dimarts, 23 de juliol de 2013

De com es feia una panereta amb quatre fulles de figuera paratjal

Sa meva requetepadrina felanitxera

Son pare i sa mare de na Catalina Gual Albons, sa meva requetepadrina xueta felanitxera, ja no podien aguantar més, es tassó ja vessava. Estaven desesperats. Tanta fam, tanta misèria i tant de despreci des seus veïnats de "sang neta" els havia duit a una situació insuportable. A sa barriada de Felanitx on vivien, es call des xuetes, tots es veinats ho passaven molt malament, però s'ajudaven entre ells compartint lo poc que tenien.

Son pare de na Catalina era matalasser. Amb sa dona desfeien es matalassos, rentaven sa llana i sa tela i quan eren ben eixutes, estenien sa llana en terra damunt un llençol de cànem i s'homo li donava una bona tupada amb un verdanc d'ullastre fins que estava ben estufada. Llavors omplien sa tela amb sa llana neta compartint-la bé per tots es racons i cosien es matalàs amb fil blanc de cotó. Tres o quatre dies bons de feina feixuga per només tres reials de velló i encara ho trobaven car es pocavergonyes de felanitxers. Com a propina sempre els queia un bon toc de "xuetonarros".
 
—Maria, Catalineta, hem de partir a l'aventura a cercar es pa a fora poble. No tenim altre llivell. Aquí mos morirem de fam —els va dir en Joan amb llàgrimes an ets ulls. 
 
—Ai Marededeueta, què serà de noltros? —exclamaren elles plorant a la desfeta.


Amb so cor dins un puny replegaren lo poc que tenien, ho posaren dins un carro de roda plena, hi junyiren un aset vell  i partiren a l'aventura sense nord. Passaren per Porreres, però quan es porrerencs els sentiren xerrar amb sa seva típica è des call des xuetes de Felanitx (com sa d'Alaró, Lloseta i Binissalem), diferent de sa é des felanitxers de sang neta, saberen tot d'una d'on eren i els enviaren a porgar fum. S'aturaven a totes ses possessions que veien, però ningú els volia donar ni feina ni estatge. Na Catalina plorava perquè tenia molta de gana i només duien dues grapades de figues seques.

Passaren per Montuïri i tampoc tengueren sort. Ningú havia de menester ni missatges ni criades. Es dia acabava, sa fosca ja s'havia fet sa madona i començava a fer fred. Hi havia su-allà prop una alzina disforja, tan alta que a davall hi cabia es carro. Desjunyiren s'ase, el fermaren a un ullastre amb una corda llarga perquè pogués pasturar i omplir-se sa panxa, i ells estengueren una flassada en terra i s'hi colgaren a damunt amb una tristesa immensa dins es cor i un buit de fam ferest dins es ventre que els retorçava es budells. Es ficaren una figa seca dins sa boca per enganar sa gana, es taparen amb una altra flassada i es desitjaren bona nit sense sopar.


Na Catalineta es va posar de costat i va notar que a davall sa flassada hi havia una pedra. Va ficar sa mà i va ser un aglà com un ou de colom.

—Mumare, he trobat un aglà davall sa flassada.
 
—Tasta'l i si és agre, no te'l mengis que et farà mal. 

Sa nina va pelar s'aglà, va pegar mossegada a sa popa i va ser més dolç que un sucre de fira.

—Mumare, és dolç!

Amb sa fam feresta que tenien foteren coça a sa flassada i palpant-palpant amb ses mans arreplegaren un almud d'aglans. Ja tenien per sopar. Vos assegur que es barram els treia fumet de tan aviat que mastegaven. En una exhalació els llevaren tots d'enmig i amb sa panxa ben plena i cansats que estaven dormiren com a saulons.


L'endemà de matí a trenc d'alba s'aixecaren molt animats, colliren dos almuds d'aglans dolços per passar es dia i quan partien veren un tros enfora una pomera tardana carregada de pomes.

—Mumare, en puc anar a collir mitja dotzena?

—Catalineta, ses pomes no són nostres i si l'amo mos veu robant, podem tenir un disgust. Som xuetes i pobres, però no som lladres. Recorda-ho sempre.

 —Jesús, Maria, deixa que sa nina en vagi a cercar un parell per a ella, no siguis així.

Na Catalineta va pegar bot des carro i cap a sa pomera manca gent. N'estava carregada i ses branques li penjaven i quasi tocaven en terra de tantes que en duia. Sa nina va pensar amb son pare i sa mare i perquè ells també en poguessin menjar, va collir quatre fulles grosses a una figuera que hi havia allà devora i amb mitja dotzena de bastonets de xiprell va fer una panereta. La va omplir de pomes i va tornar an es carro cantant de contenta.


Me'n vaig a l'aventura a córrer món,
amb mumpare, mumare i un ase vell.
Som tan pobre que no tenc ni capell,
ni espardenyes ni tampoc davantal,
però sé fer paneretes ben polides
amb només quatre fulles cosides
de figuera blava, rotja i paratjal.


En Joan i na Maria la miraven i feien sa mitja, però dins es seu cor de pares ploraven. 

—Què serà de sa nostra fillona estimada quan noltros faltem? 

Sa nina va pujar an es carro i va oferir una poma a son pare i sa mare acostant-los sa panereta. 

—Tastau-les, són un poc agretes i tenen qualque cuc, però jo les trob ben bones. 


Partiren cap a Algaida pensant que aquell poble estava tan enfora de Felanitx que ningú els coneixeria i tal vegada tendrien sort. Arribaren a s'hostal de Can Mateu, aturaren es carro, i en Joan va davallar per demanar an ets amos si sabien de qualque possessió que haguessin de menester missatges o criades. Justament hi havia un homo xerrant amb l'amo, que era parent de sa posssessió de Can Merris, i quan va sentir en Joan li va dir: 

—Bon homo, sou caigut a bon lloc, jo vos puc aidar. Es meu cosí de Can Merris ha quedat tot sol. Ahir va enterrar sa mare i fa tres mesos son pare. Missatges en té un parell, però una criada que li fes ses feines de la casa si que li aniria bé. 

—I per devers on cau Can Merris?

—Anau cap a sa plaça des poble. Allà demanau pes camí des campet i, en haver fet tot aquest camí, demanau per Can Merris. Tothom sap on és.


En Joan va haver de fer un esforç molt gros per no posar-se a plorar, tan gran era s'alegria que sentia dins es cor. Va donar una aferrada pes coll an aquell homo i una altra a l'amo de s'hostal i va partir a corrensos cap an es carro. 

—Un homo m'ha dit que a una possessió han de menester una criada. L'amo ha quedat tot sol i no té ningú que li adesi sa casa. Anem-hi tot d'una i que el Bon Jesús i la Mare de Déu mos obrin es camí. 

Na Maria i na Catalineta féren mambelletes d'alegria. "Gràcies, Purissimeta!" A la fi tenien una esperança per sortir de sa fam i sa misèria.


 —Bon dia que Déu mos do, Ell qui pot, si li lleu! Que sou l'amo de Can Merris?

—Sí fa, per ell em tenc. 

—Mos han dit que per ventura vos cauria bé llogar una criada. 

—Bé de tot! Ahir vaig enterrar mumare i ara som tot sol damunt el món. Que cercau feina?

—Per això som venguts. Mos agradaria llogar-mos jo de missatge i sa meva dona i sa nina de criades, si vos pareix bé. 

—Ja ho crec. Ja no podieu caure millor. I sa nina que és fadrina?

—Sí fa, ben fadrina és ella.

—És que jo encara no em som casat, i tothom em dona pitja que em casi, que no he de romandre fadrí vell.

—Sa nina només té tretze anys, però si teniu un poc de paciència i ella hi ve a bé, dins un parell d'anys vos podrieu casar. 

—Ja em feis ben content. I què nom, si es pot sabre i no és massa demanar?

—Catalina li posarem quan la batiarem.


A na Catalineta aquell jovenot deu anys més vell que ella li va caure per s'ull dret. Li pareixia un somni de princeps i princeses convertir-se en sa madona de Can Merris. Una xuetona que no tenia on caure morta casada amb l'amo d'una possessió. Sonava bé. A son pare també li va caure bé en Montserrat de Can Merris i més encara quan va sabre que es seu llinatge era Oliver, i tothom ja coneix sa dita: "Oliver, xueta vertader".


Sa casa era tan gran que hi va haver lloc per a tots. No va importar que dormissin dins es paller. Na Maria i na Catalina tot d'una es posaren a adesar sa casa. Llavors posaren una greixonera dalt es foc i cuinaren un arroç engrogat amb dos colomins que exhalava una oloreta que embalsamava. I abans de colgar-se féren neta sa pastera, hi abocaren farina i aigua i un poc de llevat, pastaren fenyent sa pasta ben fenyuda durant mitja hora i els sortiren mitja dotzena de pans que deixaren tovar tota sa nit tapats amb una flassada.

A trenc d'alba en Joan i na Maria s'aixecaren, es rentaren sa cara amb dues grapades d'aigua fresca, féren foc an es forn amb un parell de feixos de llenya d'ametller i quan ses parets i es sòtil foren ben blancs, enfornaren es pans. Una hora després tragueren es primer ben cuit que feia una oloreta tan bona que hauria resuscitat un mort. I na Catalineta el va dur a l'amo perquè berenàs. An en Montserrat de Can Merris aquell detall li va agradar tant que va obrir es calaix d'un canterano, va treure un anell de sa mare al cel sia i davant son pare i sa mare el va posar a un dit de sa ma dreta de na Catalineta tot dient-li: "A partir d'ara tu ets sa madona de Can Merris".


Foren un matrimoni ben avengut i tengueren un fill, en Macià, que va morir tísic (tuberculós) molt jove, i tres filles, na Margalida, na Maria i na Catalina. Sa més petita, na Catalina Oliver Gual, que com a tercera filla duia es nom de sa mare, fou sa mare des meu padrí, son pare de mumare, que també nomia Catalina com sa seva repadrina felanitxera al cel sia.

En Montserrat de Can Merris va morir l'any 1913 quan tenia una cinquantena d'anys i sa seva dona felanitxera, sa nina xueta que va passar tanta de fam, va viure vuitanta anys i va tenir temps de conèixer es seus nets i també d'enterrar sa seva filla Catalina, sa meva repadrina, que va morir de sa rosa (xarampió) amb quaranta anys, només vint dies després que es seu fill Montserrat, que abans de morir va contagiar sa rosa a sa mare. Escarrufa pensar es drama que va viure sa família.

12 comentaris:

Joan Vicenç ha dit...

A cada entrada que feis al blog, tant en Rafel com tu, Joan, hi hauria de dir sempre el mateix a més de gràcies, que no tenen preu pel que fa a aportació a la nostra cultura i a la dels arbres, que a més és una mostra de generositat per la feina que vos du.

Si m'ho permeteu vos recomanaria que fesseu el pensament d'editar un primer llibre amb les vostres entrades.

Gràcies. .

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Joan Vicenç. Ets molt amable. Tots feis entrades fantàstiques i hi dedicau moltes hores. El mèrit és de tots.

Salut!

Rafel Mas ha dit...

Hola Joan i Joan V.
Bibiloni,
una entrada "estupenda", has pensat anar a fer mercat amb aquestes paneretes? segur que ara que està agafnt força promocionar els productes d'aquí, algú "te robarà" el disseny de la panereta, un robatori fantàstic!
La història boníssima, com ja t'he comentat altres vegades, hi ha escriptors que no parteixen d'un argument tan dens per fer un llibre.
Joan Vicenç, ets molt amable, ja t'enyoram! per la baixa freqüència dels teus escrits i perquè no ens veim el pèl, pareix que visquem a un altre país!!! ;))
Meam si montam una berenada dels mallorquins d'"Amics arbres·Arbres amics" amb el permís de la resta de companys de fora.
Joan V. les teves entrades són molt bones també...ens posares la ditada de mel a la boca i ara ens tens famolencs ;)
Lo del llibre, ho podem mirar de fer entre tots, si n'ha fet un en "UEPCOMANAM"? perquè no publicar les nostres cabòries?
Au anau posant dia i hora, que aviat hi haurà figues i raïm
Salut!

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Rafel. No creguis que sigui cap idea desgavellada, si en es mercats se presentàs sa fruita dins paneretes com aquesta, en lloc de palanganetes de plàstic, segur que sa gent li faria molta gràcia i en comprarien més. Veure paneretes com sa meva an es mercats seria com tu dius un robatori fantàstic. ;))

Salut!

Anònim ha dit...

Quina història més guapa. (I una mica trista)Per un moment he pensat que era tot producte de la teva imaginació!
També m'agraden molt les paraules que utilitzes, tan autèntiques.

Matilde

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Matilde. S´essència de s´història és verídica. La me vàren contar es meu padrí de Can menut al cel sia i mumare. Jo només he omplit es relat amb un poc d´imaginació. Per cert, he consultat s´arbre genealògic de sa familia i he vist que s´homo de na Catalina no nomia Joan, nomia Montserrat i que na Catalina va tenir també un fill, en Macià, que va morir tisic molt jove. Ara editaré s´entrada i rectificaré ses errades.

Joansa Morera ha dit...

Fa uns dies que vinc llegint aquest blog i hui ja no puc aguantar-me de dir-te que aixo es precios.M'ha fet recordar els meus avis Miquel del Beneito,Visanteta la Brisca,Maria la Macaria i Fransisco de Borla,els quals passaren tambe les seues...Aixi es que una llagrimeta m'ha regallat per la galta i he sentit l'homenatge que fas als teus padrins com si estigues fet per als meus.Gracies de tot cor per compartir la vostra/nostra tradicio.

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Joansa. Estic content que el relat de la meva requetepadrina t´hagi recordat els teus avis que pel que dius els estimaves molt. Salutacions cordials des de Mallorca.

Anònim ha dit...

Per favor! Publiqueu-ho en un llibre!
M'ha fet plorar de bonic (i trist)!

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Anònim. Estic content si t´ha semblat bonic i em sap greu que t´hagi fet plorar per trist.

Albert Bonnín ha dit...

Estic estudiant els xuetes de Felanitx i m'ha sorprès que Caterina Gual Albons, que no porta cap dels 15 cognoms considerats xuetes, fos tractada com a tal.
Tens alguna explicació?

Albert Bonnín

Juan Bibiloni ha dit...

Bones tardes, Alberto:

Només fa 322 anys que es vàren destruir i/o fer desapareixer els 100 sambenets del claustre de Santo Domingo a Palma. Quedàren només els 15 sambenets dels conversos que no volgueren o no pogueren pagar per a que desaparegués el seu llinatge de la llista dels judaitzants. Així que no són 15 sino 115 els llinatges xuetes de Mallorca i segons la llista que va sol.licitar en Hitler són 120. Si passes aquest nombre de llinatges a la població actual resultarà que prácticament el 90% de mallorquins amb diverses generacions d'avantpassats illencs en duen ells o els seus padrins com a minim un o dos de la llista hitleriana.

La meva requetepadrina va venir a Algaida a devers l'any 1875, uns 180 anys després de la destrucció dels sambenets. Com pots suposar quan s'eliminaren els 100 llinatges del claustre de Santo Domingo, els que fins aleshores havien estat xuetes no ho deixaren de ser inmediatament, sino que hagueren de passar 3 ò 4 generacions per a que els cristians vells de sang neta oblidassin que no ho eren i molt manco als pobles on tothom es coneix. Així que als xuetes del Call de Felanitx que no duien cap dels 15 llinatges, si volien esborrar la seva "taca", no els quedava més remei que anar-se'n lo més enfora possible de Felanitx. I això va ser el que vàren fer na Catalina i els seus pares.

A la traducció al castellà d'aquesta mateixa entrada hi ha una petita nota aclaratòria al principi. Aquí tens l'enllaç: http://jardin-mundani.blogspot.com.es/2014/01/mi-tatarabuela-judia-conversa-catalina.html

Te recoman llegir els comentaris dels visitants i les meves respostes.

Joan