dissabte, 16 de desembre de 2006

El noguer, un arbre apreciat


Els arbres d’Alaró

El noguer (Juglans regia L.) (II)


El noguer o noguera sempre ha estat un arbre apreciat per la gent pagesa. Aquesta afirmació la puc constatar per la seva presència, reduïda però sempre present, prop de cases de camp o possessions. Deu saber qui el sembra que es torba molt a donar els primers fruits? Potser quinze anys o més en el cas de noguers de llavor. A canvi és una espècie que pot viure molts d’anys. Certament que de cada vegada més els exemplars provenen d’esqueixos i empelts, de tal manera que una munió de varietats seleccionades per l’ús que se’n vol fer, sigui per producció de fusta, de fruit o ornamental, són a l’abast del comprador. Com sempre i fora de l’àmbit estrictament comercial, recoman la producció pròpia, tant per la informació genètica que els exemplars conserven com per el seu valor cultural.

El nom llatí que rep “Juglans” ve de “Jovis glans”, que significà aglà de Júpiter. El seu àmbit natural és avui poc clar després de segles de cultiu. En tot cas sembla originari dels Balcans, des de Grècia cap a l’est a zones temperades càlides fins a la Xina i el Japó. Els romans importaren noguers de Grècia cap al seu imperi fa més de 2000 anys. Sembla però, que per troballes arqueològiques realitzades a Carintia (Sud d’Àustria) i a les construccions vora llacs del nord d’Itàlia i sud d’Alemània, assenyalen aquesta espècie distribuïda per Europa central abans dels romans, encara que foren aquests qui introduïren les varietats cultivars.


D’espècies de noguer arreu del món n’hi ha una vintena. Una de les que s’ha introduït més als nostres vivers és el noguer negre americà (Juglans nigra), originari del centre i est de Nordamèrica. Es coneix amb molta certesa que fou introduït a Gran Bretanya per John Tradescant abans de 1656. Té una fusta més negra i també de molt bona qualitat. Les seves fulles són pinnades (fulla composta que te més de 3 folíols ordenats en dues fileres al llarg d’un eix comú) llargues, regularment espaiades i tendeixen a tombar cap avall.

La fusta del noguer o de la noguera és de les més apreciades. Els ebenistes europeus del renaixement cercant ductilitat (facilitat de treballar-la sense rompre) per a les seves millors obres, sovint l’empraven. La del nostre és dura i homogènia, de color bruna grisenca amb vetes negres, més variable que l’americà que gairebé sempre és de color bruna rogenca, obscura i uniforme. La fusta del noguer s’ha de secar lentament i amb prudència (fins a sis anys segons el cas), però una vegada seca és molt estable. No s’ha de forçar el procés d’assecat. És una de les fustes més decoratives del món, utilitzades d’antic en la fabricació de mobles. Actualment s‘empra en ebenisteria de luxe, fabricació de bitlles i altres articles tornejats, a més és la fusta més apreciada per a culates de revòlvers i escopetes. Altres usos: pianos, artesania, articles esportius, talla i gravats etc. De les branques en forma de forca, la part inferior del tronc i la soca de l’arrel es fan valuoses xaperies adornades amb artístics dibuixos. Per aquesta raó, els noguers no es tallen a ran de sòl, sinó que s’arrabassen amb les arrels. L’escorça és rica en tanins que s’utilitzen com adobament per a tenyir.

El noguer té una capçada molt tancada i quan plou s’escorren gran quantitat de tanins, aquests fan una forta olor que pot produir cefalàlgies (mal de cap) a les persones que hi passin molt temps a davall. Potser aquest és l’origen de la mala fama que té la seva ombra.

Quan a la producció mundial de nous a l’any 2001 i per tones, destaca la Xina amb 330.000, Estats Units 254.000, República Islàmica d’Iràn 138.000, Turquia, 136.000, Ucraïna 52.000 i ja amb més diferència, França amb 28.000 i la península Ibèrica amb unes 14.000 tones. Les espècies més cultivades són la noguera europea (Juglans regia), el noguer cendrós (Juglans cinerea), el noguer negre (Juglans nigra) i el noguer de Califòrnia (Juglans californica). D’aquestes se’n distingeixen altres varietats de brostada més primerenca o més tardana o de clovella més tendra o més dura, per menjar o per producció d’oli.

Quan a l’elecció dels cultivars, elecció del patró portaempelt i particularitats del cultiu, preparació del terreny, marc de plantació, reg, fertilització etc. visitau millor la pàgina web infoagro.com.

En tot cas i com solc humilment recomanar, no llaureu prop de l’arbre, encara menys amb un tractor potent, feu podes molt moderades de formació en forma de copa o de vas de tant en tant despuntau les branques més altes, eliminau les branques que s’entrecreuin o estiguin mal situades i cercau orejar i donar llum a l’arbre de la manera més homogènia possible.

La millor defensa de l’arbre és, igual que en les persones, en la feina preventiva. Bons i naturals adobs, reg mesurat i atenció periòdica per detectar possibles malalties o atacs virulents d’escolítids o tèrmits perforadors de la fusta. En tot cas trobareu més informació al respecte a la pàgina que vos he anomenada abans.

Aplec sobre els noguers

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 16 de desembre de 2006

~

1 comentari:

Kepa ha dit...

esto me recuerda cuando iba con mi padre a coger nueces por la zona de burgos, y avellanas, todos silvestres. Ahora apenas quedan.

saludos