dilluns, 30 de maig de 2016

Les ginestes del Collserola

Tu també, ginesta?

A les primaveres de la meva infantesa i la meva joventut sempre hi havia la flor de la ginesta.

A la falda del Collserola, a la serralada litoral catalana, on visc, hi és present des de la seva introducció que sembla que es va produir fa molts i molts anys.
Les mates de ginesta son molt abundants en les parts de la serra no ocupades pel bosc.

Degut a la seva gran capacitat de propagació, en alguns llocs on s’ha introduït com a planta ornamental, les ginestes s’han convertit en espècie invasora.

Ara moltes d’aquestes ginestes estan malaltes.
En els darrers anys han aparegut a casa nostra moltes malures que no havíem vist mai i que ataquen diferents espècies vegetals.
Algunes d’aquestes malalties són causades per fongs:
La grafiosi dels oms (Ceratocystis ulmi), que als anys vuitanta del segle passat va ocasionar una gran mortaldat d’aquests arbres.
El coryneum (Seridium cardinale), causant del xancre dels xiprers.
El xancre del castanyer (Cryphonectria parasitica), d’extrema gravetat des de que va arribar a la segona meitat del segle XX.
La seca de l’alzina causada, sembla ser, per fongs dels gèneres Phytophtora, Hypoxilum i Diplodia, i potser també per bacteris com l’Erwinia. Aquesta malaltia ha ocasionat gran mortaldat a les deveses d’Extremadura i altres llocs i a Barcelona ha causat la mort d’alguns dels magnífics exemplars de la Plaça Catalunya, on ja n’hi ha alguns més afectats.

Alzines de Plaça Catalunya afectades per la seca

En primer pla alzina afectada
Darrera arbre jove plantat en substitució d’un de mort

Altres plagues són causades per insectes:
La papallona dels geranis (Cacyreus marshalli), que va buidar els testos dels nostres balcons i terrasses.
L’escarabat morrut de les palmeres (Rynchophorus ferrugineus), que causa estralls en les palmeres del gènere Phoenix.
Palmera víctima de l’escarabat morrut

Això potser ha passat sempre, només cal que recordem la plaga de la fil•loxera a Europa o la del mildium de la patata a Irlanda, que quan van arribar al segle XIX van ocasionar inclús canvis socials. Però tinc la sensació de que ara el fenomen s’ha accelerat i en poc temps s’ha produït la invasió de moltes noves malures de les plantes com les citades, i també de nous paràsits, com la leishmània dels gossos o el famós mosquit tigre que no deixa de picar-nos cada estiu.
Doncs bé, ara li ha tocat el rebre a la ginesta.
Des de fa uns pocs anys les nostres ginestes presenten unes malformacions conegudes com escombres de bruixa.
Concretament a la façana litoral de la serra de Collserola, la majoria de les ginestes estan afectades en major o menor mesura per aquesta malaltia.

Plantes de ginesta afectades

No he vist la malura ni al Vallès ni al Baix Llobregat, però sembla que és present en diverses contrades de Catalunya.
Les plantes atacades reaccionen formant una proliferació anormal de brots i una deformació dels troncs que donen a les parts atacades l’aspecte de manyocs de tiges i fulles. D’aquí el nom d’escombres de bruixa.

Diferents imatges d’escombres de bruixa

Quan l’afectació es generalitza, la planta gairebé no floreix i decau.
Ignoro si totes aquestes plantes acabaran morint, perquè no fa més de quatre o cinc anys que la malura s’ha presentat i no he sabut trobar informació d’altres indrets on es pugui haver donat abans.
Aquesta malura està causada per un fitoplasma.
Els fitoplasmes són uns microorganismes paràsits de la classe mollicutes, similars als bacteris però sense paret cel•lular i que només poden viure dins de les cèl•lules de les plantes que parasiten.
Es localitzen al floema, que és el teixit situat sota l’escorça i on es troben els tubs que condueixen la saba elaborada que nodreix la planta.

Deformació d’un brot afectat

En països de clima càlid especialment, els fitoplasmes causen danys a diferents conreus.
Aquests microorganismes són introduïts a la planta per la picada d’alguns insectes hemípters, principalment de la família dels cicadèl•lids, uns petis insectes anomenats xixarrites o saltafulles. Probablement també transmeten la malaltia altres hemípters com els psíl•lids i altres.
La plaga fa poc que és entre nosaltres i encara no es coneixen prou bé tots els transmissors.
Sembla que la malaltia es pot haver estès per les nostres latituds a causa del canvi climàtic, ja que en ser els hiverns més suaus que no pas eren s’afavoreix la proliferació dels agents transmissors.
No sé que passarà amb aquestes ginestes afectades, si crearan resistències a la malura, si la plaga perdrà intensitat amb el temps, com ha passat amb algunes altres plagues, que després d’uns anys de gran virulència s’han anat frenant, si les ginestes poden acabar desapareixent d’alguns indrets de casa nostra, com va passar a Nord Amèrica amb els castanyers després de l’arribada del xancre, o si la plaga serà un control per la població de ginestes que ha crescut molt en els darrers anys.
Haurem d’esperar per veure quina és la evolució de la malaltia però confiem que la flor de la ginesta ens continuï perfumant la primavera per molts anys.
Antoni Obiols Franquesa

dissabte, 28 de maig de 2016

L'estat de l'alzinar a Alaró

Estudiem l'estat de l'alzinar a Alaró


En el programa Uep! "Com anam?" del 26 de maig de2016, de IB3TV, hi va participar el company de "Amics arbres · Arbres amics" en Joan Vicenç Lillo Colomar, i amb ell estudien l'estat de l'alzinar a Alaró.

Uep! Com anam? - Collirem mel i estudiarem la salut dels boscos - Capítol: 260 del 26.05.2016

diumenge, 10 d’abril de 2016

Una volta familiar per son Guitard

CONEIXEU EL PI MÉS ALT I GRUIXAT D’ALARÓ I QUE TÉ 300 ANYS DE VIDA?
EXCURSIÓ FAMILIAR A SON GUITARD
DISSABTE 16 D’ABRIL, DE 10 A 13 H
Passejada per fer amb grans i petits fins a la possessió de Son Guitard, on hi trobarem un dels arbres històrics del terme d’Alaró: el pi de 23 metres d’alçada i 4,5 de circumferència catalogat i protegit des de 1992. L’excursió serà guiada per Joan Vicenç Lillo Colomar
Trobada: a les 10 h a l’aparcament del camí de Vela (devora la carretera de Santa Maria). Ho organitza: APiMA CEIP Pere Rosselló Oliver
Més informació del pi de Son Guitard:
Fitxa d’abre singular del Servei de Protecció d’Espècies del Govern: 
Detall Arbres Singulars : Es Pi de Son Guitard
Article de Joan Vicenç Lillo al blog Amics Arbres · Arbres Amics:
L’arbre que s’alimenta de llum pura

dilluns, 7 de març de 2016

Ai si torna el fred

Estrany hivern

És cert que no és el primer hivern que escoltem als pagesos dir “Ai si torna el fred, els pot sobtar i, Déu no ho vulgui, matar-los” quan es referien als ametllers florits que temeràriament, només encetant el febrer, ja embellien el paisatge. Recordo moltes sentències similars escoltades quan era un vailet i anava amb pantalons curts, si més no, enguany, vivim un dels hiverns més càlids i secs dels darrers cinquanta anys. Aquest fet, sumat a un cert ressò mediàtic vinculat a la responsabilitat del ser humà en aquesta disbauxa climàtica, encara m’ha provocat un major desori en veure tants arbres florint ja a finals de gener.

M’agradaria creure que l’any vinent tot serà diferent i que, fent cas als meteoròlegs, en buscar la tendència proposada per la ciència a fi de no caure en el sensacionalisme de focalitzar fets espectaculars o si més no extrems, podré trobar una abstracció una mica balsàmica que em faci oblidar certs mals auguris.
Franc Guinart i Palet
11-02-2016 - Capellades

Des del silenci d’un avís

M’entristeix la vostra puntualitat,
ai, amics que engalaneu els meus camins,
si encara no tocava el vestit blanc.
Era massa poc, no en teníem prou
en ser aprenents de bruixots,
vàrem desitjar robar el foc dels Déus
per anar més i més enllà.
Ara l’hivern ensopega amb la primavera,
i l’estiu, barroer, estalona la tardor.
No en teníem prou i els menystinguérem,
sí, els mals que ens intoxicaven l’ànima,
el verins de l’arrogància i de l’egoisme.
Ara el cel que ens abraçava s’ha trastocat,
el vent, el fred, la xafogor i les pluges
vaguen pel món orfes de pàtria,
i tots els que vivim sota l’estrany blau
sentim també com de mica en mica
es trenquen els cicles i els equilibris;
mirem els arbres florint abans d’hora
i en silenci cauen algunes llàgrimes,
precursores d’una glaçada letal
no pas impròpia del moment.

Franc Guinart
7-02-2016

dimecres, 2 de març de 2016

Amurgonament aeri de dos bordalls de magraner previament empeltats

En poc més d'un any, amb un empelt i un amurgonament posterior,  obtindrem dos magraners de fruits excel.lents.

El passat dia 17 de juny de 2015, a punt de començar l'estiu, al meu jardiner Llorenç i a mi se'ns va ocórrer empeltar dos bordalls de magraner amb pues de magraner de bona qualitat pel sistema de Corona davall bossa de plàstic. En Llorenç va empeltar un bordall posant-li dues pues i jo vaig fer el mateix amb l'altre bordall.

L'empelt va ser un èxit rotund.

Va quedar demostrat el que jo ja havia experimentat vint anys enrera: el magraner prefereix ser empeltat estant en plena vegetació, és a dir, amb pues amb fulles, des de finals de primavera fins a mitjan estiu, sempre davall bossa de plàstic com si fos un mini-hivernacle, per a evitar que les estaques s'assequin mentre es van aferrant. S'ha de protegir l'empelt del sol directe amb qualque sistema que li doni ombra durant uns 15 dies, moment en que es retira la bossa de plàstic.

Ahir varem fer dos amurgonaments aeris als bordalls empeltats. Si tot va bé dins de 2 o 3 mesos hauran tret arrels i llavors els separarem de la planta mare i els sembrarem dins un cossiol. Així, a finals de la tardor, ja els podrem sembrar al seu lloc definitiu, un a la fantàstica finca den Llorenç, anomenada Sa Barraca Blanca i l'altre al meu hort.

Per a que vegeu tot el procés vaig gravar aquest video de l'amurgonament aeri que va fer en Llorenç. En realitat són tres videos units amb un programa d'edició. Devers els 11 minuts i 32 segons la pantalla es queda en negre, però tot d'una  s'inicia el tercer i últim video.

L'amurgonament comença amb la retirada d'un anell d'escorça, rascant be el cambium per a evitar que es formi una nova escorça, obligant així a l'amurgonament a emetre arrels pròpies. Seguidament es ferma una bossa de plàstic per davall l'anell, s'emplena amb terra vegetal humida, esfagne, fibra de coco, etc.., es ferma la bossa per la part de dalt i s'envolta amb una corda o ràfia estrenyent fort per a que  la terra humida contacti bé amb la ferida de l'amurgonament. Finalment es cobreix amb paper d'alumini o de diari per a aillar-lo de la llum. Esper que us agradi. Disculpau la mala qualitat del video.

En uns mesos, si tot va bé, veurem les noves arrels transparentant-se a través de la bossa de plàstic. En només 17 mesos haurem obtingut dos magraners de bona qualitat del que només eren dos bordalls. Us mantendré informats.


diumenge, 17 de gener de 2016

Salvem els arbres de Barcelona

Cal aturar la massacre d'arbres de Barcelona

Per a aquelles persones a qui ens agraden els arbres, resulta desolador veure la massacre que està fent l’Ajuntament de Barcelona amb molts dels plàtans de la Gran Via o dels til•lers de la Rambla Catalunya. Molts d’aquests arbres són magnífics i no presenten cap mena d’alteració important com per justificar la seva tala. Ja sabem que alguns pocs estan sèriament malalts i que se’n plantaran de nous, però, evidentment, no és un bon negoci canviar un arbre de 80 anys per un de 10.
Tot això encara resulta més sorprenent si hom llegeix el Pla de gestió de l’arbrat viari de Barcelona, doncs realment sembla que estiguem en un municipi on es valoren i es tingui gran cura de l’arbrat, cosa que malauradament és ben lluny de la realitat.
Potser caldria enviar als responsables de Parcs i Jardins a algunes ciutats europees de clima similar al nostre, tals com Roma o Marsella, on l’arbrat no es considera una nosa ni un problema i que tracten el seu patrimoni vegetal amb molta més sensibilitat que nosaltres.

Ramon Muns

dilluns, 28 de desembre de 2015

A vegades, sobren arbres

A vegades, aquell arbre desaparegut,
ara no hi fa cap falta

Als boscos, són els mateixos arbres que competeixen entre ells, uns creixen esplendorosos i altres ho fan escarransits. En el bosc "explotat" és el silvicultor qui decideix quins són els que cal mantenir i els que cal eliminar.
A la ciutat funciona també el mecanisme de regulació natural. A aquell lloc enjardinat amb arbres encara petits, aquests es desenvolupen fins que, uns pocs, cobreixen abastament tot l'espai. Sovint, potser massa, el "silvicultor" urbà sembla no adonar-se’n.

Quan es decideixen les campanyes de replantació /reposició, fa l'afecte que l'únic criteri que s'aplica és: si hi ha un forat buit, vol dir que hi manca un arbre.
Aixecar els ulls seria suficient per veure que, a vegades, aquell arbre desaparegut, ara no hi fa cap falta.

Les fotos, a La Prosperitat, Plaça de 9 Barris, de Barcelona, en són un testimoni concret. A la ciutat en trobaríem a cabassos d'exemples com aquest.
El grup de pins blancs que es varen plantar en enjardinar el lloc, s'han desenvolupat amb força i ara l'escocell que hi havia buit, vés a saber per què, no calia replantar.

Hem esmerçat diners públics per una cosa inútil i sense justificació. Els hem malbaratat en mà d'obra (des del recompte, la plantació i el manteniment), material vegetal, maquinària, aportació i retirada de terres, adobs, tutors, regs... i també en prestigi professional!
No voldríem pensar que el que preval és poder dir a la premsa, al final de campanya, que hem plantat un número, com més gran millor, d'arbres!
Aquí els ciutadans agrairíem que se’ns digués, també, els que han sobreviscut al tercer any de plantació.

No ha sigut així en el nostre cas. Com podeu veure a les fotos, el pi replantat ha acabat morint!
Potser no li va arribar l'aigua suficient quan li feia falta o potser va ser ell mateix que es va trobar sense forces per créixer allà on no tenia espai, incapaç d'enlairar-se fins a poder arribar allà li tocarien els raigs del sol.
Desembre 2015
Joan Catafal i Alberto Sanagustín

divendres, 25 de desembre de 2015

Bon Nadal 2015


No cal que tots els arbres de Nadal
siguin familiars directes de l’avet,
per què no una parella de vells pins
plantats l’un al costat de l’altre
símbol perfecte de tolerància?
per què no si havent crescut plegats
ho celebren fonent les seves copes
fent regal d’amor al paisatge?.

Franc Guinart i Palet
Desembre-2015 - Capellades

dilluns, 21 de desembre de 2015

Entre la Grevolosa i el Puigsacalm


De tardor, entre la Grevolosa i el Puigsacalm

Des de dalt del Coll de Bracons vàrem seguir el camí des d’on apareix a l’esquerra l’indicador del corriol que condueix de baixada cap a la fageda de la Grevolosa. Captiu del meu caprici vaig exclamar Ostres, ens hem avançat, encara li falten deu dies!. Em referia a que la intenció d’haver pujat des de la comarca de l’Anoia era per gaudir de l’extraordinari joc cromàtic de grocs, ocres, taronges, vermells, bordeus i torrats envaint l’espai a partir de pocs metres d’alçada, com a resposta a la clorofil•la en remissió inevitable. La Grevolosa, amable i generosa, no va pronunciar-se; amb tota la seva senzillesa i majestuositat ens va convidar a un silenci profund i dens, l’ingredient necessari que alentia el pas i ens suggeria la contemplació de la meravella que ens envoltava. En aquell moment vaig adonar-me que no era ni tard ni d’hora, que era simplement el temps que ens tenia reservat, que tot era, per dir-ho d’alguna manera, perfecte.

A la nit, sopant a La Rectoria de Sant Miquel de Pineda, la Goretti, propietària i ànima del llogarret situat entre San Feliu de Pallerols i Les Planes d’Hostoles,ens confessava com n’està d’enamorada de La Garrotxa. Certament,de cara als viatgers que venen a gaudir de les fagedes falten encara uns deu dies,moltes no han mudat de color, la fulla es manté verda...però, a mi, m’agraden tot l’any!. No li vaig pas respondre que jo havia dit el mateix unes hores abans, em feia sentir encara més turista!. Havent sopat mentre miràvem el cel totalment lliure de boira i de contaminació lumínica, va afegir Demà, no canvieu de plans i pugeu al Puigsacalm, es preveu un dia assolellat, molt clar i gens ventós.

Des de dalt del Puigsacalm vaig recordar les paraules d’aquella noia: un dia perfecte. A més, amb un regal afegit: l’ascensió al Puigsacalm des del Coll de Bracons, fàcil i apta per a totes les edats, transcorre en gran part a través d’un corriol que fa lenta ascensió enmig de la fageda. Atès que una bona part d’aquesta, per l’orientació i l’orografia, està exposada a més hores de sol, el desplegament cromàtic ja estava molt més avançat.

És obvi que els veïns de la Garrotxa puguin tenir el calendariben apamat: entre la quarta setmana d’octubre i la primera de novembre es produeix cada any aquest espectacle visual de la natura,...però, tal i com deia la Goretti, no cal esperar-se ni creure que s’ha fet tard, simplement cal saber mirar, la bellesa hi és sempre, no s’amaga mai.

Franc Guinart i Palet
Capellades / Octubre-2015


Faig amic

No tinguis por de veure el teu vitrall
esmicolat en mil i un trossets
escampant-se per damunt del camí.

No tinguis por de sentir el Sol
penetrant les teves estances
tot descobrint la nuesa del teu cos.

No tinguis por de res de tot això
perquè dels teus peus arquejats
en neixen aranyes gruixudes
amb la missió de clavar-se endins,
plantant cara a l’hivern que s’albira
i somiant el vestit i el paisatge
per acompanyar la nova donzella.

Franc Guinart i Palet
Capellades / octubre-2015


diumenge, 13 de setembre de 2015

Ocells blaus del Paradís. Els darrers? No!

Colom Rabitxe, coloma Turqué


Gran és l'esperança
del fill del volcà,
de l'obscura lava
i la blanca escuma
de l'embravida mar!

Vola veloç entre les branques,
atapides, ombrívoles, calmes,
laurissilva dels seus pares,
allí, allèn llunyans mars,
entre hixes, barbussans, 
arboceres i garoés,
faies, saücs i mocans.

Oh, què gran és l'alegria
que fa bategar son cor!
Ell no sap que és el darrer.

Nasqué d'un ou, l'últim
que la gran reina rabitxe,
venerable soberana,
parí a la fullaraca.

Gran serà la seva pena,
el dolor de sa solitut extrema!
Ell no sap que és el darrer.


Recorre el seu vast reialme
amb el seu vol silenciós,
en il.lusionada cerca,
d'una princesa verge,
de la selva la més bella.

Posat sobre un grandiós til,
amb els seus ulls de sang
i el seu plomatge anyil, 
refulgeix com un topaci
sota els lluminosos rajos
del sol canari naixent.

¡Oh, què gran ès la il.lusió
que el fa sentir exultant!
Ell no sap que és el darrer.

Infla el gavatx, galuga, canta,
i als quatre vents llança,
el seu festeig d'esperança.
Aleshores atèn, escolta,
mira a dreta i a esquerra,
silenci, només la brisa,
ningú respon a la crida. 


Passen llunes i més llunes,
segueix sol dins la gran selva.
Ell no sap que és el darrer.

Ja el colom és més que adult.
La seva ànima s'entristeix
i el seu galugar rabitxe
perd lluentor, defalleix.

Què no hi ha ningú a l'illa?
Es demana un i mils pics.
Ell no sap que és el darrer.

De sobte quelcom es mou.
És la coloma turqué,
la fadrinanga del bosc,
ella també defalleix.
Li va dir el merlerot:
"Estàs sola en aquest món.
No trobaràs marit."


El rabitxe se la mira
i la turqué s'escarrufa.
"No és de ma casta, i què?
Jo no quedaré fadrina."

Ell un fruit li ofereix
i al seu bec roig li posa.
Ella encantada l'agafa 
i tot seguit ja se l'envia.
Uhm, i què bò que el troba!  

Ja són parella, ja vibren
els seus dos corets feliços.
Parlen ben distintes llengües, 
però no els fan falta galugs,
amb la mirada s'entenen.

Ell vol niar sullà en terra
i ella a branques ben altes.
"Eh, com ho podem fer?"
- li demana el rabitxe
amb només una ullada. 
"Els dos ous els pondré jo, 
així que allà on jo vulgui"
-li contesta amb els gestos
una enardida turqué.

Passen llunes i més llunes,
ja la selva està poblada
i els nombrosos descendents
no galuguen, xampurregen.
Ni els seus pares els entenen.
No són turqué ni rabitxe.
El merlerot en fa befa
i els bateja raturxé.