divendres, 8 de febrer de 2008

Rumb a l'aventura


El poble de l'illa (cap. II)

La fugida. En Pere Foguera


El camí a peu es fa llarg si fa molta calor, si el temps empeny al darrere, si te persegueixen, si et fan mal els peus per mor de les sabates, si t´allunyes dels que estimes, el camí es fa llarg. A l´hivern, però, vora un amic i rumb a l´aventura, el camí és tan curt com una passa.

- Mira, Salvador - deia en Serafí -, fa anys vaig conèixer dos pescadors d´allò més malparlat que et puguis imaginar. Vengueren al poble amb un cabriolet estirat per dos cavalls i un xofer que els menava. Jo era a la plaça parlant amb en Tià de Coma- seca, que volia empeltar oliveres sivellines. Idò el cabriolet s´aturà vora nostre i baixaren tots dos : l´un era gros i alt ; l´altre, més prim que una espina d´arengada...

. ¡ Vatua la mar saladíssima ! ¡ Mal caigués el cel dins l´infern i se cremàs tot d´una ! Necessit trobar un bon cercador de bolets, el pagaré bé si fa bé la feina. ¿ Que ho sou vós ?

. Idò i tanmateix m´agrada trobar-ne i menjar-ne, de bolets - vaig contestar jo.

. Idò mestre, m´heu de mirar d´ajudar.

Va treure una bossa de monedes i les va donar al xofer del cabriol ; jo vaig tancar barrina amb l´amo en Tià de Coma- seca i me´n vaig anar a la fonda amb els pescadors.

El més gran i gros me va explicar que era pescador de tota la vida i que no sabia res de bolets, però que si el volia escoltar podria comprendre aquest interès sobtat. Em va contar que un dia va partir tot sol amb la seva barca i es va adormir. No sap com va ser que la corda del timó es va desfer i la barca va arribar a una platja on es va despertar. El primer que va veure va ser una lluna plena blanquíssima i l´aigua de la mar que, bategant tranquil.la, deixava esteles de lluernes sobre l´arena. No sabia on es trobava, però mirant els estels va pensar que no era tan lluny de casa seva. Es va rentar la cara amb aigua salada i, quan havia decidit partir ran de costa fins arribar al seu poblet, va veure un llumet de flama que sortia d´una barraqueta amagada entre les savines. Sense pensar-ho gaire hi va anar i pensava : " ¿ Serà home, dona, amic enemic... ? Es un flabiol que sona, deu ser gent tranquil.la... Hi ha un finestró... ¡ Cent mil llamps d´estels coronats d´escorpins marins... quina dona més bella... ! Ja no pens, hi entraré..."

Toc toc toc... Bon vespre.

. ¿Qui és ? - s´ha retgirada, es deu posar qualque cosa al damunt.

. Som un pescador que m´he perdut.

. Passau, idò.

El pescador té la cara plena de rues i senyals de ferides passades. Es gran i alt, ja t´ho he dit, però no és vell per això. El que passa és que des que tenia set anys ha estat més temps dins una barca pescant o fent-hi altres feines que trepijant terra ; per això sembla més vell del que és en realitat.

. ¿ Quin és el teu nom ?

. Pere. ¿ Com ha de ser si no, pescador com som ? Si hagués estat dona segur que seria Carme. Però els meus amics me posaren Pere Foguera perquè un dia vaig fer un fogueró damunt l´aigua de la mar.

"¿ Però què faig, jo... ? No crec que mai hagués parlat tanta estona de tira... Ella riu, està contenta. "

. I bé idò, jo som na Silene. ¿ Et ve de gust un te fresc d´herbes ?

. Vénga, posa.

" No sé si són les herbes, però jo m´hi sent tan a pler que vull reposar el meu cap sobre les seves anques... ¡ Ah les seves mans als meus cabells ! M´hi vull quedar sempre, així... Però, però... aquesta humitat dolça.,.. calenta... roja sobre els meus llavis... els seus ulls tan cels... és com besar el cel un dia clar d´abril..."

Al matí el pescador es va trobar arregussadet al cos de la dona.

. Saps què et dic : no me´n vull anar mai d´aquí ; podríem anar a pescar junts i cuinarem tots dos i farem un hort plegats i compartirem excursions i aventures i ...

. Ara, no, pot, ser.

. Però...

. Calla i escolta, al cap i a la fi jo tenc més edat que tu. Avui te´n vas cap a ca teva, aviat acabarà l´estiu, plourà, arribarà la tardor i a les muntanyes de la Serra sortiran molts de bolets. Llavors, si veritablement has estat feliç i m´enyores, porta´m nou castes distintes de bolets ; no badis i recorda bé aquests noms : lepiotes, fredolics, llenegues, picornells, cogomes, esclata-sangs, xampinyons, blaves verdes i pixacans de vellut. No et posis nerviós si no els trobes tots a la vegada ; es poden conservar per un cert temps.

. Però jo no...

. Escolta bé el que t´he dit ; ara fes-me un petó i digues adéu.

En Salvador escoltava el seu amic amb molta atenció, s´havien hagut d´aturar a un forat de cau de gegants perquè nevava massa.

. Idò ara, Salvador, tu i jo anirem a cercar el pescador a qui anomenen Pere Foguera. Amb ell segur que podrem sortir de l´illa i anar mar enllà.

. Escolta Serafí, ¿ i com és que en Pere Foguera va poder fer foc damunt la mar ?

. ¡ Ah ! noi, això no m´ho va explicar.

. I els bolets, ¿els vàreu trobar tots ?

. Per favor, Salvador, sembla que no em coneguis. A mi em podrien dir en Serafí Bon Boletaire d´Ull de Vellut, si no fos perquè seria un nom massa llarg, és clar.