L'ailant, un invasor a casa nostra

Els arbres d’Alaró

L’Ailant

(Ailanthus altissima (Mill.) Swingle

Ailant. Fals vernís. Arbre pudent. Arbre de carretera. Hivernenc. Vernís del Japó... són alguns dels noms que rep l’Ailanthus altissima en català. A Alaró no és gaire freqüent, sortosament. Com així “sortosament”? Aviat ho diré. Record, i ara no sé si encara n’hi ha, que al pati del que va ser el bar Eivissa d’Alaró, hi havia un grup d’ailants de bona planta. N’hi ha a s’Hort des Jardí o s’Hort des Molí, anant a Ses Artigues, aquests creixen lliurament envaint l’hort i dependències abandonades d’aquelles cases i seria ben convenient eradicar-los d’aquella zona de reguiu ja dins les muntanyes. També n’hi ha de ben alts a son Curt, vora les cases. Cercant un poc és probable que en trobem més dins el casc urbà a qualque solar abandonat i a fora vila prop de torrents i possessions.

Encara que la presència d’aquest arbre és en principi escassa al nostre municipi, potser seria bo que encara ho fos més. Hem de recordar que una part important del nostre territori es troba dins l’Espai Natural Protegit de la Serra de Tramuntana, com a Paratge Natural i en el cas del Puig de S’Alcadena com a Reserva Natural, figura de màxima protecció. Així, de la gestió que dels arbres i animals en facem, se’n poden esdevenir conseqüències no positives per al nostre entorn. Tenim la sort de viure envoltats d’una de les vegetacions més dinàmiques i singulars del planeta, la vegetació mediterrània. Emmotllada per l’espècie humana ha aconseguit reeixir gràcies a la seva adaptabilitat amb el clima mediterrani, estius secs i calorosos, obstacle insalvable per a moltes espècies d’arreu del món. Així i tot hi ha plantes al·lòctones, que no són d’aquí, que aconsegueixen colonitzar i assentar-se al nostre territori. Algunes d’aquestes plantes que foren introduïdes fa anys o segles són per exemple la vinagrella (Oxalis pres-caprae), la figuera de moro (Opunta maxima) que prové de Mèxic, la canya “mallorquina” (Arundo donax) o , i especialment, l’ailant (Ailanthus altissima). La figuera de moro o la canya aquí no presenta problemes importants, però si que és un perill per a la flora i ecosistemes a altres indrets de Mallorca i, molt especialment en el cas de la figuera de moro, a Menorca. L’ailant té la particularitat de ser un arbre de creixement relativament ràpid i capaç de suprimir la competició d’altres plantes amb la producció de productes químics al·lelopàtics anomenats ailantones d’elevada toxicitat herbicida contra les espècies que creixen al voltant. Quan hom intenta suprimir una població d’ailant es troba que aquesta rebrosta amb força i amb nombroses tanyades tant de soca com d’arrel. Hi ha llocs com al parc natural de la Font Roja a Alacant o a la comarca de la Garrotxa a Girona, on aquest arbre està destruint els boscos de ribera o la garriga on es va penetrant . No massa lluny d’Alaró, a Son Oliver (Santa Maria del Camí), vora el torrent de Coanegre, podem comprovar les conseqüències negatives de l’expansió d’aquest arbre. També podem veure com ha colonitzat el torrent de Vinagrella i les finques agrícoles dels costats al seu pas per la carretera d’Inca a Sineu. A Menorca ha envaït torrents, xaragalls, voreres de carretera... i sense que jo sàpiga que ningú hi hagi posat remei.

Si faig tan esment a aquesta particularitat invasora de l’ailant és perquè aquesta informació pugui servir de manera preventiva a no col·laborar en la seva expansió. Sigui perquè no es planti intencionadament, sigui perquè si se’n localitza dins la pròpia propietat o zona pública es notifiqui o s’actuï en la seva eliminació. He de dir que si bé l’eucaliptus és un arbre que a zones del nord de la península és absolutament invasor i destructor d’ecosistemes, aquí no presenta aquest problema, per tant no fa res si plantam un o mitja dotzena d’eucaliptus. No convé però en el cas de l’ailant, aquí el potencial de perill d’invasió i destrucció als nostres torrents i comellars de la serra és important i convé no plantar-ne cap.

Com ho hem de fer per eradicar els ailants si són tan resistents i potents a l’hora de reproduir-se? És ben segur que s’han encomanat i pagat molts estudis per esbrinar aquesta solució. I és ben probable, que jo cregui, que no s’hagi fet res. I és que no en calen tants d’estudis per posar-se mans a l’obra. La idea de treball que ara exposaré coincideix amb la que s’ha aplicada a altres indrets, com per exemple al parc anomenat abans de Font Roja. La tala dels peus, segons els tècnics d’aquest parc natural d’Alacant, s’ha de realitzar el juliol, que és quan aquesta planta fotosintetitza i s’ha de tractar amb un herbicida sistèmic homologat sobre el tall de la soca que hem deixat. A finals d’estiu o principis de tardor es pot realitzar una segona tala a les tanyades que hagin sorgit de soques i arrels. Si aquesta pràctica es du a terme sense fallar uns quants anys, els resultats seran òptims. Personalment és l’únic cas on acceptaria l’aplicació d’un herbicida. Vull manifestar que som contrari a l’aplicació d’herbicides en qualsevol cas. Si el treball de tala d’aquest arbre i les seves tanyades es fes ben fet d’una manera constant durant uns quants anys, crec que no seria necessària l’aplicació de l’herbicida, si bé val a dir que l’ailant és molt resistent. S’ha de tenir present també, que els mascles d’aquest arbre fan molta pudor i que el contacte amb fulles, pell i troncs poden provocar al·lèrgies als operaris. Cal extremar mesures de seguretat addicionals en aquest cas. L’ailant és un arbre contra el que es lluita a moltes regions del planteta, com a Amèrica del Nord o a Suïssa, per exemple, on sembla que tenen moltes dificultats per eradicar-lo.

I bé, l’ailant és un arbre bell i frondós, sobretot quan es pinta del roig dels seus fruits. És dioic, arbres mascles i arbres femelles. Cada any, a l’hivern, li cauen les fulles que l’any següent treu únicament a les branques noves. Originari del nord i centre de la Xina, Taiwan i Corea. A Taiwan és present la varietat takanai. Sembla que un missioner jesuïta, el pare D’Incarville, l’introduí als jardins de Chelsea, Londres, procedent de Nanking, el 1751. És un arbre molt resistent a la sequera i a la contaminació, incloent-hi el diòxid de sofre, però és intolerant a l’ombra, és a dir que no pot competir amb la nostra alzina. Proporciona una bella fusta, de color groc que a la Xina s’empra per fabricar vaixella de vapor de cuina. Quan és verd, conté una substància acre que, per simple contacte amb la pell causa erupcions cutànies. L’ailant és un arbre que creix aviat i es fa molt alt, com el seu cognom indica.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 18 de febrer de 2008.

· Els Arbres d'Alarò ·
·