dissabte, 16 de febrer de 2008

Jo Reforeste

Reforesteu, per passió

Vinga, anem! Anem a contar-nos una història, la nostra i la vostra, la d'una associació que es diu Jo Reforeste i la de cadascú de vosaltres, perquè qui encara creu que no forma part de la Natura?
Podríem dir que fa 17 anys un grup d'inquiets, somiadors, habitants de les vores i lluitadors ens decidírem a sembrar bellotes. És a dir, cinc amics amb una il·lusió comuna. Alguns érem amics de tota la vida i altres unírem les nostres amistats per sempre més al voltant del fet de reforestar. I com pot ser això? Que un gest tan simple com el de fer un clot i soterrar tres llavors ens connectara fins un punt que les paraules no expliquen? Doncs, perquè venia de més lluny. I prompte en vam ser molts més.

Tots comptàvem amb moltes coses en comú. Teníem els ulls oberts al que ens envoltava; confiàvem en la força simple de les nostres mans; no estàvem disposats a recular davant les dificultats; no necessitàvem notorietat ni buscàvem protagonisme; tots teníem la il·lusió de millorar i millorar-nos, però sobretot, estàvem inoculats de passió. La passió de la vida i del fet de sentir com germina una llavor. Aquest sentiment era antic, ningú recordava quan ni com li havia crescut, però sempre l'havíem tingut i ara el compartíem i l'expressàvem. Eixa estima ens unia i encara ens uneix per damunt del pas del temps.
Un moment abans de menjar la "gatxamiga" postplantà de bellotes
de 1992, al Campello de Vallada (la Costera). Al fons es veu el Penyó,
que es va cremar en un incendi a l'estiu del 1994.


I és així que en contacte amb la terra del nostre terme, que coneixíem pam a pam, començàrem a doblar el llom. Ens haguérem d'enfrontar a no poques traves administratives, burocràtiques i polítiques i a la fi ens vam constituir en associació. Mai no vam voler demanar una subvenció, total, l'entrepà cadascú se'l podia pagar, i el vi el pagàvem entre tots.
Ens ocupàvem apassionadament de saber quines espècies autòctones havíem de triar per segons quin lloc. Decidíem l'època de plantació, llavors o plantes?...La festa començava a la tardor amb la collita i tractament de les llavors, generalment bellotes. "Passem de l'administració o demanem permís? Quin repel·lent usem per rosegadors i senglars?" Tot amb molt de treball però sense esforç, només passió!
I com que la suma d'energies fa xispa, vau unir-vos molts en eixa alegria. Començàrem l'any 90 amb 83 plançons de roure valencià. El 92 ja vam collir 48 kg. de bellotes. El 94 ens juntàvem una mitjana de 40 repobladors i el 95 en una diada gloriosa ens en reunírem 60. El 96 ens cediren 2500 carrasquetes que anaven a morir per falta de pressupost al viver d'una escola taller, aquell any ens allargàrem fins el 10 de març repoblant i rebent les oportunes pluges primaverals.
Després el destí ens allunyà geogràficament i d'aquella empenta queda una repoblació anual, espontània, dels qui podem acudir. Hem minvat en poder operatiu, molts d'aquells amics seguixen el camí de la il·lusió. I qui signem aquest article continuem apassionats per la vida.

Jesús Calatayud
·
Ho ha escrit Jesús Calatayud en nom de Jo Reforeste, compost en origen per unes 5 ó 6 persones de Vallada (la Costera).
A aquell grup inicial van anar sumant-se molts amics, que acudien i gaudien cada any amb les resforestacions que ells organitzaven.
Ells van transmetre eixa passió pels arbres i per la natura que transmeten aquestes paraules.

El logo de l'Associació, el va fer Rolando Esteve Blasco, un dels membres de la colla, que ja no està entre nosaltres.
·

4 comentaris:

Joan Vicenç ha dit...

Fa dues setmanes, dos adults i tres nins anàrem a sembrar aglans a un indret on no hi coneixíem cap alzina, però que n'estam segurs que un temps n'hi va haver. L'aprofitament de l'alzina per carbó, els pins per bigues, cremes per pastures, incendis, cabres... tot plegat condicions adverses per a l'establiment d'una comunitat madura i estable. És molt fàcil sembrar alzines, un infant de cinc anys en pot sembrar i espargir a centenars en un dematí. Igual es pot fer amb arboços, cireres de pastor, de betlem, aranyons, murtons, olivó... L'administració forestal de les Illes Balears no ha practicat mai aquesta modalitat de reforestació. Sempre s'ha dedicat a fer planters de pins i alzines, amb reforestacions molt cares: manteniment al viver, envasos, treballs de plantació, protectors etc.
L'alzina per exemple treu una arrel "pivotant" que s'afica endinses a la terra. La planta de dues sabes `pateix un "trauma" en ser trasplantada, li costa molt enfortir l'estructura d'arrels. Quan als rosegadors, cap problema, n'hi ha per tothom: si es sembren (i és factible amb un poc de participació i temps) milers de fruits tothom col·laborara a l'èxit. Els rosegadors s'en menjaran molts, sí, però també en deixaran altres i ells mateixos en distribuiran d'altres. La nostra funció "reforestadora" ha de ser sobretot constant, any rere any, amb efectivitat quan al millor moment de visitar l'àrea escollida i amb discreció també.
Salut i enhorabona "Jo reforeste" i "jo també".
JV

Paco (de Jo Reforeste) ha dit...

Quina alegria i quants records al llegir l'article, ara encara que menys massives, encara fem plantades. Jo crec que es va inocular el verí de plantar en molta gent del poble i rodalies, tinguem ramificacions inclús dins Ses Illes, que van fent i "tota pedra fa paret" o "tota llavor pot fer bosc".
El ben cert és que és una gran satisfacció passejar per la muntanya i veure les plantetes que han superat les dures proves del nostre medi natural, una comarca, encara que amb un nom costaner és interior (costera sí però de pujada cap a la meseta manxega) on fa molta calor i no plou massa, sols empobrits i erosionadissims per anys de carboneig, extracció massiva de matolls i llenyes per a calfar els forns de Manises, pasturatge, i els senglars i rossegadors, que si fas el clot poc fondo, es mengen les bellotes.
Aclarir, què els tractaments a què es fa referència en l'article eren dos:

1.- s'introduien les bellotes acabades de collir en un poal amb aigua freda, i aquelles que suraven, eren retirades (normalment estaven cucades), acte seguit amb una caldereta o un bon perol, amb foc de llenya, es calfava aigua fins 45ºC i les bellotes que passaven la prova de "surabilitat" es submergien durant un quart d'hora, d'aquesta manera s'eliminaven possibles ous i larves, amb aquesta "escaldada" no s'arribava a fer-les estèrils(Recordar que a la nostra comarca La Costera, els dies d'agost s'arriba perfectament, i en alguns dies es sobrepassa dels 40ºC). Després de fresques es guardaven per a ser utilitzades posteriorment.

2.Dos dies abans de plantar les bellotes agarravem rames, o bé de baladre, o de Ruda, amb les quals ben picoladetes amb la destraleta es feia una infussió, on quan estava freda, es submergien les bellotes durant dos dies.

Bé proveu-ho vosaltres mateix, o feu noves investigacions.
Talle que s'allarga massa el romanç.

matilde ha dit...

Idó moltes gràcies Jesús per aquest gran exercici de memòria que has fet, recordant d'una manera tan guapa els nostres inicis com a repobladors.
El missatge del Paco també m'ha agradat molt. Recorde una nit gloriosa en el molí. Vam anar a passar el dia i quan va fer fosca ferem una excursió on el Pere ens va deixar bocabadats amb una de les seves actuacions estelars!
Bromes apart... recorde també que el mateix Pere anava a les perruqueries i barberies a buscar pèl de persona per barrejar amb les bellotes. Així hi havia menys probabilitats de què els porcs senglars o altres animals escarbàssin els forats i es menjàssin els aglans d'alzina acabats de sembrar i moltes vegades, si podiem, fins i tot regats.
Bé besades i abraçades per a tota la gent del grup.

VALLADA CITY ha dit...

Amb el vostre permís, hem publicat al nostre bloc aquesta entrada per a animar a la gent de Vallada a seguir el vostre exemple en el proper dia del arbre, i per altra banda per donar-vos a coneixer.
Esperem que no vos moleste.