Mossèn Cinto i l'alzina de Mambré

Etnobotànica: Mossèn Cinto i la diagnosi del risc

L’alzina de Mambré o d’Abraham -Haram Ramet el-Khalil-

Fent via cap el Wadi Rum, on tenia la secreta esperança de localitzar l’arbre d’en Lawrence, ens vam assabentar a Madaba de l’existència de la mítica alzina de Mambré.

Allà hi ha artesans que encara treballen les tesel·les fent mosaics, alguns dels quals representen arbres de gran bellesa.

Fragment del mapa del mosaic de
l’església de Sant Jordi de Madaba,
amb la representació de l’alzina.

No anàvem a Palestina però el cas de l’alzina va quedar anotat, pendent d’estudi. Vam tombar cap el sud. A Aqaba van sorgir noves històries: ens esperaven un alegre ginjoler, una rara palmera i les éfedres del desert. Potser en un altre moment us les explicaré...

No va ser fins fa pocs dies que, tot llegint, vaig emportar-me una agradable sorpresa:

“Una antiga tradició fa d’aqueixa encontrada bressol i tomba d’Adam. Hi habitaren los Enacites, gegants fills d’Enac, que foren desfets per Josuè. Més lo nom gloriós que omplena tota és Abraham. Quan , per manament del senyor, sortí de Caldea, plegà sa tenda i anà a viure prop de la vall de Mambré, que és a Hebron (Gen.XIII, 18). Allí se li aparegueren los tres àngels en figura humana. Vos portaré aigua , los digué Abraham, vos rentareu los peus i reposareu a l’ombra d’aqueix arbre. Aqueix arbre, segons alguns autors, és l’actual alzina de Mambré o d’Abraham.

Té set metres de circumferència i, en les sinuositats de sa superba roca, s’hi amagaria un home, com una sargantana en l’escorça d’un sarment. Lo tronc, que no es pas gaire alt, s’esbadia en tres branques que s’aixequen quiscuna com un arbre gegantí; més una d’elles és ja morta, i la fullosa capçada, digna corona de la vall, comença d’escantellar-se. Son altíssim cimeral s’asseca, i sens ésser profeta es pot assegurar que l’únic gegant que resta del temps d’Enac no trigarà a caure. Ses glans són diferentes de les de nostres alzines: sa clofolla és més grossa, i son fruit petit i més de mal traure. Una noieta mahometana me n’ha vingut a oferir una, demanant-me bakchiche, i jo li he fet present d’una medalleta de la Verge que ha ensenyat a son pare, qui, coneixent-la ha dit: Mirjam.”

(Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, Jacint Verdaguer. Els Llibres de Glauco i Editorial Laertes, 1983.).

Així doncs es pot dir que la primera avaluació de risc d’un arbre (*) de significació religiosa la va fer aquest il·lustre capellà ara fa 120 anys !

Gràcies a les diverses fotos que es poden trobar mitjançant Sant Google, es pot documentar força bé el procés de senescència de l’alzina d’Abraham pronosticat per Mossèn Cinto.

Un estudi seriós de l’evolució d’aquest arbre passaria per creuar les dades d’altres cronistes i viatgers. Contrastar les dates en les quals s’han fet les diverses il·lustracions i fotografies ens duria a l’apassionant aventura d’una recerca per a documentar la vida d’un arbre...

L'alzina de Mambré al llibre de Henry Baker Tristram (1822–1906), La Terra d'Israel, un diari de viatges a Palestina. (Edició actual).

L’alzina de Mambré
a l'any 1847.

L'alzina a l'any 1877. La decadència de l’alzina fou pronosticada pel mossèn vuit anys abans d’arribar a l’estat que s’observa en aquesta imatge. Mossèn Cinto va anotar les seves observacions al 1889.

A l'any 1897.

L'arbre a l'any 1900.

L’arbre sagrat custodiat per l’església ortodoxa russa a l'any 1917.

A l'any 2008.

Només aquell que ha patit set, el que s’ha volgut arrecerar del sol implacable, el que ha cercat un nord a l’horitzó, pot entendre que hi hagi arbres sagrats.

Tampoc s’entendria la Renaixença sense Verdaguer. Mestre, pagès, poeta i conflictiu capellà és tot un personatge que, de ben segur, alguna cosa ens diria de les palmeres de la catedral...

(*) De fet sembla ser que es tracta no pas d’una alzina sinó d’un fenomenal garric palestinià (Quercus pseudo-coccifera segons Jewish Encyclopedia).

J. D. Fernàndez i Brusi

·