Raixa.1

Rèquiem per al lledoner de la clastra

És ben cert que Raixa no està per símbols, la mansió i els jardins ja són el símbol metafísic per excel·lència: el paradís perdut. I tanmateix n’hi ha més: la llotja prolífica, la celebèrrima escala, el safareig més gros de Mallorca (un altre?), del que fins i tot s’ha dit que no s’hi pot fer verdet...

Doncs a mi el que m’impactava era el lledoner de la clastra. Els darrers anys només quedava el socot, però així i tot, o per això precisament, pensava que ja formava part de la història, com les parets que hostatjaren Santa Catalineta nostra, l’entrada triomfal, l’ambient de porpra cardenalícia o, en definitiva, l’escenari de pel·lícula. Serà casualitat, però la darrera vegada que veim el lledoner viu és en la filmació de Bearn, el 1982. Allà la ficció, amb la realitat que la supera, barreja les darreretes de “la trista penyora d’un món esbucat”: don Tonet, l’aristocràcia, el lledoner i les possessions que dominaren l’Illa. Res millor per simbolitzar tot això que el nostre socot gegant a bell mig de la clastra.

Tota Raixa és el símbol de la decadència. Des de la decadència dels cardenals que consolen els papes que han estat humiliats per Napoleó, i ho solucionen tornant a posar la Inquisició, fins a la decadència d’unes institucions que no saben per a què pot arribar a servir, a part d’inaugurar en fascicles, tant de casal, tant de jardí “artístic” ni, en definitiva, tant de gastòrum sense fi que no llueix. Tot saludant Robert Graves diríem que “Raixa ja no és el que era...” “Et diré més, amic meu: Raixa mai no va esser el que era...”

Dels arbres més estimats, de vegades se’ns oblida que també es moren. De fet es moren “poc”, però a més a més, si arriba es cas, ho fan amb una dignitat que pocs humans poden entendre: moren drets, en silenci, ignorats; han aguantat fins a la darrera gota de saba per donar-nos l’ombra que necessitam tant com menyspream, ens ho han donat tot a canvi de res...

Tot això i dos-cents anys d’història estaven escrits al socot. Podria esser la primera empremta del Cardenal, va aixoplugar el primer foner de Llorenç Rosselló, fou inspiració villalonguiana, fumada dels traginers que anaven i venien de Valldemossa, testimoni mut de tot quant passà per allà: missatges, gallufes, carboners, artistes, somiatruites de la jardineria i estudiosos de l’arquitectura de sibarites. Malauradament quan la fotografia es consolidava el nostre protagonista ja era molt gros i no hem pogut constatar tota la seva trajectòria, però aiximateix, de tot el segle XX en tenim material per a un bon àlbum.

La clastra mallorquina típica és ben pelada, generalment crida l’atenció per sa nuesa (Son Torrella, Pastoritx...), costum probablement relacionat amb la cisterna bona que hi sol haver enmig, poc amiga de noses, i als segles anteriors no estaven per un arbre; però a Bunyola sembla haver-hi tradició inversa (Alfàbia, Son Tèrmens, s’Alqueria d’Avall...). L’origen podria esser aquí.
De les poquíssimes referències que trobarem de plantes vives del jardí, el lledoner se’n duu la major part. L’Arxiduc i Gaston Vuillier, per començar, en reberen l’impacte, i per l’impacte dels seus comentaris (gegant, vell...) en principi fan pensar en un arbre de molts segles, però el més versemblant és que l’hagués fet plantar el mateix cardenal Despuig. Si va arribar a fer uns 420 centímetres de cintura, n’hi podríem calcular uns 360 sobre una foto de 1912, així en tendria poc més de 300 quan el va veure Vuillier i, si hagués estat plantat l’any 1800, dóna uns índex de creixement de poc més d’un centímetre diàmetre anual (Monuments de vida, p. 177) durant el segle XIX, i de 0,3 el segle XX, que són uns paràmetres semblants als que comprovam en altres lledoners (Celtis australis). Amb aquesta hipòtesi els comptes surten, si tingués vint anys més no passa res, però si volem suposar més segles no sortim de suposicions. Es cert que l’arxiduc el va qualificar de “vell”, potser ja en tenia aspecte o, senzillament, no se li acudí un adjectiu més agradós.

Amb la darrera inauguració de Raixa, el socot ha desaparegut.

Amb la recent mort de l'amo en Francesc Colom, ha mort el darrer amo de les possessions que dominaren l'Illa.

Ara, més que mai, Raixa ja no és el que era. Mallorca es tanca.

Pere Llofriu ex Es Castellet n. 31

Dibuix de Pere Cafaro