Les cabres, una plaga invasora dins els boscos

La importància de les cabres per a l’economia balear

Durant la meva infància, vàrem romandre durant algunes temporades a una possessió de la Serra de Tramuntana, juntament amb els meus dos germans baix la protecció i direcció matriarcal de ma mare i la seva germana. Molts de dies teníem la sort de nodrir-nos de llet de cabra. Aleshores habitava aquella contrada un vell pastor amb una guarda de devers un centenar o més d’animals. Durant anys he patit la intolerància a la llet de vaca fins que fa uns anys n’he poguda trobar de cabra a grans supermercats, actualment cada quinze dies si puc, faig una visita a una finca a la vall den March a Pollença, “Formatges Tramuntana” on vaig a cercar llet i un formatge excel·lent, amb un darrer assortit per cert condimentat amb suc de garrova. Ho recomano. Finalment, guard encara algun record al meu barri de Los Damunt, d’una dona vella amb mocador al cap i llarga trunyella, pasturant una cabra que li subministrava a ella i a altri la llet diària. Tenc per tant un bon record i estimació d’aquelles cabres a les que m’agradava acaronar i donar un manadet d’herba.

Deu fer quatre o cinc mil anys com a molt que la cabra fou portada com animal domèstic a Mallorca, i per dir-ho ras i curt entrant de ple al cau de l’article, mai des d’aleshores hi havia hagut un descontrol i una colonització tan massiva d’aquesta espècie invasora a la seva forest. Un indicador més de la incapacitat manifesta i progressiva que tenim com a humans d’establir un cert equilibri, pacte, amb el medi natural per no empitjorar les nostres pròpies condicions de vida.

He pogut llegir un document relatiu a les escriptures de contracte de lloguer d’una finca de Tramuntana, crec que de son Amer a Lluc, on s’establia com a motiu de ruptura del mateix, que s’augmentés el nombre de cabres, no més de quatre o cinc crec recordar, o que aquestes anessin a lloure pel bosc.

Durant centenars d’anys les cabres varen ser acompanyants domèstics de les poblacions humanes i a les grans possessions de la Serra si existia algun ramat un poc més important era guardat amb molta cura per un pastor o un bon tancat. La producció d’oliva, cereals, llegums, hort era massa important per a la pròpia supervivència com per deixar que un parell d’exemplars caprins li fessin cap mal. És clar que se n’escapaven i anaven colonitzant els llocs més remots i confinades en petites poblacions en grans extensions de muntanya alta. Capturar-les amb cans i llaç no es feia  per esport, sinó sobretot per a mantenir la seva població a retxa.

Durant el segle XX amb la deserció i desaparició de la pagesia de muntanya, però sobretot, encara que poc valorada en el cas, per la irresponsabilitat de grans propietaris d’importar ramats de cabra per fer “net” el bosc (conec el cas concret de l’amollada a lloure de devers 300 cabres) la població de caprins augmentà considerablement. Cal recordar que les cabres més que no herbívors tenen predilecció per espècies arbustives i arborícoles.

No m’allargaré aquí en com l’acció sobre el sotabosc i arbrat debilita el conjunt de l’ecosistema del bosc, redueix la seva humitat relativa, augmenta la seva temperatura i facilita tot plegat l’augment excessiu de poblacions de descomponedors com el banyarriquer que troba poques barreres de contenció i molta feina, ni que fa vint o trenta anys que el bosc no es pot regenerar de llavor, ni d’aglans, murtons, arboços, cirerers de betlem...amb arrelament i informació genètica renovada, ni que no hi ha tanyades menors de quinze centímetres de diàmetre...

Amb tot, el greu problema ecològic actual pels nostres boscos, amb conseqüències fatals relacionades amb la pròpia desaparició del bosc, manteniment d’aqüífers i agreujament dels efectes del canvi climàtic en general i al qual assistim estupefactes els quatre espectadors conscients que soim, no prové en importància d’aquell abandonament del camp i forassenyades accions d’ignorants, sinó en la resposta política i la cobertura tècnica que aquesta ha de menester.

Si no record malament fou en Pere J. Morey, conseller d’agricultura en temps de Gabriel Cañellas i també imputat per prevaricació i frau, qui va convertir l’any 1995 amb l’assessorament tècnic necessari, la cabra en una espècie cinegètica i l’Ordre d’Homologació de Trofeus de Caça, on s’inventen la història de la cabra “salvatge” mallorquina, fina.

En Jaume Matas president de CAIB i el seu Conseller de Medi Ambient, Jaume Font, reblen el clau del disbarat amb el “Decret 91/2006, de 27 d’octubre, de regulació de poblacions caprines, d’ordenació de l’aprofitament cinegètic de la cabra salvatge mallorquina i de modificació dels plans tècnics.”

Les legislatures progressistes de Francesc Antich o Francina Armengol, amb Consellers de Medi Ambient en mans de MES, Biel Vicens, Vicenç Vidal o Miquel Mir i del Consell de Mallorca amb Joan Font també de MES dirigint les competències de caça, no han pres en consideració l’abast del problema, han seguit la mateixa línia argumental tècnica d’arrel i donat continuació a una política de clientelisme i pou de vots molt lligat al mon de la caça.

Crida l’atenció la poca força argumental i de convicció per fer front al problema que deuen tenir, si és que existeixen, les consideracions tècniques de qui ostenta competències en gestió forestal, espais naturals protegits o espècies salvatges a la Conselleria de Medi Ambient.

Per altra banda la Universitat si bé hom ha de creure que per força han de tenir feta una valoració real i científica de l’abast del problema, no dona signes de vida ni molt menys cap veu d’autoritat o alarma al respecte... sempre tancada dins la seva torre d’ivori.

Tant per acció com per omissió, “qui estima Mallorca no la destrueix”.

Gràcies.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat a DBalears