dimecres, 12 d’abril de 2006

Temps d’empeltar



L’empelt,
saviesa i natura


Plantau un milió d’olives, vos sortiran un milió d’ullastres. Aquests ullastres, però, seran també diferents un de l’altre, si els poguéssim seguir en llur evolució futura, en descobriríem amb olivons petits i rodons, n’hi hauria també de fulles petites i rodonenques, d’altres tindran les fulles de color de cendra amb olivons més llargs, fins i tot pròxims a les olives mare. Sí com a l’antiga Mesopotàmia poguéssim comptar amb gent pacient i entesa en els coneixements dels arbres, podríem provar d’aconseguir crear una casta nova d’olivera o bé arribar a fer existir de bell nou qualcuna de les ja creades a l’antiguitat.

Seria necessari, però, fer un treball pacient de selecció acurada dels ullastres, separar-los en clons segons les característiques que ens interessin, potser en corrals distanciats uns dels altres, Segurament caldria pol·linitzar-los, tornar a plantar els seus fruits, tornar a seleccionar-los. Ens podrien ajudar a facilitar-nos la feina les bones tècniques de l’empelt. És probable, però, que haguéssim de deixar passar algunes generacions i seria imprescindible, però, que estiguessin ben connectades entre elles en els coneixements transmesos per assolir els nostres objectius. Potser a l’antiguitat tenien més clar, que no nosaltres ara, que el món només dona voltes i que no té cap destí on anar fora el de voltar el sol una vegada cada any.

Una vegada establerta una tria de les castes aconseguides la multiplicació d’aquestes seria molt fàcil, només caldria emprar de forma massiva i sàvia la tècnica de l’empelt. Tal fou el que els antics ens llegaren arreu de la Mediterrània: els empelts i amb ells molts dels arbres fruiters de casa nostra.

Segons el diccionari, empeltar vol dir “inserir (una part d’un arbre proveïda d’una o més gemmes) en una branca o tronc d’un altre arbre de manera que s’estableixi entre ambdós una unió permanent.” I un empeltador no és només qui sap fer aquesta feina, segons l’escriptor i folklorista, Andreu Estarelles Pascual (Bunyola 1890 – 1981) “ comencem per dir que l’art d’empeltar no és un ofici; és, en tot cas, una afició, una ciència o si es vol, una superdotació d’un grapat d’homes, no molts, que existeixen a cada poble, de més o menys anomenada que en les èpoques d’empeltar, abril i maig sobretot, acudeixen on les demanen.

Una ullada psicològica damunt l’empeltador. No són gaire lletraferits: ignoren en absolut la tècnica; no han llegit cap tractat agronòmic; el que saben és per tradició, per vena pròpia o per hereuatge dels seus progenitors. Són pagesos d’aquells que les solen dir “tallats de lluna” ; bons pitots i no menys bons cristians; paternals, generosos, punticomats en totes les coses; vers amics de l’arbre, fins al punt que a vegades són requerits per fer un empelt en hores perdudes o en dia festiu sens percebre més paga que “un per amor de Déu sia” o tot tirar un glopet d’aiguardent amb herbes. Han millorat una vida vegetal i ja estan satisfets i ben pagats.

Hem conegut i coneixem encara un d’aquests amics corals de l’arbre, que els diumenges, en lloc de fer “estacions” de taverna en taverna, es dedicava a empeltar les figueres bordisses que suren per les torrenteres, llépoles d’humitat. No n’havia de treure ell el profit, el torrent no era seu; el torrent és del rei, diu el poble. Bé ho sabia l’empeltador; però l’explicació que ens donava era aquesta: -Així els al·lots podran menjar figues sens por de que l’amo els afui el ca.

L’empeltador gaudeix d’empeltar per la satisfacció compensadora de veure créixer novelles tanyades exuberants de vida, prometedores de millor fruit com si fos un engendrament del seu saber.

És natural i humà, que al veure créixer i fruitar allò que un ha sembrat, ho estima com estima una mare el fruit que ha parit.

No és menys veritat que tota persona que empra la seva ciència, ja sia per professió o per afició, a donar vida, millorar-la, fer créixer o multiplicar-la, tenen cosa de cor de mare. Si a tot ser que ha concebut s’hi troba sempre bondat i generositat, així també en aquests bons homes hi trobam qualitats parescudes.”

Aquests dies de primavera comencen a ser idonis per a recuperar, gràcies als empelts, aquelles tarongers mandarins o de sang, aquelles figueres de la senyora o d’ull de perdiu, aquella olivera sivellina o morisca. Avui tenim la sort de trobar vertaders savis en l’art d’empeltar entre les pàgines d’internet, una d’elles absolutament recomanable per a mi és aquesta: Jardí botànic Mundani

Aplec sobre els empelts
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 12 d’abril de 2006.

5 comentaris:

Mundani ha dit...

Quan fas un empelt per primera vegada i t´aferra, sents una gran emoció quan veus que les seves gemmes brosten. Et sembla mentida, és com un miracle. El meu primer empelt exitós el vaig fer fa ara 30 anys. Vaig empeltar una branca d´un vell roser amb un escutet d´un altre roser. Estava estudiant a Barcelona i, quan vaig tornar a Mallorca després de tres mesos, vaig córrer a veure el meu empelt: ja tenía un brot d´un palm. Vaig tenir una alegría increible. No m´acabava de creure que aquell empelt l´hagués fet jo. Amb molta cura vaig desfermar la corda que el lligava i aquell mateix any ja va fer les seves primeres roses.

Us animo a intentar-ho. És una experiència que val la pena.

Anònim ha dit...

Tens tota la raor

Joan Vicenç ha dit...

És tal com ho contes, en el meu cas primer varen ser d'oliveres i després de pruneres. D'això fa molts anys. Encara són vives i segurament ho seràn després de jo. És una gran experiència i molt personal. Tens raó, val la pena intentar-ho.
Salut.

F. Mas i Castanyer ha dit...

Pel que dieu en Joan Vicenç i en Mundani això d’empeltar és una d’aquestes feines de transformació, de creador, d’artífex, que emocionen i meravellen.
M’heu fet venir ganes de provar-ho, però no sé si serè capaç de fer-ho sense un bon guiatge al costat.
Gràcies per explicar les vostres experiències.

PERE NOGUERAS ha dit...

Lo que dieu es ben veritat, en el meu cas vaig començar un cop ja jubilat i ho estic gaudint molt, de momento ho he practicat en ceps, i tambè en arbres fruiters, com preseguers, pruneres, abercocs i cirerers amb un percentatge d'encer del 85%