diumenge, 1 de març de 2009

A qui creuen que estan enganant?


Doble discurs: el llenguatge de les negociacions sobre el clima

Una de les conseqüències del canvi climàtic és l’augment i l’agreujament de fenòmens naturals com les sequeres, les inundacions i els temporals. Per empitjorar les coses, les conseqüències de l’actual canvi climàtic provocat per l’ésser humà es tornen encara més greus degut a una sèrie d’activitats destructives, entre les quals n’hi ha dues on enfocarem: la desforestació i el monocultiu d’arbres.


Si be les pluges torrencials són naturalment freqüents als tròpics, l’actual inundació a l’estat malaia de Sarawak pot ser atribuïda a majors precipitacions degut al canvi climàtic. Tan mateix, hem de fer peu en el fet que, per més de dues dècades, el govern de Sarawak ha promogut la destrucció dels boscos en donar suport a l’explotació forestal industrial. A pesar de la forta oposició local organitzada amb el suport de ONG internacionals contra la tala (la “Campanya de Sarawak”), els interessos corporatius prevalgueren i la major part dels boscos primaris de Sarawak desaparegueren. Com a resultat d’això, els boscos deixaren de complir la seva funció de reguladors de les pluges, l’erosió del sòl augmentà, els llits dels rius perderen profunditat a causa de la sedimentació, i les inundacions resultants devastaren la seva sustentació i la vida de les poblacions locals.




De manera similar, les sequeres són fenòmens naturals a Uruguai, i alguns culpen al canvi climàtic per la duració de la que s’està esdevenint ara. Tan mateix, les polítiques forestals governamentals que promouen l’establiment de monocultius d’eucaliptus i pins han tingut, sense cap dubte, un paper fonamental a l’actual crisi de l’aigua. Vastes extensions de plantacions d’arbres de creixement ràpid estan absorbint ara els ja escassos recursos hídrics, agreujant així els impactes de la sequera. Com en el cas de Sarawak, el govern uruguaià elegí ignorar l’oposició nacional (a les plantacions en aquest cas) i, al contrari, donà suport a la creació de plantacions d’empreses estrageres, com la finlandesa Botnia, l’estatunidenca Weyerhaeuser, l’espanyola Ence i la sueca-finlandesa Stora Enso.


Els dos exemples anteriors no són en cap cas excepcionals, i és fàcil trobar casos similars a la majoria dels països que enfronten els impactes de la desforestació, o els relacionats amb l’expansió de les plantacions de creixement ràpid, o ambdós alhora.


En vincular situacions com aquestes a les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic, la conclusió és que dites negociacions s’estan portant a terme en un llenguatge molt cínic que només pot qualificar-se de doble discurs.


Els governs estan tots d’acord en què el canvi climàtic és un fet i que és necessari abordar-lo, tant a nivell local com internacional. També estan d’acord en què els combustibles fòssils i la desforestació són les dues causes principals del canvi climàtic. Parlen de mitigació, compensació i adaptació. I llavors, o be no fan res, o be fan el contrari del que s’hauria de fer.


En lloc de declarar criminal l’extracció de combustibles fòssils, continuen extraient els recursos existents i explorant a la recerca de nous jaciments de gas i petroli. En lloc de declarar il•legal la desforestació a gran escala, discuteixen formes complexes de fer negoci amb la conservació forestal, al temps que continuen destruint boscos. En lloc de cercar la forma de preparar als seus pobles per enfrontar el canvi climàtic –el qual tendrà impactes desproporcionats sobre els pobres, les dones i altres sectors desfavorits de la societat- s’embarquen en activitats com la desforestació i la plantació d’arbres, que esgoten recursos indispensables per a una adaptació futura, tals com l’aigua.





Set anys enrere, durant la Conferència sobre Canvi Climàtic que va tenir lloc a Delhi, un líder religiós hindú, Swani Agnivesh, fa fer front al doble discurs dels governs amb una gran veritat: “A qui creuen que estan enganant? Enganen als seus fills, enganen als seus nets”.

Aquestes paraules segueixen sent avui tan certes com ho foren aleshores.