Castell d'Alaró

 

Solitud

Essent nascut a Alaró fa més de seixanta anys, m'ha donat l'oportunitat de conèixer, viure i estimar un dels indrets més bells del món, el Castell d'Alaró. De nin i jove hi he pujat amb els amics, hi he realitzat als anys setanta campaments d'esplai, he recorregut la plana arbrada de la penya, m'he abocat als seus balços vertiginosos, he observat els vestigis humans del passat, hi he pujat amb els meus fills quan encara no sabien caminar, hi he viscut experiències personals i col·lectives emotives i alegres, hi he patit en comprovar dia a dia, any rere any la implacable degradació de tot el seu entorn natural i també l'arqueològic, per causes humanes. Fins al punt que des de fa anys hi vaig poc, em costa molt pujar-hi per no haver de patir-ho una vegada més. És un lloc estimat i, com qui ser una persona, em sap greu veure com la seva malaltia evoluciona sense tractament, sense cura, tot i formar part de diverses figures com Espai Natural Protegit i emparar igualment l'existència teòricament protegida de fauna i flora vulnerable i en perill d'extinció, així com conformar un hàbitat únic al món, Patrimoni de la Humanitat, que hauria de ser prioritari conservar.

Fa anys, concretament el 2006, al blog d'amicsarbres vaig escriure això: “Voldria no decaure en un article queixós i depressiu al que pot portar fàcilment el relat de la visita al Castell d’Alaró, refugi i parany dels patriotes Cabrit i Bassa. Però no hi puc fer res davant la decadència constant d’un indret (altra temps?) tan estimat per la gent d’Alaró. Poc puc opinar sobre si l’estat del valuós patrimoni històric que representa el que queda de l’antiga fortificació ha de restar com fins ara o si s’ha de protegir de manera més efectiva, en tenc la meva opinió però no en som entès i per això caldria convidar qualque expert o interessat a ajudar a aclarir-ho. Del que si que puc parlar és de d’alarmant procés de degradació de la vegetació mediterrània propi d’aquest indret, procés que tendeix envers una dinàmica erosiva del sòl que portarà sens dubte a un empobriment de la comunitat vegetal i a l’establiment de una vegetació pròpia d’indrets més àrids. Em va sobtar fort veure els troncs de les arboceres vermelles com si fos de sang després que les cabres les haguessin arrabassat la pell. Baix un alzinar empobrit, sense sotabosc, les arboceres roges destacaven per la seves ferides recents. Cercava marfull (Viburnum timmus) i orenga (Origanum vulgare) que dona nom al penyal de l’Orengar, ja no n’hi ha, com també ha desaparegut de l’indret el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) i el ginebró (Juniperus oxycedrus) que, encara que present, també està molt castigat. Més bé caldria parlar de les plantes que aquests animals no toquen, que són poques: l’olivella (Cneorum tricoccon) i l’herba pudenta (Pasticana lucida).”

No deu fer encara dos anys quan em pensava estar curat d'espants, que em regirà trobar gairebé la totalitat de ginebrons de la penya literalment destrossats, amb molts de brots rogentcs morts. La primera idea absurda que em va venir al cap va ser que un grup de sonats s'havien dedicat a copejar aquestes plantes amb una massa, però aviat vaig comprovar la realitat: les someres del lloc, que s'utilitzen per pujar el material del restaurant i l'hostaleria, havien copejat amb les potes les plantes, imagino que per poper accedir als brots interns més tendres o a plantes que s'hi refugien protegides per les fulles espinoses d'aquest Juniperus. Tot d'una vaig pensar que el que també provocaven les someres és fer els ginebrons més vulnerables al barram de les cabres. Tot això dins un paisatge d'ullastres escorçats i sotabosc inexistent en un alzinar malalt, amb nul·la regeneració natural de llavor o tanyada de cap espècie del lloc, a no ser que sigui tòxica per a les cabres o les someres.

Pel que fa a altres causants de la degradació de la fauna i flora del Castell d'Alaró, cal una menció especial a un episodi relacionat amb dos famosos escaladors bascos, els germans Pou. Arrel d'una denúncia interposada per agents de medi ambient relacionada amb la pràctica d'escalada en un lloc i un període protegit. Aquests mundialment famosos escaladors feren servir totes les seves eines mediàtiques per dejectar la feina dels agents, que val a dir tengueren el ressò que pretenien també gràcies a la col·laboració de mitjans de comunicació i articulistes propis d'aquí, així com la comprensió política, incòmoda per l'actuació dels agents.

L'activitat creixent i il·legal de vols de drons, representa una notable molèstia per als diferents tipus d'aus que tenen l'Orengar, el penyal, com el seu hàbitat, la pàssera (Monticola solitarius) l'esparver (Aquila pennata) el voltor negre (Aegypius monachus) el voltor lleonat (Gyps fulvus), la falzia reial (Tachymarptis melba ), el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) el falcó peregrí (Falco peregrinus) i molts d'altres. Heu de tenir en compte que tots els animals salvatges són molt sensibles a aquests i altres tipus de molèsties.

Sovint he recordat la novel·la de Caterina Albert (Víctor Català), Solitud. Aquella descripció tan precisa de la invasió per romeria de molta gent per visitar una ermita situada a un indret solitari de muntanya, envoltat de natura salvatge. Aquest llibre va ser escrit a començament del segle XX, però la situació que descriu d'un parell de dies, és ben semblant a la que tot l'any, dia a dia, viu el Castell d'Alaró.

Sense anar molt més enllà de finals del segle passat, el sistema de gestió de residus consistia a llançar per el penya-segat, sovint a la cara nord, tot tipus de deixalles inservibles, des d'electrodomèstics, estris diversos, piles, plàstics o vidres, preferentment a cada relleu de donat. En podeu constatar encara la presència d'aquests materials perquè encara a ningú li ha passat pel cap gestionar la seva retirada.

Hom diria que avui s'hauria de tenir més coneixement i consciència ecologista al respecte, però què pot significar tenir-ne més coneixement i consciència? I quines mesures hauria de prendre l'administració i l'autoritat responsable? No dubteu que el que primer de tot que farien seria valorar l'impacte econòmic i electoral i, si de cas, ja s'ho faran per estudiar el problema fins a l'infinit abans de fer cap passa vers una possible solució de restauració.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article també publicat a DBalears