dimecres, 2 de gener del 2008

La nesplera: l'arbre sorpresa

Els arbres d’Alaró

La nesplera (Mespilus germanica)

Encara me deman com és que en escriure d’arbres n’hi ha que no en tendria a bastament amb cent pàgines i n’hi ha que (i que sigui entretingut) amb un foli me’n sortiria. És el cas de la nesplera? Potser sí.

M’ho deman perquè no la vull “agraviar”, la nesplera. Me l’estim i encara la m’estimaré més perquè de cada cop la veig manco. Era, més que no és, un arbre sorpresa. En aquelles marjades d’oliveres muntanyenques d’Oliclar o Solleric hi compareixia sense avís, discreta a qualque racó a recer d’un marge. Ara més que no llavors pens en la persona que la degué empeltar sobre el cirerer de pastor. Aquestes nespleres han anat desapareixent, moltes segurament malferides pel barram del boc. Eren petites joies. Creació de l’arbre i la persona. Aquella persona que difícilment avui podem trobar. Perquè, qui se’n va a empeltar figueres bordes als torrents o serveres, pruneres i nespleres a les muntanyes, sòls pel gust de fer-ho? Avui les grans possessions resten abandonades de la gent que les va fer, dels jornalers, pastors, margers, hortolans, empeltadors, madones...

Les nesples que jo record eren de tamany reduït, però plenes, amb una olleta petita. Moltes de les que s’han plantat els darrers vint anys, sortides de viver, són grosses, però es clivellen profundament, l’olla és enorme, escardada i tot és llavor, de tal manera que la polpa és poca, si és que n’hi ha. Això sí, les nesples són enormes. Les altres tornaven bones a l’arbre mateix o sobre un sac a l’ombra oratjada. Tenen un gust aspredolcenc, n’hi ha que ja són bones encara que no siguin ben fluixes, aquestes mateixes tornen més bones davall la pell si panseixen be. Sembla que són bones per guarir les diarrees.

És un arbre del sud-est d’Europa i Oest d’Àsia, cultivat de molt antic a la regió del Mar Caspi. Diuen que cap a l’any 700 abans de la nostra era va arribar a Grècia i posteriorment a Roma. El nom de Mespilus li va donar Theophrastus, conegut com a Paracelso. Germanica vol dir Alemanya, on hi va ser introduït posteriorment. Sembla que en la seva forma més assilvestrada és un arbret espinós. Es pot empeltar sobre codonyer franc, nesplera franca, perera, nisprer del Japó, perera nashi, atzarolera, cirerer de pastor o servera. Tot d’una que en trobi una que m’agradi, n’agafaré mudes i l’empeltaré sobre un cirerer de pastor que vaig sembrar va anys. Així quan la vegi, de vegades pensaré en aquelles primeres nespleres que vaig conèixer a la meva infància, quan també vaig provar els primers murtons o atzeroles.

Amb agraïment a Josep L. Pol, un amic dels arbres que ell m’ha donat a conèixer, afegeixo aquest poema d’en Jaume Santandreu recollit a “Nissaga de Sen”, de la col·lecció El Turó publicat per Sa Nostra i que probablement estigui exhaurit.

Elogi de la Nesplera

Retorn a la bardissa que fita la sendera,
on la malnada escuma de tots els bandejats
arbuixells punxadissos, amb l'espessa renglera
de plantes verinoses, aixequen la bandera
en contra dels sembrats.

Retorn a l'acampada que acora les espines
de cards, esparregueres, calcides, gatovells,
grinyoners, atzavares, romaguers i metzines,
on just amb la fregada, ben tost, sempre endevines
el fibló de les pells.

Retorn a l'enterc regne que promet la fermança
als revells llibertaris, als ullastres vassalls
i a les porugues mates que mai l'esgarrifança
de xerroc o tisores no esvairà esperança
a cap dels seus bordalls.

Retorn a la penombra gelosa d'acollida
que embruixa la catifa del fanasser suau
i amb l'esmussa porrassa i amb la barbeta humida
i amb la falguera sermoneja la crida
d'un Betlem per la Pau.

Retorn a la bardissa, però, estranya estimada.
qui mou les meves passes no és el delit rebel
de rompre l'establerta norma de la contrada
ni és, tampoc, la proclama de fuita o capbuitada.
Sols tu m'empenys l'anhel!

Per tu m'he tret les varques de la glosa folacada
i m'he calçat sabates de poeta major
que eçaten garroneres de curolla rimada
que per honrar-te calca l'honorable tonada
del Pi de Formentor.

Com tu voldria rompre l'orgull, la figuera,
i, senzill, estimar-me, escafit, desfullat.
Com tu voldria viure, humil, a la vorera
del qui suporta nafra, malura de crostera,
curull de soledat.

Com tu voldria un mestre destrat en gais savieses
que em coronàs les brnaques de cirerer de pastor
i, lliure de l'espina que escaliva escomeses
del qui em cerca la fruita, m'empeltàs les dolceses
d'una nova avior.

Com tu voldria, escàpol, que el fruit de l'estimera
punt madur, esacte, sense cap pic grenyal,
es fongués pels meus llavis, xuclada fugissera,
furtiva espipellada, sense arriscar fal·lera,
penyora ni senyal.

Mon cor de terròs aspre no estima l'olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l'alzina, ni l'om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.

Novembre 83

Jaume Santandreu i Sureda
(Manacor, 09.06.1938)
·

Aplecs sobre la nesplera

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 2 de gener de 2008

9 comentaris:

zel ha dit...

Gairebé perdut aa l'Empordà, el nespler, quan algun nen en porta a la tardor, els haig d'explicar a tots què és perquè no n'han vist mai, si no és que n'hi ha algun a cals avis. Força amb la feina, salut i vida plena, amics.

Anònim ha dit...

Enhorabona per l'article, Joan. I magnífiques les fotografies. Estic d'acord amb tot el que dius. El primer contacte que vaig tenir amb una nesplera fou al Rafal d'Ariant, a les marjades que surten del clot illa endins, farà ja més de vint-i-cinc anys. Jo era un jovençà i record que ningú va saber dir-me quin arbre era aquell. Després, pensant que podia ser una rosàcia cultivada, el pare Bonafé m'ho va aclarir. Hi ha un poema de Jaume Santandreu, bellíssim, que veig que no apareix en el fantàstic recull del blog. Està publicat per SA NOSTRA a la col·lecció El Turó dins el recull titulat "Nissaga de Sen", un llibre imprescindible per la gent ben arrelada com voltros, encara que me tem que pugui estar exhaurit. Es tracta d'una poesia que segueix la mètrica del Pi de Formentor en un paral·lelisme rítmic i semàntic ben intencionat. Vos en pas la darrera estrofa:

Mon cor de terrós aspre no estima l'olivera,/
ni el taronger, ni el roure, ni l'alzina, ni l'om./
Retorn a la bardissa de malmesa sendera/
només per contemplar-te, essencial nesplera,/
i voler ser qui som.

Salut,
Josep L. Pol

Joan Vicenç ha dit...

Moltes gràcies Josep Lluís, si m'ho permets afegiré aquestes emocionants estrofes a l'article de la nesplera.
Salut.
JV

Anònim ha dit...

Molt bon article... S'hi respira una certa melangia per les coses perdudes. A mi, que ja depasso la cinquantena en pensar en les nesples (nespres, al meu poble -Falset, Priorat-) em vénen els records dels avis i el meu pare escampant-les per sobre de la palla posada damunt del canyís i anant-les remenant, ma germana i jo, fins que una o altra "queia". El meu avi deia que ens les menjaríem verdes i... quina raó que tenia!
Salut i endavant amb les causes no del tot perdudes.

Dialogo con la Tierra ha dit...

Hola vos vull fer una consulta relacionada amb aquesta entrada. Tenc una nesplera ben carregada però no me queda clar quan me toca collir-la... me podries dir si el costumari marca alguna data aproximada?
Moltes gràcies i salutacions,
dialogoconlatierra.com

Rafel Mas ha dit...

Hola Dialogoconlatierra,
les nesples segons el costumari pagès s'agafen després del dia de Sant Lluc que és el dia 18 d'octubre. Encara que siguin verdes. Després les poses planes sobre un caixó amb palla i les deixes que vagin madurant elles totes soles. Et recoman que les tastis també verdes, al principi les trobaràs aspres però quan t'acostumes també les trobes bones.
salut!
Rafel Mas

Joan Vicenç ha dit...

Enguany estem fruint de menjar serves, les vaig recollir fa dies, d'una esplèndida servera perduda i oblidada i encara ara en menjam. Enguany maduren beníssim, gairebé podria dir que no se n'ha tudada cap. Les vaig agafar totes d'en terra i les vaig col·locar sobre un sac de pedaç, maduren aviat i cada dia traspassam a un plat les que estan llestes per menjar. Quin sabor aspre i dolç més generós al paladar.

Amb les nesples deu ser semblant, depèn molt de la nesplera. Per a la resta m'apunt el que diu en Rafel. Salut.

josep ha dit...

A Argentona diem.Amb palla i temps maduren les nesples, .M'agradat molt els vostres comentaris .es força complicat trobar qui sapiga hi fins i tot recordi els arbres
(inclos llibres)
A casa feiem de pagès n'haviem empaltat però en peus d'arç blanc

Ibèria ha dit...

Jo tenia un petit nesprer en una "torreta " o test ,perque la meva neta gran, sempre que en menjàvem plantava els pinyols ... i un dia n' hi va sortir un arbre. Malauradament no va durar molt,potser perque no el vam saber cuidar. Salut amics arbres,sou un alè d' al.legria en aquests moments d' incertesa , i avui que no considero festiu, s' ha transformat el dia al llegir-vos !!