El parc de Son Espases
Les figures de verd urbà han anat evolucionant al llarg de la història de l'urbanisme, podem diferenciar entre les estructures lineals de comunicació i passeig i les superfícies més o menys regulars de trobada. Entre les formes no lineals hi pot haver moltes diferències en la seva geometria, els anglesos diferencien els square, circus i crescent, però qualsevol morfologia és vàlida per a crear un espai de reunió. Les primeres places foren majoritàriament dures, àgores de tipus civil, militar i/o amb esglésies, actuant fins i tot de cementiri. Aquestes places normalment es troben a l'interior de les ciutats. Per altra banda, a l'antiga perifèria i sovint confrontades amb les portes de les murades, trobem les places del mercat, més verdes, per a tenir ombra. Són el lloc on hi havia l'intercanvi amb la producció de l'exterior. La Porta de Sta. Catalina en seria un exemple. Aquesta organització sembla l'estructura d'una cèl·lula viva, i és que les ciutats, abans de la metàstasi, tenien una organització molt cel·lular.
· Ex Parc de ses Estacions ·
Acceptada la metàstasi es tomen murades, es romp la membrana cel·lular i a més es fan noves ciutats sense l'estructura cel·lular originària, perquè les funcions i les formes de transport i el nombre d'habitants han canviat, per tant apareixen noves solucions en verd per assolir un cert nivell d'higiene física, psíquica i ambiental dins les noves ciutats i els nous eixamples. Obrim un nou nivell d'organització que des del meu punt de vista de base biològica, encara no s'ha estabilitzat, continua virulent. En aquest procés apareix Frederic L. Olmsted que juntament amb Calvert Vaux dissenya el central parc de Nova York (1857), una gran superfície verda entre gratacels la qual cosa fa que la densitat de població sigui acceptable. En qualsevol cas el concepte és semblant al d'àgora perquè el parc és el centre, l'arquitectura es gira de cap al centre del parc i el lloc acaba essent un pulmó verd per a l'esplai i la qualitat de la ciutat, demostrant que l'arquitectura en alçada és viable.
A les ciutats litorals el creixement post-metàstasi, no sol esser radial i s'agafen formes de mitja lluna seguint la ribera o el litoral i aquí els parcs litorals s'imposen per anar donant qualitat urbana. Palma fou capdavantera en parcs litorals amb la construcció del Parc de la Mar, i els ciutadans, aquells ecologistes d'abans, reclamaren poèticament veure els penya-segats antròpics de les Murades i la Seu reflectits dins la mar, això és la sensibilitat que ara ens manca. Llavors vengué la Barcelona Olímpica i el parc de Rubió i Tudurí reflectint la Sagrada Família dins l'estany. Anàvem per davant escoltant aquells ecologistes de «parc si pàrking no». Incomprensiblement no s'ha continuat amb aquesta línia i una Illa turística com la nostra pràcticament no ha fet més parcs litorals. Semblava que amb l'ecotaxa recuperaríem les casernes d'Illetes com a parc litoral, i s'acabaria el parc del Carnatge i Ses Fontanelles, els quals serien parcs de referència per a tornar esser capdavanters en reciclatge de zones turístiques sobradament amortitzades. Pot ser que el tot inclòs, més propi del turisme dels països insegurs, subdesenvolupats i desculturitzats, sigui el model tancat i privat que interessa, mentre l'exterior, o sigui, el país, el paisatge, hagi d'ésser el lloc on depositari l'excreció. Finalment apareixen els parcs periurbans, el primer de reconegut prestigi fou dissenyat a França, als afores de París, és el parc de Buttes Chaumont (1863) recreat a una antiga pedrera que després fou abocador i patíbul de la Revolució. La història del lloc fou trista fins que Alfand el transformà en espai verd. Va buidar el lloc i creà un estany als peus d'un penya-segat que es transformà en pagoda en el seu cimal, als voltants li donà un pendent acceptable per a descansar, però no per caminar, mentre transversalment distribueix un circuit amable de passeig paisatgístic a l'anglesa. El disseny és bo, però el concepte de reciclatge d'un espai obsolet i de parc periurbà són el seu valor més important, tal com ho és la idea de parc central en el cas anterior. Els exemples de parcs periurbans són molts: Sausset Park, 1979 de Claire i Michel Corajoud de 200 Ha, Parc de Biville, a Cherbourg (Normandia), de Bruel i Delmar, 7Ha. el Parc de Duisburg Nord de Latz +Parner, (1994) de 200 Ha a Alemanya, Byxbee Landfill Park a Palo Alto, Califòrnia de 12 Ha, de Hargreaves Assoociates, l'Emscher Park a Berlín (1999), etc. Els parcs periurbans han demostrat una alta eficiència sobretot per acollir la merescuda dispersió dominical. Mallorca necessita parcs periurbans, malgrat el PTM ho ignori i el PGOU de ciutat també. No podem continuar fent servir Lluc o la Serra com a parc dominical per a més del 50% de la població de Mallorca que viu a Ciutat. A les propostes que es feren al PTM es contemplaven parcs periurbans lligats a les falques verdes de Ciutat, de manera que s'hi pogués arribar caminant o amb bicicleta i al mateix temps lligats als corredors ecològics exteriors; es volia relacionar l'hàbitat urbà amb el rural i el natural amb una estructura de continuïtat, i els parcs periurbans eren els nòduls de l'organització verda del territori. La plaça de Sta. Eulàlia, ben al centre de Ciutat, és un bon exemple d'aquestes àgores. El parc periurbà de la Real a Son Espases hauria d'ésser la partida d'un nou urbanisme que ens permeti recuperar tot el temps que perdem. Els amics de la Real guanyaran aquesta lluita contra el desurbanisme perquè estan carregats de raó i amb aquesta carta vull fer-los costat.
. Fotos de JVLillo
Les figures de verd urbà han anat evolucionant al llarg de la història de l'urbanisme, podem diferenciar entre les estructures lineals de comunicació i passeig i les superfícies més o menys regulars de trobada. Entre les formes no lineals hi pot haver moltes diferències en la seva geometria, els anglesos diferencien els square, circus i crescent, però qualsevol morfologia és vàlida per a crear un espai de reunió. Les primeres places foren majoritàriament dures, àgores de tipus civil, militar i/o amb esglésies, actuant fins i tot de cementiri. Aquestes places normalment es troben a l'interior de les ciutats. Per altra banda, a l'antiga perifèria i sovint confrontades amb les portes de les murades, trobem les places del mercat, més verdes, per a tenir ombra. Són el lloc on hi havia l'intercanvi amb la producció de l'exterior. La Porta de Sta. Catalina en seria un exemple. Aquesta organització sembla l'estructura d'una cèl·lula viva, i és que les ciutats, abans de la metàstasi, tenien una organització molt cel·lular.
· Ex Parc de ses Estacions ·
A les ciutats litorals el creixement post-metàstasi, no sol esser radial i s'agafen formes de mitja lluna seguint la ribera o el litoral i aquí els parcs litorals s'imposen per anar donant qualitat urbana. Palma fou capdavantera en parcs litorals amb la construcció del Parc de la Mar, i els ciutadans, aquells ecologistes d'abans, reclamaren poèticament veure els penya-segats antròpics de les Murades i la Seu reflectits dins la mar, això és la sensibilitat que ara ens manca. Llavors vengué la Barcelona Olímpica i el parc de Rubió i Tudurí reflectint la Sagrada Família dins l'estany. Anàvem per davant escoltant aquells ecologistes de «parc si pàrking no». Incomprensiblement no s'ha continuat amb aquesta línia i una Illa turística com la nostra pràcticament no ha fet més parcs litorals. Semblava que amb l'ecotaxa recuperaríem les casernes d'Illetes com a parc litoral, i s'acabaria el parc del Carnatge i Ses Fontanelles, els quals serien parcs de referència per a tornar esser capdavanters en reciclatge de zones turístiques sobradament amortitzades. Pot ser que el tot inclòs, més propi del turisme dels països insegurs, subdesenvolupats i desculturitzats, sigui el model tancat i privat que interessa, mentre l'exterior, o sigui, el país, el paisatge, hagi d'ésser el lloc on depositari l'excreció. Finalment apareixen els parcs periurbans, el primer de reconegut prestigi fou dissenyat a França, als afores de París, és el parc de Buttes Chaumont (1863) recreat a una antiga pedrera que després fou abocador i patíbul de la Revolució. La història del lloc fou trista fins que Alfand el transformà en espai verd. Va buidar el lloc i creà un estany als peus d'un penya-segat que es transformà en pagoda en el seu cimal, als voltants li donà un pendent acceptable per a descansar, però no per caminar, mentre transversalment distribueix un circuit amable de passeig paisatgístic a l'anglesa. El disseny és bo, però el concepte de reciclatge d'un espai obsolet i de parc periurbà són el seu valor més important, tal com ho és la idea de parc central en el cas anterior. Els exemples de parcs periurbans són molts: Sausset Park, 1979 de Claire i Michel Corajoud de 200 Ha, Parc de Biville, a Cherbourg (Normandia), de Bruel i Delmar, 7Ha. el Parc de Duisburg Nord de Latz +Parner, (1994) de 200 Ha a Alemanya, Byxbee Landfill Park a Palo Alto, Califòrnia de 12 Ha, de Hargreaves Assoociates, l'Emscher Park a Berlín (1999), etc. Els parcs periurbans han demostrat una alta eficiència sobretot per acollir la merescuda dispersió dominical. Mallorca necessita parcs periurbans, malgrat el PTM ho ignori i el PGOU de ciutat també. No podem continuar fent servir Lluc o la Serra com a parc dominical per a més del 50% de la població de Mallorca que viu a Ciutat. A les propostes que es feren al PTM es contemplaven parcs periurbans lligats a les falques verdes de Ciutat, de manera que s'hi pogués arribar caminant o amb bicicleta i al mateix temps lligats als corredors ecològics exteriors; es volia relacionar l'hàbitat urbà amb el rural i el natural amb una estructura de continuïtat, i els parcs periurbans eren els nòduls de l'organització verda del territori. La plaça de Sta. Eulàlia, ben al centre de Ciutat, és un bon exemple d'aquestes àgores. El parc periurbà de la Real a Son Espases hauria d'ésser la partida d'un nou urbanisme que ens permeti recuperar tot el temps que perdem. Els amics de la Real guanyaran aquesta lluita contra el desurbanisme perquè estan carregats de raó i amb aquesta carta vull fer-los costat.Antoni Martínez Taberner, professor de la UIB.
Diari de Balears. Cartes al director. 05.02.2006
· Carta publicada a Diari de Balears el 05.02.2006. Fotos de JVLillo
*
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada