dijous, 27 d’agost de 2015

Adéu, Madina Mayurqa, estimada meva, adéu

Mora mallorquina, esclava del rei


No, no fores tu, 
venerable ullastre,
més vell que la història
qui li trencà l'ànima
en cent-mil bocins.


Tampoc fores tu, 
espinal esquerp,
talaia de xàtxeros,
qui travessà son cor
com un cruel botxí.
 

No, tu tampoc, 
garrover vetust,
fill de l'Orient,
cegàres els ulls
de la seva nit. 


Ni tu, pi esponerós,
rei de l'entrelluu,
sacerdot del sol,
omplires de llàgrimes
els seus ulls d'ahir.
 

Oh, esponerosa alzina, 
no, tu no pogueres
escorxar carnicera,
com despietada fera,
la il.lusió del seu pit.
 

No pateixis, llampúdol,
arbre de garriga,
fosca mata-selva,
no ennegrires sa vida
amb tristos vels de llí.


No fou la figuera, 
femella fecunda,
tan humil tota ella,
qui encadenà ses mans
aquell trist matí.

Mesquineta tu, 
oh mora Salema,
d'Almallutx nadiva,
la més bella al.lota
del mon sarraí.

El sol et mirava 
amb cara d'angoixa,
i t'acompanyava
aquell jorn d'infàmia
pel penós camí.

L'esclava  del rei, 
la perla, la joia, 
la més cara gemma
per desgràcia seva
de tot el botí.

Maria et posàren 
amb forçós baptisme,
els maleïts corsaris
i el frare pirata
abans de partir.

 

Dins vaixell de guerra
cap a Saragossa,
cadenes als peus
i als ulls moltes llàgrimes,
adéu Mayurqueta.

A dia d'avui 
ja ningú et recorda,
han passat vuit segles
i els teus nets bastards
es conten a mils.




dijous, 13 d’agost de 2015

L’acàcia de tres punxes


L’acàcia de tres punxes de Ca l’Auladell

Si aprens a mirar-me
podràs llegir sobre el meu tronc
i dins de cadascuna de les meves clivelles
la història d’aquesta casa:
les alegries i les tristeses,
els encerts i les errades,
les apostes i les renúncies,
les victòries i les derrotes,
perquè el pas del temps
res no manté, però res no esborra.

Si aprens a escoltar-me
podràs sentir sota el bellugueig
de les branques i les carícies del vent
la llarga melodia d’aquesta casa:
les tonades de benvinguda,
les de celebració,
les del bon despertar,
les d’anar a dormir,
perquè el pas del temps
cap so manté, però tampoc en fa silenci.

Fins que algun llamp no m’esberli
o fins que les meves arrels diguin prou
seré aquí guardant la casa,
el seu jardí i la seva memòria;
si et perds pels camins del Montnegre
i puc albirar-te com a imprevist visitant
et contaré com els vells arbres
van aprendre a ser ponts invisibles
entre la terra i el cel.

Franc Guinart i Palet
(Capellades)
22.07.2015


De la casa i de l’arbre

Hi han arbres que es planten al costat d’una casa, però també cases que es construeixen al costat d’un arbre. A vegades, però, és difícil saber qui va ser primer, si la casa o l’arbre. Quan passa això ja pot dir-se que existeix un recorregut històric compartit que els fa indestriables pel destí. La casa s’haurà acostumat a la bona ombra i a la bellesa de l’exemplar plantat a prop de l’entrada, i l’arbre ja no podrà viure sense el bellugueig, anades i tornades, dels habitants de la casa. Gràficament ho podríem explicar a través de la impossibilitat de trobar cap fotografia de l’indret sense que hi apareguin irremeiablement juntes ambdues figures.

Aquesta descriptiva la podem casar perfectament amb Ca l’Auladell i l’acàcia de tres punxes, arbre ornamental originari d’Amèrica del Nord, del jardí que dona a la porta principal d’entrada a la propietat. Aquest Mas, amb l’any 1882 tallat a la porta de l’entrada principal, forma part del petit nucli de Sant Martí del Montnegre, juntament amb l’hostal, la rectoria i l’església parroquial. A 9 km de Sant Celoni per pista forestal, Ca l’Auladell resta dempeus gràcies a persones, com l’Eduard, actual propietari, que estimen el valor dels espais que desprenen història pels quatre costats.

Per acabar només afegir que de bracet de la història sorgeixen petites i grans llegendes que sovint la gent fa córrer més que la veritat que contenen. La darrera de totes conta que una branca de l’esmentada acàcia es va desprendre gairebé al mateix moment que hi passava per sota una persona que volia perjudicar la casa, talment avís dissuasiu per bé que no tornés. Sembla ser que la cosa va funcionar atès que mai més ha tret el cap per aquest llogaret.
Franc Guinart i Palet
(Capellades)
23.07.2015

dimarts, 30 de juny de 2015

Un gran roure de La Toscana

La Toscana, tan a prop

No resulta forassenyat creure que quan són necessàries més tres persones amb els braços estesos per rodejar el tronc d’un arbre, som al davant d’un exemplar que ha vist sortir el Sol tantes o més vegades que els nostres avis. Sovint l’experiència és prou gratificant com per guardar-la vivament dins de la memòria. Si la trobada es produeix a l’estranger s’hi afegeix un altre aspecte emocional quan aquell ser viu imponent ens recorda alguns coetanis d’indrets que llavors ens queden lluny.

No fa gaire he tingut la sort de fer un tomb per La Toscana; no cal dir que el paisatge que ens ofereix, si parlem de vinyes, és cosí germà del que ens podem trobar voltant pel Penedès, per l’Empordà o pel Priorat. La Mediterrània ens uneix i qui sap si els roures, les alzines, els pins, els plataners i els xiprers (allà considerats com arbres de benvinguda, i no pas de cementiri) estan “genealògicament” emparentats amb els de casa nostra.


Un guardià a les portes de Siena

Només de veure’t, un somriure als ulls,
sense adonar-me’n has fet sentir-me com a casa.
Ho sé, gent hi ha que diu que la natura és muda,
no deu ser perquè caminen massa de pressa,
perdent l’oportunitat de conèixer el llenguatge
imprès a les geografies i a les meteorologies?.
Oh, gran roure de La Toscana,
m’has apropat el record de vells coneguts;
quan torni a la meva terra els parlaré de tu,
de la teva ferma, noble i bella presència
custodiant el pas del temps, extramurs,
al costat d’una de les entrades de Siena.

Franc G.
16-06-2015.

diumenge, 28 de juny de 2015

La clonació d'un noguer del Càucas

L'amurgonament aeri:  d'una branca a un arbre independent.

En una visita que vaig fer a París, mentre passejava pels jardins del Trocadero anant de camí cap a la Torre Eiffel, aparegué de cop davant els meus ulls un arbre magestuós, immens, quasi diria descomunal, amb un diàmetre de soca de més de 2 metres, tal vegada el més gruixat que havia vist mai en tota la meva vida. Era un Noguer del Càucas, Pterocarya fraxinifolia, una imponent juglandàcia euroasiàtica de fins a 30 metres de altària que forma boscos mixtos a Armènia, Georgia, Azerbaidjan, Ucraïna, Rússia, Iràn i Turquia.


Noguer del Càucas del Trocadero de París. Tenint en conte la dada històrica que situa en l'any 1784 la introducció a França d'aquesta espècie caucàssica i donada la gruixa de la soca de l'exemplar que embelleix els jardins del Trocadero, m'atreviria a assegurar que podria tractar-se del primer noguer del Càucas sembrat a Europa Occidental. Tendria per tant la venerable edat de 231 anys, la qual es correspondria amb un creixement aproximat de 1 centímetre de gruixa per any.

 
 Quan vaig tornar a Mallorca tenia tal obsessió per a aconseguir un arbre d'aquesta espècie que al dia següent vaig comprar llavors per internet amb la Visa. Esperava que m'enviarien un parell d'anous, però la meva sorpresa va ser majúscola quan vaig obrir el paquet de la comanda i em vaig trobar amb centenars de llavors alades, lleugeres com les plomes d'una cadernera. 

 En vaig sembrar unes quantes dins una palangana de planter i als pocs dies nasqueren uns arbrets molt curiosos amb unes fulletes que semblaven els mostatxos d'un moix.

 Set anys després el més vigorós ja superava els tres metres d'altura. El noguer del Càucas és un arbre de creixement molt ràpid durant els seus primers anys de vida.

Cada primavera li brostaven de la soca nombroses branquetes laterals que jo li podava per a afavorir el seu creixement vertical. L'any passat , quan em disposava a podar-les-hi de nou, se me va ocórrer aprofitar-les  per a fer-li uns quants empelts i amurgonaments aeris.

Un parell de mesos abans d'aquesta imatge ja havia aconseguit que aferràs un empelt pel Mètode Anglès amb Llengueta de Noguer Negre Nord-americà damunt la branqueta que es veu per darrera de la soca de l'arbre. Així que animat per l'èxit de l'empelt interespecífic vaig voler provar de fer quelcom encara més difícil: empeltar una branqueta amb una muda amb fulles de Noguer de Pecàn, Carya illinoinensis, pel Mètode Anglès Simple davall bossa de plàstic i al mateix temps fer-li un amurgonament aeri a la mateixa branqueta.

En aquesta imatge ja havia acabat d'amurgonar les tres branquetes. A l'extrem de la que es dirigeix cap a l'esquerra es veu la brostació de l'empelt de noguer negre nord-americà. A la dreta es veu la branqueta empeltada de noguer de Pecàn i en primer plànol la branqueta que vaig deixar sense empeltar.

 
Els tres amurgonaments i els dos empelts vists des de l'altre costat.

Imatge de l'empelt de noguer negre nord-americà recent brostat. Uns dies després li vaig retirar la fermadura feta amb cinta d'empeltar de la marca valenciana Borrull.

 Detall dels tres amurgonaments aeris. En terra a la dreta es veu el tub de reg per goteig.

L'evolució posterior va ser un poc frustrant. Cap dels tres amurgonament generava arrels, així que 10 mesos després vaig obrir de nou les bosses i vaig comprovar amb sorpresa que a l'anell d'escorça que els havia llevat a les branquetes en l'amurgonament de l'any anterior s'havia format una nova escorça i lògicament no s'havien generades arrels. Així que vaig procedir a retirar un nou anell, aquesta vegada molt més gros i rascant el cambium amb el ganivet per a impedir que es tornàs a regenerar l'escorça.

 Tres mesos després l'amurgonament de la branqueta empeltada amb la pua de noguer negre havia tret arrels en abundància, però en canvi l'empelt no havia brostat a la primavera. Era evident que l'amurgonament havia ofegat l'empelt. Tampoc havia aferrat a l'altra branqueta l'empelt de noguer de Pecàn, encara que sí havia generat abundants arrels. Vaig procedir aleshores a tallar les branquetes arrelades i les vaig trasplantar dins dos cossiols individuals amb terra vegetal tipus Composana.

Aquesta és la branqueta en la qual va fallar l'empelt de noguer de Pecàn. Es veuen les abundants arrels brostades dins l'amurgonament. Una vegada trasplantada dins un cossiol la vaig regalar al meu amic i jardiner Llorenç. Si tot va bé d'aquí un parell d'anys el meu noguer del Càucas nascut d'una llavor comprada per internet tendrà un fill clònic visquent feliç a la seva fantàstica finca Sa Barraca Blanca.

Quedava una branqueta sense arrelar, la més vigorosa i la única que no havia estat empeltada. Va haver de menester quasi cinc mesos per a generar arrels, però al final ho va aconseguir.


Branqueta vista des de l'altre costat.

Després de retirar el paper d'alumini que impedeix que els rajos solars sobreescalfin la terra de l'amurgonament i cremin les noves arrels, vaig comprovar amb alegria que per fi havia arrelat. 

Havia generat una sola arrel molt vigorosa que s'havia ramificat abundantment.

Ramificacions fines de l'arrel.


Vaig procedir aleshores a tallar la branqueta per la seva base per a separar-la de la planta mare.

 Detall de les arrels per transparència.

La branqueta amurgonada recent separada i recolzada contra la gruixada soca d'una de les meves dues alzines dolces.

 
El nou noguer del Càucas una vegada trasplantat dins un cossiol amb terra vegetal Composana que sempre m'ha donat molt bons resultats.

 El seguënt pas va ser retallar les fulles més grosses per a disminuir les necessitats d'aigua i nutrients de la nova planta, mentre les seves arrels es van ramificant. A continuació vaig col.locar el noguer clònic a l'ombra fresca d'un vell nesprer del Japó. Si tot va bé en unes setmanes ja el podré situar a plè sol.   


diumenge, 7 de juny de 2015

Arbres monumentals: uns mutilats, altres empresonats, tots maltractats i menyspreats


Una volta organitzada per l'associació ABA pels arbres més esponerosos de Marratxí i Alaró

  El grup d'amics dels arbres reunit a devora l'estació del tren de Marratxí, encapçalat  pel veterà arbraire Pere Llofriu (camiseta color de cel), el major expert en arbres monumentals de les Illes Balears i pel president de l'Associació Balear de l'Arbre, Jaume Fiol (camiseta verda). L'adreça del facebook de l'associació és aquesta: ABA.

 El primer arbre monumental, un pi disforjo, Pinus halepensis, encaixonat, millor dit, empresonat entre els murs de l'estació del tren i amb les arrels ofegades pel ciment i l'asfalt.

Us he de confessar que m'ha costat una setmana animar-me a escriure aquest article. El primers arbres, sobretot els pins, estan tan mutilats i maltractats que no em féia ganes escriure sobre ells. No em motivava. M'agrada molt més contar-vos coses d'arbres feliços en plena natura, com l'ensangonada arbocera del Barranc de Biniaraix, l'esponerosa Alzina de Raixa, el gegantí pi canari que vaig trobar a la vessant nord del Pico del Teide, el també canari Arbre Til o Garoé, etc...
-Alzina de Raixa, un tresor vivent de Mallorca.
-La venerable matriarca del Barranc de Biniaraix.
-Els guanxes el veren néixer.
-Ocotea foetens, l'arbre-font.
-La seva religió és la Vida, el Sol és el seu déu i el seu temple el Cel.

El que més impressiona és la brutal podada que l'ha mutilat per a sempre.

I després la gent diu que els pins aixequen el trespol i l'asfalt, ignorants de la necessitat de respirar de les arrels. Pobre pi, no li arriba ni aigua ni oxígen. Va néixer lliure enmig d'un pinar i morirà mutilat, ofegat i assedegat.

El pi número 2 de la mateixa estació des Figueral de Marratxí.

 Un rètol fitxat en terra ens informa sobre ell.

 Aquest pi ha tengut una micona més de sort que l'anterior en quan a les arrels.

 Però quan aixecam la vista constatam una altra vegada una podada mutilant.

En Pere ens mostra una cridanera llupia, bony o protuberància a la seva soca, una tumoració molt frequent als pins més anyosos.

 El pi número 3 creix a la vora de la via del tren, envoltat pels que podrien ser els seus fills. El vent o el mateix pes ha esqueixat una branca descomunal, que representava gairebé el 40% de la seva capçada.

La branca resta en terra a devora la soca, mentre els bacteris, els fongs i els insectes xilòfags se le van menjant.

El pi monumental número 4, el de la dreta, també creix just a devora les vies del tren. En Pere ens va relatar la seva història apostat al costat del que podria ser un dels seus fills amb una gruixa de soca gairebé com la meitat de la de son pare.

Alçant la vista ens trobam altra vegada amb una podada brutal. Els operaris del tren ho tenen clar: "Fora noses!" Moltes de les branques podades no suposaven cap perill, però per si acàs...


En Pere ens va explicar que la bifurcació tant tancada de les dues branques principals d'aquest pi pot provocar el desgarrament o esqueix d'una d'elles, com ja hem vist al pi número 3. Com tots els pins venerables en plena senectud té bonys o llupies a la seva soca.

Baixant la vista podem veure una feresta ferida antiga a la seva soca provocada per un llamp.

Detall de la cremada anterior que el pi no ha aconseguit curar i que facilita la pudrició de la fusta. Amb el temps la soca serà tan febla que el vent acabarà amb la seva vida.

L'arbre número 5 és el "Pi 290-99 de Sa Via". El que primer crida l'atenció és la deplorable imatge d'abandó i despreci amb nombroses escombreries enrevoltant la seva base i restes d'un foc de picnic just a uns tres metres de la soca.

A pesar de tot la seva soca descomunal es veu molt sana. Al seu voltant hi creixen centenars dels seus fills que han format un bosc espès.

Per sort no ha estat mutilat, encara.

El següent arbre, l'anomenat Pi des Caülls, sí que ha sofert mutilacions ferestes, com la que es veu a la dreta de la seva soca.

  En Jaume i tots els participants en la visita escoltavem amb tristesa les explicacions den Pere.

Rètol explicatiu.

 El Pi des Caülls fa 22 metres d'altària i la seva capçada 28 metres d'amplària.

El perímetre o circumferència de la seva soca mesura 4'30 metres.


Base de la soca amb forma de pota de cigonya que li dona estabilitat.  Tenint en compte que el diàmetre d'un pi creix aproximadament un centímetre anual, calculant el seu gruix: 4'30 X número π = 1'37 metres, es a dir, 137centímetres, o sigui, que el Pi des Caülls té una edat aproximada de 137 anys.


El següent arbre monumental, el número 7 de la volta, és un garrover, Ceratonia siliqua, també centenari, qua fou sembrat a un camp de conreu el segle XIX i ara ha estat enrevoltat pel ciment i la piscina d'una urbanització privada. Menys mal que li han deixat un minim d'espai vital al seu voltant, igual a l'amplària de la seva capçada.


Sens dubte és un arbre magnífic i molt sà. No sembla patir de la podridura típica dels garrovers vells, que de manera natural es van podrint pel centre de la seva soca, ja que el seu duràmen és molt flonjo.


Els rajos del sol travessen la seva esponerosa i atapeïda capçada.


La bifurcació de les seves branques és espectacular.

L'arbre número 8 és una alzina imponent i centenària, Quercus ilex subsp. ilex, l'Alzina des tres cimals des Caülls, que també ha estat engolida per la mateixa urbanització. Com en el cas del garrover, li han deixat un espai vital mínim equivalent a l'amplària de la seva capçada. Va néixer lliure i feliç fa uns dos segles enmig d'un alzinar i ara està ofegada pel ciment i la piscina que es veu al fons.

Rètol explicatiu.

És un arbre fantàstic, bellíssim.

 Les ramificacions de les seves branques segueixen la Sequència matemàtica de Fibonacci.
 
En Jaume Fiol i en Toni Serra de l'Associació Balear de l'Arbre inspeccionant l'esponerosa i venerable alzina marratxinera.

La seva soca i branques semblen estar molt sanes.

Les seves fulles, en canvi, pateixen una greu infestació per la mosca Dryomyia lichtensteini, que omple el revers d'agalles rodonetes cobertes de vellut. Dins cada agalla hi creix una larva de la mosca, que s'alimenta de la saba de l'alzina i surt com adulta uns mesos després, copula inmediatament i acte seguit pon els seus ous al revers de les fulles més sanes i tendres, morint tot just ha acabat de pondre, començant així un nou cicle de la vida d'aquest paràsit despietat.

 Detall de les agalles vellutades.

El darrer arbre monumental que varem visitar, el número 9, va ser el Pi de Son Guitard, un arbre esponerós que creix just damunt la paret d'una marjada a les afores del poble d'Alaró.

Rètol que informa sobre la seva catalogació.

 La seva soca és altíssima.

L'esquena den Jaume ens dona una idea de la gruixa de la seva soca, mentre un tros enfora en Toni admira la seva capçada.

Na Matilde contemplava l'arbre gegantí asseguda damunt una taula de pedra.

Un servidor recolzat a la seva soca.

Vist d'enfora sembla molt sà, pero la seva capçada tan aclarida ens parla de la seva decadència.

Va néixer aferrat a la paret de la marjada i a poc a poc amb el seu creixement la va anar empenyent o engolint.

En Pere Llofriu, ajudat pels socis d'ABA, vàren medir la circumferència de la soca a l'altura del pit. La cinta va marcar 4'34 metres. Segons les dades recopilades durant dècades pen Pere sobre tots els arbres monumentals de les Illes Balears fa 10 anys el pi de Son Guitard media 25 metres d'altària i 4'32 metres de circumferència, o sigui, que només ha crescut 2 centímetres. Està en plena senectud o decadència.


Dividint la circumferència pel número π, o sigui, 4'34 cms X 3'1416, ens dona un diàmetre aproximat de la soca de 1'38 metres a l'altura del pit.

Una prova de que es troba al final de la seva vida, la qual cosa no significa que encara no pugui viure unes quantes dècades més, és aquesta llupia, típica dels pins molt vells.

Detall del bony o llupia.