dilluns, 18 de febrer de 2008

L'ailant, un invasor a casa nostra

Els arbres d’Alaró

L’Ailant

(Ailanthus altissima (Mill.) Swingle


Ailant. Fals vernís. Arbre pudent. Arbre de carretera. Hivernenc. Vernís del Japó... són alguns dels noms que rep l’Ailanthus altissima en català. A Alaró no és gaire freqüent, sortosament. Com així “sortosament”? Aviat ho diré. Record, i ara no sé si encara n’hi ha, que al pati del que va ser el bar Eivissa d’Alaró, hi havia un grup d’ailants de bona planta. N’hi ha a s’Hort des Jardí o s’Hort des Molí, anant a Ses Artigues, aquests creixen lliurament envaint l’hort i dependències abandonades d’aquelles cases i seria ben convenient eradicar-los d’aquella zona de reguiu ja dins les muntanyes. També n’hi ha de ben alts a son Curt, vora les cases. Cercant un poc és probable que en trobem més dins el casc urbà a qualque solar abandonat i a fora vila prop de torrents i possessions.

Encara que la presència d’aquest arbre és en principi escassa al nostre municipi, potser seria bo que encara ho fos més. Hem de recordar que una part important del nostre territori es troba dins l’Espai Natural Protegit de la Serra de Tramuntana, com a Paratge Natural i en el cas del Puig de S’Alcadena com a Reserva Natural, figura de màxima protecció. Així, de la gestió que dels arbres i animals en facem, se’n poden esdevenir conseqüències no positives per al nostre entorn. Tenim la sort de viure envoltats d’una de les vegetacions més dinàmiques i singulars del planeta, la vegetació mediterrània. Emmotllada per l’espècie humana ha aconseguit reeixir gràcies a la seva adaptabilitat amb el clima mediterrani, estius secs i calorosos, obstacle insalvable per a moltes espècies d’arreu del món. Així i tot hi ha plantes al·lòctones, que no són d’aquí, que aconsegueixen colonitzar i assentar-se al nostre territori. Algunes d’aquestes plantes que foren introduïdes fa anys o segles són per exemple la vinagrella (Oxalis pres-caprae), la figuera de moro (Opunta maxima) que prové de Mèxic, la canya “mallorquina” (Arundo donax) o , i especialment, l’ailant (Ailanthus altissima). La figuera de moro o la canya aquí no presenta problemes importants, però si que és un perill per a la flora i ecosistemes a altres indrets de Mallorca i, molt especialment en el cas de la figuera de moro, a Menorca. L’ailant té la particularitat de ser un arbre de creixement relativament ràpid i capaç de suprimir la competició d’altres plantes amb la producció de productes químics al·lelopàtics anomenats ailantones d’elevada toxicitat herbicida contra les espècies que creixen al voltant. Quan hom intenta suprimir una població d’ailant es troba que aquesta rebrosta amb força i amb nombroses tanyades tant de soca com d’arrel. Hi ha llocs com al parc natural de la Font Roja a Alacant o a la comarca de la Garrotxa a Girona, on aquest arbre està destruint els boscos de ribera o la garriga on es va penetrant . No massa lluny d’Alaró, a Son Oliver (Santa Maria del Camí), vora el torrent de Coanegre, podem comprovar les conseqüències negatives de l’expansió d’aquest arbre. També podem veure com ha colonitzat el torrent de Vinagrella i les finques agrícoles dels costats al seu pas per la carretera d’Inca a Sineu. A Menorca ha envaït torrents, xaragalls, voreres de carretera... i sense que jo sàpiga que ningú hi hagi posat remei.

Si faig tan esment a aquesta particularitat invasora de l’ailant és perquè aquesta informació pugui servir de manera preventiva a no col·laborar en la seva expansió. Sigui perquè no es planti intencionadament, sigui perquè si se’n localitza dins la pròpia propietat o zona pública es notifiqui o s’actuï en la seva eliminació. He de dir que si bé l’eucaliptus és un arbre que a zones del nord de la península és absolutament invasor i destructor d’ecosistemes, aquí no presenta aquest problema, per tant no fa res si plantam un o mitja dotzena d’eucaliptus. No convé però en el cas de l’ailant, aquí el potencial de perill d’invasió i destrucció als nostres torrents i comellars de la serra és important i convé no plantar-ne cap.

Com ho hem de fer per eradicar els ailants si són tan resistents i potents a l’hora de reproduir-se? És ben segur que s’han encomanat i pagat molts estudis per esbrinar aquesta solució. I és ben probable, que jo cregui, que no s’hagi fet res. I és que no en calen tants d’estudis per posar-se mans a l’obra. La idea de treball que ara exposaré coincideix amb la que s’ha aplicada a altres indrets, com per exemple al parc anomenat abans de Font Roja. La tala dels peus, segons els tècnics d’aquest parc natural d’Alacant, s’ha de realitzar el juliol, que és quan aquesta planta fotosintetitza i s’ha de tractar amb un herbicida sistèmic homologat sobre el tall de la soca que hem deixat. A finals d’estiu o principis de tardor es pot realitzar una segona tala a les tanyades que hagin sorgit de soques i arrels. Si aquesta pràctica es du a terme sense fallar uns quants anys, els resultats seran òptims. Personalment és l’únic cas on acceptaria l’aplicació d’un herbicida. Vull manifestar que som contrari a l’aplicació d’herbicides en qualsevol cas. Si el treball de tala d’aquest arbre i les seves tanyades es fes ben fet d’una manera constant durant uns quants anys, crec que no seria necessària l’aplicació de l’herbicida, si bé val a dir que l’ailant és molt resistent. S’ha de tenir present també, que els mascles d’aquest arbre fan molta pudor i que el contacte amb fulles, pell i troncs poden provocar al·lèrgies als operaris. Cal extremar mesures de seguretat addicionals en aquest cas. L’ailant és un arbre contra el que es lluita a moltes regions del planteta, com a Amèrica del Nord o a Suïssa, per exemple, on sembla que tenen moltes dificultats per eradicar-lo.

I bé, l’ailant és un arbre bell i frondós, sobretot quan es pinta del roig dels seus fruits. És dioic, arbres mascles i arbres femelles. Cada any, a l’hivern, li cauen les fulles que l’any següent treu únicament a les branques noves. Originari del nord i centre de la Xina, Taiwan i Corea. A Taiwan és present la varietat takanai. Sembla que un missioner jesuïta, el pare D’Incarville, l’introduí als jardins de Chelsea, Londres, procedent de Nanking, el 1751. És un arbre molt resistent a la sequera i a la contaminació, incloent-hi el diòxid de sofre, però és intolerant a l’ombra, és a dir que no pot competir amb la nostra alzina. Proporciona una bella fusta, de color groc que a la Xina s’empra per fabricar vaixella de vapor de cuina. Quan és verd, conté una substància acre que, per simple contacte amb la pell causa erupcions cutànies. L’ailant és un arbre que creix aviat i es fa molt alt, com el seu cognom indica.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 18 de febrer de 2008.

· Els Arbres d'Alarò ·
·

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt però que molt bo aquest escrit. Com és que en saps tantes de coses dels arbres ?

Joan Bibiloni ha dit...

A molts de pobles, sobretot al Plà, els anomenen "arbres de carretera" ò "arbres pudents", perque creixen dins les cunetes a una velocitat vertiginosa. A vegades 40 o 50 arbres d´una cuneta son en realitat el mateix arbre que ha brostat d´arrel i ha trets molts de brostalls. Son tots germans clònics i estàn units entre ells per davall terra. Si la finca que toca la carretera no és llaurada amb frequencia, aviat els brostalls envaeixen la finca i formen un bosquet. Quan jo era infant jugava dins un bosquet d´ailants de devora la carretera de Manacor i la seva pudor me va quedar ben gravada dins el cervell, pero no record que la seva saba em cremàs la pell. Fa un any i mig vaig comprar un trocet de muntanya adjacent al meu hort-jardí on hi ha un bosquet d´ailants de més de 50 anys. Crec que son uns 60 o 70 arbres molt junts, tots ells mascles (per sort) i per això només es poden expandir a travers de brostalls d´arrel. Es veu que fa 50 anys una llavor mascle va volar fins aquell lloc i l´arbre que en va neixer ha format ell totsol el bosquet. Continuament he d´arrabassar brostalls que intenten envair l´hort. El bosquet d´arbres tan vells m´agrada, pero al mateix temps em preocupa la seva capacitat invasora.

Joan

Joan Vicenç ha dit...

Anonim: Voldria viure deu vegades deu vides per no aturar d'aprendre dels arbres: no se res.
Gràcies, Joan he d'afegir a l'escrit el nom d'"arbres de carretera o arbre pudent". Una vegada, a Biniali, en vaig talar un de gros que creixia dins un corralet. Era mascle, ple de fulles i feia molta pudor, se'm va quedar clavada un temps aquella olor. Com a tu, tampoc a mi no em va causar cap molèstia a la pell, però he comprovat com una mateixa planta pot provocar al·lèrgies o irritacions a unes persones i a altres no.

Anònim ha dit...

jo crec que s'ha d'anar alerta amb l'us d'herbicides i mes dins torrents . hi ha el risc de matar micorritzes d'altres arbres.

Anònim ha dit...

Hola, un altre nom, per l'Ailanthus és Arbre del Cel o Arbre dels Déus, (més macos que els que alguns noms mencionats previament).
Ja sé que molta gent no els hi agrada els arbres no autòctons, però a mi m'agraden tots els arbres, jo no sóc especista. A més, molts arbres enriqueixen l'ambient, i favoreixen que molts ocells tinguin on viure en llocs on no hi hauria arbres.
A més no és culpa dels arbres, allà on creixen. Ells miren de viure com nosaltres els animals, humans inclosos. Els humans som la plaga més gran del planeta.
adam.

Pere Llofriu ha dit...

Doncs no me n’havia adonat que fos tan preocupant.

Podríem dir que la característica principal de l’ailant és que no té cap característica principal. Podria servir un poc per tot, però sempre queda arrere en tots els rànquings. No el record com a oferta normal als vivers, ni present a cap ecosistema estable a Mallorca.

És un arbre ruderal: un oportunista dels moviments de terres que feim nosaltres (uns més que els altres, és cert, però ja li ho explicareu, a l’ailant), i si de cas amb preferència per redols amb un cert grau d’humitat que “globalment” hem abandonat. Entre l’abandó de l’agricultura i l’espera d’especulació del terreny, l’ailant fa d’ocupa. Segons com es miri, la cosa més natural del món.

Davant el cementeri de Palma n’hi ha un bosquet, de franc, que francament, és molt més agradable que el parc de sa Riera, just a l’altra banda, i que ja ens ha costat un ronyó, i alerta que no ens costi l’altre.

Compte amb el tema de les al•lèrgies. Si havíem d’arrabassar tots els al•lèrgens potencials, no sé què quedaria.

No conec directament el cas de Menorca ni de la font Roja.

Joan Vicenç ha dit...

Anem per pams, no es tracta de que ens agradin més o menys els arbres al·lòctons enfront dels autòctons. És una d'una gran bellesa i una gran sort poder contemplar aquí arbres de tot el món, si és que això fos possible. Una cosa és el medi natural i un altra el que els humans ens hem apropiat i hem posat a la nostra mida. Per a mi és important respectar el nostre entorn així com és, sense ingerències per part nostra, humana, o al manco les mínimes possibles. Ni pales excavadores arrabassant i removent la terra, ni incendis intencionats, ni fumigacions, ni tales desproporcionades, ni activitats d'oci nocives, ni introducció d'espècies de fauna o flora alienes al nostre entorn. I punt. Els torrents que "volem" que siguin silvestres, malgrat passin per el l'entorn urbà de Palma, haurien d'estar lliures d'espècies introduïdes, especialment si són de l'entitat d'un arbre com l'ailant. Tampoc no he dit enlloc que s'hagin d'arrabassar aquests arbres a causa de les al·lergies que puguin provocar, ara bé jo recomano no per exemple, no plantar pins a àrees urbanes i fins i tot eliminar aquells que no siguin especialment singular si provoquen any rere any problemes de salut a la gent que hi viu aprop. Quan als pins singulars o que ens estimem molt, si són en entorn urbà, hem de saber cuidar-los com cal, això vol dir que si s'han d'eliminar les bosses de cuques s'ha de fer quan pertoca i amb feina de qualitat, segurament en mans de gent especialitzada que es sàpiga i tengui mitjans adequats per enfilar-se als arbres i arreu tallar el brot amb les bosses i eliminar-les. Quan als pins en estat silvestre, les hem de deixar en pau.
Sobre els noms de l'ailant, arbre del cel o arbre dels Déus, sembla que el nom fa referència a la tendència a fer-se alts i drets, evidentment es poden afegir a la llista.
Salut!

Pere Llofriu ha dit...

Per a mi que barregem malament bastants conceptes (en Joan Vicenç, jo, els de la Universitat, els patriarques… tots).

Des que hom va començar a parlar de capacitat de càrrega, pam envant-pam enrere, hem augmentat, els Homo sapiens en unes illes petites, devers un 30%, el ciment escampat, ni es sap, d’autopistes millor no parlar-ne i encara queden molts embossos, de tones de terra remoguda… incalculable, i per altra banda, continuam parlant d’ecosistemes com si això fos l’Arcàdia feliç. Ja som un milió i fa moltíssims d’anys que feim la vida impossible a l’Arcàdia feliç, si és que va existir.

Enmig de tot això, el que ha rebut més hòsties, des de sempre, són els torrents. Els que passen per Palma fa anys que estan encimentats. Als altres podeu comptar que tot el que sembla especial és introduït… I a tot això podria esser que el més eficaç per fixar el talús naturalment fos l’ailant.

El turisme està estancat de fa anys. A jutjar per resultat final, el turisme de qualitat o d’hivern, és una entelèquia. La nostra indústria és remoure tones de terra i encimentar diàriament, i els darrers polítics que “hem” votat no tenen pinta de canviar res. I mentre, l’ailant aprofita les nostres misèries.

No sé si m’esplico: intent fer de periodista d’una matèria que me sobrepassa i… ara m’he tornat a perdre… aquella capacitat de càrrega ditxosa, ara no sé si es referia a un bosc primari, a les Illes de l’Arxiduc o a les de l’expresident americà. D’això… sí: m’he perdut.

biel ha dit...

Interessants reflexions.
He conviscut tres anys amb un ailant enorme a Palma, a l'illeta Paraires-Brondo-JoanCarlesI.
A l'estiu, la seva copa abasta tot el pati de mançana i, quan fa una mica de vent, des del meu tercer pis sent tota la casa engronsar-se entre les seves fulles. Certament, és un bell arbre.
A l'hivern, les seves branques despullades deixen veure la realitat, un antic casal ruïnós en espera d'especulació i un pati amb anys de brutor acumulada damunt el que havia estat el nucli del teatre romà de Palma.
Què miserable seria aquest retall de paisatge urbà sense l'ailant-okupa i les mèl·leres que el visiten!
Més enllà de la visió subjectiva del tema, no deixa de ser preocupant la proliferació d'ailants arreu, i no només de forma espontània. Em va semblar veure que al torrent de Sa Riera, en el seu pas pel Cementiri, n'havien fet una plantació quan varen fer el "parc". Clar que en aquest cas s'han curat en salut encimentant el torrent, així no hi ha cap perill que els ailant ofeguin els arbres de ribera del parc, perquè no n'hi ha cap ni un.

Biel Noguera

Pere Llofriu ha dit...

Eureka?

Quan anàvem cinc dins un sis-cents i feia olor de bufa, algú deia: "qui ha estat", i un altre responia: "es qui tengui ses mans mes vermeies..."

Al "sotobosc" de l'ailant molt freqüentment hi ha una planta que ha per nom Smyrnium olusatrum, tot i que ma mare en deia "aleixandres". És una umbel·lífera de flor groga inconfusible per la seva pudor, tant potent que podria provocar que a un veí l'acusessin de "merdacaner".

Per a mi que són els aleixandres, els qui tenen les mans més vermelles.

*******************

rectificació: "barregem malament bastants conceptes"... diríem millor: "barregem alguns conceptes amb poca fortuna".

Joan ha dit...

Sigui el que sigui, crec que l'ailant és un arbre particularment preocupant (la prova són els comentaris). Jo n'he vist plantats pels ajuntaments: Canovelles, per exemple... I el cas és que s'han apropiat dels espais on abans senyorejaven les robínies i hi competeixen amb fortuna. Crec, francament, que és una altra batalla perduda i, com en d'altres casos, haurem d'aprendre a conviure amb aquest arbre-okupa. Això no vol dir que no intentem tenir-lo a ratlla, si podem...