dimarts, 28 de febrer del 2006

Les araucàries de la Punta
















Feia temps que no anava per Pollença, avui en passar per la carretera que va al Port no m’he pogut estar d’aturar-me i fer unes fotos a les araucàries de la Punta (Araucaria heterophilla o A. excelsa) Són aquelles que hi ha al creuer cap a Cala Sant Vicenç. A la casa hi viuen en Mohamed i na Jero, vells amics. Em parlat d’aquestes araucàries. Abans de la primera reforma de la carretera, formaven part del jardí de l’entrada, portes endins. Fa uns vint i dos anys quedaren a formar part de la vorera de la carretera i, per tant, passaren a ser propietat del Consell de Mallorca. En realitzar-se la segona reforma encara aconseguiren salvar-se, si bé a costa de retallar part de les arrels. Una de les araucàries sembla que n’ha patit les conseqüències i es veuen algunes branques seques al cap damunt. A l’altra exemplar el va tocar un llamp ja fa uns anys i li va assecar una bona part de dalt, així és que l’exsecallaren, es a dir el coronaren ben amunt i l’arbre sembla que amb moltes ganes de viure ho ha pres bé. Ha tret dos forts rebrots que s’enfilen per amunt. Na Jero em demana si no seria una bona idea realitzar la mateixa operació amb l’altre per tal que pot reaccionar positivament també. En podes de pins en tenc una petita idea, però l’araucària malgrat pertànyer com el pi a les coníferes, és un arbre molt diferent: no li sé contestar. Qualcú ens pot ajudar?
Davant una copeta d’herbes dolces, em sorprenen i m’alarmen quan me comenten que a certs veïnats no els agraden aquestes araucàries i que ja els hi aniria bé si les llevaven. No acab d’entendre perquè, sembla que aquests veïnats troben que “embruta” i embossa amb les seves estranyes fulles. Enguany ha tret moltes pinyes que escampen pinyons alats que, segons na Jero, germinen espontàniament i molt bé. Ens ve la idea de que aquests dos exemplars d’araucària, que segurament sobrepassen els cent anys d’edat, s’haurien de catalogar i protegir. I ens hi posam...

dilluns, 27 de febrer del 2006

Els boscos a Catalunya

Els boscos a Catalunya. Aprofitament i futur
Acte de presentació del llibre
Dijous 2 de març a les 19:30 hores

El proper dijous 2 de març tindrà lloc la presentació del llibre Els Boscos de Catalunya, Aprofitament i futur.
Aquest llibre aplega les conferències dels ponents Ferran Rodà, Joan Josep Ibàñez, Eduard Rojas, Joan Mogas, Joan Rovira, Jordi Camprodon, José Antonio Bonet, Josep M. Panareda, Josep M. Vives, Lluís Vilar, Marc Palahí, Martí Boada, Pere Maluquer, Pere Riera i Xavier Mateu, que van presentar en un cicle organitzat pel CEC, sobre els arbres i boscos.
La presentació la farà Josep Maria Panareda i estarà presidida per Jordi Sargatal.
L'acte tindrà lloc a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya el dijous dia 2 de març 2/4 de 8 del vespre, al carrer Paradís 10, de Barcelona.
~

L’arbre de pisos


Els arbres d’Alaró
Araucaria heterophylla
(sinònim: A. excelsa)

L’arbre de pisos,
el “pi” de Norfolk,
l’arbre solitari

Aquesta araucària, que no pi, que és endèmica de l’illa de Norfolk va patir les conseqüències de la colonització devastadora dels anglesos: sobreviuen pocs exemplars dels boscos que hi trobà el capità Cook el 10 d’octubre de 1774.
Sembla ser que a l’illa la trobaren deshabitada. Encara que no hi ha evidències de poblaments permanents, s’hi han trobat algunes eines de pedra que indiquen que els polinesis hi van ser de pas. Pocs anys després de la seva “descoberta”, la illa de Norfolk va arribar a convertir-se en la més famosa i cruel colònia penitenciària de l’Imperi Britànic. Abandonada el 1814 i tornada a repoblar el 1824 amb convictes reincidents, les condicions inhumanes van fer que es tornés a tancar el 1855 i els convictes es van traslladar a Tasmània. El 1856 es va oferir l’illa pels habitants de l’illa de Pitcairn, pels problemes de superpoblació que patien. Aquests eren els descendents del amotinats del Bounty i de tahitianes, recordau la pel·lícula amb Marlon Brando. La meitat de la població de Norfolk és d’aquesta descendència i la seva festa nacional és Bounty Day, celebrada el 8 de juny, que rememora l’arribada dels habitants de Pincairn. Els illencs parlen l’anglès i una llengua criolla coneguda com “Norfuk”, una barreja d’anglès del segle XVIII i tahitihà. L’abril del 2005 van ser declarades co-oficials.
La superfície total de l’illa de Norfolk és de 34’6 Km2 (la meitat de l’illa de Formentera), i l’altitud màxima és de 319 m. al Mont Bates. L’illa és d’origen volcànic amb una costa escarpada sense cap port natural ni platges. El Parc Nacional de l’illa de Norfolk té una extensió del 10% del total del territori, i preserva el que queda dels boscos originaris. La vegetació va patir les conseqüències de la introducció d’animals com porcs i conills.
L’Araucaria excelsa, també mal anomenada pi de Norfolk, és una conífera de creixement lent, és del seu gènere, la que més alçada pot assolir, de 10, 25 i fins a 50 m. Moltes generacions d’Alaró han vist créixer l’exemplar de Ca’n Jaumico, al Ponterró i que apareix a aquesta fotografia de principis del segle XX i anys després de ser plantada. Aquest arbre solitari sòl rebre una atenció especial per part de qui l’ha adoptat com amic. El trobam als racons més elegants dels jardins, sovint amb sòl de gespa o emmarcats en garangoles de pedra per realçar la seva presència. Potser hi diu molt aquest arbre de qui l’ha triat, potser descriu una persona amb confiança en el futur, adepta a la bellesa dels arbres i a la generositat d’oferir-la per molts anys.














Aplecs sobre l'arbre de pisos.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 21 de febrer de 2006
~
~

diumenge, 26 de febrer del 2006

Udazken koloretan


Udazken koloretan

En els colors de la tardor
travessant els perfums dels camps

en evocar-te, estic en tú.

A l’ombra de l’arbre nu
groguenca i vermellosa
jeu la fullaraca, tot dorm.

Recull una fulla;
és tan simple com bella,
tan senzilla al morir,
sembla com si encara posseís tota la vitalitat de l’arbre.

Tanta dignitat en el caure
m’impulsa a cantar-te.

De nou contemplo l’arbre
estarà preocupat ?,
es diria que dibuixa el somriure de l’eternitat
en la bondat del seu lliure transcórrer,
i sembla burlar-se
dels somnis cultivats
a les entranyes del temps que m’esclavitza.

En els colors de la tardor
travessant els perfums dels camps,
en evocar-te, estic en tu.


Benito Lertxundi
(Orio, Guipúscoa, 6 gener 1942)

Dibuix: Pòster de la convocatòria per a la mobilització
contra la mort per tortures de Joxe Arregi. Zizurkil. 1982.
Foto: Udazken koloretan, Leire Arreseigor Astibia
·Si voleu sentir la cançó:

·

De L'Amazònia a s'Albufera de Mallorca

GOB i Greenpeace denuncien davant Fiscalia obres del Govern a s'Albufera.
Diuen que la fusta emprada procedeix d'empreses que fan tales il·legals.

Les associacions ecologistes GOB (Grup d’Ornitologia Balear i de defensa de la naturalesa) i Greenpeace han denunciat a la Fiscalia de Medi Ambient de les Balears l'ús pel Govern balear de fusta d'ipé, procedent de l'Amazònia, per construir una passarel·la al parc natural de S'Albufera, pel «greu impacte» causat a la selva brasilera.

Segons indicà el GOB en un comunicat, «l'Executiu no pot garantir la legalitat de la fusta emprada per a les feines d'embelliment del parc», ja que els documents presentats per certificar que es tracta d'un producte importat en condicions regulars no tenen l'aval del Govern brasiler.

«La fusta d'ipé (Tabeuia ipé) -assenyala la nota- procedeix d'empreses brasileres implicades en tales il·legals i amb títols falses de terres i d'un pla de gestió suspès per les autoritats ambientals del país». La denúncia, presentada ahir per les associacions esmentades, considera que aquests fets són «susceptibles de constituir un delicte ambiental recollit en el Codi Penal».

El GOB explica que la construcció de la passarel·la en qüestió, de devers 260 metres de llarg, s'emmarca en les obres de modernització dels accessos a s'Albufera, que han estat finançades per la Conselleria de Medi Ambient i per la Fundació Desenvolupament Sostenible de les Illes Balears.

Així mateix, afegeix que la passada tardor demanà a aquesta darrera entitat certificats que acreditassin la legalitat de la fusta i n'obtingué com a resposta dos documents que no havien estat emesos per l'Institut Brasiler de Medi Ambient -Ibama-. Per tot plegat, «existeixen dubtes raonables sobre la seva autenticitat o validesa».

A parer del responsable de l'àrea de conservació del GOB, Antoni Muñoz, «el Govern balear no sap realment d'on procedeix el material: s'ha limitat a donar per bons dos papers que el contractista li ha donat, passant per alt que la tala il·legal, la corrupció i la destrucció ambiental són una constant a l'Amazònia».

dissabte, 25 de febrer del 2006

Com l'eucaliptus

Com un bosc d'eucaliptus

M'anomenes "cel" i resto
indiferent.

M'engegues a l'infern
i em congelo.

M'agafes de la mà
i ja no noto tant
cruixir els sentits.

Abans
vivies en les meves pupil·les
enlluernades,
ara
la casa es crema i jo no sóc
a dins.

Però,

no llencis al foc
els meus poemes,
( ells encara t'estimen )
seria com cremar un bosc
... d'eucaliptus.
Capdelin
*
*
Eucaliptus

La solitud de marbres i voreres
deixa sentir més forta la basarda
dels túnels negres.
Les rodes, implacables, acompassen
el trànsit del temps cap a la fosca.
Neguit que, voraç, a engrunes em devores
els lleus brins d'esperança,

el record de la ginesta
i l'or dels dies de l'estiu,
permet que senti l'olor de l'eucaliptus,
d'aquestes branques primerenques, fràgils
com el vidre que dringava vora el foc!
Que el perfum suau i persistent de l'eucaliptus
m'allunyi la tristesa, el temps tancat,
i m'apropi al presagi del bon temps,
de la florida joia que, potser, m'aguarda.

Vinyet Panyella i Balcells
(Sitges, Garraf, 15 febrer 1954)
*
*

L'eucaliptus un monocultiu devastador

Els arbres d’Alaró
Eucalyptus (II)

Fora del seu àmbit climàcic, l’eucaliptus o arbre de la salut, és un bon arbre si està plantat individualment o en redols i fileres reduïdes. Però plantat a l’engròs genera problemes molt greus i de difícil solució.

L’entrada de l’Estat Espanyol a la Unió Europea va tenir, entre altres conseqüències, la consolidació de grans àrees socioeconòmiques monoespecífiques i contràries a la diversificació agrícola, ramadera o industrial que pogués haver existit fins poc abans. És a dir, les Illes Balears, per exemple, deixarien de produir llet, ametlles o de fabricar sabates i es dedicarien exclusivament al monocultiu turístic i residencial. Ja arribarien la llet o les sabates d’altres bandes. A la frondosa Galícia o Astúries, terra de prats i vaques, de boscos de roures i castanys li va tocar produir pasta de paper. La raó d’aquesta decisió a l’engròs era senzilla: Europa necessita molt de paper i les espècies d’eucaliptus de més ràpid creixement i rics en cel·lulosa, necessària per a fer pasta de paper, no soporten les baixes temperatures que cíclicament es donen nord enllà dels Pirineus. França s’ha gastat milions de francs i d’euros en intentar adaptar espècies d’eucaliptus a les seves terres i ha fracassat. Per tant varen ser els territoris de més pluviositat i clima subtropical d’Europa els elegits per aquesta funció: la de produir pasta de paper amb la plantació en massa d’eucaliptus i de pins de Monterrey (Pinus insignis). Les muntanyes de l’Andalucía més occidental i part d’Extremadura també es varen veure envaïdes per aquesta espècie. Aquesta gestió forestal basada únicament en l’explotació del sòl per a fusta, que ja havia agafat força a finals dels anys setanta, implicava tècniques molt agressives contra el paisatge i la vegetació autòctona, com la modificació de les muntanyes amb maquinària pesada per a la construcció de terrasses per a facilitar les plantacions. Les conseqüències són bones de comprovar: Galícia és el territori de la Península Ibèrica on hi plou més… i on hi ha més incendis forestals. Efectivament, les llavors de l’eucaliptus estan preparades per a escampar-se lluny i germinar millor gràcies al foc i, a més, rebroten de tanyada.

L’eucaliptus fou introduït a Galícia el 1866. Està distribuït principalment a la franja costera de Galícia, Cantabria i Asturies. La seva fusta de baixa qualitat és la principal matèria prima de ENCE (principal industria paperera a Galícia). Crea greus problemes ecològics ja que consumeix molta aigua i les seves reines i alcohols tenen un efecte antibiòtic que dificulta la germinació d’altres plantes, disminuint també les bactèries que mineralitzen el sòl. La seva escassa fullaca no protegeix el sòl del vent o la pluja. Tampoc reposa els nutrients del sòl, doncs a Europa no hi ha microorganismes capaços de transformar les seves fulles en matèria orgànica; aquestes, riques en olis, i l’acumulació de fullaraca ho fan molt propens a incendiar-se.
González García M. I., López Cerezo, J.A. i Luján López J. L. a Ciencia, tecnología y sociedad: una introducción al estudio social de la ciencia y la tecnología. Madrid:
Technos, 1996, posen de manifest les principals conseqüències que ha tengut la transformació irreversible del medi natural a Astúries, a causa de la repoblació d’eucaliptus, destacant les següents: la pèrdua de fauna i flora autòctona; la contaminació per la industria paperera depenent; la transformació del paisatge tradicional i la degradació general del medi ambient. Amb relació als aspectes socioeconòmics apunten als següents: l’abandonament de la ramaderia; la migració a les ciutats i els canvis a l’economia rural, amb la desaparició dels boscs d’ús múltiple.”

Però es arreu dels països més subdesenvolupats on el negoci de la industria forestal i paperera relacionada amb el monocultiu de l’eucaliptus ha fet i està fent més mal: Per el moviment mundial per els boscos tropicals, WRM. Tal model de plantacions genera una sèrie d’impactes negatius, tals com la desforestació, l’esgotament dels recursos hídrics, l’erosió del sòl, la desaparició de les plantes i animals locals. Tots aquests impactes repercuteixen en la vida i medis de subsistència de les poblacions locals, derivant en greus problemes socials, econòmics i culturals. Els boscos normalment aporten aigua i adobs per els cultius agrícoles, farratja per el bestiar, així com hortalisses, carn, mel, fruita, fongs, fibres, llenya, materials de construcció i medicines per a les comunitats locals i en molts casos constitueixen a més una font de valors espirituals. La desaparició del bosc resulta en impactes negatius sobre l’alimentació, la salut, la vivenda i els ingressos de la gent que hi habita.
Fins i tot l’australià Murray Bail, a la seva novel·la Eucaliptus, cant d’estimació cap a aquest arbre australià, reconeix que
“cada país té el seu propi paisatge, el qual es deposita en diverses capes en la consciència dels seus habitants, de manera que anul·la els reclams que fan d’altres paisatges nacionals. Molts eucaliptus han estat exportats a d’altres països del món, on han crescut com a arbres robustos, translúcids i han infectat la puresa dels seus paisatges. A l’estiu, les vistes d’Itàlia, Portugal, el nord de l’Índia, Califòrnia, per posar exemples obvis, poden semblar, a primera vista, clàssics paisatges australians; però arriba un moment que comença a semblar que els eucaliptus estan lleugerament fora de lloc, com si fossin girafes a Escòcia o a Tasmània.”
L’eucaliptus potser podria tenir el seu lloc plantat de manera massiva a les llargues voreres de les autopistes de Mallorca i d’Eivissa que du a terme el Govern Balear den Matas: en destacaria més el paisatge de devastació que, a casa nostra, aquestes representen. Més val, però, no donar idees a aquesta gent.
Aplecs sobre l’eucaliptus.
Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 18 de febrer de 2006.
· Els Arbres d’Alaró
· Eucalyptus (I). L'Eucalyptus o arbre de la salut

~

L’arbre contracorrent

Pels arbres també és arriscat i perillós
anar contracorrent
*

divendres, 24 de febrer del 2006

Plàtan i Banana

Bon profit!
Arròs blanc


Ben apilotat,
l'arròs blanc fa plat,
i pot barrejar-s'hi
-no és cap disbarat-
tota llei de salses,
plàtan, ou ferrat,
verdures, formatge,
pollastre trinxat,
gambes i tonyina
i el que ve de grat,
per tal que resulti
un plat variat,
que l'arròs ho lliga
tot molt ben lligat.

Miquel Martí i Pol
~
~
Sonets a Orfeu
Primera part
XIII

Poma en saó, banana i pera,
grosella... Tot això parla de mort
i de vida en la boca... Sento, sento...
Com es veu en la cara d'un infant

quan les degusta. Això ve de molt lluny.
No se us fa a poc a poc l'inefable a la boca?
On sols hi havia mots llisquen sorpreses
de la polpa dels fruits de sobte alliberades.

Goseu de dir el que s'anomena poma:
tanta dolçor que de primer es condensa
per, lleument excitada en degustar-la,

tornar-se clara, desperta i transparent,
equívoca, solar i terrenal, d'aquí-:
Oh experiència, tacte, joia immensa!

Rainer M. Rilke
1875-1926
(Trad. Joan Vinyoli)
~
~

La banana, el plàtan

L'aliment dels savis indis
Una rega a l'hort

La banana ha esdevingut molt quotidiana a partir del segle XX, primer en ramells en totes les botigues de queviures, i finalment com a fruita del temps tots els dies de l'any. L'imaginari col·lectiu l'ha incorporat al llenguatge dels adults i dels infants. La banana dolça, sense ser un afrodisíac, ha acabat esdevenint una icona sexual i el primer pla d'uns llavis carnosos menjant el plàtan, una imatge eròtica o pornogràfica. Els còmics, dibuixos animats i contes per a criatures van associar el plàtan a la broma fàcil (innocent) i a les conductes condemnades pels manuals d'urbanitat. El mal educat llençava la pela a la vorera i sempre hi havia un Mister Magoo que hi relliscava. El plàtan és el primer que es menja a les aventures de Tintin; en El País dels Soviets, gràcies a Milú, el seu amo no patina amb la pela de la banana deixada a terra per un dolent amb tota la mala intenció del món.
El plàtan és la fruita dels mandrosos i de la mainada: és fàcil de pelar, no taca i no deixa enfigassat. No s'ha de netejar, no s'han de menester instruments i no cal rentar mans, ni abans ni després. Si el punt de maduració és perfecte, és dolç, aromàtic i passador. Verd és immenjable, astringent i picant, massa madur és embafós i repugnant.
L'ideal seria poder-ne menjar de madurats a l'arbre mateix. Els que han viatjat als països tropicals i subtropicals poden testimoniar la diferència com la nit i el dia entre aquella fruita paradisíaca i allò groguenc de forma corbada que quasi sempre hem de comprar immadur i desconeixent-ne el grau de maduresa; caldrien afinadors de fruita, professionals capaços de vendre la fruita al punt i no pas a cop d'ull. I sort que les varietats són seleccionades per madurar a fora de l'arbre.
Per culpa de les repúbliques bananeres -això són els països del Carib famosos pels governs titelles gestors del monocultiu de la banana i del comerç de la fruita amb els Estats Units- els plàtans se solen tenir per americans. L'origen d'aquesta fruita és a l'orient, a l'Índia i a Malàisia. La primera menció d'un occidental sobre el plàtan la fa el gran rei de Macedònia Alexandre el Gran, deixeble d'Aristòtil. Al llibre XII de la Història natural, Plini el Vell recull el relat d'un gran descobriment d'Alexandre, el 327 abans de Crist, ja a la fi de la seva expedició a l'Índia, d'un arbre que va anomenar pala que donava el fruit ariera «que mengen els savis de l'Índia». Si el deixeble del savi d'entre els savis de tots els temps va considerar savis els savis de l'Índia, és que la saviesa d'aquells savis el devia impressionar.
Si només menjaven bananes era pel fet que són un aliment complet i força equilibrat, i perquè atipen; rics i pobres en mengen perquè sacien la gana; uns per força i uns altres per trencar el cuc o per fer unes postres de golafres insaciables: el banana split, a base de plàtan, gelats, fruita seca, xocolata i nata. Gent més assenyada es prepara una macedònia, unes maduixes amb plàtan i suc de taronja o unes farinetes de galetes maria, plàtan i suc de taronja.
A molts països de clima tropical i subtropical, la banana es cou. Fa la mateixa funció que aquí les patates o el pa. Segons la FAO, és el quart conreu mundial, després de l'arròs, el blat i el blat de moro. Hi ha espècies i varietats, la de pell verdosa, més llarga i de polpa blanca, les quals convé coure, al forn, bullides o tallades a rodelles i fregides, acompanyant arròs. D'aquestes en diuen plantain, plàtan mascle o banana mascle. I amb arròs amb fesols, és exòtic.
BANANA : És cada un del fruits comestibles agrupats en ramells de diferents espècies del gènere Musa, plantes herbàcies de 2 i 3 metres d'alçada de la família de les musàcies. Les fulles són tan grosses, que algunes tradicions consideren el bananer l'arbre del paradís i de la saviesa, per això també l'anomenen l'arbre d'Adam i Eva. Les dues espècies més esteses són la Musa paradisiaca i la Musa sapientium. A les Canàries usen varietats de la Musa cavendishii i de la Musa acuminata.
PLÀTANS : L'Institut d'Estudis Catalans recomana usar banana en comptes de plàtan. De plàtans, ho són els de la Devesa. Les espècies del gènere Platanus, de la família de les platanàcies, tenen el troc llenyós, són caducifòlies i poden fer fins a 60 metres d'alçada. S'han usat històricament per fer ombra en places, carrers i camins.

Salvador Garcia-Arbós
El Punt. 24.02.2006
· Article publicat a El Punt del 24.02.2006
~

dijous, 23 de febrer del 2006

... no em facis mal

L’arbre de Tagore

Adjunt a aquesta nota hi ha un bell poema en prosa, atribuït a Rabindranath Tagore. Tinc diverses versions del mateix poema, amb un text similar, però no l’he trobat dins de les obres de Tagore, el que no em permet fer una traducció rigorosa, fidel a la transcripció de l’original. He trobat el mateix text signat per “anònim” (primera edició de El árbol en la poesia castellana) fins i tot a un mural ceràmic a Blanes, en el camí d’accés al jardí botànic Mar i Murtra. Allí s’atribueix al text un origen valencià, el del Jardí del Bes de Xàtiva (en realitat el Jardí del Vers rebatejat per la creativitat bròfega popular, com “jardí del bes”). La versió que publiquem procedeix del llibre El hombre y la madera, editat per Integral (quan era una editorial independent). El Temps Ambiental també el va publicar a instàncies meves. Aquesta és la versió catalana del text de Tagore que va traduir Eliseu Tomàs Climent per El Temps ambiental. El text diu:
Viatger escolta:

Sóc la taula del teu bressol, la fusta de la teva barca,
la superfície de la teva taula, la porta de la teva casa.
Sóc el mànec de la teva eina, el bastó de la teva vellesa.
Sóc el fruit que et regala i et nodreix, l’ombra benefactora
que t’aixopluga de la cremor de l’estiu, el refugi
amable dels ocells que alegren amb el seu cant
les teves hores i netegen d’insectes els teus camps.
Sóc la bellesa del paisatge, l’encant de l’hort,
el senyal de la muntanya. El marge del camí...


Sóc la llenya que t’escalfa els dies d’hivern,
el perfum que et regala i embalsama l’aire a tota hora,
la salut del teu cos i l’alegria de la teva ànima.
Per últim, sóc la fusta del teu Taüt.

Per tot això, viatger que em contemples,
tu que em vares plantar amb la teva mà i que pots
parlar-me com un fill teu o que m’has contemplat
tantes vegades, mira’m bé, però ... no em facis mal.

~
Rabindranath Tagore (Calcuta 1861-Santiniketan, prop Bolpur, 1941). Escriptor, filòsof, novel·lista i poeta humanista va nàixer al si d’una família de brahmans. A 17 anys va ser enviat a Londres per a cursar estudis de dret. La seva vida està estretament lligada a la doctrina pacifista i humanista que predicà i que es basava en la fusió de diferents cultures i tradicions d’Àsia. Defensor de la independència índia, funda a Santiniketan una escola i una universitat internacional (Visva-Bharati) la qual esdevingué un veritable centre de renovació pedagògica i espiritual. Tagore assolí un gran prestigi a Occident, especialment a partir del 1913, quan li van concedir el Premi Nobel de literatura. La protesta contra el colonialisme britànic el portaria a renunciar al títol de sir abans que li fóra atorgat.
Jordi Bigues
*
*

L’agonia d’un Ombú

Per la construcció d'una plaça, agonitza
a Morón un ombú de més de 200 anys


La copa de l'històric arbre nacional va ser podada el febrer, en tant les seves arrels remogudes per màquines que construeixen la nova plaça del "gallito". La Municipalitat va admetre que està deshidratat com a conseqüència de l'obra i els veïns van aconseguir, per ara, que almenys es parés el tall total del tronc


Si tal com adverteixen els ambientalistes més radicals, en poc temps el planeta es transformarà en una terra àrida i infèrtil, els que vivim en aquesta època podrem relatar de quina manera l'home va anar aniquilant l'abundància de la Naturalesa.

Conflictes d'indústries contaminants a part, hi ha una altra devastació silenciosa que va tapant amb ciment els pocs llocs en els quals els habitants de les ciutats poden estar en contacte amb la vida en la seva primera expressió.
A la localitat de Buenos Aires de Morón, per exemple, avui agonitza un ombú de gairebé 200 anys, la copa del qual de "la bella ombra" -com el folklore va batejar fa anys a la cúpula de l'arbre símbol nacional- va ser podada a començaments de mes i les seves arrels mogudes d'un costat a l'altre fins a deixar-lo decantat (Veure fotografia).
Els que vivim a l'oest del Gran Buenos Aires passem alguna vegada per aquest ombú que li feia front a una altra icona de la ciutat de Morón: "El Gallito". Una au amb tupè guanyadora de baralles i immortalitzada en bronze.
La plaça, com moltes d'altres, complia la funció de principal espai verd urbà que durant dos segles no solament va veure créixer blocs de ciment als seus costats, també va ser un erm per als enamorats, un lloc de manifestacions, un lloc d'esbarjo per a estudiants i jubilats o simplement un passeig per a nens.
En lloc de millorar-la, se la vol fer de nou. Optimitzar la qualitat de vida de la plaça hagués estat millor ja que en aquest cas, edificar no construeix.
Des del mateix municipi que dirigeix Martín Sabatella, van admetre mitjançant un comunicat que "en el marc de la remodelació de la Plaça General San Martín i producte del moviment del terra, el centenari Ombú va sofrir una deshidratació que es va veure aguditzada per la seva pròpia sobrecàrrega i pel pas dels anys".
Van ser els veïns de Morón que durant el cap de setmana passat li van tirar una mica d'aigua al moribund arbre, aconseguint frenar el seu desterrament. Gairebé coordinats, van començar a cridar a l'emissora local, FM Radi Gran Buenos Aires, per demanar per la permanència i cura de l'ombú.
Ernesto Soria Paz, conductor d'un dels programes de l'emissora, va precisar a Infobae.com que les refraccions a la plaça "van començar la primera setmana de desembre de l'any passat per ordre de l'Executiu municipal".
Entre qui van reclamar per la vida de l'ombú hi va haver una parella de gairebé 80 anys que va recordar que la seva primera cita va ser sota l'anyivol arbre.
També van trucar mestresses de casa que solen reunir-se cada tarda per xerrar sota la copa de l'ombú; adolescents que els dolia veure l'imposant tronc doblegat per la mà de l'home, i pares que solen anar a jugar amb els seus fills al voltant de la gran símbol argentí.
"A la municipalitat diuen que només li van treure les llambordes dels costats, però fins i tot si és així està malament perquè un arbre o un monument històric no es pot tocar. A més, el van podar el febrer, quan les pròpies lleis comunals prohibeixen tallar a aquesta època," va concloure Sòria Pau.
Poc o molt, si d'alguna cosa serveix la difusió que sigui per a almenys col·locar en un lloc de respecte a la història i a la Naturalesa.
Nerina Sturgeon
nsturgeon@infobae.com
Infobae. 19.02.2006
· Article traduït del Castellà i publicat a Infobae el 19.02.2006
*

dimecres, 22 de febrer del 2006

WALG


WALG


“A DJUMALA

.... Aquest llibre és una ficció; tanmateix, abans de l’arribada de l’home blanc, al voltant de 550 tribus i 600 llengües existien a Austràlia. Només una grapada varen sobreviure....

Prefaci: ... Una vegada vaig tirar una llenya al foc, i les flames furioses varen cremar les fulles dels arbres propers. Ella me va contar una història mitològica de una dona emú a la que el seu marit havia portat a viure amb la seva tribu, es va sentir atemorida per el desconegut país i va
preparà un gran foc que va assolir els arbusts del voltant i va cremar les seves ales. Uns dies després la vaig escoltar al seu campament cantant amb una altra dona qualque cosa que sonava com una cançó contemporània sobre un foc vist a la llunyanía.

Sobre l’espina dorsal del fum cavalca un estrany
Protegida per el foc la cara de pedra
En el bosc cada arbre sosté una llança.
Arbres, estau alerta
Pobres arbres amics
Els vostres ossos es tornaran cendra. A la poesia aborigen, els arbres, com tota la resta, tenen ànima. Qualcuns d’ells eren la reencarnació de membres de la tribu. Djumala solia escoltar-los xiuxiuejant a la nit. Em va convèncer de que els arbres parlen entre ells, de que sovint canten amb les seves fulles, i de que ella sempre podia distingir per les seves veus si eren masculins o femenins.

Coneixia l’arbre trencadestral baix el que els blancs paren les seves trampes per a dingos. Sempre xiuxiuejava advertint als animals per a que es mantinguessin allunyats quan qualcun apareixia entre la brolla.

Una vegada varem veure un espai aclarit de la sabana, amb una llarga línia d’arbres cremant que s’estenia per la vorera de la zona nua. Aquella nit ella em va despertar: “Acab de veure els arbres fugint del país. Ara han après a caminar, els blancs mai podran assolir-los”. Alguns dies després, mirant a la Via Làctia, em va dir: “És una petja de cendres deixada al cel per els grans arbres”. Li vaig recordar que alguns vells de la tribu pensen que és una petjada deixat per els ossos dels morts; llavors ella va afegir ràpidament: “Ben segur, els arbres són els nostres
companys”.

Quan va néixer el nostre primer fill, un vincladís arbre del cautxú que s’alçava davant del nostre refugi rocós s’inclinà i va copejar una branca amb l’altra. Era un missatge dirigit als altres arbres i al món dels esperits. Ella anomenà al nin Djo, Arbre del Cautxú, i aquest mateix arbre va passar a ser el seu tòtem personal. Jo em lamentava que les meves orelles no s’haguessin acostumat a escoltar les cançons dels arbres. Però em vaig sumar al cor i vaig fer el possible per presentar els meus respectes a tots els arbres del cautxú com qualsevol hagués fet amb els seus parents. Vaig evitar l’escorça dels seus troncs, i quan encenia una foguera sempre vaig cuidar de que les branques estiguessin lluny d’allà on arribaven les flames....

B. Wongar. “
Editorial Txalaparta:
http://www.txalaparta.com