diumenge, 17 de febrer de 2008

Els arbres dels corralets


El barram d'aquestes màquines


Per ventura el lector ja ho ha vist i no li ha dit gaire cosa. No ho sé. Servidor acab de veure-ho per primera vegada i m'ha creat un buit que és com un motlle per a l'aflicció sense causa. Però les coses són com són, i, sobretot, són el que són, i no n'hem de fer més història. Si la visió m'ha atribolat -com el cor de l'eivissenc: «Com voleu, germans, que canti, / si el cor meu va atribulat?»-, només ha estat un moment. Breu, he presenciat com una màquina excavadora, després de destruir tres plantes baixes contigües, abocava els materials de l'esbucament en una màquina trituradora, que rovegava parets, envans, rajoles, escales, passadissos dels corralets, en fi, el continent de velles intimitats familiars, i ho vomitava tot, a bocins com el puny, en un contenidor. El que més durava de l'operació era la mica de pols que s'alçava breument i s'abandonava després a la gravetat, que l'espargia pel carrer, pels cotxes aparcats, per les voravies, per les copes d'uns arbres sense nom. M'ha fet la impressió que el material dominant era el marès. Però també s'endevinaven els referits, la pintura d'algunes alcoves, la calç. No sé què se n'havia fet, de la llimonera, el llorer i els dos fassers que aquests dies, tot passant, havia vist al fons del que havien estat els corralets amb cisterna. Les persones, a Mallorca, solem tenir una certa sensibilitat pels arbres. Les institucions, no sempre. Basta veure quina casta d'arbres externs omplen les nostres ciutats, sobretot Palma, i també alguns pobles: uns arbres sense nom, de fulla perenne, que fan la mateixa ombra saturada l'estiu que l'hivern. No se sap per què -ni és menester trobar raons: l'estultícia humana té resposta per a tots els desbarats-, els departaments de jardineria municipals no es resisteixen a la temptació de retallar-los, de donar-los forma de xampinyó o de paraigües. Aquestes beneitures. Cursis. Però sempre hem d'esperar alguna cosa bona, si es tracta de tirar endavant, i la cosa bona que ara esper és que els arbres dels corralets s'hagin trasplantat i trobin en una altra terra nova vida i bona llacor. També podria esperar que l'edifici que ocuparà el solar sia digne dels que l'han precedit, que eren unes plantes baixes sense pretensions, harmonioses i senzilles. Just que el nou edifici no molesti, ja ens donaríem per satisfets. En qualsevol cas, ara ja sé que, d'aquí a no sé quants d'anys, el nou edifici serà esbucat i els seus materials triturats per unes màquines de barres més ferotges que les actuals. Si les màquines trituradores d'aquests materials poguessin parlar -car aquestes parets ja no parlaran, com se'ls demanava que ho fessin en el teatre d'altre temps-, aportarien valuosos testimonis sobre la vida i la mort de la ciutat, de les famílies, de les persones. Les memòries d'una màquina trituradora serien d'allò més entretengut, valdria la pena transcriure-les. Servidor m'apuntaria a transcriure els records de les màquines que hagin pogut triturar restes arqueològiques a Son Espases.

Guillem Frontera. Escriptor


Diari de Balears