divendres, 2 de febrer del 2024

ONA amics arbres




Un programa radiofònic dedicat als arbres

Ahir, dia 1 de febrer, a les 20 hores es va emetre el primer programa a ONA Mediterrània  dedicat als arbres. L'any qui ve 2025 ja farà vint anys que en Francesc Mas Castanyer va crear aquest blog dedicat als arbres, va ser com sembrar-ne un. Avui una de les branques d'aquest arbre és radiofònica. Per tant, una dedicatòria especial a en Francesc perquè gràcies a ell avui, vint anys més tard podem seguir parlant i defensant els arbres amb la mateixa essència amb que va congriar el blog, aquesta vegada però mitjançant les ones hertzianes. 

El programa s'emetrà cada dijous a les 20h i cada dissabte a les 08h. del matí. Tenim obert el canal dels comentaris per qualsevol opinió, suggeriment, aportació o crítica que en volgueu fer. Gràcies. 

àudio programa 1febr24 

dissabte, 27 de gener del 2024

Castell d'Alaró

 


Solitud

Essent nascut a Alaró fa més de seixanta anys, m'ha donat l'oportunitat de conèixer, viure i estimar un dels indrets més bells del món, el Castell d'Alaró. De nin i jove hi he pujat amb els amics, hi he realitzat als anys setanta campaments d'esplai, he recorregut la plana arbrada de la penya, m'he abocat als seus balços vertiginosos, he observat els vestigis humans del passat, hi he pujat amb els meus fills quan encara no sabien caminar, hi he viscut experiències personals i col·lectives emotives i alegres, hi he patit en comprovar dia a dia, any rere any la implacable degradació de tot el seu entorn natural i també l'arqueològic, per causes humanes. Fins al punt que des de fa anys hi vaig poc, em costa molt pujar-hi per no haver de patir-ho una vegada més. És un lloc estimat i, com qui ser una persona, em sap greu veure com la seva malaltia evoluciona sense tractament, sense cura, tot i formar part de diverses figures com Espai Natural Protegit i emparar igualment l'existència teòricament protegida de fauna i flora vulnerable i en perill d'extinció, així com conformar un hàbitat únic al món, Patrimoni de la Humanitat, que hauria de ser prioritari conservar.

Fa anys, concretament el 2006, al blog d'amicsarbres vaig escriure això: “Voldria no decaure en un article queixós i depressiu al que pot portar fàcilment el relat de la visita al Castell d’Alaró, refugi i parany dels patriotes Cabrit i Bassa. Però no hi puc fer res davant la decadència constant d’un indret (altra temps?) tan estimat per la gent d’Alaró. Poc puc opinar sobre si l’estat del valuós patrimoni històric que representa el que queda de l’antiga fortificació ha de restar com fins ara o si s’ha de protegir de manera més efectiva, en tenc la meva opinió però no en som entès i per això caldria convidar qualque expert o interessat a ajudar a aclarir-ho. Del que si que puc parlar és de d’alarmant procés de degradació de la vegetació mediterrània propi d’aquest indret, procés que tendeix envers una dinàmica erosiva del sòl que portarà sens dubte a un empobriment de la comunitat vegetal i a l’establiment de una vegetació pròpia d’indrets més àrids. Em va sobtar fort veure els troncs de les arboceres vermelles com si fos de sang després que les cabres les haguessin arrabassat la pell. Baix un alzinar empobrit, sense sotabosc, les arboceres roges destacaven per la seves ferides recents. Cercava marfull (Viburnum timmus) i orenga (Origanum vulgare) que dona nom al penyal de l’Orengar, ja no n’hi ha, com també ha desaparegut de l’indret el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) i el ginebró (Juniperus oxycedrus) que, encara que present, també està molt castigat. Més bé caldria parlar de les plantes que aquests animals no toquen, que són poques: l’olivella (Cneorum tricoccon) i l’herba pudenta (Pasticana lucida).”

No deu fer encara dos anys quan em pensava estar curat d'espants, que em regirà trobar gairebé la totalitat de ginebrons de la penya literalment destrossats, amb molts de brots rogentcs morts. La primera idea absurda que em va venir al cap va ser que un grup de sonats s'havien dedicat a copejar aquestes plantes amb una massa, però aviat vaig comprovar la realitat: les someres del lloc, que s'utilitzen per pujar el material del restaurant i l'hostaleria, havien copejat amb les potes les plantes, imagino que per poper accedir als brots interns més tendres o a plantes que s'hi refugien protegides per les fulles espinoses d'aquest Juniperus. Tot d'una vaig pensar que el que també provocaven les someres és fer els ginebrons més vulnerables al barram de les cabres. Tot això dins un paisatge d'ullastres escorçats i sotabosc inexistent en un alzinar malalt, amb nul·la regeneració natural de llavor o tanyada de cap espècie del lloc, a no ser que sigui tòxica per a les cabres o les someres.

Pel que fa a altres causants de la degradació de la fauna i flora del Castell d'Alaró, cal una menció especial a un episodi relacionat amb dos famosos escaladors bascos, els germans Pou. Arrel d'una denúncia interposada per agents de medi ambient relacionada amb la pràctica d'escalada en un lloc i un període protegit. Aquests mundialment famosos escaladors feren servir totes les seves eines mediàtiques per dejectar la feina dels agents, que val a dir tengueren el ressò que pretenien també gràcies a la col·laboració de mitjans de comunicació i articulistes propis d'aquí, així com la comprensió política, incòmoda per l'actuació dels agents.

L'activitat creixent i il·legal de vols de drons, representa una notable molèstia per als diferents tipus d'aus que tenen l'Orengar, el penyal, com el seu hàbitat, la pàssera (Monticola solitarius) l'esparver (Aquila pennata) el voltor negre (Aegypius monachus) el voltor lleonat (Gyps fulvus), la falzia reial (Tachymarptis melba ), el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) el falcó peregrí (Falco peregrinus) i molts d'altres. Heu de tenir en compte que tots els animals salvatges són molt sensibles a aquests i altres tipus de molèsties.

Sovint he recordat la novel·la de Caterina Albert (Víctor Català), Solitud. Aquella descripció tan precisa de la invasió per romeria de molta gent per visitar una ermita situada a un indret solitari de muntanya, envoltat de natura salvatge. Aquest llibre va ser escrit a començament del segle XX, però la situació que descriu d'un parell de dies, és ben semblant a la que tot l'any, dia a dia, viu el Castell d'Alaró.

Sense anar molt més enllà de finals del segle passat, el sistema de gestió de residus consistia a llançar per el penya-segat, sovint a la cara nord, tot tipus de deixalles inservibles, des d'electrodomèstics, estris diversos, piles, plàstics o vidres, preferentment a cada relleu de donat. En podeu constatar encara la presència d'aquests materials perquè encara a ningú li ha passat pel cap gestionar la seva retirada.

Hom diria que avui s'hauria de tenir més coneixement i consciència ecologista al respecte, però què pot significar tenir-ne més coneixement i consciència? I quines mesures hauria de prendre l'administració i l'autoritat responsable? No dubteu que el que primer de tot que farien seria valorar l'impacte econòmic i electoral i, si de cas, ja s'ho faran per estudiar el problema fins a l'infinit abans de fer cap passa vers una possible solució de restauració.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article també publicat a DBalears 




dijous, 11 de gener del 2024

Com podrien ser els moviments per el clima del futur?

 



Climatologia / Ideologia

En el context de la recent conferència de l'ONU sobre el clima celebrat a Dubai, proposam la lectura de l'article Climatologia / Ideologia, del Butlletí 247 de WRM (Moviment Mundial pels Boscos Tropicals), publicat el gener de 2020. Aquest article ens ajuda a comprendre que la tímida i més que tardana menció dels combustibles fòssils en el text final de la conferència no representa cap forma d'esperança, ja que segueix inalterada la preponderància d'una visió extremadament reduccionista del problema climàtic en aquest espai.

La visió del clima que aporta la climatologia és extremadament parcial i excloent, i és només una visió particular entre moltes altres. Construir millors aliances par a l'acció climàtica implica reconèixer que existeixen conflictes continus entre els diferents enteniments del que és el clima.

Com podrien ser els moviments per el clima del futur? Això depèn de com interactuen les diferents definicions del canvi climàtic. Les inevitables tensions actuals que divideixen als moviments per el clima són també tensions entre les diferents concepcions del clima. Construir millors aliances al voltant a l'acció contra l'escalfament global significa que en primer lloc s'ha de reconèixer que existeixen conflictes sobre el que és el clima.

Quan les classes educades del Nord o del Sud imaginen que el clima es defineix per la climatologia, això en sí mateix és un problema per a l'organització política. Mai ha estat més urgent anar a introduir-se a altres interpretacions del clima, quan tantes persones fora de la intel·lectualitat científicament sofisticada (comunitats camperoles, habitants dels boscos, comunitats en lluita, nins/nines i dones de la classe treballadora, per anomenar només algunes), assumeixen una sèrie de riscos per trobar una manera d'avançar en el tema.

La visió del clima de la climatologia

Considerada des de una perspectiva històrica mundial, la visió del clima que actualment aporta la climatologia és extremadament esbiaixada, limitada, excloent i fins i tot rara. Dues característiques interconnectades d'aquesta visió són de particular importància: en primer lloc, la forma en què situa el problema climàtic en molècules, moviments moleculars i fluxos d'energia com si fossin objectes d'una “natura” que s'ha separat políticament de la “societat”. En segon lloc, el suport polític que brinda automàticament a certs contes obsolets sobre el maneig especialitzat, com si poguessin ser “solucions” a l'escalfament global.

La climatologia aspira a establir una separació entre una natura “no humana” (molècules de CO2, albedo de núvol, clatrats de metà) i una societat “no natural” (plusvàlua, sindicats, política energètica). I degut a que els Estats-nació moderns tenen com a pràctica política acceptada l'ús de noms de països per etiquetar diferents sectors d'aquest espai, es tolera que la climatologia identifiqui cert número de molècules emeses per, per exemple, “Xina”. El resultat es que la climatologia es filtra cap una confabulació en assignar la responsabilitat causal a Xina. Al mateix temps, la climatologia té prohibit rastrejar qualsevol responsabilitat per les molècules de diòxid de carboni que s'originen per la combustió de carbó realitzada dins les fronteres de Xina, però destinades a altres països les companyies dels quals han invertit en instal·lacions per aprofitar la ma d'obra barata xina. En cas que ho fes, s'entén que estaria fora dels límits de la climatologia i, per tant, no seria qualque cosa “sobre” el clima en l'absolut.

De la mateixa manera, la climatologia està autoritzada a utilitzar nombrosos recursos per a assignar nombres comparatius a les “potencialitats de l'escalfament global” de vàries molècules, com el metà o l'òxid nitrós, encara quan no hi hagi una base física consistent per a tals nombres. Però no té permès identificar les potencialitats relatives a l'escalfament global de les diferents inversions de capital o de les pràctiques comunitàries als boscos. No importa que tan òbvia sigui la diferència d'aquestes potencialitats, han de romandre “fora” de l'estudi de les causes del canvi climàtic. De manera similar, es permet que la climatologia distingeixi entre molècules de CO2 (diòxid de carboni) i molècules de CH4 (metà), però no se'l permet distingir entre dos subconjunts de molècules de CO2: “CO2 de subsistència” i “CO2 d'opulència”. Aquesta distinció segueix considerant-se irrellevant per el canvi climàtic.

Una vegada que el canvi climàtic s'identifica amb moviments de molècules i fluxos d'energia no socials, resulta molt més fàcil imaginar que la resposta al problema ha d'estar en els sistemes de maneig d'aquestes unitats essencialment inertes que són “fora”. La climatologia també tendeix a simplificar el concepte de “humanitat”, reduint-la a un monòlit que pot ser administrat i que es manté a certa distància. L'acció climàtica “basada” en la climatologia, com una gran part dels ambientalistes desitgen que sigui, tendeix a limitar-se a donar suport, el control o la “governança” experta d'una entitat externa.

Aquesta forma de suport tendeix a agrupar a polítics, ambientalistes i refugiats d'inundacions per una banda, mentre que per l'altre construeix un clima completament no humà, i ambdós costats es vinculen només a través d'un canal summament estret. A això el segueixen respostes administratives des del mon humà cap el clima (tals com fixar el preu del carboni), guiades per una professió científica del clima que se suposa té un mètode privilegiat per a interpretar les senyals que passen a través d'aquesta interfase amb la natura a la vegada que filtra la interferència de la societat.

Aquesta cosmovisió té precedents, per exemple, en el maneig forestal colonial, que també tendia a incloure les pràctiques capitalistes com inqüestionables i connectades a un clima monolític concebut a través d'una interfase de maneig científic. Baix aquest règim, el clima es convertí en clima per a una societat colonial en bloc: per a les autoritats (per assegurar la productivitat de les plantacions o la conservació de la natura) però també per a la dels seus treballadors (en part per evitar que se rebel·lessin). Els efectes, com observa l'historiador Richard Grove ( Grove, R. H. 1997. Ecology, Climate and Empire: Colonialism and Global Environmental History, 1400-1940. Cambridge: White Horse Press.), “amb freqüència foren tan destructius o opressius en els seus efectes sobre les societats indígenes com la destrucció ecològica directa i l'apropiació d'entorns i drets comunals per part del capital privat”. Aquesta observació només pot portar a la realitat als ambientalistes que encara esperen que la climatologia pugui d'alguna manera, per sí sola, formar un primer punt de trobada per a un activisme mundial que abasti a totes les classes, races i gèneres.

El predomini de la visió climatològica

Aquesta forma de tractar el canvi climàtic ha tornat absolutament hegemònica. A les reunions oficials sobre l'escalfament global, per exemple, s'incentiva als climatòlegs -facultats com a portaveus de la “natura”- a abandonar la sala després de “presentar els arguments científics”, per a què els que formulen les polítiques -facultats com a portaveus de la “societat”- puguin continuar discutint sobre com mantenir l'acumulació de capital en un món hivernacle. Aquesta regla s'estableix clarament, per exemple, en el mandat del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, 2013) de “evaluar la ciència exhaustivament, sense prejudicis i d'una manera que sigui pertinent per a les polítiques, però sense pretensions normatives”. Aquesta declaració exigeix que la “ciència” sigui un objecte singular amb límits definits, que pugui influir i ser influenciada per la política, però que d'alguna manera sorgeixi de processos completament separats, no polítics.

Les xarxes amb noms com 350.org reforcen aquestes dinàmiques que produeixen ignorància, que perceben l'acció climàtica com a organitzada en torn a un maneig, guiat per la climatologia de fluxos de molècules. Les “solucions” ofertes es limiten rigorosament a l'excés de molècules de gasos d'efecte hivernacle, o, més bé, en els “equivalents de molècules”, somniats per els climatòlegs que treballen a l'IPCC. En conseqüència, la principal prioritat per a abordar el canvi climàtic no és, per exemple, brindar suport a l'àmplia varietat de moviments socials ja existents que treballen per a mantenir els combustibles fòssils baix terra, amb tota la complexitat de les seves preocupacions i objectius.



El dany comès

L'acord climàtic de l'ONU de París de 2015, per exemple, s'instal·là com un punt de pas a través del qual una “comunitat internacional” unitària podia idear formes de contenir l'augment de la temperatura mitjana global en un sistema climàtic similar a una “caixa negra”, a nivell “molt per davall dels 2ºC per damunt dels nivells preindustrials”. Aquesta fou una senyal de que culminava el procés de separar als humans del seu món.

L'enfocament basat en la climatologia de l'acord de París, també ajudà a mantenir l'espai obert per els mercats de carboni. Com ja s'ha documentat àmpliament, tals mercats no només empitjoren l'escalfament global, sinó que també soscaven precisament aquestes tradicions pràctiques que més es necessitaran per a canviar les coses. Tot poble dels boscos que ha d'entregar part del seu territori per a compensar les emissions industrials, la font del qual desconeixen, veu com les seves pròpies pràctiques per als seus boscos i terres, que estabilitzen el clima, són soscavats per la climatologia. Cada migrant que arriba a Europa o a Nord-amèrica perquè ha estat desplaçat per plantacions suposadament “neutrals en carboni” per a la producció d'agrocombustibles, no només és víctima de la idea de que una molècula de CO2 és igual a una altra en el seu efecte sobre l'escalfament global, sinó que també està sent desqualificada de les pràctiques que són necessàries per a frenar-lo.

Desestabilitzant el domini de la climatologia

Nombrosos activistes per el clima es tapen amb el mant de la climatologia. Però, perquè no seria possible una estratègia diferent? Una estratègia que, al mateix temps que respecti els assoliments de la climatologia i rebutgi el negacionisme, també reconegui que la climatologia és profundament aliena de -i tal com està concebuda actualment, tendeix a ser un risc per- els coneixements i pràctiques que són centrals per a un futur habitable.

La clau pot estar en comprendre que ser diferent no sempre implica ser enemic o enemiga. I que fins i tot quan s'és diferent, certs estils de trobada poden conduir a resultats transformadors.

Dos enfocaments superposats podrien ajudar. Un d'ells és mostrar com la climatologia és una expressió d'una sola història en particular, entre moltes altres, i que els seus procediments, terminologies, suposicions, conclusions permissibles, etc. han estat modelats per conflictes del clima que poden exposar on es troben els conflictes prèviament ocults i que es poden fer per a reconèixer-los, enfrontar-los i abordar-los. Escoltar atentament el matís dels arguments resultants és en sí mateix una forma de desafiar l'hegemonia climatològica sobre els moviments climàtics i aprofundir en el respecte per a tots, no només d'alguns, dels costats radicalment diferents de l'activisme climàtic.

Comprendre la climatologia d'aquesta manera no significa ser ignorant o desagraït, sinó, al contrari, significa comprendre millor allò que pot i allò que no pot fer.



Revelant la climatologia davant els seus interlocutors contemporanis

Qui es vulgui que hagi escoltat a comunitats de base preocupades per el canvi climàtic a llocs com Molo a Timor Occidental, l'erm dels Andes equatorians, el cinturó forestal del centre de la Índia, el nord rural de Tailàndia, l'Amazònia brasilera i també, sovint, el centre de Londres o Los Àngeles, haurà notat que les seves concepcions del fenomen tendeixen a compartir una sèrie de característiques no compartides per la climatologia.

Per una banda, les històries relatives al canvi climàtic contades per nombrosos pobles indígenes i pagesos no solen girar en torn a com els humans afecten o es veuen afectats per el comportament d'objectes no humans, com les molècules de diòxid de carboni o els fluxos d'energia. De la mateixa manera, el punt d'inflexió crucial en tals històries no és el moment en que s'excedeixen certs límits quantitatius, o quan els professionals administratius no aconsegueixen contenir les conseqüències.

Considerem l'exemple dels científics totocans de la regió d'Huehuetla, a la Serra Nord de Puebla, Mèxic, tal com ho va explicà l'antropòleg William D. Smith ( Smith, W. D. 2007. Presence of mind as working climate change knowledge: a Totonac cosmopolitics. In Pettenger, M. (ed.), The Social Construction of Climate Change: Power, Knowledge, Norms, Discourses. Aldershot: Ashgate: 217-34). A l'igual que els climatòlegs, els científics de Huehuetla han registrat un augment de la no previsibilitat dels patrons regionals de pluja i ho han relacionat, per exemple, amb la sequera de fonts i amb inundacions destructives. Però per a ells, a diferència dels climatòlegs, observar tals canvis sense ser conscients del congriar històric de les observacions, significa un col·lapse de la ciència mateixa. Tals observacions, per a ser rigorosos, necessiten rastrejar i actuar en relació a una pèrdua històrica de respecte a les fonts, als seus esperits i al bon fer de les comunitats que depenen d'ambdues, juntament amb un debilitament de l'acció de l'aigua mateixa i la seva capacitat de castigar als irrespectuosos i, per tant, preservar-se a sí mateixa i a la comunitat que la seva solidaritat ella defineix. La bona ciència, des d'aquest punt de vista, es sosté a sí mateixa en part sent conscient dels seus propis prejudicis i de la seva natura específica, i no pot estar absent de les discussions sobre temes com el respecte, la claredat mental disciplinada, les “bones pràctiques laborals”, etc. No tracta de reemplaçar aquesta consciència -com sí són propensos a fer-ho la climatologia i un ambientalisme vinculat a aquesta- amb una història d'origen mitològic que parla d'experts sacerdotals en contacte místic amb un infinit molecular no humà.

Des d'aquesta visió de ciència, el clima i el canvi climàtic no són trets d'un “mon natural” sobre el qual els pobles indígenes d'alguna manera han d'elaborar una “teoria indígena” competitiva que difereixi de la climatologia. La heterogeneïtat involucrada és molt més radical que això. Allò que passa quan certes pràctiques indígenes o camperoles són mesclades amb la climatologia, per tant, no és un desacord sobre com interpretar o manejar els moviments de les molècules de carboni, ni tampoc alguna “política del coneixement” adversària, sinó una cosa diferent en el seu tipus i de més llarg abast.

La climatologia, en canvi, tendeix a veure els comentaris polítics crítics sobre sí mateixa de manera més simplista, com si fos una evidència de deficiència o negació dels fets. Allò que es perd per el món en general en tals processos de curtcircuit no són només arguments vitals que són necessaris, sinó també la consciència de que tals arguments són possibles. És aquesta falta de consciència, i no les divergències entre els processos de pensament climatològics i no climatològics, el que converteix les diferències entre els moviments per el clima en conflictes. Quan la “justícia climàtica” es converteix en res més que una qüestió de distribució justa de les molècules de CO2, energia abstracta, efectes del canvi de temperatura o càrregues dels impostos del carboni, en lloc d'un debat obert sobre la terra, el treball, el patriarcat, l'extracció, la classe, la raça, la contaminació, etc. llavors la lluita contra la injustícia climàtica no farà més que incrementar-se .

S'ha d'entendre que molts moviments per el clima són tan radicalment diferents entre sí com ho foren en segles passats els moviments per els bens comuns i per el seu confinament. Les afirmacions que els activistes climàtics estan “tots dels mateix costat” i que haurien de silenciar les seves diferències i concentrar el seu foc en “enemics comuns” com les companyies petrolieres o Donald Trump, són retrògrads i lleven empoderament.

Els climatòlegs que insisteixen en què el seu deure amb les autoritats responsables de les polítiques és limitar la seva investigació al seguiment de les molècules de gasos d'efecte hivernacle i les transferències d'energia, no són necessàriament els nostre amics. Com la majoria dels demés, són ideòlegs que, fins i tot si en general de forma inconscient i amb bones intencions, estan prenent partit en lluites profundament interculturals que involucren classes, races i gèneres i els orígens dels quals es remunten a molt abans de la Revolució Industrial.

Però tu també tens dret a participar en la definició de què és el canvi climàtic. Si altres mons són possibles, també ho són llavors altres climatologies.

Larry Lohmann, The Cornerhouse

Butlletí 247 de WRM 

Traducció: Joan Vicenç Lillo Colomar





dijous, 28 de desembre del 2023

Sycamore Gap tree: la història fins al dia d'avui.

 


L'arbre caigut

A finals de setembre d'enguany, una notícia em va impactar personalment, va ser la tala premeditada, intencionada d'un arbre singular, simbòlic i espectacular que feia de fita en un punt determinat del mur d'Adrià, a Northumberland, Anglaterra. Sigui per la meva, ja passada, formació professional com agent de medi ambient, sigui com a amic dels arbres, em va intrigar des del primer moment saber més del o dels causants d'aquesta ignominiosa i delictiva tala. Llevat de les notícies dels primers dies i ara d'aquesta darrera que veureu seguidament traduïda de la BBC, res més no s'ha sabut del cert del qui o del perquè de la mala feta. El tall amb el motoret de serrar estava ben calculat, però abans el responsable havia d'haver preparat la màquina, posar-hi oli, benzina, esmolar si cal el tall de la cadena, carregar-ho en un vehicle, baixar i començar a caminar cap a l'arbre, arribar-hi, preparar-se i... anava begut, però apart d'això perquè? Per una aposta? Per un motiu d'odi contra una altra persona, contra un col·lectiu, contra el món, contra els arbres, contra el símbol o qualque element concret que representava...? Ben cert és que l'estupidesa humana no té límits.



Sycamore Gap tree: la història fins al dia d'avui.

Article publicat a BBC News el 13 dedesembre de 2023

Per Chris Robinson

BBC Nord-Est i Cúmbria

L'arbre Sycamore Gap (Acer pseudoplatanus), que abans es trobava al costat del mur d'Adrià a Northumberland, va ser tallat. Era una fita increïblement popular, però què hi havia de diferent i per què va afectar a tanta gent?



Què era l'arbre Sycamore Gap?

Senzillament, era un únic fals plàtan o fals sicòmor que creixia de forma natural al llarg del mur d'Adrià, a prop del poble d'Once Brewed. El National Trust, que té cura del lloc amb l'Autoritat del Parc Nacional de Northumberland, va dir que va ser plantat a finals del segle XIX per l'anterior propietari John Clayton per representar una "característica del paisatge". Tot i que era un lloc popular per als excursionistes i fotògrafs a causa del seu entorn inusual, es va fer famós després d'aparèixer a la pel·lícula de 1991 Robin Hood: Prince of Thieves protagonitzada per Kevin Costner. Després va guanyar el sobrenom de Robin Hood Tree, encara que en realitat es trobava a unes 170 milles (273 km) del bosc de Sherwood. Dan Newman, el personatge del qual Wulf s'amaga a l'arbre i és rescatat per l'heroi homònim, va dir a la BBC que va ser la primera escena que va filmar el seu primer dia al plató. El director de la pel·lícula, Kevin Reynolds, va dir que era "un dels llocs més idíl·lics per excel·lència del món i ara ha desaparegut, ha estat assassinat i per quin motiu?"

Podcast: La història de Sycamore Gap – No és només un arbre


L'autoritat del Parc Nacional de Northumberland va dir el lloc era el “lloc més fotografiat” i, a finals de 2016, va ser coronat Arbre anglès de l'any als premis de Woodland Trust. L'autor L.J Ross, la segona novel·la de la qual va rebre el nom de l'arbre, va dir que molts creadors “s'hi van sentir inspirats”. També va ser un punt focal al llarg de la ruta del Mur d'Adrià de 84 milles (135 km.) engtre Wallsend, North Tyneside i Bowness-on-Solway, Cumbria.



Que li va passar a l'arbre?

El matí del 28 de setembre de 2023, es va estendre la notícia que l'arbre havia estat tallat “deliberadament” durant la nit. Es va iniciar una investigació policial i es va posar un cordó. Es van veure agents forenses fent mides i mostres de les restes i fotografiant la zona. Se'ls va sentir dir: “En 31 anys de forense mai he examinat un arbre”. Dos homes d'uns 30 anys han estat arrestats sota sospita de danys criminals i han quedat en llibertat sota fiança, va dir la policia de Northumbria. També confirmaren que un home d'uns 60 anys i un al·lot de 16, també havien estat detinguts, sense que enfrontar més mesures. L'Anglaterra històrica també ha revelat que una part del mur d'Adrià, construït entre el 122 i el130 dC, va patir “alguns danys” després de la tala de l'arbre.




Com va reaccionar la gent?

La caiguda de l'arbre va provocar ràbia i sorpresa. El diputat conservador d'Hexham, Guy Opperman, va dir que la gent amb qui havia parlat estava “totalment atordida” i “devastada” pels danys, i va descriure el sicòmor com un "símbol del nord-est". Hairy Biker Si King, que va créixer al comtat de Durham, va publicar a les xarxes socials que un “sentinella del temps i l'esperit elemental de Northumberland” havia estat “assassinat”. La gent també tenia ganes de compartir els seus records de l'arbre i per què era tan especial per a ells. Alice Whysall, de Brampton, Cumbria, va creure que podria haver fet la darrera fotografia de l'arbre la nit anterior, mentre es va aturar allà sota la pluja mentre feia una caminada. Va dir que va ser “una cosa tan emotiva haver-lo vist en les seves últimes hores”. També va ser escenari de propostes de matrimoni, de moments sentimentals i d'escapament de cendres. L'efusió d'emoció va provocar poemes improvisats sobre el seu final prematur i es van compartir fotografies des de tots els angles i de cada estació. Era un lloc on hom realment es podia alliberar”, va escriure Harriet Robinson.




Què passarà amb l'arbre?

El tronc de l'arbre va ser retirat el 12 d'octubre i, com que era tan gran, es va tallar en trossos grossos per poder ser engut amb la grua. Al desembre, el National Trust va confirmar que les llavors recollides de l'arbre s'utilitzarien per fer créixer nous planters, i s'està treballant al seu viver de propagació de plantes rares. Tot i que s'espera que l'arbre original torni a créixer del seu tronc, passaran fins a tres anys abans que els experts sàpiguen si això és possible. També s'espera que el públic digui la seva opinió sobre els plans de futur.



La gent ha volgut donar un cop de mà.

S'ha creat un lloc de recaptació de fons, amb més de 4.000 £ recaptades per ajudar a "millorar i rejovenir" la zona al voltant de la soca. El National Trust ha aconsellat a la gent que "tracti la soca amb respecte" i ha animat la gent a compartir les seves idees. No obstant això, un planter que es va plantar a prop per recuperar l'"esperança" va ser retirat per les autoritats del lloc, que té la condició de Patrimoni Mundial de la Unesco. El gerent del National Trust, Andrew Poad, va dir que la soca era "sana" i que podrien ser capaços de regenerar l'arbre, on creixen nous brots des de la base del tronc, però que podrien trigar fins a 200 anys a tornar al que era abans. També hi ha hagut suggeriments sobre què fer amb la fusta restant. L'alt xèrif de Northumberland, Diana Barkes, va suggerir que es podria crear alguna cosa a partir d'ell "perquè la gent vingués a recordar l'arbre i recordar els seus éssers estimats". S'han enviat milers d'idees als funcionaris, com ara convertir la fusta en bancs o escultures, tot i que mantenen una "ment oberta", amb detalls encara per donar a conèixer.




Article publicat a BBCNews el 13 de desembre de 2023

Traducció: Joan Vicenç Lillo Colomar



divendres, 22 de desembre del 2023

No entenien el perquè

 
A les fosques, un clam de Pau

S’espera que no s’apaguin els llums enguany,
els que vestiran l’avet de la plaça major,
com va passar per Nadal de l’any passat.

Ningú va entendre l’estrany fenomen,
el d’unes bombetes que perdien la vida,
just quan la plaça quedava solitària.

Ningú, fins que un vailet que els espiava,
 a la Kateryna i al Nikolay, amiguets de l’escola,
 de l’entremaliadura va adonar-se.

La Kateryna era ucraïnesa i de Rússia el Nikolay,
ambdós amb noves famílies a Catalunya,
ambdós amb mil inquietuds sobre el seu origen.

No entenien el perquè d’aquella guerra,
el perquè de tanta mort i destrucció,
el perquè de dos bàndols enfrontats.

No entenien les decisions dels polítics,
creien que estaven malalts del cap,
sinó como podien tanta sang vessar.

Per això, en decidida actitud de protesta,
el cable de les bombetes de l’arbre tallaven,
 convertint la foscor en testimoni del seu dol.

Per això el vailet que els descobrí no va dir res,
senzillament va demanar ajuda als seus amics,
entre tots els encobririen cada nit.

Enguany, dos amiguets, molt lluny d’aquí,
l’Aixa i el Samuel, ella de Gaza i ell d’Hebron,
sense saber dels promotors, faran el mateix.


Franc Guinart i Palet
 

dijous, 14 de setembre del 2023

Els arbres més alts superen millor les sequeres

Secrets de gegants:
com els arbres més alts superen les sequeres

Mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies en el seu sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que viuen els arbres. Foto: Lluis Comas.
"Els arbres més alts són capaços de superar les sequeres (almenys les de curta durada) gràcies a una sèrie d'adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen altura"
Una revisió bibliogràfica publicada a New Phytologist conclou que els arbres més alts són capaços de superar les sequeres (almenys les de curta durada) gràcies a una sèrie d’adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen altura. L’estudi, liderat per Laura Fernández de Uña, investigadora postdoctoral al CREAF gràcies a una beca Marie Curie i que compta amb la participació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), conclou que mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies en el seu sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que viuen els arbres.

L’evidència científica demostra que, amb l’alçada els arbres van millorant la seva eficiència en l’ús de l’aigua. Per exemple, quan hi ha sequera són més àgils a l’hora de mobilitzar aigua des de les reserves del tronc fins al sistema circulatori (conegut com a xilema). Així mateix, a més altura el tronc fabrica més teixit dedicat a emmagatzemar aigua i guarda més reserves d’aliment, així mateix, desenvolupa unes arrels més profundes i capaces d’extreure aigua de les parts més profundes del terra. Aquestes adaptacions són claus per suportar la manca d’aigua i potencialment els fan més resistents als episodis de sequera que els arbres més baixos.

“En aquest estudi no hem comparat diferències entre espècies més o menys altes, sinó que ens hem centrat en com els arbres, dins de cada espècie, adapten la seva estructura i funcionament a mesura que guanyen altura i en el potencial efecte de l’alçada en el patiment davant de sequeres”  Laura Fernández de Uña, primera autora de l’estudi i investigadora postdoctoral al CREAF.
L’evidència científica demostra que, amb l’alçada els arbres van millorant la seva eficiència en l’ús de l’aigua. Foto: Lluís Comas.
L’estudi de revisió ha avaluat més de 125 estudis (dels quals més de 90 avaluaven arbres de diferents alçades), la majoria en boscos temperats a causa de la manca de dades en altres tipus d’ecosistemes, i més de 25 trets estructurals i funcionals

La sequera mata de set o de gana
 
En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o que els cauen les fulles, pot ser degut a diversos motius. ‘D’una banda, pot ser que l’aigua no estigui arribant a les branques més altes, això pot provocar fallades hidràuliques al sistema circulatori a causa de les embòlies’. Les embòlies es produeixen quan la calor és molt forta i les fulles han d’evapotranspirar molta aigua des de les arrels i fins a les fulles, però el terra està sec o no hi ha prou aigua. Aquesta situació augmenta la pressió dins del sistema circulatori i es poden arribar a provocar embòlies si entra aire als conductes, similar al que passa amb els humans. Les embòlies es consideren fallades hidràuliques i poden portar a la mort de l’arbre
En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o que els cauen les fulles, pot ser degut a diversos motius. Foto: Lluís Comas.
“Igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir majors reserves de carboni en els seus teixits”
De l’altra, l’arbre pot patir gana, “la calor també fa passar gana als arbres perquè, quan augmenta la temperatura, les fulles tanquen els estomes per no perdre aigua amb l’evapotransipiració i la fotosíntesi s’atura. De fet, igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir majors reserves de carboni en els seus teixits, que poden utilitzar durant aquests períodes en què no realitzen fotosíntesis comenta Maurizio Mencuccini , coautor de l’estudi, investigador ICREA al CREAF, “les estomes són els forats que tenen les fulles per intercanviar si l’arbre els tanca es para de fer la fotosíntesis i l’arbre es para d’alimentar”, conclou.

Els arbres gegants són molt importants

 
Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Proveeixen menjar, ombra i són refugi d’espècies forestals. A més, acumulen molt de carboni i són capaços de redistribuir els nutrients i de modular gran part del cicle de l’aigua del bosc, perquè recullen molta aigua de pluja per les seves arrels i l’evapotraspiren a grans quantitats.
“Les sequeres cada cop més freqüents i dràstiques són una amenaça per als boscos, i perdre aquests exemplars gegants podria ser un perill per al bon funcionament del bosc”
Jordi Martínez-Vilalta, coautor de l’estudi, investigador de la UAB i del CREAF.
Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Foto: Lluís Comas.

Article de referència
Fernández de Uña L., Martínez-Vilalta J., Poyatos R., Mencuccini M., McDowell N.G. The role of height-driven constraints and compensations on tree vulnerability to drought. New Phytologist. https://doi.org/10.1111/nph.19130.
Anna Ramon
Responsable de comunicació del CREAF. Sóc llicenciada en Biologia per la UAB i Màster en Comunicació Científica i Ambiental per la UPF. Apassionada de la comunicació corporativa amb més de 7 anys d'experiència en el sector de la R+D en l'àmbit ambiental.
· Article publicat a Blog Creaf el 24 juliol 2023

dimecres, 13 de setembre del 2023

Una figuera centenària de Formentera

La figuera més gran de Formentera i qui sap si del món

Na Blanca d'en Mestre és un exemplar centenari, que data de 1910, i que el 1993 fou catalogat i protegit com a arbre singular

Imatge espectacular de la figuera | Foto: Marià Castelló
Les figueres (ficus carica) són un dels elements més emblemàtics de Formentera no només pel deliciós tast dels seus fruits sinó per l’excepcional manera de fer-les créixer en horitzontal que només trobem en aquesta illa. Mitjançant un enginyós sistema de puntals, anomenats estalons, col·locats de forma concèntrica al voltant del tronc, la figuera es converteix en un ombrívol refugi tant per a persones com per a animals.

Imatge espectacular de la figuera | Foto: Marià Castelló
L’allargada extensió de les branques facilita la resistència de la figuera als forts vents i ajuda que l’arbre capti les gotes de la rosada en un territori marcat per la falta de pluja. A més, aquesta disposició genera un espai apte per recollir la fruita i, com que les branques es mantenen elevades, s’impedeix que el bestiar pugui alimentar-se’n.

Imatge de la Figuera de Marià Castelló
Na Blanca d’en Mestre ocupa més de 350 m2 i té tractament de persona
 
I si en els més de 80 km² de Formentera hi ha una figuera que té molta anomenada, aquesta és na Blanca d’en Mestre. Es tracta d’un exemplar més que centenari, que data de 1910 i que el 1993 fou catalogat i protegit com a arbre singular. Ocupa una superfície de més de 350 m² i compta amb uns 140 estalons. Descobrir la seva silueta, entre camps i parets de pedra seca, impressiona a qui recorre els camins que condueixen a les platges de Migjorn.
 
Cal fer notar que la figuera és coneguda pel seu nom propi i se l’anomena amb l’article “na“, que en català s’empra per a les persones. Un tracte gairebé reverencial que es comprèn quan hom degusta un dels seus fruits. Quan és fresc, ens omple la boca la tendresa de la seva carn i el cruixir dels “grinyolons” (les llavoretes de l’interior). Quan és seca, podem tastar l’excel·lència de la xereca.
 
Un producte elaborat amb herbes aromàtiques i figaflors, els fruits que no neixen a l’agost, sinó de forma primerenca, als voltants de Sant Joan, com succeeix amb la varietat rojal, blanca poma o albocor. Si quan la mengem li afegim un parell d’ametlles, en resultarà el que a Formentera es considera un delit endèmic i s’anomena el “torronet“.
 
La producció de figues de Formentera està amenaçada pels conills
Foto: Guia Formentera
 

Josep Rubio
· Article publicat a 'Balears Va de Gust' el 09/09/2023 /
Formentera

dijous, 7 de setembre del 2023

Temple d'alzines sureres

Alzina, Calonge de Segarra. Foto de Angela Llop
·
Heu vist l’alzina?

Heu vist l’alzina
i els aglans?
collim les fulles
mirant el mar.
Heu vist l’alzina
i els aglans?
mirem el seu tronc
de dalt a baix.
Heu vist l’alzina
i els aglans?
trèiem el suro
petits i grans.

·

Alzina surera, Darnius. Foto de torrapipes
·

Quin arbre som.....

Em preguntaren.....
Si fossis arbre ?..... quin t'agradaria ésser ?

No vull ésser, sóc...!
Sóc un roure amb arrels d'alzina surera,
a voltes em sento pollancre "d'allinllà" abaix a la riera
on el vent em remou i em fa viure
on l'aigua m'és aliment i energia

Roure de temps i aprenentatge,
d'aixoplugar i fer-me cada hivern més fort.
Roure per inclemències de temporades seques,
ermes d'esperit com les batudes dels vents.....
de solitud....que m'enforteix.

Arrels d'alzina que recorren la terra estranya
superficials abraçant les pedres sense molsa,
però empenyen-les cap a baix, rebutjant-les....
Arrels d'alzina de la meva llavor, que ha florit allà......
Arrels d'alzina que la meva llavor, m'ha ensenyat a estimar.....


Elvira Begudà Sagué

·

Alzina surera a Ventolà. Foto de ll.lloren
·
Pròsper

M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.

Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.

Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 - 30 novembre 1984)
·
Alzina surera. Foto de Elisabeth Teixido
·
Cremen les paraules
XVII

Cloure les parpelles
no ajuda pas les bèsties
a retrobar el rastre dels dogals.
Pensar a lloure exclou.
Pensar exclou.
No pensar ens fa útils a les societats,
públiques o anònimes.
Viure fermat ajuda a no moure’s.
És fàcil la vida de ca.
Del ca que s’aixopluga dins el bidó
de llauna que contingué quitrà o benzina,
ran del portell,
frement de fred,
lladrant la ràbia contra el seu propi esglai,
bordant-se i mossegant-se ell mateix,
esguardant com pel camí,
a l’altra part de la reixa,
passa a mitjanit l’espectre de qui fou,
potser humà en una vida passada,
si l’atzar fou inclement,
alzina surera en una existència futura,
si és compassiu:
llur escorça fruitarà taps
per cloure el bes, fugisser i perfumat,
de xampanys, holandes i altres elixirs
que porten al purgatori dels embriacs.
Fàcil és ser cadena. Molts volen ser baula
per estacar els adversaris a la servitud.
És temptació permanent, esdevenir propietaris.

Lluís Maicas
(Inca, 13 febrer 1954)
·
Quercus suber. Foto de Rafael Medina
·
Cançó de l'atzar

A l'ombra d'una palmera
que hi ha al carrer de l'atzar,
ha passat la primavera
perseguida per la mar,
a l'ombra d'una palmera.

Sota una alzina surera
un llenyataire curiós
ha trobat pedra foguera
però ha perdut el seu gos,
sota una alzina surera.

La tramuntana furiosa
s'ha emportat els teus llençols
i ara dormiràs nerviosa
sola i trista, perquè ho vol
ala tramuntana furiosa.

El capvespre és l'hora baixa
i jo m'adormo escrivint,
si morís vull que la caixa
no tingui un color distint
del capvespre o l'hora baixa.

Una vegada la vida
va fer l'amor amb la mort
i en quedà tan penedida
que mai més va provar sort,
una vegada la vida...

Quico Pi de la Serra
(Barcelona, 6 agost 1942)
·
Suro, escorça de la surera. Foto de Toni Baeza Oto
·
A sota la bandera…

Només vull recordar la música lleugera
De la cobla encisant la terra encara entera.
Vull saludar la sang i l’or de la senyera,
Bategada per la història mentidera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull somniar a sota l’olivera,
Bressolat  pels esclats de la  llum  jogassera.
Vull encantar el vent bufant per la bosquera,
Entendre el murmurí de la font fugissera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull ensumar la dolça primavera
Quan desperta el fullam de l’alzina surera.
Vull sentir els obrers xiulant per la pedrera,
Oir els nins cridant sobre la carretera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull compartir una festa llunyera:
Nit de Sant Joan a prop d’una jove estrangera.
Vull reviure el caliu de l’amistat sencera
De companys i d’amors perduts per la sendera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull escoltar la merla riallera
Que es burla dels afanys de la vila feinera.
Vull contemplar el rossinyol damunt la serra,
Esborrant  d’un sol vol una mala frontera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Joan Iglesis
·
Alzines sureres. Foto de Fundació Catalunya La Pedrera
·
Encís

Un crepuscle morat com un ram de violes
ravaja dolçament de les flors camperoles,
mentre el sol a través del brancatge silent
en un raig fulgurant concentrava el ponent.

Havia caminat amb l'ànima suspesa
al trinat dels ocells perduts en la malesa,
i quan es van callar totes les aus cantores
vaig sopar de perots i d'un punyat de móres.

Allavores, ullprès per l'encís del paisatge
que em penetrava el cos d'una vida salvatge,
imperceptiblement em vaig anant fent bosc,
fulla, tronc i arrel fins a entrada de fosc.

La nit venia ja, femenina dolçor,
plena del respirar del meu món interior,
i, recolzant al tronc d'una alzina surera,
vaig deixar el meu cor adormir-se amb l'Albera.


Joan Tocabens i Rigat
(El Pertús, Vallespir, 17 maig 1940)

·
Alzina surera buscant la llum. Foto de Miquel Lleixà Mora
·