Una figuera esguerrada

La figuera totèmica del sementer den Tomeu

Aquella figuera no va anar mai bona, en Tomeu Salvà, pagès i padrí den Tomeu Salvà va provar de fer tot el que estava amb les seves mans per adreçar-la però sempre va anar magre i va créixer una mica cap a migjorn. Quan només tenia un dit de griuxa li va posar un puntal fet d’ullastre i la va fermar amb corda de pita i uns trossos de tela de sac de cafè perquè no es pelàs la pell, la va estalonar amb una forca feta de una branca de morera, però en podrir-se els lligams i corcar-se la fusta de morera, el tort esqueix tornà a partir tort . L’arbre quedava enrere respecte a les altres figueres germanes sembrades en aquella tanca, totes estaven sembrades a clots d’ametlers antics, fets amb manuella, foradant la crosta de tapiot que hi havia a devers pam i mig. Enrabiat quan hi passava a prop, a punt va estar més d’una vegada de pegar-la-hi aixada i arrabassar-la quan la veia tan esquifida.

Passaren els anys, el padrí se va morir abans de que ell i el seu nét Tomeu es poguessin conèixer. Només el nom imposat per la tradició i les històries del pare de’n Tomeu nét els unia.

En Tomeu demanà a son pare, en Miquel el perquè d’haver conservat aquella figuera tan torta i tombada. El seu pare se’l va mirar com aquell que observa una demostració d’ignorància i sense constestar-li la pregunta n’hi va formular una altra: Has vist com els esplets d’aquesta figuera són tan o més grossos que qualsevol de les del figueral? Idò no és la única cosa que l’ha salvat de la destral i el verduguillo....

Na Orellina encara no havia criat mai, era una anyella preciosa, amb una pigallada de senyals finets prop dels ulls, les orelles minúscules i el capet poc pelut. Na Murta era clapada de negre, mala de tondre, de llana enreveixinada, coixejava un poc de la cama esquerra del darrera. Na Camestortes havia perdut el compte dels pics que havia parit, caminava una mica eixancada del darrera, però era una gran mare, molts de pics en surava dos. Na Ratada havia patit fortes febres i havia perdut part de la seva llana, mai l’havia tornat a tenir guapa. Na peluda era tot llana: per baix de la panxa, per damunt el front, prop del braguer, gairebé fins als garrons en tenia. Na Soriana, na Potons, na Reülla, na Pigarda, na Brot d’ordi, na Moltona ...així fins a cent vuitanta de la guarda, a més del merdà de banyes gruixades i voltades en forma de manillar de Vespa i 4 merdans més sulls tots ells. Tothom coneixia al seu arbre-tòtem.

Aquell arbre les acollia amb una abraçada i per uns moments una onada de plaer quiropràctic recorria les seves espinades. Les ovelles d’aquella guarda s’acostaven a la figuera-tòtem, el tacte gratallós de la figuera recorria des dels espatlons fins al ballador, d’adalt a baix, repetides vegades.

A cada una de les dues primaveres (primavera i tardor al calendari humà) les mosques vironeres i verdes de la carn gusten de posar els seus ous prop de la cadera, dins de la llana, allà on les bèsties no s’arriben ni amb els potons del darrera, ni amb les dents. Si el pastor no les afina a temps els virons poden haver fet matx i haver devorat l’ovella de viu en viu.

Cada dia en haver pasturat quatre rostolls, en haver espigolat quatre figues seques i un manat de fulles de figuera, les components d’aquella guarda feien passades baix la figuera esgarrada, la més estimada per la tribu ovina. Les altres figueres, les verticals, no arribaven on arribava aquesta. Restes de llana i almangra eren l’evidència de la seva proximitat i compenetració. Virons que s’esclafaven i paparres que s’arrabassaven. Elles no pensaven en el futur, no conservaven records que les fermassin al passat, sobrevivien al present.

Rafel Mas, Búger juliol-setembre de 2010/maig de 2011