Tenen cara de pocs amics

L’Ajuntament de Pollença

Presentació:
No puc imaginar que passaria al Principat si els veïnats dels camins públics de Montserrat o Núria els tallessin i se’ls fessin seus. Doncs la carretera vella de Pollença a Lluc és un serial en capítols al que només li falten les rialles en off per poder-lo emetre, l’únic problema és que no té cap gràcia (Tots contra l’excursionisme). I el consistori encara embulla troca.

Doncs el tema dels arbres va molt pitjor. No és nota tant perquè, mentre amb els camins públics ja hi ha una bona part de la societat sensibilitzada, amb els arbres som a una fase molt més primitiva: la fase del “Dios nos lo dio, Dios nos lo quitó”.

Poc amics 1:
Fa uns tres anys l’Ajuntament va dedicar el calendari oficial a arbres “singulars”. Entre els escollits hi havia un tal “Populus deltoides” que em va cridar l’atenció perquè seria la primera cita d’arbre adult i plantós. Aleshores el vaig anar a veure i... ja l’havien coronat.

Si és així com s’estimen els arbres seleccionats, els altres, ja poden començar a córrer.

Poc amics 2:
La resta del calendari era una selecció, per dir-ho en poques paraules, abúlica, amorfa, anafrodisíaca, anodina, apàtica, asèptica... i com que no m’agrada abusar de qualificatius, diguem ja que fou una altra passa enrere per dignificar els arbres, suposant que era aquesta la intenció, que com veiem, no està la cosa com per posar la mà al foc per ningú.

Poc amics 3:
A la plaça més ampla de la Vila hi havia uns polls blancs gavatxos fastigiats. Un cas poc freqüent d’arbres estrets en un espai més ample que mai, un dels casos raríssim d’arbre en sol urbà que les branques no pegaran enlloc i, en conseqüència teòrica, no patiran el handicap de veïns ronyosos, emprenyosos i enemics dels arbres... t’ho penses: en la pròxima visita a Pollença també els havien coronat.

Poc amics 4:
Per si algú no es refia d’aquestes observacions de veritats incòmodes, també tenim retalls de la premsa local El Gall: “L’Ajuntament de Pollença (per unanimitat) va proposar incloure al Catàleg d’Arbres Singulars de les Balears tres fassers i dos arbres de pisos de Can Bac, que mereixen protecció per la seva espectacularitat i dimensions”... diu el diari. Doncs a mi em va semblar que aquests vegetals serien un altre nyarro, o que, en el millor dels casos, reunirien totes les característiques d’inconspicuïtat esmentades per esser al calendari esmentat, però no hi eren... per què? Tot cercant indicis de presumptes mèrits que poguessin tenir, l’únic que vaig trobar era que el propietari del solar en qüestió tenia un contenciós amb el Consistori, al qual se li va acudir que podria utilitzar la llei d’arbres singulars per immobilitzar el solar.

En qualsevol cas, “si non e vero e ben trobato” perquè teníem un tema pendent que era el dels arbres enxufats al catàleg d’arbres protegits sense cap mèrit conegut (Bastonades de cec). És aquest supòsit, o n’hem d’esperar un altre?

Poc amics 5:
L’episodi més divertit però va succeir l’any passat, amb motiu de les festes de Sant Antoni, un dels orgulls pollencins. És un costum secular: el pi de Sant Antoni, que es va a cercar a Ternelles el dia abans i això ja és una festarra, es planta enmig de plaça i el dia assenyalat un jove fort i valent pujarà fins dalt del pal, escorxat i ensabonat. Fins aquí tota una proesa i un exemple de bones tradicions. El dia següent tornen a talar el pal aquest i ja està.

Ja està...? T’ho penses! Si almenys el talessin amb la destral tendríem tot un espectacle medieval digne de protecció per part de la UNESCO, però no: grufades de moto-serra. El moto-serrista “ni casco ni carnet” i la gent (i nins) enrevoltant-lo i fent mamballetes. El pal que cau en direcció oposada al que ja fa molts d’anys que s’està explicant a qualsevol arreplegat d’escola-taller, i va a pegar a sobre de la casa del veïnat. Sort que no hi havia el Larruy, que si no, a hores d’ara estaríem tots declarant a un judici a Estrasburg.
... i ara ja copiem d’ El Gall n. 277, p. 4: ...comentaris... “Una cosa d’aquestes mai no havia passat” ... a partir d’aquí, qui més qui manco explicava anècdotes... ara bé, segons va explicar l’arxiver municipal, hi ha factures de diversos anys en què l’Ajuntament ha de sufragar els desperfectes ocasionats en tallar el pi” [un pal dret].

Pere Llofriu