dimecres, 22 d’agost de 2007

Creixements

El creixement dels arbres té una pauta determinada segons l'espècie que es tracti, lloc de procedència etc..., aquest creixement depèn de moltíssims factors que el poden condicionar com per exemple el clima, plagues, desenvolupament d'arrels i profunditat de sòl, nutrients.... no obstant això i partint de que cada factor és l'òptim i adequat, podem classificar els creixements de la següent manera segons (González Vázquez, 1938, modificat):

a) Creixement extremadament ràpid: Eucaliptus i Pi insigne (Pi radiata).
·L'eucaliptus va ser força utilitzat en repoblacions (per exemple a la dictadura de Franco), aquest arbre empobreix molt el sòl i és alòcton. S'han dut a terme actuacions per eliminar aquest arbre en algunes zones.
·El Pi insigne és un arbre molt utilitzat en plantacions monoespecífiques del païs basc, destinant la fusta per indústria fustanera. La plantació d'aquest arbre està agafant, malauradament, força empenta a zones com per exemple el Montseny. Es tracta d'una espècie alòctona.

b) Creixement molt ràpid: Pollancres, Pseudotsuga, Pinastre (Varietat atlàntica), salzes...
·El pollancre és l'espècie més utilitzada per a la plantació d'arbredes a Catalunya en zones antigues de conreu o en zones amb nivell freàtic alt, la realitat és que s'utilitzen infinites varietats d'aquesta espècie, sobretot l'híbrid entre el pollancre americà i europeu. La plantació del pollancre va destinat per a la fusta de desenroll, no obstant això el plàstic està guanyant terreny com a substitut d'aquesta fusta.

c)Creixement ràpid: Vern, Pi blanc, Pi pinyer, Pinastre (Varietat mesogensis), Aurons, Fréixes, Castanyer.
·El bosc de pi blanc és el més freqüent en el paisatge (239.032 ha.), típic d'ambients mediterranis.
·El Castanyer es troba en zones humides de Catalunya com per exemple el Montseny, Prades i algunes zones pirinènques. Els boscos de castanyer són tractats com a bosc de rebrot aprofitant-ne a vegades únicament el fruit o bé la fusta. Els origens d'aquest arbre a Catalunya es remonten a l'època dels Romans, que van portar aquesta espècie des del Mar negre (Anagnostakis, 1987) i la van introduïr a Catalunya constituïnt una important espècie per a menjar i fusta. Existeixen però, estudis paleobotànics que contemplen la possibilitat que el Castanyer ja existís (encara que minoritàriament) a Catalunya.

d) Creixement bastant ràpid: Pi roig, Pinassa, Pi canari, Roure reboll, Alzina surera, Roure de fulla petita.
·El pi roig és una espècie invasiva (colonitza rapidament terrenys despullats com per exemple conreus o pastures. És la tercera espècie més abundant de Catalunya però l'espècie que més volum amb escorça té (Triplicant el volum amb escorça de l'alzina i duplicant el del pi blanc). El pi roig és una espècie que té gran amplitud ecològica arribant fins i tot a zones boreals com és el cas de Finlàndia. El pi roig és de les espècies que més han estat afavorides per l'home. A nivell europeu i en zones destinades a producció, se solen aplicar tècniques agressives com poden ser les tallades arreu amb les diferents modalitats. Aquestes tallades solen comportar canvis en el medi força bruscos però la regeneració de pi roig en aquestes zones no sol ser un problema.
·La pinassa és la quarta espècie forestal a Catalunya, tant en nombre de peus, en volum amb escorça i en nombre d'hectàrees.
·El roure reboll, tot i rebre el nom de Quercus pyrenaica, és una espècie que no es troba als Pirineus sinó que únicament es concentra a les muntanyes de Prades, essent per Catalunya gairebé una relíquia.
·L'alzina surera esdevé un dels arbres que actualment encara té algún aprofitament. Es concentra bàsicament en zones del Montseny, Montnegre, Gavarres, Alberes... i s'en obté el suro, utilitzat sobretot per a les ampolles de cava. Existeix certa pressió de la indústria del plàstic perquè es deixi d'utilitzar el suro però a Catalunya aquesta pressió és menys important segurament per la tradició que té el suro. A zones com Englaterra, el suro ja gairebé ha desaparegut de tots els taps d'ampolla.

e) Creixement poc ràpid: Roures, alzina, pinsap.
·Els roures formen part de la vegetació potencial de la majoria dels ecosistemes forestals a Catalunya, juntament amb l'alzina. Al llarg dels anys és una espècie que ha anat disminuïnt per les tales abusives però actualment es creu que han d'anar en augment.
·L'alzina és l'espècie que més peus té a Catalunya amb 373 milions de peus, també sent l'alzina l'espècie present a un major nombre comarques. L'alzina necessita certa ombra als primers anys de vida i és força susceptible a grans sequeres (com la del 1994). L'avantatge d'aquesta espècie és la seva gran capacitat per rebrotar.
·El pinsap no és present a Catalunya, concentrant-se únicament en zones del Sud d'Espanya, com poden ser algunes parts del Sistema Penibètic.

f) Creixement lent: Avet, Pi negre.
·L'Avet està adaptat a les gelades i a les nevades gràcies a la disposició de les seves flexibles branques , és una espècie que es troba als Pirineus. Requereix una quantitat important d'aigua (uns 1000 mm/any segons Blanco et al. 1997).
·El Pi negre és l'espècie que viu a més altura sent la sisena espècie arbòria pel que fa a nombre d'hectàrees (54.500 ha.). A partir de 1.900 pot ser que competeixi amb l'avet i el pi roig però normalment a partir d'aquesta altitud no té competència alguna podent arribar fins als 2300 m. El pi negre forma en la majoria dels casos, boscos monoespecífics. A la Molina es troben els boscos de pi negre amb més bon creixement.

g) Creixement molt lent: Teix.
·El teix és una espècie especialment delicada sobretot pel seu creixement lent, això permet que moltes espècies entrin en competència amb aquest arbre, no obstant això és un arbre que pot arribar a tenir 4000 anys. De fusta molt dura i altament tòxic.
Els celtes consideraven el Teix arbre sagrat i l'hi tenien por. Sota dels Teixos, els celtes celebraven les seves ceremònies i oracions als seus Déus, bé, en realitat els Celtes adoraven a gairebé tots els arbres però uns eren més respectats que d'altres.

Bibliografia: Fundamentos ecológicos i culturales de la selvicultura. J. Mª González Molina.
CREAF.
Museu del suro
Teix