El matí verd a Mart

[...] Es deia Benjamin Driscoll i tenia trenat-un anys. Volia que Mart es tornés ben verd, amb arbres alts i plantes que fessin aire, molt d'aire, que a cada estació n'hi hagués més. Arbres que, a l'estiu bullent, refresquessin les ciutats, arbres que, a l'hivern, fessin recular els freds. Eren tants els benifets que un arbre podia proporcionar: afegir color, fer ombra, produir fruits o esdevenir zona de jocs per la canalla; tot un cel per pujar-hi i gronxar-s'hi. Cada arbre era una arquitectura que combinava l'alimentació i el plaer. Però abans que cap altra cosa, els arbres eren aire fresc pels pulmons, un remoreig gentil que us adorm les orelles, de nit, quan jaieu en llits de neu.[...]

[...]Imaginava que les llavors que havia sembrat avui brotarien, verdes,cap al cel i farien néixer noves branques cada dia, fins que mart fos un bosc a hora baixa, una horta lluent.[...]

[...] Fins allà on la vista li abastava, tot eren arbres: no pas un, ni dos, ni una dotzena, sino tots els milers que havia sembrat o plantat. I no pas arbrets, no, ni rebolls, ni brots tendres, sinó arbres grans, enormes, alts com deu homes, verds, verdíssims, com gegants, rodons i plens, arbres de fulles metèl·liques, arbres que xiuxiuejaven, arbres alineats sobre les muntanyes, llimoners, til·lers, sequoies, mimoses, roures, oms, trèmols, cirerers, aurons, freixes, pomers, tarongers, eucaliptus...Estimulats per la pluja torrencial i nodrits per l'estranya terra màgica, creixen amb tanta força que, fins i tot mentre mirava, podia veure com naixien noves branques i apareixien nous brots.[...]

[...] D'arreu, com un corrent que s'ho hagués d'endur tot, venia l'aire nou, l'oxígen que brollava dels arbres. [...]

[...] En Benjamin Driscoll va inspirar profundament una llarga alenada d'aire verd i fresc i es va desmaiar.

Abans que es despertés, cinc mil nous arbres creixien cap all sol groc. [...]

Les cròniques marcianes. Ray Bradbury

Ed. Edhasa, 1987

Traducció de Quim Monzó