L'adolescència groga de la mimosa

L’estrès de les mimoses

M'escriu una amiga. “Trobo a faltar un article sobre la mimosa, que ja floreix.” Durant molt de temps, vaig celebrar amb un article la florida d’aquest arbre hivernal. Aleshores contemplava el paisatge amb ulls d’enamorat juvenil. “Primavera al cor de l’hivern”, en deia. La primera florida de l’any correspon a les fràgils banderetes blanques dels ametllers (tan fràgils com la pau que podrien simbolitzar). Però a mi sempre m’ha excitat més l’or de les mimoses, que floreixen poc després, amb un suplement d’entusiasme, amb una estridència molt juvenil. La saba de les mimoses bull quan els altres arbres encara dormen en l’espès silenci. La mimosa és, d’altra banda, la primera planta sinestèsia de l’any: quan la contemples, encara que sigui de lluny o a través d’un vidre, n’imagines l’olor; i quan en captes l’olor que t’arriba d’un ram de mimoses que no veus, automàticament n’imagines el groc agudíssim i rialler. És una adolescent que crida i s’emborratxa mentre els adults intenten dormir. Trenca la nit de l’hivern i enlluerna amb els seus collarets de quincalla.

Fa uns anys que he deixat de parlar-ne, però. No pas perquè no m’agradi veure la mimosa il·luminar tot de cop un parc de la ciutat, una masia solitària o els jardins d’una urbanització. Sinó perquè cada vegada em dol més l’esforç que fan els arbres per treure colors i olors d’aquesta terra reescalfada i seca. Passejo pels boscos i camps dels afores de la ciutat on visc amb els ulls d’enamorat, encara, és clar. Per trist que sigui el progrés de la sequedat, encara no he descobert en aquest món res més atractiu, sedant, misteriós, inquietant o amigable que la natura. És evident, però que la natura, d’una manera o altra, es queixa. No solament a través de les pàgines dels diaris (avui llegia que els glaços de l’Antàrtida es tornen de mantega, ahir, que la sequera bat rècords, i abans d’ahir, que les meduses atacaran l’estiu vinent com boges perquè, en aquest Mediterrani al bany maria, prosperen amb una gran facilitat, sense ni un sol depredador que les inquieti: hem pescat pràcticament tot el peix, sinó també a simple vista: els verds dels blat d’aquest any pugen anèmics, el llit de les rieres dels llocs que freqüento són cada any més pedregosos, les grans extensions de bosc de pi estan fèrriament colonitzades pels cabdells de la processionària... A cada cop d’ull que faig pels camins rurals, capto una pèrdua nova, un signe estrany, un detall decebedor. Es parla d’”estrès de la natura”. La primera vegada que vaig llegir aquest concepte, va ser en una carta que el poeta i biòleg Lluís Calvo va enviar a un diari on jo escrivia. Jo havia explicat en una crònica una visió sorprenent: una gran quantitat de roures de la vall de Camprodon tenien, en ple agost, una part de les fulles d’aspecte completament tardoral. Calvo va tenir l’amabilitat d’explicar que, a causa de la falta d’aigua, els grans roures deixaven morir una part de les seves branques. No eren fulles de tardor, per tant, sinó enormes extensions de roures amb branques mortes. Estrès hídric, en va dir.

Des d’aleshores miro els arbres pensant en la set que passen. És meravellós que les mimoses hagin tornat a florir amb el groc flairós de sempre: com s’ho fan per treure suc d’aquesta terra tan eixarreïda? Però em costa molt veure, ara, en la mimosa, un anunci de primavera en el cor de l’hivern. Quin hivern, si ja no fa fred? Abans, jo anava pels boscos amb ulls d’enamorat adolescent. Ara m’hi passejo amb els ulls del que descobreix els estralls de la malaltia en el rostre que estima.

Antoni Puigverd

apuigverd@presencia.com

Revista Presència