Arbres cremats, arbres rostits

Participació ciutadana i gestió dels residus:
Els contenidors i els arbres

Ahir vaig rebre un comunicat de la Direcció de Programa de Participació i Associacionisme. Es tractava d’actualitzar les meves dades en el registre ciutadà en vistes a la propera renovació del Consell de Ciutat.
Només per la possibilitat d’ésser escollit aleatòriament ja m’agraeixen l’esforç i el temps que dedico a millorar la ciutat.
Penso si mai he fet res realment, què ser fer o què puc fer. Tot baixant les deixalles al contenidor s’ha m’ha encès la bombeta: Ja s’ho mira algú això dels arbres cremats?

Lledoner cremat

He de deixar que això es converteixi en una depriment rutina ? Si ningú diu res com millorarà aquesta situació ?
El sistema verd urbà mereix, com a mínim, la mateixa consideració per part de l’Administració que qualsevol altre sistema urbà com podria ésser la xarxa semafòrica o la de l’enllumenat. De fet, però, es pot constatar que això no és així: un rastre de foc i sutja ens remarca l’impacte ambiental de no admetre aquesta consideració en el cas dels arbres.
Sempre hi ha hagut incendis en els contenidors de les deixalles. Ara però, calar-los-hi foc s’ha convertit en un esport vandàlic que va culminar aquest desembre passat amb l’incendi de trenta-quatre contenidors en una sola nit.
La crema d’un element d’aquest, apart de les desgràcies personals que pot comportar, indefectiblement afecta a l’arbre més proper. I aquest és converteix en víctima i testimoni marcat de per vida en cas de que sobrevisqui al succés. Els danys són irreversibles i en el cas d’arbres amb poca vitalitat o relativament joves la mort és segura.

Plàtan rostit

Si passegeu per l’Eixample de Barcelona no passaran més de cinc minuts sense haver topat amb el rastre d’un d’aquests focs sense que hagi sigut Sant Joan.
L’alteració paisatgística d’un episodi d’aquests és notable i he d’admetre que, personalment em trasbalsa. Més encara si l’escenari dels fets es prop de casa.
Imagino el pobre arbre socarrimant-se, immòbil davant les flames, comdemnat al patiment sense escapatòria possible. I clar m’entra l’angoixa vital. I me’n recordo de la policia, dels bombers, dels jardiners i sobretot dels que van badant sense posar-hi remei. Els veïns es mereixen no haver de patir ensurts com aquests i menys haver de conviure amb la lletjor de l’escena resultant.
No calen contenidors ni “fashion” ni “vinçon”. Només que siguin segurs i ben emplaçats en relació els arbres que els envolten. És un risc absurd haver de conviure amb un mobiliari urbà perillosament inflamable ! (*)
Comença a ser hora que les empreses detritívores juntament amb els dissenyadors i els urbanistes s’empesquin una solució definitiva a un problema tan fàcil de resoldre en comparació a d’altres reptes mediambientals del segle XXI.
Ja fa temps que no es pot defugir la responsabilitat en relació amb la prevenció i reparació dels danys mediambientals. (**)

JD Fernàndez i Brusi

·
(*) Cal estar al cas amb els retardants de flama: alguns tenen compostos extremadament tòxics i contaminants.
(**) La Directiva 2004/35/CE sobre responsabilitat mediambiental en relació amb la prevenció i reparació de danys mediambientals suposa un repte important per a la gestió empresarial, ja que internalitza molts costos ambientals, amb la repercussió que això representa sobre els resultats i la solvència del projecte empresarial.

·