El nom dels arbres

Els arbres, ja no tenen nom?

Els arbres són els grans desconeguts del paisatge urbà. Llevat d'uns quants d'inconfusibles, com ara el plàtan d'ombra —l'espècie dominant a Barcelona—, l'olivera, els pins —que comprenen moltes espècies— i les palmeres —que també comprenen moltes espècies i que en realitat no són arbres—, la gent no acostuma a conèixer els noms de molts arbres que veu cada dia pels carrers de la seva ciutat, vila o poble. Especialment a la ciutat, no sol haver-hi una cultura botànica arrelada, tot i la proximitat física amb la vegetació urbana.

Quan vaig estudiar biologia, els meus companys i companyes que venien de pagès o que vivien en poblacions petites, podien anomenar, amb el nom popular, moltes més plantes que la gent que havíem viscut sempre a ciutat. Poder dir d'un arbre que és un pollancre, un roure, un bedoll, un om, una noguera, un pebrer bord, una mèlia, un pi negre, un tamariu, una robínia, un ginjoler, un auró o un freixe és enriquir la pròpia cultura. Malauradament, aquest aspecte de la cultura és poc apreciat i escasseja bastant.

L'any 1999, l'Ajuntament de Barcelona va iniciar una campanya anomenada "Els arbres tenen nom", que venia a pal·liar aquesta mancança de cultura botànica. Tenia com a finalitat fer conèixer a la ciutadania el nom dels arbres que poblen els carrers de Barcelona. El primer arbre "amb nom" va ser el que dóna nom a la plaça del Pi, un record del paisatge de la Barcino romana, quan allò era una pineda que s'estenia fins al cim del monts Tabor (on hi ha el Centre Excursionista de Catalunya i les restes del gran temple romà de la ciutat).

Al peu d'aquell pi, encastada a terra, es va posar una placa verda on hi havia el nom científic (llatí) de l'arbre, també en català i castellà, una indicació de la zona geogràfica d'on és originària l'espècie i una silueta de la fulla. Després d'aquesta primera placa, van ser moltes les que van anar apareixent per la Ciutat. Vaig pensar que a poc a poc tothom arribaria a poder saber el nom dels arbres que creixien en el seu carrer o els que trobaven camí del treball, del mercat, de l'escola o en el parc on duien a jugar la mainada. Però després d'uns pocs anys en què les plaques es van anar multiplicant, ja no n'he tornat a veure cap de nova. Prop de casa meva han canviat l'arbrat d'alguns carrers, i han plantat també arbres en nous jardins públics, però cap d'aquestes actuacions urbanes ha anat acompanyada de la col·locació d'una placa verda al terra amb el nom de l'espècie.

Amb els anys he anat oblidant els noms de moltes plantes i arbres que sabia reconèixer després dels dos cursos de botànica de la carrera de biologia. Em torno a sentir una mica —per no dir bastant— analfabeta botànica. Sobretot m'incomoda el fet de saber el nom científic al qual corresponen molts noms populars i no ser capaç de reconèixer l'espècie si me la trobo al davant. Fa algun temps vaig anar a fer una passejada botànica per Collcerola, organitzada per l'Ajuntament. Hauria d'esbrinar si es continuen fent. Va ser un bon exercici que em convindria repetir.

Com a botànica frustrada, va ser un plaer descobrir el bloc Amics arbres - Arbres amics, que tinc en la llista de blocs recomanats i que llegeixo sovint. En la seva capçalera diu: "Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, ... i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics." M'està ajudant a retornar, sinó "el nom de cada cosa", sí el d'unes quantes en l'univers dels arbres.

Mercè Piqueras. La lectora corrent

tipuana

taxodi

plàtan

pitospòrum