Hostes vingueren...
En un article molt ben documentat, del 28 del passat gener, 'Una bella invasora amb males intencions', en Rafel Mas ens parlava de la seva preocupació pel fet que a la zona de can Sales, al Molinar, a Palma, l’ajuntament havia sembrat diversos exemplars de moreres del paper (Broussonetia papyrifera). Manifestava en Rafel Mas la seva estranyesa, que un ajuntament plantés arbres d’una espècie invasora que ha causat problemes a molts llocs i es preguntava qui en seria responsable en el cas de que aquesta espècie escapés al control i envaís sistemes naturals ocasionant problemes.
Un dels comentaris que va propiciar l’esmentat article venia a dir que aquestes plantes no en tenen cap culpa de ser invasores, que moltes d’aquestes plantes no fan tan mal com es diu i que en segons en quins llocs enriqueixen la flora autòctona, i que si bé segons on s’han de controlar, prohibir una espècie sempre es preocupant.
Aquest comentari m’ha fet pensar que moltes vegades no som conscients del perill que poden ocasionar les especies introduïdes
En el cas dels animals tots tenim més present els perills que poden ocasionar en irrompre en un determinat medi on hi són aliens. De seguida ens venen a la memòria casos com el del cranc americà, l’esquirol gris o l’escarabat morrut entre molts d’altres.
En canvi a vegades no hi caiem en el fet que les plantes, sovint introduïdes com a espècies decoratives, també poden representar un perill. A tot arreu hi ha exemples lamentables.
Els ecosistemes tal com els coneixem s’han anat formant per la interacció de les diverses espècies que hi conviuen, entre sí i amb el medi físic, i a través del temps han arribat a un equilibri, sovint delicat, en el que s’autoregulen les especies amb els seus depredadors i les seves preses.
Quan s’introdueix una espècie forana en un ecosistema determinat, pot passar que no s’adapti i s’ extingeixi, o que s’adapti i passi a ser una espècie més, o que trobi unes condicions ambientals favorables i no tingui depredadors naturals i en aquest cas que el seu nombre poblacional exploti i causi veritables estralls eliminant les espècies autòctones en els llocs on s’han introduït.
Per tot arreu podem trobar multitud d’exemples. Prop de casa meva, a la Serra de Collserola a Barcelona hi ha casos de tot. Hi ha les figues de moro i les atzavares, introduïdes de fa molt, i que no es pot dir que causin gaires problemes i sí que es comporten semblantment a les altres espècies autòctones.
Però també hi ha espècies problemàtiques com l’ailant (Ailanthus altissima).
Un dels comentaris que va propiciar l’esmentat article venia a dir que aquestes plantes no en tenen cap culpa de ser invasores, que moltes d’aquestes plantes no fan tan mal com es diu i que en segons en quins llocs enriqueixen la flora autòctona, i que si bé segons on s’han de controlar, prohibir una espècie sempre es preocupant.
Aquest comentari m’ha fet pensar que moltes vegades no som conscients del perill que poden ocasionar les especies introduïdes
En el cas dels animals tots tenim més present els perills que poden ocasionar en irrompre en un determinat medi on hi són aliens. De seguida ens venen a la memòria casos com el del cranc americà, l’esquirol gris o l’escarabat morrut entre molts d’altres.
En canvi a vegades no hi caiem en el fet que les plantes, sovint introduïdes com a espècies decoratives, també poden representar un perill. A tot arreu hi ha exemples lamentables.
Els ecosistemes tal com els coneixem s’han anat formant per la interacció de les diverses espècies que hi conviuen, entre sí i amb el medi físic, i a través del temps han arribat a un equilibri, sovint delicat, en el que s’autoregulen les especies amb els seus depredadors i les seves preses.
Quan s’introdueix una espècie forana en un ecosistema determinat, pot passar que no s’adapti i s’ extingeixi, o que s’adapti i passi a ser una espècie més, o que trobi unes condicions ambientals favorables i no tingui depredadors naturals i en aquest cas que el seu nombre poblacional exploti i causi veritables estralls eliminant les espècies autòctones en els llocs on s’han introduït.
Per tot arreu podem trobar multitud d’exemples. Prop de casa meva, a la Serra de Collserola a Barcelona hi ha casos de tot. Hi ha les figues de moro i les atzavares, introduïdes de fa molt, i que no es pot dir que causin gaires problemes i sí que es comporten semblantment a les altres espècies autòctones.
Però també hi ha espècies problemàtiques com l’ailant (Ailanthus altissima).
Ailant (Ailanthus altissima). Foto de Russ Kleinman.
L’ailant és un arbre dioic originari de la Xina, que a més de la seva gran capacitat de reproduir-se per llavors, té una extraordinària capacitat de rebrotar d’arrel. Per això s’ha utilitzat per estabilitzar talussos en vies fèrries i carreteres. Doncs bé, a la Serra de Collserola s’ha escampat en diversos indrets, foragitant de les zones que ocupa tots els altres arbres o arbusts que no poden competir amb la xarxa espessa que formen les seves arrels. Recentment la Serra de Collserola ha estat declarada Parc Natural, els serveis del parc dediquen esforços a netejar i eliminar els rodals d’ailant però no sembla que tinguin gaire èxit.
En els darrers anys ha aparegut un altre convidat indesitjat, el Senecio angulatus. Seneci enfiladís o enfiladissa de ramell groc, en català.
En els darrers anys ha aparegut un altre convidat indesitjat, el Senecio angulatus. Seneci enfiladís o enfiladissa de ramell groc, en català.
Enfiladissa de ramell groc o seneci enfiladís. (Senecio angulatus)
Es tracta d’una planta trepadora de fulles carnoses i flors grogues, originària de Sud Àfrica, que s’ha introduït a casa nostra com a planta de jardineria. El seu creixement és extraordinàriament ràpid i recobreix i ofega qualsevol planta que tingui a prop.
Flor d'enfiladissa de ramell groc. (Senecio angulatus)
De moment la seva localització és limitada però per la seva facilitat de creixement i propagació, pot fer pensar que aviat la seva àrea d’extensió s’incrementarà.
Hi ha moltes altres plantes que causen problemes a diversos indrets, penso també en una bonica azalea (Rhododendron ponticum), que a molts parcs naturals de la Gran Bretanya ha esdevingut un seriós problema i representa un mal de cap pels agents forestals que en tenen cura.
Però hi una planta que a parer meu supera totes les que pugui posar com a exemple. Es tracta del kudzu.
Hi ha moltes altres plantes que causen problemes a diversos indrets, penso també en una bonica azalea (Rhododendron ponticum), que a molts parcs naturals de la Gran Bretanya ha esdevingut un seriós problema i representa un mal de cap pels agents forestals que en tenen cura.
Però hi una planta que a parer meu supera totes les que pugui posar com a exemple. Es tracta del kudzu.
Un cas com un cabàs, el kudzu
Flor de kudzu (Pueraria lobata). Foto de Jack Anthony
Fa uns anys, en un viatge per Estats Units, vaig tenir la ocasió de veure el cas més impressionant d’espècie invasora que he vist mai. Es tracta del kudzu (Pueraria lobata).
Al seu costat tots els altres casos d’espècies invasores que he conegut queden petits.
El kudzu és una planta enfiladissa nativa del Japó i el Sud de la Xina que es va introduir als Estats Units el 1.876, com a espècie ornamental al pavelló del Japó a la exposició de Filadèlfia.
Al seus països d’origen aquesta planta té múltiples usos. Com a planta medicinal, és una de les plantes bàsiques de la medecina tradicional xinesa. També té utilitat com a farratge pel bestiar, i es fa servir per fer-ne cistells amb les seves tiges un cop assecades.
A Amèrica va trobar unes condicions vegetatives tan favorables i una total carència de depredadors, que va fer que ràpidament s’escampés, cobrint grans extensions de terreny a diversos estats del Sud-est dels Estats Units, matant els arbres i arbusts en tota la superfície que ha anat envaint, i recobrint inclús vehicles i cases abandonades. Es diu que l’àrea afectada s’incrementa de 60.000 ha cada any.
Fins ara s’han destinat molts esforços a combatre-la i no se n’acaben de sortir.
Es fa palès una vegada més el problema que una planta aparentment inofensiva pot ocasionar si se’ns escapa de les mans.
Penso que potser el Kudzu sigui un dels culpables de que als aeroports dels Estats Units siguin tant primmirats a l’hora de controlar que ningú no introdueixi cap mena de planta o llavor.
Fins ara s’han destinat molts esforços a combatre-la i no se n’acaben de sortir.
Es fa palès una vegada més el problema que una planta aparentment inofensiva pot ocasionar si se’ns escapa de les mans.
Penso que potser el Kudzu sigui un dels culpables de que als aeroports dels Estats Units siguin tant primmirats a l’hora de controlar que ningú no introdueixi cap mena de planta o llavor.
És evident que, com es deia en el comentari a l’escrit d’en Rafel Mas al que m’he referit al començament, les espècies no tenen culpa de ser invasores. És la nostra espècie, la espècie humana, la que les fa invasores en la majoria de les ocasions. Per això és necessari que anem amb molta cura i està bé que es preguin mesures per mirar d’evitar més danys als ecosistemes dels que ja hem provocat al llarg de la nostra història.
Antoni Obiols Franquesa
Febrer 2.012
(Aquestes fotos de kudzu són d’en Jack Anthony, qui amablement me les ha cedides per que us les mostri. Si voleu més informació d’aquesta planta podeu consultar la seva pàgina web: Kudzu - The Vine o també Jack Anthony Photograph Galleries)
Escrits
