara els jardiners som els dolents de la pel·lícula mentre en el sector agrícola es permeten els regs a manta i s'ha permès una agricultura de regadiu on el terreny i el clima sols permetia un cultiu de secà. O en el sector de la construcció es permet l'ús de l'aigua per regar la runa per que aquesta no escampi pols. Té més dret a l'aigua la runa que un arbre.

Guillem Nicolàs i Larruy

JARDINER

No a la MAT !

Benvolguts amics i companys:

La Plataforma No a la MAT i l'Associació de Municipis MAT us convoquem a una nova manifestació contra la MAT a Girona, el pròxim diumenge 30 de març a les 11.30h -LLOC DE TROBADA: PLAÇA DEL LLEÓ- (vegeu AUTOBUSOS al final del text). Si les manifestacions anteriors ja varen ser un èxit de participació, aquesta volem que sigui memorable i que esdevingui un punt d'inflexió en els més de tres anys que fa que lluitem contra la imposició d'aquesta infrastructura que encara avui, i malgrat la nostra insistència, no ha estat justificada. Per tal de pressionar el coordinador europeu de la interconnexió elèctrica França-Espanya, les autoritats espanyoles i franceses i els promotors del projecte a totes dues bandes dels Pirineus perquè desestimin el projecte, és summament important que aconseguim mobilitzar el més gran nombre possible de persones per a aquest acte, que com els anteriors volem que sigui una expressió democràtica i festiva de la nostra ferma oposició a la MAT.

Amics i companys, comptem amb el vostre suport i estímul per difondre aquest missatge i animar els vostres amics i familiars a participar a la manifestació de Girona.

Pel futur del territori, O ARA O MAI!

AUTOBUSOS PER ANAR A LA MANIFESTACIÓ DE GIRONA:

-La JONQUERA, sortirà a les 9.30 h del matí de la parada de bus de l’IES La Jonquera (c. Lluís Companys, s/n). Reserves al Centre Cultural “Can Laporta”, al telèfon 972555713 o bé a l’adreça electrònica canlaporta@lajonquera.cat, o si això no fos possible, també es podrà personar al bus mitja hora abans de la sortida per comprovar si queden places lliures; bus gratuït

-VILAFANT, reserves a l’ajuntament al 972.54.60.20 i www.vilafant.com, bus gratuït

-MAÇANET DE CABRENYS, a 9h, sortida del parquing, reserves: 972 544 005 (ajuntament), bus gratuït

-CANET D’ADRI, surt de l’ajuntament reserves 972 428 280 tardes, bus gratuït

-SANT GREGORI. surt de l’ajuntament, reserves: 972 428 300 matins, bus gratuït

-RIUDARENES, surt a les 11h del camp de futbol , reserves al tel. 669 93 89 40, bus gratuït

-BUS PLA DE L'ESTANY

Banyoles (Sortida a 10:15 del matí davant de correus)

Cornellà de Terri (10:30 matí parada de la Teisa)

Palol de Revardit (10:40 matí parada de la Teisa)

Riudellots de la Creu (10:40 matí parada de la Teisa)

Per apuntar-se cal trucar a: 609-67-21-54 // 972-59-47-45// 972-59-45-98, bus gratuït

-VIC, de l’estació d’autobusos, reserves: 636 575 046 i noalamat_osona@hotmail.com,

-SANTA COLOMA DE FARNERS, estació d’autobusos a 10h, reserves: 972 840 808 (ajuntament) i malsina@scolomafarners.org, bus gratuït

-SANT HILARI SACALM, a les 9’30h reserves al tel. 972 868 101, bus gratuït

Autobusos organitzats pel Col·lectiu Non à la THT a la Catalunya Nord:

-Perpinyà : sortida del Parc de les Exposicions -

sortida 09 hores

-El Voló : igual com per a l'última manifestació a Girona

sortida de l'autoport a les 9 hores - Preu : 10euros

-Autobusos organitzats pels ajuntaments de Sant Joan Pla de Corts-Bages- Sant Joan La Cella- El Pertús- Prada (per confirmar)- (d'altres s'afegiran)

Per a més informació:

Notícies dels pols

Els mitjans de comunicació,
els pols i el canvi climàtic

A la Vanguardia surt avui un article que parla de la plataforma Wilkins a l'Antàrtida. Des de 1990, Wilkins està perdent gel i sembla ser que es van desprenent trossos importants (el d'ara és de 102 km2) que poden anar a la deriva. La Vanguardia i tots els altres, a més de totes les cadenes de televisió, han destacat aquest fet com una prova més del canvi climàtic. No obstant això, cap d'ells ha comentat el que vé a continuació i que crec que és també molt interessant...

Aquesta informació xoca amb les gràfiques de la NASA, SMMR i SSMI, les quals manifesten que, aquest any i a ple hivern austral, s'ha observat que l'Antàrtida té la major extensió de gel des que es fan mesures al continent, l'any 1979 (veure gràfic 2).

De fet, com es pot observar a través de la web Arctic climate change i a The Cryosphere Today el desglaç dels últims anys és molt dramàtic i evident al Pol nord (veure gràfic 1) però al Pol Sud succeeix tot el contrari (veure gràfic 2).
A nivell global (veure gràfic 3) la tendència era a una pèrdua de la superfície de mar coberta per glaç (amb mínims absoluts), tot i que a finals del 2007 i 2008 es pot intuïr un canvi de tendència i una recuperació de la superfície coberta de glaç que s'havia perdut. No obstant això, en climatologia un any no és representatiu per observar tendències. De totes maneres, la tendència en l'anomalia s'ha revertit almenys per un any, ja que a l'estiu del 2007 es va registrar la mínima superfície de gel des que existeixen mesures i és previsible que aquest any no succeeixi el mateix a no ser que les coses canvïin radicalment el que queda d'any.

Gràfics. És probable que hagueu de punxar a les imatges per veure-les millor.

Gràfic 1. Evolució de la coberta al pol nord.

Gràfic 2. Evolució de la coberta al pol sud. Gràfic 3. Evolució de la coberta global (suma d'ambdos pols).

Perquè el Pol Sud està guanyant gel i el Nord n'està perdent?
Perquè el Pol nord s'observa una gran disminució progressiva de gel, tot i que aquest hivern hagi assolit més capa de gel en comparació als últims 4 hiverns?

D’arbres amb històries

D’històries d’arbres

El Castanyer de les Nou Branques de Viladrau

Del programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio ens demanen si tenim informació d’històries d’arbres, d’arbres amb històries o llegendes, per explicar en el programa que emetran el dia de la plantada de 35 boscos que tindrà lloc el proper diumenge 30 de març.

El pebrer bord de l'Institut Italià de Cultura

Jo diria que tots els arbres tenen moltes històries, la majoria històries anònimes i uns quants històries conegudes. Històries d’amors i de desamors, històries tristes i històries alegres, històries on els protagonistes principals són les plantes i animals que acompanyen els arbres i també històries dels entorns urbans, històries i llegendes plenes de somnis i d’éssers fantàstics, històries de tota mena.

El Suro del Mas Perxés d’Agullana

A mi les històries que més m’agraden son les històries quasi anònimes, les dels arbres que ens donen ombra, ens refresquen quan fa calor i ens embelleixen l’entorn i esdevenen així uns companys que ens ajuden a arrelar al territori gairebé de la mateixa manera que ho fan ells, les dels arbres que fan companyia a la gent que cada dia els mira per contemplar-hi el pas de l’any, per veure si ja surten les fulles, si ja han florit, si ja acullen els ocells, les dels arbres del si no fos que donen ombra a les tertúlies de la gent gran, les dels arbres on al seu voltant festegen els enamorats, les dels arbres que al seu redós hi juga la mainada, les històries de les lluites ciutadanes per evitar que eliminin alguns arbres, i tantes i tantes històries. També hi ha les històries i les llegendes d’arbres que algú ha recollit o relatat i així esdevenen històries més famoses i conegudes.

El Roure del Giol

A ‘Amics arbres · Arbres amics’ hi ha explicades algunes d’aquestes històries. En els articles de ‘Els arbres d’Alaró’ del company Joan Vicenç Lillo, un dels tresors d’aquestes pàgines, hi ha moltes històries d’arbres, molts d’arbres amb històries. En els articles que hi ha als índexs de ’Arbres emblemàtics’ i ‘Històries d’arbres’ hi ha explicades algunes de les històries més conegudes.

Lledoner del convent de Sant Bartomeu d’Inca

Aquestes son algunes de les històries d’arbres que es poden trobar en aquestes pàgines: La llegenda d'en Drau del Castanyer de les Nou Branques de Viladrau. La del pi de Mestres de Vilallonga del Camp en perill per la xarxa elèctrica. La del pebrer bord de l'Institut Italià de Cultura, on al final del franquisme es feia cua sota el pebrer per veure pel·lícules que el franquisme havia prohibit. La del ginjoler del carrer Arimon de Barcelona, salvat de la seva tala gràcies a la lluita veïnal. La del Roure del Giol, on Sant Antoni de Pàdua en un viatge va descansar a l’empara del gran roure del Giol i es van succeir grans miracles i meravelles. Del Lledoner del convent de Sant Bartomeu d’Inca, on Sor Clara Andreu hi va fermar sa somera. De l’Alzina Bonica de Sant Llorenç del Munt, que durant els últims dies de l'any hi podem trobar instal·lat, un Pessebre Nadalenc. El Suro del Mas Perxés d’Agullana, que al mas va ésser residència forçada i temporal del president Companys, camí de l'exili, compartida amb el president basc Aguirre. L'arbre de la Plaça de Colera, un dels primers arbres de la llibertat, el va plantar, l'any 1898, el Sr. Pere Homs Guanter, alcalde del barri de Colera (Districte 2º del municipi de Portbou). La llegenda del Pi de les Tres Branques, símbol dels països catalans, on el rei Jaume hi va tenir un somni. Les tipuanes de la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona i els lledoners de la plaça de Sant Agustí Vell, arbres que hom recorda quan van ser plantats.

L'arbre de la Plaça de Colera

Per acabar aquest escrit vull demanar a tothom que sàpiga alguna història d’arbres o conegui algun arbre amb històries, qualsevol mena d’història però sobretot d’aquestes histories personals i quasi anònimes, que ens les expliqui i envií a aquest correu electrònic, les anirem publicant aquí i les farem arribar a la gent que fan el programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio per si també les volen explicar.

El pi de Mestres de Vilallonga del Camp

·
· Els arbres d’Alaró · Arbres emblemàtics · Històries d’arbres ·
·

e. e. cummings

Del Blog den Cucarella, un poema de e. e. cummings

Quan déu deixi en pau el meu cos

De cada ull brau brostarà un fruit

que penjarà de l’arbre

el porprat món hi dansarà al damunt

Entre els meus llavis que cantaven

una rosa engendrarà la primavera

que donzelles a qui la passió corrou

es posaran entre els pits menuts

Els meus ferenys dits sota la neu

En enèrgics ocells entraran

el meu amor caminant per la gespa

les seves ales tacarà amb la cara

i tota l’estona el meu cor estarà

Amb el balanceig i l’afalac del mar

Eurítmia

Qualsevol dubte ens podeu cridar al 971.53.26.16 o també respondre per e-mail. Moltes gràcies i avisau a les persones que penseu que ho poden voler viure!

Una abraçada

Aina i Ferran