Foc i fum

Foc i fum pel cul den Cresta!

A Alaró, a Los Damunt, tenim un carrer anomenat can Cresta i una dita “Foc i fum pel cul den Cresta!”. Desconec qui va ser aquest tal Cresta ni el fet que va provocar el naixement d’aquesta dita, però en tot cas crec que fa menció a un fet on tot crema de manera aparatosa, desordenada i sense control.

Canvi climàtic és el canvi de clima produït per l’activitat humana. Aquest concepte o definició abstracte a primera vista i així percebut per molta gent, és ben concret en els fets que el produeixen i també en la certesa de resultats futurs negatius per a la nostra pròpia supervivència, per molt que encara resulti difícil determinar-ne la forma i l’abast final.

Durant milions d’anys la terra, la natura, talment com un tot viu, va oxigenar l’atmosfera absorbint amb les plantes el CO2, convertint-lo en matèria orgànica i emmagatzemar-lo en forma de carbó o petroli en capes profundes del subsol. En poc més d’un centenar d’anys la humanitat ha tornat a l’atmosfera milions de tones d’aquest diòxid de carboni. Els resultats no s’han fet esperar.

Pel que fa a Mallorca, mancat d’una industria manufacturera, és sens dubte el turisme qui més participa en la nostra quota generadora d’escalfament global: el trànsit i conseqüent contaminació d’avions, cotxes de lloguer i de serveis, allotjaments i complements d’oci nocturn o la visita d’embarcacions i creuers en són exemples clars; però n’hi ha més on hi participam de manera activa i individual.

Un exemple gràfic clar el podíem observa dia 16 d’octubre passat arreu del territori de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. A Palma desconeixen fins a quin punt aquesta data es té en compte i és a moltes converses de bar o de carrer de la part forana. El  Decret 125/2007, de 5 d’octubre, pel qual es dicten normes sobre l’ús del foc i es regula l’exercici de determinades activitats susceptibles d’incrementar el risc d’incendi forestal, estableix entre dia 1 de maig i el 15 d’octubre el que denomina “època de perill d’incendis forestals” i dicta que durant aquest període les cremes en zona forestal estan prohibides i són autoritzables en franges agrícoles a menys de 500 m. de zona forestal. Per tant a partir de dia 16 d’octubre pràcticament no existeix cap limitació o impediment normatiu per a realitzar cremes agrícoles, ja que, al menys pel que jo conec i a no ser que ordenances municipals concretes ho facin, aquestes no estan regulades per cap normativa jurídica d’obligat compliment, tan sols subjectes al sentit comú de la gent. Molt plausible vist com eludeix el tema l’administració.  

Durant dies, mesos abans, qui té un hort, un trast, un tros petit o gros de terra, ha anat acumulant restes de tala, poda, eixerma per tal de pegar-li foc en fer bo i estar permès, per aquest ordre. L’extremada parcel·lació de bona part de Mallorca fa que aquests munts a punt de cremar es multipliquin arreu i que en un percentatge important, hom afegeixi al munt plàstics, materials sintètics, fustes tractades amb vernís o pintura, cartrons o residus fins i tot perillosos, que s’haurien de dur al Punt Verd. Si aquesta aportació de materials no vegetals és a solars de polígons, magatzems de construcció o industrials, pot ser especialment important.

Dia 16 d’octubre, ja de bon matí, hom podia determinar amb un grau important de fiabilitat i pel color del fum, quins munts aportaven a l’aire que respiram contaminants de plàstics, dissolvents o altres substàncies de derivats del petroli i, per tant, generadores de CO2 a l’atmosfera, participant així de manera activa en el canvi climàtic.

És clar que l’eliminació mitjançant la crema d’aquests tipus de residus no vegetals és ben prohibida, però també és ben clar que, llevat de visites ben puntuals i sovint per denúncies de tercers, la policia municipal, guàrdia civil o agents de medi ambient, hi fan ben poques intervencions en relació a la magnitud del problema.

Ben cert que es tracta en primer lloc d’un cas d’educació ambiental en què una persona conscient del problema difícilment no ja no pegarà foc a plàstics, espumes o cartró en una foguera, sinó que intentarà evitar tant com pugui cremar fins i tot rama, branques, herba... que ben bé i fàcilment poden convertir-se en un simple munt d’adob i terra de mata o, al menys, cremar-la a la xemeneia i a l’estufa ni que sigui per iniciar el foc.

Per altra banda, el recompte d’expedients sancionadors en la matèria també podrien informar-nos del grau d’exemplaritat i consciència que l’administració demostra tenir en el problema greu del canvi climàtic. Al meu parer, poca.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

26 d'octubre de 2020

També publicat al DBalears 

El potencial de les plantes silvestres comestibles

Jornada tècnica en línia
Divendres 23 d’octubre de 2020 

Setmana Bio per a l’alimentació ecològica 

El potencial de les plantes silvestres comestibles

Cada cop és més habitual sentir a parlar d’espècies silvestres comestibles que han tornat a l’escenari gastronòmic, tant en el si de la restauració professional com en l’àmbit domèstic. Moltes d’aquestes espècies silvestres comestibles presenten, en termes organolèptics, nutricionals, i culinaris, un gran atractiu per als consumidors, i per tant és previsible que la seva demanda experimenti un creixement notable en els propers anys. Tots aquests factors, juntament amb una gran adaptació de les espècies silvestres comestibles a les condicions ambientals locals, posen de relleu la necessitat de considerar aquestes espècies com elements clau per a la diversificació i innovació de les explotacions agràries, per fer-les més sostenibles, i per poder reforçar i reequilibrar vers els agricultors la cadena de valor generada a partir dels productes agraris.

Programa
08.50 h Presentació de la jornada
Sr. Ramon Lletjós. Director dels Serveis Territorials del DARP a la Catalunya Central.
09.00 h Espècies silvestres comestibles amb potencial d’esdevenir nous cultius
09.30 h Maneig agronòmic de les espècies silvestres comestibles
10.00 h Comercialització, cadena de valor i casos d’èxit
10.30 h Fi de la jornada
Les ponències aniran a càrrec del Sr. Marc Talavera, president del Col·lectiu Eixarcolant i Dr. en Biologia per la UB.
Aquesta jornada es realitza en línia. Us hi podeu inscriure mitjançant l’enllaç que trobareu a l’apartat d’Inscripcions.
El dia abans de la jornada rebreu l’enllaç d’accés a l’aula virtual des d’on podreu seguir-la.

Inscripcions
La jornada es gratuïta, us podeu inscriure a través de RuralCat:
ruralcat.gencat.cat/inscripcionspatt
Per a més informació podeu contactar amb l’Oficina Comarcal de l’Anoia:
(A/e: aanoia.daam@gencat.cat)

Les cabres, una plaga invasora dins els boscos

La importància de les cabres per a l’economia balear

Durant la meva infància, vàrem romandre durant algunes temporades a una possessió de la Serra de Tramuntana, juntament amb els meus dos germans baix la protecció i direcció matriarcal de ma mare i la seva germana. Molts de dies teníem la sort de nodrir-nos de llet de cabra. Aleshores habitava aquella contrada un vell pastor amb una guarda de devers un centenar o més d’animals. Durant anys he patit la intolerància a la llet de vaca fins que fa uns anys n’he poguda trobar de cabra a grans supermercats, actualment cada quinze dies si puc, faig una visita a una finca a la vall den March a Pollença, “Formatges Tramuntana” on vaig a cercar llet i un formatge excel·lent, amb un darrer assortit per cert condimentat amb suc de garrova. Ho recomano. Finalment, guard encara algun record al meu barri de Los Damunt, d’una dona vella amb mocador al cap i llarga trunyella, pasturant una cabra que li subministrava a ella i a altri la llet diària. Tenc per tant un bon record i estimació d’aquelles cabres a les que m’agradava acaronar i donar un manadet d’herba.

Deu fer quatre o cinc mil anys com a molt que la cabra fou portada com animal domèstic a Mallorca, i per dir-ho ras i curt entrant de ple al cau de l’article, mai des d’aleshores hi havia hagut un descontrol i una colonització tan massiva d’aquesta espècie invasora a la seva forest. Un indicador més de la incapacitat manifesta i progressiva que tenim com a humans d’establir un cert equilibri, pacte, amb el medi natural per no empitjorar les nostres pròpies condicions de vida.

He pogut llegir un document relatiu a les escriptures de contracte de lloguer d’una finca de Tramuntana, crec que de son Amer a Lluc, on s’establia com a motiu de ruptura del mateix, que s’augmentés el nombre de cabres, no més de quatre o cinc crec recordar, o que aquestes anessin a lloure pel bosc.

Durant centenars d’anys les cabres varen ser acompanyants domèstics de les poblacions humanes i a les grans possessions de la Serra si existia algun ramat un poc més important era guardat amb molta cura per un pastor o un bon tancat. La producció d’oliva, cereals, llegums, hort era massa important per a la pròpia supervivència com per deixar que un parell d’exemplars caprins li fessin cap mal. És clar que se n’escapaven i anaven colonitzant els llocs més remots i confinades en petites poblacions en grans extensions de muntanya alta. Capturar-les amb cans i llaç no es feia  per esport, sinó sobretot per a mantenir la seva població a retxa.

Durant el segle XX amb la deserció i desaparició de la pagesia de muntanya, però sobretot, encara que poc valorada en el cas, per la irresponsabilitat de grans propietaris d’importar ramats de cabra per fer “net” el bosc (conec el cas concret de l’amollada a lloure de devers 300 cabres) la població de caprins augmentà considerablement. Cal recordar que les cabres més que no herbívors tenen predilecció per espècies arbustives i arborícoles.

No m’allargaré aquí en com l’acció sobre el sotabosc i arbrat debilita el conjunt de l’ecosistema del bosc, redueix la seva humitat relativa, augmenta la seva temperatura i facilita tot plegat l’augment excessiu de poblacions de descomponedors com el banyarriquer que troba poques barreres de contenció i molta feina, ni que fa vint o trenta anys que el bosc no es pot regenerar de llavor, ni d’aglans, murtons, arboços, cirerers de betlem...amb arrelament i informació genètica renovada, ni que no hi ha tanyades menors de quinze centímetres de diàmetre...

Amb tot, el greu problema ecològic actual pels nostres boscos, amb conseqüències fatals relacionades amb la pròpia desaparició del bosc, manteniment d’aqüífers i agreujament dels efectes del canvi climàtic en general i al qual assistim estupefactes els quatre espectadors conscients que soim, no prové en importància d’aquell abandonament del camp i forassenyades accions d’ignorants, sinó en la resposta política i la cobertura tècnica que aquesta ha de menester.

Si no record malament fou en Pere J. Morey, conseller d’agricultura en temps de Gabriel Cañellas i també imputat per prevaricació i frau, qui va convertir l’any 1995 amb l’assessorament tècnic necessari, la cabra en una espècie cinegètica i l’Ordre d’Homologació de Trofeus de Caça, on s’inventen la història de la cabra “salvatge” mallorquina, fina.

En Jaume Matas president de CAIB i el seu Conseller de Medi Ambient, Jaume Font, reblen el clau del disbarat amb el “Decret 91/2006, de 27 d’octubre, de regulació de poblacions caprines, d’ordenació de l’aprofitament cinegètic de la cabra salvatge mallorquina i de modificació dels plans tècnics.”

Les legislatures progressistes de Francesc Antich o Francina Armengol, amb Consellers de Medi Ambient en mans de MES, Biel Vicens, Vicenç Vidal o Miquel Mir i del Consell de Mallorca amb Joan Font també de MES dirigint les competències de caça, no han pres en consideració l’abast del problema, han seguit la mateixa línia argumental tècnica d’arrel i donat continuació a una política de clientelisme i pou de vots molt lligat al mon de la caça.

Crida l’atenció la poca força argumental i de convicció per fer front al problema que deuen tenir, si és que existeixen, les consideracions tècniques de qui ostenta competències en gestió forestal, espais naturals protegits o espècies salvatges a la Conselleria de Medi Ambient.

Per altra banda la Universitat si bé hom ha de creure que per força han de tenir feta una valoració real i científica de l’abast del problema, no dona signes de vida ni molt menys cap veu d’autoritat o alarma al respecte... sempre tancada dins la seva torre d’ivori.

Tant per acció com per omissió, “qui estima Mallorca no la destrueix”.

Gràcies.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat a DBalears