Una herència de 300 milions d’anys

Mil milions d’arbres

Existeixen des de fa 300 milions d’anys i donen serveis
fonamentals per a la nostra supervivència

Sortiu al carrer i busqueu un arbre. No cal que tingui un d’aquells troncs que s’entortolliguen amb ells mateixos, ni que sigui un arbre gegant com els dels boscos de Califòrnia, però que tampoc sigui un arbrissó. Un arbre, poseu, de la mida d’un fanal. Aquest arbre mediocre i reprimit per les condicions de la ciutat pot arribar a tenir quinze quilos de fulles. Encara que si les proveu no les trobareu dolces, contenen prou sacarosa per preparar quatre o cinc pastissos de xocolata. I podríeu arribar a extreure’n cel·lulosa per fer tres-cents folis.

Per desenvolupar tot el fullatge, aquest arbre ordinari ha xuclat trenta mil litres d’aigua de terra i els ha evaporat justament a través de les fulles. Tota la matèria orgànica que acumula a les arrels, el tronc, les branques i les fulles l’ha extret de l’aire urbà més o menys contaminat i de la terra que dorm sota l’asfalt. Alimentat per la llum del sol, el procés de creixement que ha seguit aquest arbre va començar fa tres-cents milions d’anys gràcies al color verd de les fulles, gràcies al pigment que ha permès que la vida sigui tal com la coneixem (potser per això en moltes llengües el mot que designa el color verd té la mateixa arrel que el terme créixer ). El procés de confegir matèria orgànica a partir de substàncies més simples ha vist, doncs, néixer, evolucionar i extingir-se els dinosaures. Si s’assimilen aquests tres-cents milions d’anys a la durada d’un dia, l’espècie humana hauria aparegut l’últim minut abans de la mitjanit. I al llarg de tant de temps, les giragonses de l’evolució han donat lloc a estratègies d’una diversitat aclaparadora.

La paciència dels arbres

Les llavors són el fil que uneix un arbre amb el següent. També són els artefactes vius més pacients que hi ha. La majoria cauen a terra i, quan al cap d’un any es donen les condicions òptimes, germinen i fan néixer un arbre nou. N’hi ha, però, com les de cirerer, que poden esperar tranquil·lament fins a cent anys. O més. La científica israelita Elaine Solowey va fer germinar el 2005 una llavor de palmera que tenia més de dos mil anys. Avui aquesta palmera produeix exactament els mateixos dàtils que podrien haver degustat Cleopatra i Juli Cèsar.

Si les llavors són pacients, deu ser perquè els seus progenitors, els arbres, també ho són. En condicions favorables, un arbre pot anar creixent mil·límetre a mil·límetre al llarg de mil·lennis fins a assolir estructures colossals. En set o vuit segles, algunes sequoies són capaces d’ultrapassar l’estàtua de la llibertat. Alguns exemplars, al llarg de dos mil anys, han bastit un tronc de catorze metres de diàmetre, amb un brancam que pot fer ombra a cinc-centes persones. L’ésser viu més antic del món també és un arbre: un individu d’una espècie de pi que té més de cinc mil anys i, per tant, ja existia abans que es construïssin les piràmides d’Egipte o el complex megalític de Stonehenge. Mentre naixia l’escriptura, apareixien, creixien i queien en decadència imperis i civilitzacions de tot el món, aquest pi fixava lentament el carboni de l’aire i el transformava en branques, fulles i arrels, exactament de la mateixa manera que encara fa avui.

Els arbres catalans

Els arbres, a més, signifiquen el paisatge. Un dels factors que més personalitat confereixen a la Terra és la vegetació -i, en particular, els arbres-, que sovint determina en gran mesura quins animals hi poden viure. El desert no seria el mateix sense palmeres. La sabana seria ben diferent sense les acàcies i els baobabs. El bosc mediterrani, en canvi, es caracteritza pels pins i les alzines. A casa nostra les espècies més abundants són el pi blanc, el pi roig i l’alzina. En total, s’estima que a Catalunya hi ha entre nou-cents i mil milions d’arbres, que n’ocupen un 40% de la superfície. Tot i que la majoria de dies ni els veiem, els boscos proveeixen les societats humanes d’una sèrie de serveis sense els quals la nostra vida seria molt diferent. En primer lloc, produeixen fusta, suro i resina, materials que es fan servir en multitud d’aplicacions. També s’hi fan comestibles que donen personalitat a la tradició gastronòmica del país, com els bolets, les tòfones i els pinyons. Els boscos filtren l’aigua de la pluja i fan que sigui potable abans que s’escoli cap als rius. Al mateix temps, ens protegeixen de les inundacions i l’erosió, perquè les arrels formen una xarxa que evita els despreniments i absorbeix l’aigua. A més d’aquests serveis i del seu valor turístic, els boscos de Catalunya també capturen un 10% de tot el diòxid de carboni que emetem a l’atmosfera, i d’aquesta manera atenuen les emissions de gasos d’efecte hivernacle que contribueixen a l’escalfament global. “És important ser conscients de tots aquests serveis -observa Mireia Banqué, investigadora del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF)- per mantenir els boscos en bon estat, de manera que ens els puguin continuar oferint”.

Des dels anys 50, amb l’abandonament d’activitats agrícoles i ramaderes, 140.000 hectàrees de terrenys agrícoles i pastures s’han convertit en bosc a Catalunya. Només durant la dècada dels 90, els boscos catalans van créixer un 20%. Aquestes dades, que podrien semblar positives, n’amaguen una de no tan bona. “Els nostres boscos estan desequilibrats”, explica Andrea Duane, investigadora del CREAF i del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. “Durant mil·lennis, els boscos de la conca mediterrània han sigut gestionats per l’activitat humana i els últims anys els hem abandonat”, afegeix. Aquesta història fa que els boscos siguin molt diferents del que serien si s’haguessin desenvolupat sense intervenció humana: hi ha molt de sotabosc i els arbres són més prims i febles. “Això fa que siguin molt més vulnerables a pertorbacions com incendis o èpoques de sequera -continua Duane-, i ara mateix no hi ha una política forestal clara”. “La majoria de gent els vol conservar, però l’única mesura que s’aplica és evitar que es cremin, quan, a més, no tots els incendis són perjudicials per al bosc”, conclou. I és que els incendis de baixa intensitat, que només cremen el sotabosc però no malmeten els troncs, fan que els arbres tinguin menys competència i puguin créixer més sans, de manera que siguin més capaços de resistir altres pertorbacions com sequeres o plagues.

Ens hem de preguntar, per tant, si volem seguir ignorant aquesta herència de 300 milions d’anys o conservar-la i seguir-ne traient profit. Si volem una societat que visqui d’esquena als boscos o arrelada al territori, de manera que convisqui amb uns boscos sans, que conservi la seva biodiversitat i que els converteixi en una eina contra el canvi climàtic.

Toni Pou

· Article publicat al diari Ara el 08.02.2018