diumenge, 17 de gener de 2016

Salvem els arbres de Barcelona

Cal aturar la massacre d'arbres de Barcelona

Per a aquelles persones a qui ens agraden els arbres, resulta desolador veure la massacre que està fent l’Ajuntament de Barcelona amb molts dels plàtans de la Gran Via o dels til•lers de la Rambla Catalunya. Molts d’aquests arbres són magnífics i no presenten cap mena d’alteració important com per justificar la seva tala. Ja sabem que alguns pocs estan sèriament malalts i que se’n plantaran de nous, però, evidentment, no és un bon negoci canviar un arbre de 80 anys per un de 10.
Tot això encara resulta més sorprenent si hom llegeix el Pla de gestió de l’arbrat viari de Barcelona, doncs realment sembla que estiguem en un municipi on es valoren i es tingui gran cura de l’arbrat, cosa que malauradament és ben lluny de la realitat.
Potser caldria enviar als responsables de Parcs i Jardins a algunes ciutats europees de clima similar al nostre, tals com Roma o Marsella, on l’arbrat no es considera una nosa ni un problema i que tracten el seu patrimoni vegetal amb molta més sensibilitat que nosaltres.

Ramon Muns

dilluns, 28 de desembre de 2015

A vegades, sobren arbres

A vegades, aquell arbre desaparegut,
ara no hi fa cap falta

Als boscos, són els mateixos arbres que competeixen entre ells, uns creixen esplendorosos i altres ho fan escarransits. En el bosc "explotat" és el silvicultor qui decideix quins són els que cal mantenir i els que cal eliminar.
A la ciutat funciona també el mecanisme de regulació natural. A aquell lloc enjardinat amb arbres encara petits, aquests es desenvolupen fins que, uns pocs, cobreixen abastament tot l'espai. Sovint, potser massa, el "silvicultor" urbà sembla no adonar-se’n.

Quan es decideixen les campanyes de replantació /reposició, fa l'afecte que l'únic criteri que s'aplica és: si hi ha un forat buit, vol dir que hi manca un arbre.
Aixecar els ulls seria suficient per veure que, a vegades, aquell arbre desaparegut, ara no hi fa cap falta.

Les fotos, a La Prosperitat, Plaça de 9 Barris, de Barcelona, en són un testimoni concret. A la ciutat en trobaríem a cabassos d'exemples com aquest.
El grup de pins blancs que es varen plantar en enjardinar el lloc, s'han desenvolupat amb força i ara l'escocell que hi havia buit, vés a saber per què, no calia replantar.

Hem esmerçat diners públics per una cosa inútil i sense justificació. Els hem malbaratat en mà d'obra (des del recompte, la plantació i el manteniment), material vegetal, maquinària, aportació i retirada de terres, adobs, tutors, regs... i també en prestigi professional!
No voldríem pensar que el que preval és poder dir a la premsa, al final de campanya, que hem plantat un número, com més gran millor, d'arbres!
Aquí els ciutadans agrairíem que se’ns digués, també, els que han sobreviscut al tercer any de plantació.

No ha sigut així en el nostre cas. Com podeu veure a les fotos, el pi replantat ha acabat morint!
Potser no li va arribar l'aigua suficient quan li feia falta o potser va ser ell mateix que es va trobar sense forces per créixer allà on no tenia espai, incapaç d'enlairar-se fins a poder arribar allà li tocarien els raigs del sol.
Desembre 2015
Joan Catafal i Alberto Sanagustín

divendres, 25 de desembre de 2015

Bon Nadal 2015


No cal que tots els arbres de Nadal
siguin familiars directes de l’avet,
per què no una parella de vells pins
plantats l’un al costat de l’altre
símbol perfecte de tolerància?
per què no si havent crescut plegats
ho celebren fonent les seves copes
fent regal d’amor al paisatge?.

Franc Guinart i Palet
Desembre-2015 - Capellades

dilluns, 21 de desembre de 2015

Entre la Grevolosa i el Puigsacalm


De tardor, entre la Grevolosa i el Puigsacalm

Des de dalt del Coll de Bracons vàrem seguir el camí des d’on apareix a l’esquerra l’indicador del corriol que condueix de baixada cap a la fageda de la Grevolosa. Captiu del meu caprici vaig exclamar Ostres, ens hem avançat, encara li falten deu dies!. Em referia a que la intenció d’haver pujat des de la comarca de l’Anoia era per gaudir de l’extraordinari joc cromàtic de grocs, ocres, taronges, vermells, bordeus i torrats envaint l’espai a partir de pocs metres d’alçada, com a resposta a la clorofil•la en remissió inevitable. La Grevolosa, amable i generosa, no va pronunciar-se; amb tota la seva senzillesa i majestuositat ens va convidar a un silenci profund i dens, l’ingredient necessari que alentia el pas i ens suggeria la contemplació de la meravella que ens envoltava. En aquell moment vaig adonar-me que no era ni tard ni d’hora, que era simplement el temps que ens tenia reservat, que tot era, per dir-ho d’alguna manera, perfecte.

A la nit, sopant a La Rectoria de Sant Miquel de Pineda, la Goretti, propietària i ànima del llogarret situat entre San Feliu de Pallerols i Les Planes d’Hostoles,ens confessava com n’està d’enamorada de La Garrotxa. Certament,de cara als viatgers que venen a gaudir de les fagedes falten encara uns deu dies,moltes no han mudat de color, la fulla es manté verda...però, a mi, m’agraden tot l’any!. No li vaig pas respondre que jo havia dit el mateix unes hores abans, em feia sentir encara més turista!. Havent sopat mentre miràvem el cel totalment lliure de boira i de contaminació lumínica, va afegir Demà, no canvieu de plans i pugeu al Puigsacalm, es preveu un dia assolellat, molt clar i gens ventós.

Des de dalt del Puigsacalm vaig recordar les paraules d’aquella noia: un dia perfecte. A més, amb un regal afegit: l’ascensió al Puigsacalm des del Coll de Bracons, fàcil i apta per a totes les edats, transcorre en gran part a través d’un corriol que fa lenta ascensió enmig de la fageda. Atès que una bona part d’aquesta, per l’orientació i l’orografia, està exposada a més hores de sol, el desplegament cromàtic ja estava molt més avançat.

És obvi que els veïns de la Garrotxa puguin tenir el calendariben apamat: entre la quarta setmana d’octubre i la primera de novembre es produeix cada any aquest espectacle visual de la natura,...però, tal i com deia la Goretti, no cal esperar-se ni creure que s’ha fet tard, simplement cal saber mirar, la bellesa hi és sempre, no s’amaga mai.

Franc Guinart i Palet
Capellades / Octubre-2015


Faig amic

No tinguis por de veure el teu vitrall
esmicolat en mil i un trossets
escampant-se per damunt del camí.

No tinguis por de sentir el Sol
penetrant les teves estances
tot descobrint la nuesa del teu cos.

No tinguis por de res de tot això
perquè dels teus peus arquejats
en neixen aranyes gruixudes
amb la missió de clavar-se endins,
plantant cara a l’hivern que s’albira
i somiant el vestit i el paisatge
per acompanyar la nova donzella.

Franc Guinart i Palet
Capellades / octubre-2015


diumenge, 13 de setembre de 2015

Ocells blaus del Paradís. Els darrers? No!

Colom Rabitxe, coloma Turqué


Gran és l'esperança
del fill del volcà,
de l'obscura lava
i la blanca escuma
de l'embravida mar!

Vola veloç entre les branques,
atapides, ombrívoles, calmes,
laurissilva dels seus pares,
allí, allèn llunyans mars,
entre hixes, barbussans, 
arboceres i garoés,
faies, saücs i mocans.

Oh, què gran és l'alegria
que fa bategar son cor!
Ell no sap que és el darrer.

Nasqué d'un ou, l'últim
que la gran reina rabitxe,
venerable soberana,
parí a la fullaraca.

Gran serà la seva pena,
el dolor de sa solitut extrema!
Ell no sap que és el darrer.


Recorre el seu vast reialme
amb el seu vol silenciós,
en il.lusionada cerca,
d'una princesa verge,
de la selva la més bella.

Posat sobre un grandiós til,
amb els seus ulls de sang
i el seu plomatge anyil, 
refulgeix com un topaci
sota els lluminosos rajos
del sol canari naixent.

¡Oh, què gran ès la il.lusió
que el fa sentir exultant!
Ell no sap que és el darrer.

Infla el gavatx, galuga, canta,
i als quatre vents llança,
el seu festeig d'esperança.
Aleshores atèn, escolta,
mira a dreta i a esquerra,
silenci, només la brisa,
ningú respon a la crida. 


Passen llunes i més llunes,
segueix sol dins la gran selva.
Ell no sap que és el darrer.

Ja el colom és més que adult.
La seva ànima s'entristeix
i el seu galugar rabitxe
perd lluentor, defalleix.

Què no hi ha ningú a l'illa?
Es demana un i mils pics.
Ell no sap que és el darrer.

De sobte quelcom es mou.
És la coloma turqué,
la fadrinanga del bosc,
ella també defalleix.
Li va dir el merlerot:
"Estàs sola en aquest món.
No trobaràs marit."


El rabitxe se la mira
i la turqué s'escarrufa.
"No és de ma casta, i què?
Jo no quedaré fadrina."

Ell un fruit li ofereix
i al seu bec roig li posa.
Ella encantada l'agafa 
i tot seguit ja se l'envia.
Uhm, i què bò que el troba!  

Ja són parella, ja vibren
els seus dos corets feliços.
Parlen ben distintes llengües, 
però no els fan falta galugs,
amb la mirada s'entenen.

Ell vol niar sullà en terra
i ella a branques ben altes.
"Eh, com ho podem fer?"
- li demana el rabitxe
amb només una ullada. 
"Els dos ous els pondré jo, 
així que allà on jo vulgui"
-li contesta amb els gestos
una enardida turqué.

Passen llunes i més llunes,
ja la selva està poblada
i els nombrosos descendents
no galuguen, xampurregen.
Ni els seus pares els entenen.
No són turqué ni rabitxe.
El merlerot en fa befa
i els bateja raturxé.


diumenge, 30 d’agost de 2015

Truita de figues amb patates i flors de fonoll

Un deliciós plat agredolç
INGREDIENTS
(Per a 2 persones) 
-1 dotzena de figues molt madures, ja un poc dessecades
-1 dotzena de flors i llavors tendres de fonoll
-2 patates mitjanes per a fregir
-4 ous 
-Pebre blanc mòlt
-Oli d'oliva
-Sal
 Figues Blava i Coll de Dama Negra trossejades amb la pell. Són molt madures i s'han assecat parcialment damunt l'arbre. La seva riquesa en sucres i aromes és extraordinària. Els de polpa més clara són Coll de Dama Negra i els de polpa quasi negra són de l'antiquíssima varietat mallorquina Blava.

Dues o tres patates mitjanes per a fregir trossejades a quadrets. Es fregeixen soles en abundant oli d'oliva i es reserven.

Una dotzena de flors i fruits tendres de fonoll, que donen a la truita un sabor i una aroma deliciosos.

Si no es tenen flors o llavors tendres es poden utilitzar llavors seques una mica esclafades dins un morter.

Quatre ous de gallina a ésser possible de cria en semi-llibertat. Es trenquen dins un bol mitjà, se'ls afegeix sal al gust, pebre blanc mòlt i les flors de fonoll i es baten enèrgicament. Se'ls afegeixen els trossos de figues crues i les patates fregides, es remou bé per a que l'ou impregni tots els ingredients i es tira en una paella mitjana amb una cullerada sopera de l'oli de fregir les patates. Se li dóna la volta i es fregeix per l'altre costat i una vegada quallat l'ou es treu de la paella.

I aquí la teniu. Veritat que us fa gola tastar-ne un trosset?

Ha de quedar sucosa per dedins.

Us assegur que és absolutament deliciosa amb el contrast del dolç de les figues amb el salat de les patates i l'aroma del fonoll.

Bon profit amics!



dijous, 27 d’agost de 2015

Adéu, Madina Mayurqa, estimada meva, adéu

Mora mallorquina, esclava del rei


No, no fores tu, 
venerable ullastre,
més vell que la història
qui li trencà l'ànima
en cent-mil bocins.


Tampoc fores tu, 
espinal esquerp,
talaia de xàtxeros,
qui travessà son cor
com un cruel botxí.
 

No, tu tampoc, 
garrover vetust,
fill de l'Orient,
cegàres els ulls
de la seva nit. 


Ni tu, pi esponerós,
rei de l'entrelluu,
sacerdot del sol,
omplires de llàgrimes
els seus ulls d'ahir.
 

Oh, esponerosa alzina, 
no, tu no pogueres
escorxar carnicera,
com despietada fera,
la il.lusió del seu pit.
 

No pateixis, llampúdol,
arbre de garriga,
fosca mata-selva,
no ennegrires sa vida
amb tristos vels de llí.


No fou la figuera, 
femella fecunda,
tan humil tota ella,
qui encadenà ses mans
aquell trist matí.

Mesquineta tu, 
oh mora Salema,
d'Almallutx nadiva,
la més bella al.lota
del mon sarraí.

El sol et mirava 
amb cara d'angoixa,
i t'acompanyava
aquell jorn d'infàmia
pel penós camí.

L'esclava  del rei, 
la perla, la joia, 
la més cara gemma
per desgràcia seva
de tot el botí.

Maria et posàren 
amb forçós baptisme,
els maleïts corsaris
i el frare pirata
abans de partir.

 

Dins vaixell de guerra
cap a Saragossa,
cadenes als peus
i als ulls moltes llàgrimes,
adéu Mayurqueta.

A dia d'avui 
ja ningú et recorda,
han passat vuit segles
i els teus nets bastards
es conten a mils.




dijous, 13 d’agost de 2015

L’acàcia de tres punxes


L’acàcia de tres punxes de Ca l’Auladell

Si aprens a mirar-me
podràs llegir sobre el meu tronc
i dins de cadascuna de les meves clivelles
la història d’aquesta casa:
les alegries i les tristeses,
els encerts i les errades,
les apostes i les renúncies,
les victòries i les derrotes,
perquè el pas del temps
res no manté, però res no esborra.

Si aprens a escoltar-me
podràs sentir sota el bellugueig
de les branques i les carícies del vent
la llarga melodia d’aquesta casa:
les tonades de benvinguda,
les de celebració,
les del bon despertar,
les d’anar a dormir,
perquè el pas del temps
cap so manté, però tampoc en fa silenci.

Fins que algun llamp no m’esberli
o fins que les meves arrels diguin prou
seré aquí guardant la casa,
el seu jardí i la seva memòria;
si et perds pels camins del Montnegre
i puc albirar-te com a imprevist visitant
et contaré com els vells arbres
van aprendre a ser ponts invisibles
entre la terra i el cel.

Franc Guinart i Palet
(Capellades)
22.07.2015


De la casa i de l’arbre

Hi han arbres que es planten al costat d’una casa, però també cases que es construeixen al costat d’un arbre. A vegades, però, és difícil saber qui va ser primer, si la casa o l’arbre. Quan passa això ja pot dir-se que existeix un recorregut històric compartit que els fa indestriables pel destí. La casa s’haurà acostumat a la bona ombra i a la bellesa de l’exemplar plantat a prop de l’entrada, i l’arbre ja no podrà viure sense el bellugueig, anades i tornades, dels habitants de la casa. Gràficament ho podríem explicar a través de la impossibilitat de trobar cap fotografia de l’indret sense que hi apareguin irremeiablement juntes ambdues figures.

Aquesta descriptiva la podem casar perfectament amb Ca l’Auladell i l’acàcia de tres punxes, arbre ornamental originari d’Amèrica del Nord, del jardí que dona a la porta principal d’entrada a la propietat. Aquest Mas, amb l’any 1882 tallat a la porta de l’entrada principal, forma part del petit nucli de Sant Martí del Montnegre, juntament amb l’hostal, la rectoria i l’església parroquial. A 9 km de Sant Celoni per pista forestal, Ca l’Auladell resta dempeus gràcies a persones, com l’Eduard, actual propietari, que estimen el valor dels espais que desprenen història pels quatre costats.

Per acabar només afegir que de bracet de la història sorgeixen petites i grans llegendes que sovint la gent fa córrer més que la veritat que contenen. La darrera de totes conta que una branca de l’esmentada acàcia es va desprendre gairebé al mateix moment que hi passava per sota una persona que volia perjudicar la casa, talment avís dissuasiu per bé que no tornés. Sembla ser que la cosa va funcionar atès que mai més ha tret el cap per aquest llogaret.
Franc Guinart i Palet
(Capellades)
23.07.2015