divendres, 29 febrer de 2008

La fotografia de natura dins l'art


Quedau convidats a la inaguració dia 7 de març a les 20'00 hores a la galeria VIDRART de Ciutadella


No puc estar amb es cul quiet, m'he de moure, he de fer cosa....... és una aposta de fe. Fe d'intentar promoure la fotografia de natura dins l'art.....cosa realment difícil als nostres temps.... si ja és difícil amb la fotografia artística i social, pensa tu amb la de natura..... Per això en Cisco Moll i un servidor apropam aquesta fotografia al món de les galeries d'art.....( qui lo sá? si anirà bé...).

De totes maneres estic en contacte amb altres llocs per poder exposar-les a locals públics. Si qualqú de voltros en sap qualqun o bé podeu fer gestions,n'estaré molt agraït. Al menys amortitzarem els gastos amb la alegria de veurer-les penjades a diferents llocs.

Visions d'hivern és un projecte conjunt amb en Cisco Moll, fotògraf professional afincat a Ciutadella, en el qual volem mostrar que l'art és present a la natura, amb els colors, contrastos i textures apropam formes i detalls d'un món proper i a la vegada fugisser......

Hi trobareu Fotos en blanc i negre i color de paissatges d'hivern de les nostres illes "mares" (Menorca i Mallorca), acompanyades de fotografies en format quadrat a color que mostren les textures i detalls amagats a la natura.

Les obres ténen mides que van des de els 90x60cm, passant pels 40x20 i acabant per les quadrades de 25x25cm. Totes estan impreses per noltros amb tintes pigmentades d'epson damunt soports de gran qualitat, com és el paper de cotó Velvet fine art per les b/n i el Luster photo paper, per les de color. Papers de gran durabilitat, tots de la casa Epson. NO faig propaganda, eh!!

Ens Veim!!!

Toni Cladera

Cisco Moll



Foto: Toni Cladera

dijous, 28 febrer de 2008

Coixí de polides randes

~
Mon Ametller

L’ametller que tinc a l’hort
és talment florit que encanta
i ofereix curiós contrast
amb la llarga serralada
que s’estén al seu davant,
en temps d’estiu tota blava,
i avui ben blanca de neu
que tot l’hivern l’embolcalla,
ell tan petit, tan petit,
ella tan alta, tan alta.

L’ametller que tinc a l’hort,
com si fes una pregària,
aixeca els braços al cel
per copsar-ne la llum clara,
i quan davalla la nit
i es veu lluir l’estelada
es confon sa viva llum
amb les blanques flors de l’arbre
ell arrelat al terrer,
elles vagant sempre en l’aire.

L’ametller que tinc a l’hort,
desafiant les gebrades
i els bufets forts i brunzents
de la freda tramuntana,
tot s’ha vestit de verdor
i engalanat de flors blanques
que sovint vol espolsar,
envejosa, la ventada,
la que ell rep més resignat
quan ella és més rondinaire.

L’ametller que tinc a l’hort
al mostrar les seves branques
tan carregades se flor
obre el cor a l’esperança.
Sembla l’escuma amb què el mar
corona el front de l’onada,
apar la núvia gentil
que acaben de desposar-la
o que un estol de coloms
hi ha detingut llur volada.

L’ametller que tinc a l’hort,
coixí de polides randes,
senyera honrosa de pau,
veler que avança amb coratge
a l’encontre dels jorns clars
i de les nits perfumades.
A l’obirar-lo, els ocells
han cantat, batent les ales,
i jo he sentit com el cor
amb més força em bategava.

Castelló d’Empúries, Gener 1919

Josep Gibernau i Clos
(Castelló d'Empúries, 1887 · Masquefa, 1945)
~
~

Ametller florit

Ametller florit,
parell a una nit
amb el cel teixit
d’estels que s’encenen,
quan l’hivern, son vel
desplega de gel,
tu també ets un cel
de flors que corprenen.

En els jorns incerts,
els braços oberts
tens de flors coberts
que amb goig l’ull admira;
ets talment un far
lluminós i clar
on hi troba empar
el cor que sospira.

Ametller nevat
de fecund esclat.
joiell cisellat
ric en pedreria,
en mig la foscor
tens en cada flor
un punt de claror,
un bri d’alegria.

12-II-19

Josep Gibernau i Clos
(Castelló d'Empúries, 1887 · Masquefa, 1945)
~
~

Flor d’Ametller

La terra està esgotada i abatuda
com mare que ha donat el fill primer,
té la sina arrugada i espremuda
agençada amb flors blanques d’ametller.
Flor alada i subtil que a ta vinguda
els cors prenen un ritme d’encenser
i s’amaren de joia intensa i muda
perquè Amor els desvetlla, joguiner.
Qui sap si aquestes flors de galania
amargaran bentost sa gosadia,
rebregades al bo de son esclat
per l’hivern rampellut que les espia
amb posat de despit i gelosia
perquè l’encega tanta claredat!

Can Parellada, 10-III-29

Josep Gibernau i Clos
(Castelló d'Empúries, 1887 · Masquefa, 1945)
~
~
· Fotos: · [ indiseattle ] · [ Guifré Miquel ] · [ manelzaera ] · [ diluvi ] ·
~

Una petita meravella

L'ametller

«Un camp d'ametllers florits en producció és una petita meravella. Com un pom immens de flors que sorgeixen de la fusta negrosa, sense altre element que en distregui l'essència.»

el repunt

En aquest temps d'hivern de dies creixents la terra està retinguda. Sembla adormida com una bèstia grossa abaltida. La immobilitat que ens mostra és aparent i si el fred no és extrem treballa interiorment amb silenci contingut, fins que de cop i volta es produeix l'esclat que anuncia un nou cicle anual, el miracle de sempre amb les particularitats pròpies de l'anyada. L'eclosió de la vegetació a finals d'hivern arriba fins ben entrada la primavera. No es produeix a l'uníson, cada espècie té el seu tempo, la seva dinàmica, el seu llenguatge. Sembla fet exprés per poder-lo percebre progressivament amb tota la intensitat possible.
Als nostres conreus, el primer arbre que esclata és l'ametller. Sovint de manera agosarada, com un explorador d'un gran exèrcit que, a la rereguarda, espera temps més favorables. No ho fa pas discretament com molts altres arbres i plantes. Ho fa a pit descobert i s'ho gasta tot en un lluïment de luxe, magnífic i esplendorós. Deixa les fulles per més tard i encén la floració més preciosa dels nostres paisatges agraris. S'arrisca i avança en les petites bonances jugant-se, imprudent, el futur de la dolça llavor preuada, davant les possibles i provables fredorades glaçades. Quantes vegades no hem sentit dir que la gelada ha mort les ametlles, quantes vegades el fred ha ennegrit els minúsculs ametllons.
En els darrers anys, en aquest racó de Camp han minvat els camps d'ametllers ben conreats. Se n'han arrencat molts i d'altres resten abandonats, alçant les branques amunt, sense pagès que les esporgui. La mala rendibilitat al mercat n'és la causa. Un camp d'ametllers florits en producció és una petita meravella. Com un pom immens de flors que sorgeixen de la fusta negrosa, sense altre element que en distregui l'essència. La blancor de neu o la rossor de galta fina inunden el paisatge durant un temps efímer. Les branques esporgades, sense que una faci nosa a l'altra, ocupen homogèniament l'espai a partir d'una intel·ligent conducció de la creixença. L'ametller té un temps curt brillant, seguit d'una llarga i discreta monotonia, que hom no recupera fins a trobar l'excels gust d'una ametlla menjada tot just haver-la trencat.
En temps d'estiu, l'ametller és un arbre trist, que si troba secada pateix fins a emmusteir i perdre fulles engroguides. La fusta de l'arbre és llenyosa, no serveix per a res més que per fer bona brasa. Durant anys les llars dels nostres pobles s'han escalfat amb la llenya d'ametller cremada dins les rústiques estufes o als focs a terra confortants. No en trobareu cap altra aplicació. El tronc es fa voluminós, corpulent, pesat. A vegades als ametllers vells se'ls mor una part del cor que es desfà creant buits interiors com coves on les bèsties previsores amaguen ametlles, fan caus, on els dragons troben l'estatge per passar-hi l'hivern.
La fusta quan és verda és de color pernil a punt de fer-ne petites llesques. L'olor de la seva fusta, de les seves serradures, no és pas de les més agradables. No té la frescor resinosa de la del pi, ni l'aroma perfumada de l'olivera, ni la sentor de fulles mortes i bolets de l'àlber, ni l'essència de boscúria de roures i alzines, ni el sentiment d'aigua fresca de la dels freixes i els xops. La de l'ametller és insulsa.
L'arbre ho gasta tot en les salves de les flors del temps d'ara. Si hi ha sort i el fred no mata el fruit incipient, l'esplendor de la florida es retroba passat l'estiu en el sabor d'una ametlla just ben torrada.

Josep Santesmases
El Punt. 27.02.2008
· Article publicat a El Punt el 27.02.2008
·

dimecres, 27 febrer de 2008

Un aparell contra la processionària

Danés mostrarà a la Generalitat un invent per a la processionària del pi

El regidor de Medi Ambient (ICV) de l'Ajuntament de Roses, Joan Esteve Danés, mostrarà demà a tècnics del departament de Medi Ambient de la Generalitat l'efectivitat d'un aparell dissenyat per ell per eliminar les bosses de processionària del pi -larva de papallona- que afecten generalment aquesta espècie arribant a formar-se plagues. El contacte amb les persones provoca urticària. El regidor espera que alguna empresa construeixi l'aparell per poder utilitzar-lo al municipi.
Des de fa anys Joan Esteve Danés treballa en el disseny d'aquest aparell que és d'ús senzill per tal de poder actuar a finques de la seva propietat. Després de sellar l'invent al Col·legi de Delineants ara mira de posar-lo al servei de qualsevol que tingui aquest problema o fins i tot d'ajuntaments. Per aquest motiu es va posar en contacte amb la Generalitat que està previst que demà, dijous, es comprovi l'eficàcia de l'invent. L'aparell permet enganxar-se a les bosses i arrancar-les de l'arbre, tot i que per ser utilitzat s'han de prendre les habituals mesures per evitar que afecti les persones com anar correctament cobert. Posteriorment l'eliminació de les larves també s'ha de fer amb els mètodes recomanats com la crema o l'aigua.
En aquest moment existeixen diferents sistemes per al control de les plagues com els químics. D'entre les recomanacions que es donen hi ha la de destruir les bosses amb trampes de feromona cada any; o l'eliminació amb escopeta. S'adverteix que sempre s'ha de fer amb precaució per evitar patir-ne els efectes urticants. [DdeG, Roses. 27.02.2008.]
·
· Noticia publicada al Diari de Girona el 27.02.2008.
· Foto: [ Angelo Oliviero ] ·
·

dimarts, 26 febrer de 2008

Alaró: Mèlies mutilades



Trobau que està ben feta aquesta "poda"?


Les mèlies (Melia azederach) d'aquest carrer, el camí de Ses Barreres, són ben desgraciades. Fa anys quan construïen els pisos ja les varen atupar fort. Després al capritx de l'Ajuntament de torn se'ls donava una bona passada, vull dir amb podes tan dures com aquesta. La conseqüència de tot plegat són arbres amb ferides ben serioses que de segur empitjoraran.

Realment és que soim pocs agraïts als arbres. Aquestes mèlies formaven una capçada espessa que creava una galeria d'ombra ben bona a l'estiu. A la tardor es vesteixen d'un groc realment espectacular. Qui se'n recorda de la seva protecció a l'estiu o de la seva bellesa a la tardor quan es realitza una malifeta com aquesta?. Amb quin criteri s'ha fet aquesta poda? O és ignorància? La ignorància és certament insultant, especialment quan s'exerceix des del poder públic cap allò que és públic, com els arbres del carrer.

No he pogut trobar les fotos que vaig fer a aquestes mèlies en diferents èpoques de l'any, la comparació hagués parlat per ella mateixa.

Jo faria una sol·licitud als responsables d'aquesta mutilació: no toqueu els lledoners del Camí de Vela!. I una recomanació: informau-vos, apreneu dels temps moderns i pensau que tant fa que fruitin o no els arbres del carrer, si és que podau amb aquesta intenció, tanmateix què n'heu de fer dels fruits de la mèlia si és que mai vos heu fixat com són o que existeixen? I no bastava llevar, si és que n'hi havia, les branques que poguessin destorbar els balcons? O és que vareu llegir l'article que sobre la mèlia vaig escriure i que es titulava "La mèlia, un arbre que mai hauria de ser podat"?



dilluns, 25 febrer de 2008

Biocombustibles, un mal remei conscient?



Els anomenats biocombustibles agreugen el canvi climàtic


Els científics han donat dades irrefutables que indiquen que els biocombustibles podrien ser una de les majors estafes ambientals, ja que realment agreugen l'escalfament global afegint a les emissions d'origen humà el diòxid de carboni al que suposadament posen fre.

Dos estudis distints publicats a la revista Science mostren que el cultiu de biocombustibles actualment realitzat per a produir alternatives “verdes” als combustibles fòssils basats en petroli emeten més diòxid de carboni a l'aire del que poden absorbir les plantes conreades.

Els científics han descobert que, en el cas d'alguns cultius, per a saldar el “deute carbonífer” causat pel seu cultiu inicial seria necessari conrear-los diversos segles. Aquests costos ambientals no tenen en compte cap altra destrucció addicional en l'entorn, com la pèrdua de biodiversitat causada per tractaments de compensació de la prístina selva tropical.

“Tots els biocombustibles que actualment anem a utilitzar causen destrucció de l'hàbitat natural, ja directa, ja indirectament. L'agricultura global està produint ja aliments per a sis milions de persones. La producció de biocombustibles basats en aliments també requerirà que es destini encara més terra a l'agricultura”, diu Joe Fargioine, de l'organització d'EEUU per a la conservació dels recursos naturals i director d'un dels estudis. Els científics realitzaren el tipus d'anàlisi que s'està perdent en el fragor de l'incentiu irreflexiu dels biocombustibles fomentat per les polítiques dels Estats Units i Europa, els proponents de les quals han estat entusiastes de les virtuts dels biocombustibles com alternativa verda als combustibles fòssils utilitzats per al transport.

Ambdós estudis examinaven quina quantitat de diòxid de carboni s'emet quan es converteix un tros de terra en camp de cultiu de biocombustible. Han descobert que, per exemple, quan es converteixen les torberes indonèsies en plantacions d'oli de palma es necessiten 423 anys per a saldar el deute carbonífer. El següent pitjor cas és quan es tala la selva forestal del Amazonas per a convertir-la en camps de soja. Els científics han descobert que es necessiten 319 anys de fabricació de biodièsel de la soja per a cancel·lar el deute carbonífer causada per la tala d'arbres en el lloc original. Els científics calculen que tals conversions de la terra per a conrear blat de moro i canya de sucre per al biodièsel, o oli de palma i soja per al bioetanol, emeten entre 17 i 420 vegades més carbó que el que s'estalvia anualment amb la substitució de combustibles fòssils.

“Aquesta investigació examina la conversió de terra per a biocombustibles i es demana si val la pena. ¿És major el carboni que es perd per a convertir boscos, praderes i torberes que el que s’«estalvia» utilitzant biocombustibles en lloc de combustibles fòssils?”, es pregunta el Dr. Fargione. “I, sorprenentment, la resposta és no. Aquestes àrees naturals acumulen molt carboni, de manera que la seva conversió en terres de cultiu redunda en tones de carboni emeses a l'atmosfera”, diu.

La demanda de biocombustibles està destruint l'entorn d'altres maneres. Per als grangers americans, per exemple, acostumats a alternar soja i cultius de blat de moro, la demanda de biocombustible ha significat que ja no conreïn blat de moro. Com a resultat, els grangers brasilers estan talant boscos per a conrear soja per a fer producció a curt termini.

“En la recerca de solucions al canvi climàtic hem d'assegurar-nos que el remei no sigui pitjor que la malaltia”, diu Jimmie Powell, membre del consell científic de l'organització per a la conservació dels recursos naturals. “No podem permetre'ns ignorar les conseqüències de la conversió de terres en camps de cultiu de biocombustibles. Això significa que no podem promoure sense voler alternatives de combustible pitjors que els combustibles fòssils per a la substitució dels quals estan dissenyades. Aquests descobriments haurien d'incorporar-se a l'avanç de la política d'emissions carboníferes”, ha dit el Dr. Powell.

La Unió Europea ja té segones intencions sobre la seva política dirigida a l'estímul de la producció de biocombustibles. Stavros Dimas, comissari de la UE de medi ambient, va admetre el mes passat que la UE no va preveure el conjunt de problemes ambientals generats per l'objectiu europeu d'obtenir el 10% del seu combustible de transport de substàncies vegetals.

El professor John Pickett, director del recent estudi sobre biocombustibles encarregat per la Royal Society, ha dit que, encara que puguin jugar un paper important en la reducció de gasos d'efecte hivernacle del transport, és important recordar que un tipus de biocombustible no és igual a un altre. “L'estalvi de gas d'efecte hivernacle que pot proporcionar un biocombustible depèn de com converteixin les terres i es realitzin els cultius i de com s'utilitzi el biocombustible.” “Atès que els biocombustibles estan entrant ja en el mercat mundial, serà vital aplicar criteris de certificació de carboni i sostenibilitat per a la valoració dels biocombustibles, a fi de promoure aquells que siguin bons per a la gent i el medi ambient. Això ha de fer-se a escala internacional, perquè no ens limitem a transferir els potencials efectes negatius d'aquests combustibles d'un lloc a un altre.

” El professor Stephen Polasky, de la Universitat de Minnesota i autor d'un dels estudis publicats en Science, diu que els incentius actualment emprats per a fomentar que els grangers conreïn terrenys per a biocombustibles no consideren el balanç carbonífer del cultiu. “No tenim incentius correctes perquè els propietaris de terra són recompensats per produir oli de palma i altres productes, però no per gestionar carboni. Això crea incentius per a una explotació excessiva de la terra i pot tenir com resultat a llarg termini l'increment d'emissions de carboni.”

Steve Connor és l'editor de la revista Science.


Per a més informació:



Sobre les cuques del pi



Thaumetopoea pytiocampa Schiff. i Homo sapiens: Una relació gens cordial


Enguany han estat moltes les consultes de gent preocupada per la proliferació de cuques de processionària (Thaumetopoea pytiocampa), cada any passa el mateix. La gent, en general, només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. Les sol·licituds per disparar amb cartutxos especials a les bosses de processionària esdevenen una mena d’urgència inpostergable, com si d’aquest fet esdevingués la desaparició de la plaga. També hi ha una mena de revenja o venjança contra aquesta cuca de pèls urticants que provoca al·lèrgies i molèsties a les persones especialment sensibles que s’acosten al seu hàbitat.


Ja he parlat en anteriors escrits de com va aparèixer a casa nostra, vull dir a Mallorca aquest lepidòpter nocturn. En unes repoblacions de pi, als anys setanta, per part de L’ICONA (Instituto para la Conservación de la Naturaleza) a la zona del castell de Bellver i crec que també a sa Dragonera. Sembla que hi havia enterrades les crisàlides de l’eruga a la terra que contenien els cossiols, les plantes venien de la península. Però bé no és d’això que ara vull parlar sinó del meu criteri personal quan a la relació entre persones i cuca dels pins i les possibles solucions..

Ja ho he dit altres vegades, jo recomano no plantar pins a les zones urbanes o jardins, cases o edificis públics aïllats. Si qualcú ja en te a devora ca seva, el que ha de fer és a partir d’octubre o novembre començar a inspeccionar l’arbre, arreu, i en veure els inicis de la construcció de les bosses, tallar-les i eliminar-les, aquesta acció cal repetir-la al manco fins a mitjans gener. En aquest mes i a principis de febrer és quan és més convenient disparar els cartutxos contra l’eruga, però no s’ha d’esperar més. Dia 28 de gener ja hi havia processons cap a l’enterrament per iniciar el procés de crisàlide i dia 15 de febrer vaig contar una processó amb 133 individus, un rere l’altra.

Les erugues de processionària comencen a formar processons, amb la femella davant, a partir dels primers dies bons de primavera, aquests a la nostra illa poden esdevenir dins el mateix mes de gener i fins i tot finals de desembre, com per exemple enguany. Això vol dir que si, com enguany, es volen eliminar les cuques mitjançant cartutxos a mitjans febrer, es trobaran que les bosses són ja gairebé buides i aquesta acció no tendrà gaires conseqüències.


Com que aquesta solució, la de tenir present el cicle biològic d’aquest lepidòpter i actuar en el moment oportú, no resulta gaire efectiva (“...només quan trona”), la meva recomanació seria, cas de no tractar-se d’arbres singulars, talar els pins de vora les cases i carrers i plantar-hi un altra tipus d’arbre. Com així una solució tan dràstica? Per la senzilla raó que aquesta “plaga” no desapareixerà en els propers anys i fins i tot és ben possible que n’augmenti els efectes defoliadors i poblacionals.

Quan al bosc no hi hem de fer res, no s’ha de fumigar, ans al contrari, hem de deixar que sigui el mateix bosc qui solucioni aquest problema, qui equilibri la població d’erugues i fins i tot la seva desaparició amb la dinàmica pròpia de la selecció natural de la comunitat vegetal i fauna inclosa. Quan més ho palpem, més ho empitjorarem: està demostrat que la lluita química i biològica (bacillus thuringiensis) que de manera gairebé virulenta s’ha realitzada no ha solucionat el problema, en tot cas ha fet més resistent a la cuca del pi i segurament ha fet malbé a possibles competidors o depredadors.


Quan a les trampes amb feromones, llevat del cost econòmic que representen, signifiquen una lluita prou neta i relativament efectiva que cal seguir usant. En tot cas convendria que les trampes es col·loquessin enfora dels pins, per tal de despistar més a les papallones. També és important tenir present el millor moment per col·locar-les: a l’estiu, a partir de juny i fins a setembre.

Aquesta seria de manera molt resumida, la línia a seguir, amb el ben present que les condicions ambientals, el mateix bosc, canvien de manera continuada i que poden aparèixer elements que ara no es tenen en compte i que més endavant poden ser importants. Salut!

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Alaró a 25 de febrer de 2006.


diumenge, 24 febrer de 2008

Plantada Popular a Viladecans

Plantada Popular a la Muntanya de Sant Ramon
Per recuperar la nostra muntanya i mitigar el canvi climàtic

Dissabte, 1 de Març de 2008.
Hora: 11 del matí.
Lloc: Plaça de la Font del Voluntaris Olímpics
(davant camp de Beisbol) Viladecans (Baix Llobregat).


En Motiu de la degradació del territori que pateix constantment les zones naturals que envolten Viladecans, pels focs que periòdicament es declaren a la muntanya, la deixadesa de l’administració local i les agressions constants per projectes immobiliàries tan públics com privats. La Plataforma Salvem Oliveretes convoca a les ciutadanes i ciutadans a la plantada popular.

Objectiu: plantar 500 arbres a la muntanya de Sant Ramon (alzines i roures).

Perquè?: recuperar així l’arbrat de la nostra muntanya, i contribuir així a la mitigació de l’efecte hivernacle (els arbres són absorbidors de diòxid de carboni).

Però perquè?: La nostra muntanya, i en general l’entorn de Viladecans, pateix una agressió constant, donat els focs que periòdicament es declaren a la muntanya, i per altra banda per una DEIXADESA constant de l’equip de govern de Viladecans, que fomenta i promou projectes urbanístics desmesurats a zones forestals com Oliveretes, i la muntanya de Sant Ramon.

Per tant: La Plataforma Salvem Oliveretes convoca a les ciutadanes i ciutadans a la plantada popular. També es convoca al regidor de Medi Ambient, sr. Massana, l’alcalde, sr. Ruiz, i la resta de ciutadans amb responsabilitat de govern. Cada 4 anys ens convoquen a anar a votar. Ara som nosaltres qui els convoquem a recuperar el nostre entorn, i a combatre així el canvi climàtic.

Quan ?: Vine a plantar la teva llavor, visitarem la zona, i compartirem el patrimoni natural que Viladecans s’està deixant perdre. El proper dia 1 de març, a les 11 hores a la Font dels Voluntaris.

No ens ho deixem perdre
*

Realisme immobiliari


divendres, 22 febrer de 2008

Adéu, nuclears, adéu



Acampada popular, convertim en història les centrals nuclears


* Acció


Data:

23 Febrer 2008 - 17:00

Platja de l'Almadrava (Vandellós-Ametlla de Mar)

Parlament públic de la Coordinadora contra el cementiri nuclear.

Acampada popular: Convertim en història les centrals nuclears!

Porta't sac, tenda, una mica de menjar i ganes de fer caliu!


dijous, 21 febrer de 2008

Garlanda i Flor de Llí



El poble de l'illa (cap. IV)

Na Xicarandana. En Mainoplou ...


. Bon dia, bon dia corets de la Mediterrànea d´Homer. ¿ S´ha despertat amb dits de rosa l´aurora ? Idò no : el dia és fred i gris i malgrat tot, la mar nostra ens espera per rentar els nostres cossos tan enyoradissos d´aquella netedat...

. Remisses serenes de bolets boiets, ¿qui redimonis t´ha donat tanta corda avui matí, Serafí molt xerrataire de l´ull de vellut ?

. Apa, apa, en Serafí té tota la raó, anem a espabilar el cap i fer fugir les puces amb un bon bany.

. ¿ Queeeè ? ¿que també estàs bolladeta tu ? Jo no me banyaré ni la punta de les ungles dels dits amb aquest fred.

. ¿Com és això ? - diu en Serafí - Si no t´hi fiques tu, t´hi tirarem nosaltres.

. Sí, sí, i amb un bon capficó.

. De primer m´haureu d´agafar...

Bona correguda encalçant en Salvador. Els músculs cremen l´energia que encalenteix els cossos i la rialla del cor a la boca que corr per carreranys que van a ran de dins la pell i ...

. xof...

. xo xof...

. xof...

Bones braçades i capbussades, ràpid, ràpid per no sentir les tenalles de l´aigua freda prement els múisculs ; bones braçades i capbussades cap a la vorera i fora, a córrer un poc més per eixugar-se i fer fugir el fred... Però el fred ja no hi és, ara l´aire omple plenament els pulmons d´essències marines.

. Jo tenc gana.

. Jo també.

. Idò jo, no ho volgueu saber la gana que tenc.

. ¡ Ei !, mirau qui ve per allà...

Una dona rabassudeta, que porta sobre el cap una panera plena de peixos, va per un caminoi i s´acosta on són ells. Un ca rater l´acompanya i lladra de manera frenètica i poruga.

. Bon dia senyora.

. Bon dia passarells, ¿qui sou vosaltres, si no és massa demanar ?

. En Salvador, na Beatriu i jo, que som en Serafí. Miri senyora, ¿ens podria vendre un poc de peix per torrar, i mentrestant, si vol, li contam qui som i què cercam per aquí.

. I tant que sí al.lotets, però el peix no el vos vull vendre, podeu venir fins a la meva caseta i en fregirem un poc fins que vos fugi la gana. Tu nina, em pots ajudar a dur la panera i els dos bergantells arreplegaran llenya seca per fer foc.




Asseguts a taula, devora el foc, asseboreixen el peix fregit amb delit i silenci, la madona els mira satisfeta...

. Jo som na Xicarandana d´es correu, i aquest quissonet que tan amic s´ha fet de´n Serafí nom Únic i, a més de ser un bon amic meu, és molt bon cercador de tòfones...

. Que són uns bolets deliciosos que es fan davall terra i són molt mals de trobar - ressegueix en Serafí.

. Efectivament ; a n´Únic no li agrada la carn, ni tan sols la de peix, però coneix els bolets bons i en menja. Quan ja no en té gana, lladra per avisar-me que n´ha trobat qualcun. A més, no deixa entrar cap rata ni ratolí a casa. N´Únic m´acompanya sempre a Garlanda, que és un poblet que hi ha darrere les muntanyes a dues hores de camí ; ell i jo hi anam dues vegades a la setmana. A mi em diuen na Xicarandana d´es Correu perquè a més de portar-hi peix per vendre o bescanviar, també hi duc el correu de Vinyaverda.

. Però ¿vós vos deveu cansar de caminar tant amb la panera de peix damunt el cap ? - diu en Salvador.

. Ja ho crec, però m´agrada ; quan camín em sent forta i em sent agraïda de tot el que m´alimenta. També m´agrada ser útil a la gent de Vinyaverda, als pescadors que m´omplen amb satisfaccicó la panera i que estan contents de poder vendre el peix que han agafat ; a les persones que reben les cartes, a vegades llargament esperades, a vegades tristes, a vegades dolces, i em miren i n´hi ha que volen que m´esperi per compartir el contingut del paper que hi ha dins el sobre...

. Dona Xicarandana, voldria demanar-vos si coneixeu un home a qui diuen Pere Foguera.

Badant els ulls i amb una rialla fresca, forta...


. I és clar que sí, des del dia en què va néixer. Jo era vora la mare quan el donà a llum. Vaig ajudar a la comare, era un vint-i-nou de juny, ho record molt bé. Feia una nit estrellada de començament d´estiu. El pare d´en Pere, que també fa de pescador, el va agafar en braços quan va néixer i el va dur vora la mar on el capbussà del tot dins l´aigua. Heu de creure que mai no record haver-lo vist malalt.

Ara no viu a Vinyaverda, sinó a una cala on només es pot arribar per mar. Si voleu anar a casa seva parlarem amb uns pescadors que vos hi acompanyaran.

. Gràcies Xicarandana.

En Salvador va mirar per la finestra i va veure un cel que s´ennigulava molt de pressa, avisant que potser ben prest es posaria a ploure.

. Hauríem d´amagar el globus i la canastra perquè sembla que vol ploure.

. Nosaltres sols no la podrem traginar - diu na Beatriu - : pesa massa.

. Si m´esperau un poc aniré a demanar a un veïnat meu que fa de pagés si ens vol venir a ajudar amb el mul i el carro.



Al cap d´una estona, va arribar el veïnat pagès de na Xicarandana. Era en Bernat Mainoplou ; tenia cent set anys i era gairebé l´únic home de Vinyaverda que feia de pagès. Ningú no l´havia vist mai en barca ni amb els peus dins la mar. Era molt eixut, el cap sense cap cabell, els pòmuls i el barram molt marcats sota la pell del seu rostre, i els ulls, enfonyats, tenien un color negre de pou fondo. De dent, blanquíssimes, i de queixal, no n´hi mancava cap. Tenia les mans grosses com a dos terrossos i quan varen haver d´alçar la canastra per posar-la dins el carro, va semblar que ell tot sol se n´havia de sortir.

Quan hagueren deixat el globus a ca na Xicarandana, encara no havia començat a ploure i en Bernat Mainoplou s´oferí a acompanyar-los fins al moll amb el carro i la mula, que nomia Flor de Lli.


- Idò na Flor de Lli també té molts d´anys i és filla de l´egua més ràpida que hagi trepitjat mai l´illa. Si no ho creis, escoltau això que ara vos contaré :

Un any a les festes de Garlanda s´hi arreplegaren les millors egües i cavalls de l´illa per fer la carrera de les set voltes.

Quan es donà el sus, els vint-i-set cavalls, que arrencaren empesos com un llamp, feren tremolar les cases del poble. Aviat molts es retiraren fins que a les darrerres dues voltes només en quedaven set, que copaven tot el carrer. A la carrer. A la darrera volta, però, va passar una cosa extraordinària : un dels genets es va desfer la coa, amollant una cabellera més rossa que un feix de blat banyat del sol de juliol, descobrint davant els ulls de tothom que en realitat era una dona. Tot de cop el cavall d´aquesta dona va semblar tenir foc a la coa, deixà els altres enrere i arribà tot sol a la meta.

La cridòria de la gent va ser ensordidora, mai no havien vist una carrera tan bona ni una dona que hi participàs. Jo no podia desferrar els ulls d´aquella donzella asseguda, altiva i satisfeta sobre el cavall negre.

Idò heu de creure que hi va haver homes que anaven a protestar, dient que a una dona no li era permés fer la carrera, i així fou com atorgaren la medalla d´or al primer home que travessà la meta, un cregut al qual la gent no s´aturà de siular.

La dona, altiva, sortí del poble enmig dels aplaudiments i les felicitacions de la gent. Jo la seguia a peu ; després vaig agafar la meva somereta i vaig voler acompanyar-la. Quan ningú no la mirava i es creia tota sola, es posà a plorar. Jo la vaig convidar a aturar-se a una caseta que un temps vaig tenir a Garlanda, ella ho acceptà. Li vaig oferir aigua i menjar i vaig arreglar dins els corral el cavall i la somereta.

Tres vegades set dies es varen quedar a ca nostra, després ella va partir sense mai haver-me dit el seu nom ; jo tampoc li vaig demanar.

Al cap d´uns mesos va néixer la mula, na Flor de Llí.

. ¿Vosaltres la creis, aquesta història ? - diu na Xicarandana fent un somrís benvolent a en Bernat.



L'antipí


La palmera és l'antipí

La palmera és una planta decorativa puntualment amb el seu nínxol jardiner corresponent, avalat per tradició immemorial i, per la seva regularitat solemne, preferida per algunes composicions arquitectòni­ques: al Cèsar el que és del Cèsar...

Ara bé, si parlam d’arbres, les palmeres no són arbres, això tant es pot comprovar estudiant botànica com comptant les branques. Si parlam del Mediterra­ni, les palmeres són típiques de la part africana sahariana (els garballons són d'una altra història); si parlam d’ecologia, per a mi que només serveixen per expansionar les cotorres forasteres... però, anem per parts.
La palmera fa poca ombra, i la poca ombra que fa va canviant de lloc amb el temps, perquè la palmera és un manat de fulles que s’enlairen, l’única diferència entre una palmera de quinze anys o de cent, és l’altura columnar, estípit, i com que, a més, la poca ombra projectada ha d’anar voltant i enlairant, cal esser astrònom per saber on pegarà la poca ombra d'una palmera en una data futura. Amb les palmeres de dàtils això no és cap problema perquè no és que facin poca ombra: no en fan gens, però fan més pues que les altres, que també en fan, i poden desgraciar algú. No seria cap doi prohibir-les a les escoles, parcs infantils i altres llocs de molt trànsit de vianants; és inconcebible que encara ara, per exemple a Ciutat Jardí o al Rafal, es facin parcs infantils amb palmeres de puotes horribles dedins. I parlant de vianants, si hi han de passar per baix, o prop, no és possible fins que la columna de la palmera és dos metres més alta que les fulles, que, això sí, són llarguíssimes, han de passar doncs moltíssims d’anys; per això moltes palmeres fan el ridícul molts d’anys amb les fulles fermades. La biomassa verda BdèiemB és molt poca, i mossegada de rata, perquè encara hi ha molts d’aficionats a deixar-les amb un plomall ridícul.
Fa uns anys es va remodelar tot un passeig amb palmeres canàries, i després se’n varen adonar que les palmeres impedien de passejar pel passeig i ho varen haver de tornar a remodelar (Última Hora 25.02.96).
Aquests del passeig aquest encara deuen pagar interessos, perquè després de tot això, hom podria pensar que les regalen, les palmeres; doncs no, ben al contrari, les grosses, valen una fortuna. Amb tot el passeig de s'Arenal, murades i altres, no sé si ja podríem tenir l’hospital Palma III, però uns quants quiròfans, segur.
O, com deia mestre Benigne Palos (que no és jardiner, llàstima col$legues) ...no el veig un arbre gaire nostre... si almanco donàs dàtils... però deuen esser eixorcs. I quan ens hàgim disfressat d'oasi sols mancarà... vestir-nos de tuareg... Ja n'hi ha massa, de fassers (El Mirall n. 75, 1995).

Pere Llofriu ex Pòrtula n. 228 (any 2000)

Arbres transgènics, un greu risc per a la biodiversitat



Carta oberta a l'Òrgan Assessor de la Convenció sobre Diversitat Biològica, exigint la prohibició de l'alliberament d'arbres genèticament manipulats


El 19 de febrer de 2008, un gran nombre d'organitzacions de la societat civil van enviar una carta oberta als membres de l'Òrgan Subsidiari d'Assessorament Científic, Tècnic i Tecnològic de la Convenció sobre Diversitat Biològica -reunits a Roma durant aquesta setmana- expressant la seva “profunda preocupació” sobre la manipulació genètica en arbres.

En el transcurs de tan sols una setmana, la carta va ser signada per 138 organitzacions de països on s'estan realitzant investigacions (o s'han fet en els últims anys) en matèria de manipulació genètica d'arbres,. Aquests països són: Alemanya, Aotearoa / Nova Zelanda, Austràlia, Bèlgica, Brasil, Canadà, Xile, Xina, Espanya, Estats Units, Finlàndia, França, Holanda, Itàlia, Japó, Polònia, Portugal , Regne Unit i Suècia. Els signants comencen plantejant que la seva “preocupació s'origina, en primer lloc, en el fet que la manipulació genètica que s'està portant a terme apunta a consolidar i expandir un model de monocultius d'arbres que ja ha demostrat resultar en greus impactes socials i ambientals en molts dels nostres països."



La carta aporta una sèrie d'exemples sobre com les investigacions que s'estan realitzant impactarien en el medi ambient, atès que els arbres estan sent manipulats per a assolir:

- creixement més ràpid, el que significaria "agreujar encara més els impactes ja constatats sobre l'aigua", atès que això "significaria un ús major d'aigua per part de les plantacions."

- resistència a baixes temperatures -amb la finalitat de plantar arbres a les regions més fredes i a les zones més altes de les muntanyes- el que " implicaria impactes socials i ambientals en àrees encara no impactades pels actuals monocultius."

- arbres amb propietats insecticides per a fer-los resistents a insectes, que el seu "resultat podria ser la mortalitat d'una quantitat d'altres espècies d'insectes, amb els consegüents impactes sobre les cadenes alimentàries de la fauna local."

- resistència a herbicides, el que "implicaria impactes socials i ambientals encara majors, destrucció de flora local i afectaria la salut de la gent."

- major contingut de cel·lulosa, el que implicaria una "menor quantitat de lignina, component que li dóna força estructural als arbres", el que "els faria susceptibles de sofrir danys durant les tempestes de vent."

Les organitzacions signants recorden als delegats dels països que "a l'última Conferència de les Parts del Conveni sobre Diversitat Biològica (COP8) es va adoptar la decisió VIII/19", que “Recomana a les Parts adoptar enfocaments de precaució al tractar la qüestió dels arbres genèticament modificats”. Sobre la base d'això, els sol·liciten que recomanin a la Convenció "que prohibeixi definitivament els arbres genèticament manipulats --incloent els assajos de camp-- a causa dels greus riscos que això implica per a la diversitat biològica del nostre planeta."

Per a més informació:



dimarts, 19 febrer de 2008

El matí verd a Mart




[...] Es deia Benjamin Driscoll i tenia trenat-un anys. Volia que Mart es tornés ben verd, amb arbres alts i plantes que fessin aire, molt d'aire, que a cada estació n'hi hagués més. Arbres que, a l'estiu bullent, refresquessin les ciutats, arbres que, a l'hivern, fessin recular els freds. Eren tants els benifets que un arbre podia proporcionar: afegir color, fer ombra, produir fruits o esdevenir zona de jocs per la canalla; tot un cel per pujar-hi i gronxar-s'hi. Cada arbre era una arquitectura que combinava l'alimentació i el plaer. Però abans que cap altra cosa, els arbres eren aire fresc pels pulmons, un remoreig gentil que us adorm les orelles, de nit, quan jaieu en llits de neu.[...]

[...]Imaginava que les llavors que havia sembrat avui brotarien, verdes,cap al cel i farien néixer noves branques cada dia, fins que mart fos un bosc a hora baixa, una horta lluent.[...]


[...] Fins allà on la vista li abastava, tot eren arbres: no pas un, ni dos, ni una dotzena, sino tots els milers que havia sembrat o plantat. I no pas arbrets, no, ni rebolls, ni brots tendres, sinó arbres grans, enormes, alts com deu homes, verds, verdíssims, com gegants, rodons i plens, arbres de fulles metèl·liques, arbres que xiuxiuejaven, arbres alineats sobre les muntanyes, llimoners, til·lers, sequoies, mimoses, roures, oms, trèmols, cirerers, aurons, freixes, pomers, tarongers, eucaliptus...Estimulats per la pluja torrencial i nodrits per l'estranya terra màgica, creixen amb tanta força que, fins i tot mentre mirava, podia veure com naixien noves branques i apareixien nous brots.[...]

[...] D'arreu, com un corrent que s'ho hagués d'endur tot, venia l'aire nou, l'oxígen que brollava dels arbres. [...]
[...] En Benjamin Driscoll va inspirar profundament una llarga alenada d'aire verd i fresc i es va desmaiar.
Abans que es despertés, cinc mil nous arbres creixien cap all sol groc. [...]


Les cròniques marcianes. Ray Bradbury
Ed. Edhasa, 1987
Traducció de Quim Monzó

El Parc Nacional El Kala, et necessita ara

(geneta)

Benvolguts amics,

de la mateixa manera que organismes i persones d'arreu de l'estat i del’estranger s'han mobilitzat per ajudar a salvar son Bosc, podem mobilitzar-nos per tal d'ajudar a evitar una nou desgavell que amenaça una de les joies del nord d’Àfrica: una autopista projectada que travessarà el parc nacional de El Kala, al nord-est d'Argèlia. El Kala inclou una gran riquesa natural i vàries zones Ramsar al seu interior; només per citar algunes espècies: el cérvol de barbarie, el caracal, la hiena retxada, la mangosta, la geneta, el mopix salvatge, el porc-espinós, l’eriçó, la llúdriga, etc...
La manera de signar és molt senzilla: et demanen un nom i un llinatge i un correu electrònic vàlid


Gracies per envant





(hiena retxada)

(caracal)

dilluns, 18 febrer de 2008

L'ailant, un invasor a casa nostra

Els arbres d’Alaró

L’Ailant

(Ailanthus altissima (Mill.) Swingle


Ailant. Fals vernís. Arbre pudent. Arbre de carretera. Hivernenc. Vernís del Japó... són alguns dels noms que rep l’Ailanthus altissima en català. A Alaró no és gaire freqüent, sortosament. Com així “sortosament”? Aviat ho diré. Record, i ara no sé si encara n’hi ha, que al pati del que va ser el bar Eivissa d’Alaró, hi havia un grup d’ailants de bona planta. N’hi ha a s’Hort des Jardí o s’Hort des Molí, anant a Ses Artigues, aquests creixen lliurament envaint l’hort i dependències abandonades d’aquelles cases i seria ben convenient eradicar-los d’aquella zona de reguiu ja dins les muntanyes. També n’hi ha de ben alts a son Curt, vora les cases. Cercant un poc és probable que en trobem més dins el casc urbà a qualque solar abandonat i a fora vila prop de torrents i possessions.

Encara que la presència d’aquest arbre és en principi escassa al nostre municipi, potser seria bo que encara ho fos més. Hem de recordar que una part important del nostre territori es troba dins l’Espai Natural Protegit de la Serra de Tramuntana, com a Paratge Natural i en el cas del Puig de S’Alcadena com a Reserva Natural, figura de màxima protecció. Així, de la gestió que dels arbres i animals en facem, se’n poden esdevenir conseqüències no positives per al nostre entorn. Tenim la sort de viure envoltats d’una de les vegetacions més dinàmiques i singulars del planeta, la vegetació mediterrània. Emmotllada per l’espècie humana ha aconseguit reeixir gràcies a la seva adaptabilitat amb el clima mediterrani, estius secs i calorosos, obstacle insalvable per a moltes espècies d’arreu del món. Així i tot hi ha plantes al·lòctones, que no són d’aquí, que aconsegueixen colonitzar i assentar-se al nostre territori. Algunes d’aquestes plantes que foren introduïdes fa anys o segles són per exemple la vinagrella (Oxalis pres-caprae), la figuera de moro (Opunta maxima) que prové de Mèxic, la canya “mallorquina” (Arundo donax) o , i especialment, l’ailant (Ailanthus altissima). La figuera de moro o la canya aquí no presenta problemes importants, però si que és un perill per a la flora i ecosistemes a altres indrets de Mallorca i, molt especialment en el cas de la figuera de moro, a Menorca. L’ailant té la particularitat de ser un arbre de creixement relativament ràpid i capaç de suprimir la competició d’altres plantes amb la producció de productes químics al·lelopàtics anomenats ailantones d’elevada toxicitat herbicida contra les espècies que creixen al voltant. Quan hom intenta suprimir una població d’ailant es troba que aquesta rebrosta amb força i amb nombroses tanyades tant de soca com d’arrel. Hi ha llocs com al parc natural de la Font Roja a Alacant o a la comarca de la Garrotxa a Girona, on aquest arbre està destruint els boscos de ribera o la garriga on es va penetrant . No massa lluny d’Alaró, a Son Oliver (Santa Maria del Camí), vora el torrent de Coanegre, podem comprovar les conseqüències negatives de l’expansió d’aquest arbre. També podem veure com ha colonitzat el torrent de Vinagrella i les finques agrícoles dels costats al seu pas per la carretera d’Inca a Sineu. A Menorca ha envaït torrents, xaragalls, voreres de carretera... i sense que jo sàpiga que ningú hi hagi posat remei.

Si faig tan esment a aquesta particularitat invasora de l’ailant és perquè aquesta informació pugui servir de manera preventiva a no col·laborar en la seva expansió. Sigui perquè no es planti intencionadament, sigui perquè si se’n localitza dins la pròpia propietat o zona pública es notifiqui o s’actuï en la seva eliminació. He de dir que si bé l’eucaliptus és un arbre que a zones del nord de la península és absolutament invasor i destructor d’ecosistemes, aquí no presenta aquest problema, per tant no fa res si plantam un o mitja dotzena d’eucaliptus. No convé però en el cas de l’ailant, aquí el potencial de perill d’invasió i destrucció als nostres torrents i comellars de la serra és important i convé no plantar-ne cap.

Com ho hem de fer per eradicar els ailants si són tan resistents i potents a l’hora de reproduir-se? És ben segur que s’han encomanat i pagat molts estudis per esbrinar aquesta solució. I és ben probable, que jo cregui, que no s’hagi fet res. I és que no en calen tants d’estudis per posar-se mans a l’obra. La idea de treball que ara exposaré coincideix amb la que s’ha aplicada a altres indrets, com per exemple al parc anomenat abans de Font Roja. La tala dels peus, segons els tècnics d’aquest parc natural d’Alacant, s’ha de realitzar el juliol, que és quan aquesta planta fotosintetitza i s’ha de tractar amb un herbicida sistèmic homologat sobre el tall de la soca que hem deixat. A finals d’estiu o principis de tardor es pot realitzar una segona tala a les tanyades que hagin sorgit de soques i arrels. Si aquesta pràctica es du a terme sense fallar uns quants anys, els resultats seran òptims. Personalment és l’únic cas on acceptaria l’aplicació d’un herbicida. Vull manifestar que som contrari a l’aplicació d’herbicides en qualsevol cas. Si el treball de tala d’aquest arbre i les seves tanyades es fes ben fet d’una manera constant durant uns quants anys, crec que no seria necessària l’aplicació de l’herbicida, si bé val a dir que l’ailant és molt resistent. S’ha de tenir present també, que els mascles d’aquest arbre fan molta pudor i que el contacte amb fulles, pell i troncs poden provocar al·lèrgies als operaris. Cal extremar mesures de seguretat addicionals en aquest cas. L’ailant és un arbre contra el que es lluita a moltes regions del planteta, com a Amèrica del Nord o a Suïssa, per exemple, on sembla que tenen moltes dificultats per eradicar-lo.

I bé, l’ailant és un arbre bell i frondós, sobretot quan es pinta del roig dels seus fruits. És dioic, arbres mascles i arbres femelles. Cada any, a l’hivern, li cauen les fulles que l’any següent treu únicament a les branques noves. Originari del nord i centre de la Xina, Taiwan i Corea. A Taiwan és present la varietat takanai. Sembla que un missioner jesuïta, el pare D’Incarville, l’introduí als jardins de Chelsea, Londres, procedent de Nanking, el 1751. És un arbre molt resistent a la sequera i a la contaminació, incloent-hi el diòxid de sofre, però és intolerant a l’ombra, és a dir que no pot competir amb la nostra alzina. Proporciona una bella fusta, de color groc que a la Xina s’empra per fabricar vaixella de vapor de cuina. Quan és verd, conté una substància acre que, per simple contacte amb la pell causa erupcions cutànies. L’ailant és un arbre que creix aviat i es fa molt alt, com el seu cognom indica.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 18 de febrer de 2008.

· Els Arbres d'Alarò ·
·