A la recerca del roure perdut

El Roure Americà (Quercus rubra)

El roure americà és un arbre de la família de les Fagàcies original de l'Amèrica del nord. El seu nom prové del llatí ruber-bra-brum, vermell, que fa referència a la coloració de les seves fulles a la tardor.

És un arbre caducifoli, de creixement ràpid, que pot arribar als 25 m d'alçada i els 12 m d'amplada de capçada. Necessita llum i humitat, i resisteix bé al fred i a la calor. Es tracta d'una espècie que vegeta bé en sòls silícics, argilosos i rics en substàncies nutritives, evitant els que són massa superficials i llocs on la capa freàtica sigui alta. No tolera la calç.

El tronc i branques presenten una escorça gris que roman llisa durant molts anys, per després prendre tonalitats més fosques i amb petites fissures o escates. Les branquetes són, també, fosques.

Les fulles, membranoses, de 15 a 25 cm. de llarg i de 7 a 20 cm. d'ample, són lobulades (de set a onze parells de lòbuls triangulars).

Els fruits són glans força globosos, d'1,2 a 2,5 cm, de color marró vermellós, amb la cúpula petita i esquamosa, són, i maduren a la tardor del segon any.

Degut al seu ràpid creixement, s'utilitza per obtenir fusta. A Europa es va introduir durant el segle XVIII, i a Espanya és molt habitual trobar-ho en regions del nord (Galícia, Euskadi i Navarra). En aquesta última comunitat el bosc de Roure americà ocupa una extensió, gens menyspreable, de 4000 hectàrees.

Actualment s’utilitza molt en jardineria, en pràcticament tot tipus de climes. El seu creixement (sobretot en els primers anys) és molt més ràpid, i la seva tolerància a la sequera és molt més gran que en altres espècies de roure. A La Garriga, per exemple, hi ha un carrer amb roures americans plantats al llarg de les voreres.

A Catalunya, podem trobar molts exemplars “naturalitzats”, ja que és una espècie que s’hi pot adaptar ràpida i fàcilment si troba les condicions adequades. Així, des del lloc on originalment estaven plantats, s’han anat dispersant, i els seus espectaculars tons vermells destaquen en mig dels boscos. Si voleu contemplar alguns exemplars d’aquesta espècie, hi ha un petit bosquet molt a prop de Castellterçol on el podreu trobar. Cal agafar la pista en direcció a la masia de turisme rural d’“El Munt”, desviar-se en direcció al Mas del Solà del Sot, i uns 500 m més amunt surt un corriol a mà dreta que ens endinsa en el bosc. En aquest indret trobareu tota mena d’arbres i arbustos: roures, alzines, garrics, pins, avellaners, servers, ginebres ...... a més de roures americans. Si hi anem en qualsevol època de l’any, en serà difícil distingir-los de la resta de vegetació. Però si aneu a principis de la tardor, quan els caducifolis encara no han començat a engroguir, els nostres roures americans ja tindran la fulla vermella i destacaran de manera escandalosa enmig del bosc. Hi trobareu exemplars de totes les mides, probablement naturalitzats, ja que no és una zona de plantacions.

Aquest any, però, moltes de les fulles presentaven taques degut als fongs .... una primavera i un estiu especialment plujós ajuden a créixer els arbres, però també afavoreixen els fongs.

Malgrat que les darreres precipitacions s’hagin esdevingut dues o tres setmanes enrere, el terra desprèn una humitat i unes olors inusuals. La vista, a més, ens acompanya amb les tonalitats vermelloses, grogues, ocres i verdoses dels roures americans ....... un lloc encisador i màgic. 

Xavier Martí Ausejo