diumenge, 22 de març de 2009

Balearització i turbocapitalisme global


Balears, Centre Amèrica i Carib:


el turisme depredador es globalitza



Un seminari per analitzar i enllaçar experiències cercant alternatives compartides al model hegemònic de turisme.



Nicaragua.


Els passats 12 i 13 de febrer es celebrà a Managua el seminari-taller “Entre Balears, el Carib i Centre Amèrica: llums i ombres a la construcció de paradisos turístics”, per analitzar el context turístic a les Illes Balears, veure com aquest model età sent reproduït a la regió centreamericana i del Carib, i intercanviar experiències per a promoure plegats autèntiques alternatives de benestar comunitari.


L’activitat promoguda per el Grup d’Investigació en Sostenibilitat i Territori (GIST), Alba Sud i la Fundació Prisma, amb la col·laboració de la Carrera de Turismo Sostenible de la Universitat Autònoma de Nicaragua (UNAN-Managua), “cerca trobar camins per a vincular l’anàlisi amb l’activisme social, per a canviar el model turístic existent”, va dir Ernest Cañada, coordinador d’Alba Sud i vicepresident d’Acció per un Turisme Responsable (ATR), organització amb la que la Rel-UITA acaba de signar un conveni de cooperació.


“No es tracta només de conèixer millor els destins turístics ja desenvolupats, sinó també del nivell de relació entre el capital que s’internacionalitza i globalitza i els contexts locals, promovent un tipus de treballa compartit entre totes aquelles instàncies que estudien i volen aprofundir sobre el tema i que, moltes vegades, sofreixen una condició de soledat”, manifestà Cañada.




El model balear


A pesar del que es pretén vendre a nivell mediàtic com un gran èxit, els efectes del model de desenvolupament turístic implementat a les Illes Balears han estat devastadors.


“Tenim més de 12 milions de turistes a l’any, més de mig milió de places turístiques, i som la regió més rica d’Espanya a nivell macroeconòmic. Tan mateix, la realitat és que la majoria de la població no es beneficia d’aquest desenvolupament, i allò que a les primeres dècades va constituir una font de riquesa, ara s’ha convertit en un caos que beneficia només als grans inversionistes internacionals i locals”, comentà a Sirel l’investigador Joan Buades, membre del GIST.


“Allò que li va quedant a la població –continuà Buades- és només l’espuma d’aquest model, que genera alts índexs de treball precari, uns sistema de protecció social molt pitjor que a la resta de l’Estat espanyol i un nivell molt alt de destrucció ecològica i de pèrduda de benestar social”.

Les dades presentades per Joan Buades i Macià Blázquez Salom, aquest últim docent de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i integrant del GIST, són aterradores. Des de 1955 a 2004, els habitants de les Illes Balears passaren de 348 mil a quasi un milió i el nombre de turistes de 557 mil a 12 milions, generant un nivell de pressió humana insostenible sobre el medi.




Repercussions socioculturals i ambientals


“El 20 per cent de la població és d’origen estranger i es percep allò local com una cosa de menor importància, sense futur, perquè allò que importa i té valor és allò que ve des de fora”, explicà Buades. “L’accés a la vivenda s’ha tornat difícil. Per una banda el cost per metre quadrat és 20’3 per cent més car que la mitjana espanyola, i per l’altra banda, hi ha un alt índex de cases buides que es prefereixen arrendar als turistes en temporada de vacances. Existeix també un fort procés de industrialització, uniformització i despersonalització del paisatge, i la desaparició del sòl rústic, amb el conseqüent trencament de l’economia camperola i ramadera, l’augment de la dependència alimentaria i la desaparició del paisatge rural”, agregà l’activista del GIST.


Una altra conseqüència del model balear ha estat tot d’una la de crear una forma de treball precari. La força de treball a les Illes Balears és la més barata d’Espanya, amb un ingrés 6’7 per cent menor al promig nacional, al mateix temps que es treballen moltes més hores, creix la temporalitat, els accidents laborals -54’6 accidents/1000 ocupats enfront al promig estatal de 47’4- i la població activa, com efecte de l’abandonament escolar a la recerca d’un treball fàcil, però no qualificat.


Un altra fenomen que porta molta preocupació té a veure amb el progressiu deteriorament del capital humà existent. La despesa en educació -2’8 per cent del PIB- és el més baix d’Espanya, mentre que la taxa d’abandonament d’estudis obligatoris assoleix el 46 per cent, molt per damunt del promig nacional. El mateix passa amb la sanitat, on la despesa sanitària és la més baixa d’Espanya, el 25 per cent de la població paga també una assegurança privada i només el 50 per cent de les consultes de medicina general es fan a la sanitat pública.


A nivell ambiental hi ha fortes pèrdues en concepte de biodiversitat, mentre que és necessari estudiar i valoritzar indicadors que quasi mai es prenen en consideració, amb la relació entre desenvolupament turístic, energia i la progressiva disminució de la disponibilitat de combustibles fòssils; l’enorme quantitat de materials que s’empren per a la construcció (ciment); l’aigua i les noves formes d’abastiment com la importació a través de vaixells cisternes, la dessalinització i la potabilització, la qual cosa comporta una considerable despesa energètica; la capacitat ecològica i l’ús del sòl.




Turisme, corrupció i democràcia de baixa intensitat


Com ja s’ha dit, la força de treball a les Balears és la més barata d’Espanya, amb un ingrés 6’7 per cent menor al promig estatal; al mateix temps que es treballen moltes més hores, creix la temporalitat, els accidents laborals i la població activa, com efecte de l’abandonament escolar a la recerca d’un treball fàcil, però no qualificat.


“La lògica que està darrere de l’economia turística –explicà Buades- es tractar de veure-la com un economia d’èxit, mentre a la realitat s’ha convertit en un instrument per a l’economia especulativa mundial per a rentar doblers a través de paradisos fiscals. Les empreses transnacionals han captat capitals i els qui han invertit doblers negres en l’especulació els han pogut rentar”.


Per a Macià Blàzquez Salom existeix una relació molt estreta entre el model capitalista depredador, basat en l’acumulació, individualisme i autoexpansió, i el turisme. “Allò que consideram important és evidenciar el paper que juguen les empreses transnacionals turístiques en un marc capitalista, estenent els principis d’explotació del medi i dels treballadors també a través del turisme. Encara existeix una cosmètica que ho encobreix, denominant al turisme com una activitat neutra, en realitat el turisme comparteix amb altres activitats l’explotació dels recursos materials i humans a través dels principis de lucre individual i acumulació”, manifestà Blàzquez.


“És per això –continuà l’activista del GIST- que les empreses transnacionals com cadenes hoteleres experimenten un procés de progressiva integració amb empreses d’aerolínies i d’intermediació, perquè l’economia d’escala els atorga un poder fins i tot superior al dels Estats. Un poder que els possibilita establir les normes i imposar tota una sèrie de condicions i facilitacions, a costa de l’erari públic dels països receptors. No podem oblidar que existeixen unes classes dirigents que tenen connivències amb la classe empresarial en una democràcia de baixa intensitat, amb fenòmens de corrupció i frau”.




L’exportació del model balear


Al començament dels anys 50, quan s’experimentà la primera explosió turística internacional, el turisme es beneficià d’un marc totalment desregulat i es transformà en un sector que viu al marge de qualsevol tipus de normativa o supervisió pública. “Quan el que anomenam turbocapitalisme es posà en marxa en els anys 80, anys de desregulació financera en eliminar proteccions socials i autoritzacions públiques, el turisme es trobava ja molt internacionalitzat i acostumat a treballar sense cap tipus de barrera” comentà Buades.


Amb la caiguda de la rendibilitat a les Illes Balears, les grans transnacionals locals començaren a cercar altres llocs on poder replicar el model ja experimentat allà.


Actualment, les transnacionals turístiques espanyoles, sobre tot les que estan radicades a les Illes Balears, es situen als primers llocs en el ranking mundial de les cadenes hoteleres. Les empreses Sol-Melià, NH, Riu, Barceló, Iberostar, Matutes/Fiesta-Sirenis, Occidental Hotels & Resorts i Husa posseeixen 1.219 hotels, el 45 per cent dels quals a l’exterior, prevalentment als Estats Units i Carib, capitals europees i al Mediterrani.


Segons Buades, “El model balear és com la patent d’un producte que s’intenta clonar a altres zones del món, i la impressió és que no s’ha après res en els darrers 50 anys. Les grans empreses transnacionals turístiques –continuà- volen treballar a regions del mon on no hi ha problemes de legislació ambiental, conflictes socials o normatives que els obliguen a complir amb interessos generals. És un model que crea caos, consumeix sis vegades els recursos naturals que es tenen, crea destrucció i fragmentació de la societat i està presoner de l’especulació financera. El que hem de fer és desacoblar el desenvolupament de la industria turística dels interessos dels grans financers internacionals que netegen els doblers, i tornen a relacionar el turisme amb les comunitats locals, el desenvolupament a escala humana, que permeti a les poblacions sortir de la situació de misèria on es troben”.



Globalitzar les resistències


Un dels objectius del seminari fou intercanviar experiències per a tractar de formular hipòtesis de resistència i alternatives que cerquin un vertader benestar per a les poblacions.


“La clau és qui decideix –asseveraren els ponents – Hem d’avançar cap a una democràcia molt més real, i s’han de vertebrar democràcies locals, fer que les comunitats decideixen sobre si els interessa el desenvolupament turístic i perseguir tot tipus d’opacitat financera que permeti seguir amb aquest sistema de rentat de doblers. Això vol dir canviar el model polític, acabant amb els paradisos fiscals i donar instruments públics perquè les societats puguin saber qui, on i perquè inverteixen, a qui beneficia i d’on surten els diners.


S’ha de posar un fre a tot això a través de la informació, la participació ciutadana, perquè com es globalitzen les amenaces s’han de globalitzar també les resistències, establint vincles de col·laboració, solidaritat, activisme, més enllà de les fronteres o les identitats nacionals, intercanviant experiències i aprenent com enfrontar les amenaces, evitant que en el mon es cometin els mateixos errors”, conclogueren.