dilluns, 5 gener de 2015

Bon 2015 !!!

Totes les Mediterrànies del món

Al jardí de totes les mediterrànies del món, el JBB (Jardí Botànic de Barcelona), he vist el primer ametller que ha desclòs les seves flors !
M’ha semblat que compartir aquesta troballa amb vosaltres era una bona ocasió per a desitjar-vos un bon 2015.

Superades les adversitats de l’any passat, espero que enguany sigui prolífic en anotacions al bloc gràcies aquests petits descobriments que fan la vida més agradable.
Aquest 2015 és l’any internacional del sòl i de la llum que tan imprescindibles son per a tots nosaltres i per als nostres amics arbres. Ells, irreductibles, configuren una part essencial de la biodiversitat d’un paisatge alterat per la crisi, la corrupció i el canvi climàtic més que mai.

Si us voleu escapar una estona, al JBB en trobareu uns quants d’arbres florits !
El silenci, les vistes, la lluminositat i el disseny del jardí fan que sigui un lloc excepcional.
Bon 2015 per a tothom !
jd

dissabte, 3 gener de 2015

Sembra d'espores de Cantharellus lutescens

El seu micel.li viu en simbiosi com a micoriza envoltant les arrels del pi blanc i el càrritx

Després d'atipar-nos bé amb una contundent paella valenciana cuinada per dos valencians de socarrel, en Blai i na Paqui del poble de Canals, la més deliciosa, saborosa i fins i tot confitada que he menjat mai en tota la meva vida, els meus amics Marcelina i Biel m'han regalat un tupper plè a vessar de Cantharellus lutescens, un bolet molt aromàtic que a Mallorca anomenam picornell de càrritx i a Catalunya camagroc.

Els han trobats avui dematí entre la fullaraca d'un típic bosc mediterrani de pins blancs, Pinus halepensis, alzines, Quercus ilex i carritxeres, Ampelodesmos mauritanica. Segons m'ha explicat na Marcelina el micel.li d'aquests picornells creix envoltant les arrels del càrritx com una micoriza simbiont. 

També m'han regalat les restes de netejar els picornells: bases dels peus plenes de terra, capells esclafats i esflorats, peus durs dels exemplars més vells, diversos trossos rebutjats de l'escassissim i preuat cep i la fullaraca que els acompanyava, tot plè d'espores de Cantharellus lutescens i Boletus edulis.

Així que més content que un nin petit amb una jugueta nova he pujat al trosset de muntanya adjacent al meu jardí on creixen precisament les espècies boscoses que abans he anomenat, mesclades amb ullastres, Olea europaea var. sylvestris, mates llentiscleres, Pistacia lentiscus, llampúdols, Rhamnus alaternus i argelagues, Calicotome spinosa.

 
Per a la sembra de les espores he escollit una clariana fresca i humida entre alzines, pins blancs, ullastres, mates llentiscleres i moltes carritxeres.

Amb l'ajuda d'una xapeta he anat cavant clotets d'uns pocs centímetres de profunditat molt aprop  de la base de les plantes de càrritx.

A cada clotet hi he tirat una grapada de restes de Cantharellus lutescens i Boletus edulis, cobrint-les tot seguit amb fullaraca, amb l'esperança de que les seves espores germinin i s'uneixin en simbiosi amb les arrels del càrritx. Sembla que ambdós bolets també viuen en simbiosi amb les arrels de nombroses coníferes, com el nostre Pinus halepensis mediterrani. 

D'aquí tres o quatre anys sabré si l'experiment ha tengut èxit. Per descomptat na Marcelina i en Biel tendran el privilegi de collir els primers picornells de càrritx i amb sort també els primers ceps que sorgeixin del micel.li simbiont de les espores que avui he sembrat.

Tots els bolets comestibles m'agraden molt, així que avui vespre no he pogut resistir la temptació de tastar-los i m'he preparat una sopa amb ells. Aquí teniu la recepta i unes imatges:

Sopa de picornells de càrritx i sobrassada de Vic


Ingredients

-Picornells de càrritx
-Unes rodanxes de sobrassada de Vic
-Una catxofa
-Uns pesols de bullir
-Un tros de pebre vermell
-Dues tomàtigues seques en oli d'oliva
-Un all
-Oli d'oliva
-Sal de cocó

La sobrassada de Vic és un embotit mallorquí molt antic, parescut al fuet català, herència culinària dels repobladors catalans que vengueren fa 800 anys després de la conquesta de l'illa a mans de Jaume I d'Aragó i els seus corsaris catalano-aragonesos.

Les tomàtiques seques en oli d'oliva són un regal dels meus amics Agustina i Tomeu de Sóller.

La sal de cocó o sal marina es un regal dels meus amics Marcelina i Biel de Bunyola. La recullen cada estiu damunt les roques esquitxades per les ones.

Us assegur que la sopa ha estat deliciosa, un vertader menjar de déus.

----ooOoo----

Un parell de dies després em vaig preparar un "soparillo" amb els picornells que em quedaven:

Dues llesques de pa moreno amb picornells fregits amb un all a llenquetes i quatre tallades de sobrassada de Vic també fregides, tot generosament regat amb l'oli de fregir els bolets. Deliciós!!!


dimecres, 24 desembre de 2014

L'arbre de la Lidia i el Siro


L’arbre dels meus veïns

No és el més gran, ni el més gruixut,
ni el més alt, ni el més elegant,
me’l trobo sempre, si més no,
esguardant-me al costat de casa;
algunes vegades, de bon matí,
quan els carrers són buits i tot és en silenci,
puc sentir el seu vaporós Bon Dia,
llavors sé del cert que tot anirà bé.
Difícil se’m faria d’explicar,
és com la màgia d’una llum que s’encén
just quan el pas feixuc de les coses
vol rebregar-nos una mica per dintre;
avui l’he vista brillant a fora
i m’he aturat al seu davant,
ningú entenia on jo dirigia la mirada,
no he pogut amagar un somriure.

Franc Guinart
Capellades

diumenge, 21 desembre de 2014

L'ocàs de les figueres rotges de la meva infantesa

Ahir vaig sembrat dos bordalls seus
com si fossin un tresor

Em xapa el cor contemplar aquesta imatge. Mumare, na Catalina "Menuda", que quan era nina corria com una llebra fora sabates per damunt la terra pedregosa d'aquesta finca anomenada "Es Pins Vers", ara, vuitanta anys després, camina a poc a poc amb l'ajuda d'un gaiato per aquest caminoi cobert d'albons, envellida, encorvada, plena de saviesa i serenor, el tram final del difícil i llarg camí de la seva vida. Al fons, a l'esquerra, les figueres rotges centenàries de la meva infància que va sembrar son pare, el meu padrí de Can Menut, a principis del segle passat, també envellides, encorvades, grises, resseques, brostant bordalls des de les arrels en un intent desesperat per a rejovenir-se i sobreviure al destí inexorable de la mort.

Imponent garrover sembrat pel padrí de mumare fa més de 150 anys a la mateixa finca de cereals de la imatge anterior. Supera els 12 metres d'altària i el seu tronc mesura més d'un metre de diàmetre. La seva atapeïda capçada de fulles fosques i coriàcies ha donat ombra als meus avantpassats durant moltes dècades. Al migdia s'asseien, ens assèiem, en terra damunt sacs d'espart plens de palla a l'ombra del vell garrover per a dinar de pa amb oli amb tomàtiga de ramellet fregada, acompanyat de sobrassada poltrú, formatge fet pel meu padrí amb la llet de les seves vaques, botifarrons, camaiot, xuia torrada damunt el caliu, olives adobades amb sal i fonoll i unes quantes figues seques com a postres, tot això regat amb un roiet de vi negre de producció pròpia begut directament d'una carabassa d'esvelta cintura, Lagenaria siceraria, amb un tap fet amb un bastonet d´ullastre. Record amb nostàlgia les moltes hores que vaig passar jugant davall aquest arbre als tendres primers anys plens d'innocència, il.lusió i esperança de la meva vida i lo saboroses i dolces que trobava les seves garroves. Un parell d'elles m'omplien l'estómac i em llevaven la gana. Eren el meu berenar. De vegades les acompanyava amb qualque ametlla crua, que trencava damunt una pedra.

 Figuera Rotja de la possessió de Can Menut on va néixer mumare. Amb tota seguretat aquesta figuera carregada de figues és una germana clònica de les que s'estàn morint a la finca d'Es Pins Vers.

 Figues agostenquines de la varietat Rotja. Resulta evident el motiu del seu nom.

 Quan comencen a madurar són ben vermelles i a mesura que passen els dies la seva pell es va enfosquint conservant vermella només la part més propera al capoll.

La figuera Rotja és bífera, fa dues collites de fruits: per Sant Joan madura les figues flors i a mitjàn estiu madura les figues agostenquines. Com podeu veure a la foto la pell de les figues rotges se sol clivellar quan són madures.

Record amb molt de carinyo com la meva padrina paterna, na Margalida Revisca, sorda com una massa, que m'estimava amb del.liri i jo a ella, componia ses figues flors "Rotges" dins un canastro ben forrat amb fulles de figuera amb les seves manetes deformades per l'artrosi, cobertes amb els manegots per a no tornar morena, comuna deia ella, i per a evitar les gotes de lletrada que li cremaven la pell. Era una artista per a fer-n'hi cabre moltes. Les componia aprofitant fins el darrer reconet i amb elles dibuixava com una espiral de figues. Un canastro ben plè i ben compost era tot un espectacle. L'endemà a trenc d'alba les nostres figues Rotges estaven exposades al Mercat de l'Olivar de Ciutat on les havia duites abans de sortir el sol un mercader que cada estiu ens comprava les figues flors.

Figa Rotja xapada per la meitat. Crida l'atenció el color rosat clar de la seva popa que contrasta amb el vermell viu de la pell de la figa. Es veuen molt bé les llavoretes que confereixen un bouquet deliciós al fruit quan les esclafam entre les dents. Com més llavors té una figa més bona i aromàtica és.

Les figues s'han de menjar sense pelar, ja que just davall la pell s'hi concentren les vitamines i els antioxidants que ens allarguen la vida i ens ajuden a neutralitzar i/o eliminar les substàncies cancerígenes del nostre cos. Una figa és un petit elixir de joventut.

Aquests dos bordalls de figuera Rotja que ahir vaig arrabassar de devora la soca morta de dues figueres amb les savies indicacions de mumare, impediràn, si aferren, que aquests arbres plens de records entranyables de la meva vida es perdin per a sempre.

dijous, 18 desembre de 2014

L'esplendor de les Bignoniàcies

La família de les Bignoniaceae està formada per 650 espècies repartides en 110 gèneres d'arbres, arbustos, lianes i algunes herbes àmpliament distribuïdes per tot el món, especialment a regions tropicals, subtropicals i en menor nombre a zones temperades. Totes destaquen per la gran bellesa de les seves esplèndides flors. Heus aquí alguns exemples.

Ígnies inflorescències de Spathodea campanulata, Tuliper del Gabon, com a fulgurants flamarades de foc dirigides cap al cel intensament celeste de la localitat de Tazacorte a l'illa canaria de La Palma. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

La bellesa dels seus pètals és insuperable, paradisíaca, de jardí de somni, digna d'un oníric i meravellós conte de fades, només real en la imaginació.

Vermell sang vorejat d'or, un disseny més bell sembla impossible de superar.

Com en totes les Bignoniaceae les seves flors són hermafrodites amb cinc pètals soldats a la seva base en forma de tub acampanat o d'embut de colors molt vius. El seu aparell reproductor consisteix en un pistil i quatre estams, a excepció dels gèneres Catalpa i Pseudocatalpa les flors dels quals tenen només dos estams. Els fruits són càpsules seques amb dues valves més o menys allargades, en general en forma de llegum.

 En aquesta imatge d'una inflorescència d'un Tuliper del Gabon sembrat a un carrer de la ciutat de Puerto de la Cruz a l'Illa de Tenerife es veuen bé els quatre estams acabats en dues anteres divergents i el pistil més llarg que els estams acabat en un estigma bilobulat, que a la foto queda parcialment amagat pel pètal superior dret.

Tuliper del Gabon en plena floració a mitjan maig, embellint un carrer del poble de Tazacorte de l'illa canaria de La Palma.

Tulipers del Gabon a un carrer de la ciutat de Funchal, capital de l'Illa de Madeira.

Visió propera del Tuliper del Gabon de la foto anterior.

Flors de Spathodea campanulata retallarnt-se a contrallum al cel del capvespre de Madeira.

Belles flors de la nord-americana Catalpa bignonioides, anomenada Arbre indi, que embelleix els frondosos boscos d'Alabama, Florida, Geòrgia, Louisiana i Mississipí.

El seu bellíssim disseny és alhora senzill i espectacular.

Catalpa bignonioides al maig lluint una fantàstica floració, conreada com a arbre ornamental a la bellíssima ciutat andalusa de Jerez de la Frontera.

Lluminosa flor de l'americana Tabebuia avellanedae, sinònim de Handroanthus impetiginosus, anomenada Lapacho rosat, distribuïda per Amèrica Central i del Sud, des de Mèxic fins a l'Argentina.

Les seves flors tenen la forma tubular típica de totes les bignoniàcies. Els cinc pètals estan coberts per una pilositat vellutada.

Jove Lapacho rosat creixent feliç a ple sol a una marjada del meu jardí orientada cap al sud-oest. Procedeix d'una llavor que em va enviar un jove uruguaià fa uns set anys, amb la il·lusió de veure qualque dia un arbre seu florint al meu jardí de Mallorca. No record el seu nom, però des d'aquí li don les gràcies. La flor de les dues fotos anteriors és la primera que va obrir. El Lapacho rosat, també anomenat Ipê roxo do Brasil, a principis de la primavera es cobreix de flors rosades abans de la brotació de les fulles. La seva bellesa és extraordinària amb la capçada rosada retallant-se contra el blau lluminós del cel sud-americà.

 
Llavors de Lapacho rosat.

Les càpsules seques de les Bignoniaceae produeixen nombroses llavors alades que són dispersades amb l'ajuda del vent com si d'Ales Delta es tractés. Heus aquí algunes llavors d'altres espècies de Tabebuia:

Llavors de Tabebuia chrysotricha.

Llavors de Tabebuia roseo-alba.

Les espectaculars flors de la Jacaranda mimosifolia s'agrupen en inflorescències que es retallen contra el cel. Com veureu en la següent foto, resulta difícil aconseguir una bona imatge de les flors al natural. El seu color entre blau i violeta es resisteix a ser captat en tota la seva plenitud amb una simple càmera compacta.

La meva Xicarandana de 21 anys ja fa uns quants anys que floreix. Va néixer d'una llavor que vaig recollir a l'estació del tren de Sóller a Mallorca.

Aquí la teniu tal com era fa uns 5 anys. En l'actualitat ha doblat la seva grandària.

No tenc cap foto de llavors de Jacaranda mimosifolia, però si de Jacaranda cuspidifolia.

A diferència de les anteriors bignoniàcies, la Incarvillea sinensis, en anglès Cheron pink, té un port herbaci. És originària de la Xina i als seus teixits conté un alcaloide monoterpènic anomenat Incarvillateina amb un efecte analgèsic molt superior a la morfina.

Mateixa flor anterior vista de costat.

Fulles d'aquesta interessant planta asiàtica, conreada exitosament al magnífic Jardí botànic de Sóller a Mallorca.

Com en totes les bignoniàcies els seus fruits són bajoques seques en forma de llegum.

La Tecomaria capensis, de Sud-àfrica, anomenada Tecoma o Bignonia del Cap, és una liana molt utilitzada en jardineria per les seves flors espectaculars que s'assemblen molt a les del Tuliper del Gabon.

Una altra liana de jardí amb unes flors espectaculars és la Podranea ricasoliana de Sud-àfrica, anomenada arbust de Pandora o Bignonia rosada.

Una altra liana espectacular de la família de les Bignoniaceae és la Pyrostegia venusta endèmica del Brasil.

El famós Arbre de les Salsitxes, Kigelia aethiopica, tantes vegades vist en documentals sobre la fauna de la sabana africana, els fruits grans i allargats de la qual són una delicatessen per als elefants i les girafes, aconsegueix sobreviure en un clima subtropical com el de la ciutat de Funchal a l'Illa de Madeira.


En aquesta imatge més propera podem veure els fruits en forma de salsitxes penjants.

Detall d'un fruit de l'arbre de les salsitxes que penja d'un llarg pecíol.

L'arbre americà Tecoma stans, anomenat trompeta daurada o roure groc, produeix unes flors d'un color daurat intens. Viu des del sud d'EUA fins a l'Argentina. L'exemplar de la imatge procedeix d'una llavor que vaig sembrar fa uns 12 anys.

Així era el Tecoma stans anterior als pocs dies de néixer.

Fantàstiques flors, veritat?

Abans d'obrir-se les poncelles tenen un color vermellós.

Com la majoria de flors de la Terra que s'obren durant el dia, les de les Bignoniaceae són adoradores del déu Sol. Fixau-vos com miren al seu déu amb veneració, com si fossin antenes parabòliques. Saben que només així podran ser vistes pels insectes pol·linitzadors, els ulls dels quals són cecs per als colors que nosaltres veiem i les veuen en tonalitats ultraviolades, només si els rajos solars incideixen sobre els seus pètals.

Visió frontal d'una flor de Tecoma stans.

L'híbrid aconseguit en jardineria per creuament entre Tecoma arequipensis i Tecoma stans, Tecoma x smithii, té les flors més boniques i vistoses que el Tecoma stans. És un arbust molt florífer que no supera els quatre metres d'altura. Me'l va regalar l'amo dels Vivers de Santa María, un dels millors vivers de Mallorca.

Aquest arbust produeix flors durant tota la primavera, tot l'estiu i part de la tardor.