dijous, 28 de febrer de 2008

Una petita meravella

L'ametller

«Un camp d'ametllers florits en producció és una petita meravella. Com un pom immens de flors que sorgeixen de la fusta negrosa, sense altre element que en distregui l'essència.»

el repunt

En aquest temps d'hivern de dies creixents la terra està retinguda. Sembla adormida com una bèstia grossa abaltida. La immobilitat que ens mostra és aparent i si el fred no és extrem treballa interiorment amb silenci contingut, fins que de cop i volta es produeix l'esclat que anuncia un nou cicle anual, el miracle de sempre amb les particularitats pròpies de l'anyada. L'eclosió de la vegetació a finals d'hivern arriba fins ben entrada la primavera. No es produeix a l'uníson, cada espècie té el seu tempo, la seva dinàmica, el seu llenguatge. Sembla fet exprés per poder-lo percebre progressivament amb tota la intensitat possible.
Als nostres conreus, el primer arbre que esclata és l'ametller. Sovint de manera agosarada, com un explorador d'un gran exèrcit que, a la rereguarda, espera temps més favorables. No ho fa pas discretament com molts altres arbres i plantes. Ho fa a pit descobert i s'ho gasta tot en un lluïment de luxe, magnífic i esplendorós. Deixa les fulles per més tard i encén la floració més preciosa dels nostres paisatges agraris. S'arrisca i avança en les petites bonances jugant-se, imprudent, el futur de la dolça llavor preuada, davant les possibles i provables fredorades glaçades. Quantes vegades no hem sentit dir que la gelada ha mort les ametlles, quantes vegades el fred ha ennegrit els minúsculs ametllons.
En els darrers anys, en aquest racó de Camp han minvat els camps d'ametllers ben conreats. Se n'han arrencat molts i d'altres resten abandonats, alçant les branques amunt, sense pagès que les esporgui. La mala rendibilitat al mercat n'és la causa. Un camp d'ametllers florits en producció és una petita meravella. Com un pom immens de flors que sorgeixen de la fusta negrosa, sense altre element que en distregui l'essència. La blancor de neu o la rossor de galta fina inunden el paisatge durant un temps efímer. Les branques esporgades, sense que una faci nosa a l'altra, ocupen homogèniament l'espai a partir d'una intel·ligent conducció de la creixença. L'ametller té un temps curt brillant, seguit d'una llarga i discreta monotonia, que hom no recupera fins a trobar l'excels gust d'una ametlla menjada tot just haver-la trencat.
En temps d'estiu, l'ametller és un arbre trist, que si troba secada pateix fins a emmusteir i perdre fulles engroguides. La fusta de l'arbre és llenyosa, no serveix per a res més que per fer bona brasa. Durant anys les llars dels nostres pobles s'han escalfat amb la llenya d'ametller cremada dins les rústiques estufes o als focs a terra confortants. No en trobareu cap altra aplicació. El tronc es fa voluminós, corpulent, pesat. A vegades als ametllers vells se'ls mor una part del cor que es desfà creant buits interiors com coves on les bèsties previsores amaguen ametlles, fan caus, on els dragons troben l'estatge per passar-hi l'hivern.
La fusta quan és verda és de color pernil a punt de fer-ne petites llesques. L'olor de la seva fusta, de les seves serradures, no és pas de les més agradables. No té la frescor resinosa de la del pi, ni l'aroma perfumada de l'olivera, ni la sentor de fulles mortes i bolets de l'àlber, ni l'essència de boscúria de roures i alzines, ni el sentiment d'aigua fresca de la dels freixes i els xops. La de l'ametller és insulsa.
L'arbre ho gasta tot en les salves de les flors del temps d'ara. Si hi ha sort i el fred no mata el fruit incipient, l'esplendor de la florida es retroba passat l'estiu en el sabor d'una ametlla just ben torrada.

Josep Santesmases
El Punt. 27.02.2008
· Article publicat a El Punt el 27.02.2008
·