Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics.
Música i imatges per a recordar els grans incendis del 1994
L'Orquestra del Berguedà estrena avui 'Crònica d'un incendi', de Salvador Brotons
Fa quinze anys uns incendis devastadors van cremar arreu del Principat i el País Valencià causant disset morts. Els pitjors van ser al Bages i El Berguedà. Per a commemorar-ho avui l'Orquestra de Cordes del Berguedà estrena 'Crònica d'un incendi', una obra de Salvador Brotons que narra amb música i imatges el desastre que van representar per a la Catalunya central. El concert el fan a l'Església de la Colònia Cal Pons de Puig-Reig a les set.
El concert es repetirà el dia 11 a Sant Llorenç Savall i ha estat editat també en un DVD. L'Orquestra de Cordes del Berguedà és la impulsora dels anomenats 'Concerts Verds', el benefici dels quals reverteixen en activitats a favor del medi.
L’Ajuntament de Masquefa talla tots els arbres del carrer Montserrat
A Masquefa no hi hagut gaires governs municipals que hagin tractat bé els arbres urbans, però l’equip de govern actual, format per Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Popular, està fent la pitjor política contra els arbres que en aquest poble s’hagi vist mai. Des que governa aquesta coalició dels dos partits de dretes demòcrata cristians, català i espanyol, que no han parat d’eliminar arbres dels carrers, places i jardins de Masquefa. Ara li ha tocat als arbres del carrer Montserrat, unes mèlies que es van plantar quan es va començar a urbanitzar el carrer i que ja tenien gairebé 50 anys.
Això si, sempre troben una excusa per tallar els arbres, normalment diuen que estaven malalts o que feien nosa. En aquest cas dels arbres del carrer Montserrat l’excusa ha estat que s’han de fer noves les clavegueres dels carrers Montserrat, Verge de la Mercè i Virolai i que aquests arbres fan nosa i a més que són els culpables de que les velles clavegueres es fessin malbé. Però la veritat és que si les arrels dels arbres han entrat a les clavegueres és que aquestes ja s’havien fet velles i estaven fetes d’una manera i amb uns materials que han propiciat que això pogués passar. Si l’Ajuntament hagués volgut aquestes obres s’haurien pogut fer sense tallar cap arbre i posant uns col·lectors resistents a les arrels dels arbres i amb unes voreres noves amb uns escocells adaptats a la grandària d’aquestes mèlies.
A l’Ajuntament ja ho saben que és molt important respectar els arbres, que els arbres són moltes coses, que són una companyia i un referent per a moltes persones, que aquests arbres eren un testimoni viu de la historia d’aquest carrer i aquest barri, que tenir arbres frondosos a prop ajuda a fer més felices a les persones, que la millor manera de fer més agradable i respirables els pobles i ciutats, de disminuir la calor de l’estiu i la contaminació i la pols ambiental de tot l’any és plantant arbres i respectant els que hi ha. Però els que manen a Masquefa això no els importa gens ni mica, han tirat pel dret i ens han mostrat un altre vegada la seva cara més agressiva contra els arbres i el seu menyspreu per les persones, el medi ambient i la natura.
Aquestes obres dels carrers Montserrat, Verge de la Mercè i Virolai estan finançades pel Fons Estatal d’Inversió Local del govern d’Espanya per a pal·liar l’atur, uns fons que molts ajuntaments han gastat molt malament, malbaratant els cabals públics en obres no prioritàries i que molt sovint han causat i produït pèrdues ambientals i patrimonials irreparables, com ara en aquest cas. Els que donen i demanen aquests diners haurien de vigilar més com es gasten i haurien d’assegurar-se que no és perjudicarà els arbres i no es produirà cap agressió mediambiental. Aquest estiu, en propers articles, anirem explicant d’altres barrabassades que ha fet aquest ajuntament de Masquefa contra els arbres.
Volíem mostrar el nostre disgust, i desolació, envers com l'Ajuntament actua impunement contra el nostre patrimoni natural. Es inacceptable que es tingui tant poc respecte per la natura i la vida, s'omplen la boca del seu ecologisme de pacotilla, i no saben actuar amb un mínim de decència a l'hora de respectar la vida de quatre garrofers centenaris del pati de l'Escola Costarets, que van començar a talar abans d'ahir. La nostra comarca, que per la seva orografia i climatologia, té al garrofer com a símbol de la tenacitat dels seus pagesos, que generós ens dona fruit i ombra, que estiu i hivern ofereix verdor... Nosaltres li paguem aquest sacrificat favor tallant-los d'una manera salvatge, ves a saber per quin ridícul motiu... El fet es que estem anys llum d'un comportament responsable i civilitzat amb el nostre entorn, i és del tot inacceptable veure com això passa i la majoria de la gent no fa res, tot i que estem segurs tenen aquesta sensibilitat envers els arbres, la nostra passivitat habitual comporta, que qui ens representa, actuï de forma tant impune e incorrecta. Es fa difícil comprendre com en una escola, on suposem, que eduquen els nostres fills en el respecte al entorn natural, s'actuï amb tant poca consideració amb uns arbres, que generosament han donat ombra, joc i refugi a tants alumnes... M'agradaria veure quina explicació donaran els mestres als nens l'any vinent... quan preguntin que se'n ha fet dels seus garrofers ...quin exemple pels alumnes la seva manca de sensibilitat, respecte i actuació. Hem parlat amb medi ambient i ens han informat a més que aquest sacrifici dels quatre Garrofers centenaris es per que el institut ha demanat un espai al pati de l’escola per la construcció i assentament provisional d’un aula, quan aquest institut s’ampliï, la treuran. Però evidentment els Garrofers que no han estat ni havien de estar en el seu habitat temporalment, ja no hi seran quan treguin aquest barracó. Segons medi ambient urbanisme es va negar a posar-lo en algun lloc del pati que no afectes a cap arbre. Felicitats per aquest exemple de ecologisme i protecció al nostre patrimoni natural.
Xavier Montaner i Jordi Mestre
Vilanova i la Geltrú
· Carta publicada a Vilanova Digital el 02.07.2009
Papallona-vespa Sesia apiformis sobre escoça de poll blanc Populus alba. Autor: Biel Perelló
Sesia apiformis Cl. És un lepidòpter de la familia Sesiidae que ataca preferentment arbres dels gèneres Populus sp. i en menor mesura a Salzes Salix sp. i Alisos Alnus sp. Sembla que necessita 2 anys per completar el seu cicle reproductiiu. És a partir del mes de maig que emergeixen els adults des d’un orifici circular situat a la base del tronc o arrels superficials no enterrades dels arbres. De vegades l’exúvia queda enganxada a l’orifici, això és la pell que queda de la pupa o crisàl·lida en emergir l’imago . L’aspecte extern dels adults de Sesia és el d’una vespa, però les aparences d’aquest “mè amb pell de llop” no ens han d’enganar: és tracta d’un lepidòpter, és una papallona nocturna o arna (heteròcer) inofensiva, no ens picarà. El mimetisme Batesià (terme creat per Henry Walter Bates) és la qualitat que tenen algunes espècies d’imitar l’aposematisme d’altres espècies. Les espècies aposemàtiques adverteixen a possibles depredadors, amb els seus colors cridaners, del seu mal tast, toxicitat o perillositat (fiblons, mordales i altres armes defensives). És el cas de la vespa del paper Polistes gallicus (insecte himenòpter) que amb la seva combinació de groc i negre penja el cartell de “no molestar”. La papallona-vespa ha sofert una sèrie de modificacions en el seu cos per assemblar-se a una vespa: Imita els colors groc i negre en el seu tòrax i abdomen i ha perdut les escates que recobreixen les ales dels lepidòpters heteròcers, quedant així transparents. El mimetisme (batesià) d’aquesta arna és gairebé perfecte. A s’Albufera de Mallorca hi podem observar aquesta bella i destructiva espècie. Alguns dels polls Populus alba n’estan infectats i si ens hi fixam bé, a les bases del troncs, podem trobar reunions de forats de sortida de les galeries.
Forats de sortida del lepidòpter. Foto: R.Mas
Escorça de poll jove. Foto: R.Mas
Més informació a: Oruga Perforadora de Chopos. Dirección General del Medio Natural. Servicio de estudios, Coordinación y defensa Contra Incendios Forestales. Informaciones Técnicas 1/2002. Gobierno de Aragón.
De tots és ben sabut, no cal ser llaurador ni jardiner per entendre-ho, que la poda ben feta afavorix l'adequada distribució de les rames d'un arbre o arbust, de manera que garantix que la llum del sol arribe a l'interior de la planta i així puga realitzar-se millor la fotosíntesi i a la llarga donar més vigor a les noves rames, fulles i en alguns casos millorar la qualitat del fruit. De vegades la poda dels arbres té com a finalitat principal donar-los una forma particular i adaptada a l'espai disponible, altres simplement la poda el que fa es aconseguir que es desenvolupen de manera harmoniosa i els brots tinguen mes vigor a l'eliminar les rames seques o dèbils. No sóc jo expert en poda però si que puc imaginar que en general els arbres dels jardins i places de la ciutat es poden perquè s'aconseguisca cresquen més sans, segurs i estètics. Tot i que la poda no rejovenix l'abre i sempre suposa un desgast, si està ben realitzada, és a dir no és excessiva, no provocarà a la planta una brotació exagerada, fruit de la necessitat de la planta de recuperar l'equilibri perdut, i a la llarga mai serà un debilitament de l'arbre.Tenim al meu barri, a la plaça de Maria Agustina, un arbre monumental, centenari, un dels símbols de la ciutat, un “ficus”, un arbre fort i amb gran capacitat de rebrotar i que, ahir mateix, va ser novament podat. Al matí els operaris van anar “buidant” l'arbre i supose que van fer-ho, sabent el que es feien, traient-li les rames interiors per millorar la seua ventilació a la vegada que reduir els problemes de plagues i acotant les rames que es creuaven entre elles i fregaven alguns elements del seu costat i podien arribar a molestar a vianants o la pròpia circulació. Com aquest arbre sembla ser molt agraït, només cal recordar la gran poda que va sofrir el 2005 i com va recuperar-se amb facilitat, supose que la poda d'ahir, molt menys agressiva, contribuirà a un correcte manteniment de l'arbre i a la llarga, li serà beneficiosa.L'abre esmentat, el ficus de la plaça, és un patrimoni a conservar, símbol de cultura i unió amb la natura. Espere que el servei de jardineria haja fet una poda ben feta i no només en aparença, a la vista, sinó també a consciència, sabent el que feien, doncs podar no és només llevar-li rames, i que el responsable del servei de jardins de l'ajuntament, haja encertat a l'hora d'efectuar la poda i haja tingut un mínim de sensibilitat i formació tècnica perquè aquesta s'haja fet amb totes les garanties.A un arbre ornamental com este, d'aquest tipus, només cal tallar-li aquelles rames que corren el risc de trencar-se i caure, destorben el pas o estiguen malaltes, o alguna raó similar, les altres mai.S'haurà fet així? Haurà estat aquest el criteri de la poda? Si és així felicitats, enhorabona, sinó, malauradament el que s'ha fet no té ja remei, l'arbre ho patirà, però com no es queixa …
Drosi del Raval. 01.07.09. Raval de Sant Fèlix de Castellò de la Plana
ArborGen intenta legalitzar eucaliptus transgènics als EUA
Brasil no es queda enrere
“L’eucaliptus és l’arbre neoliberal perfecte perquè creix ràpid, mata tot el que està al seu voltant i genera grans guanys per a molt poca gent”. Jaime Avilés, La Jornada, Mèxic.
ArborGen, líder internacional en investigació i desenvolupament d’arbres genèticament modificats (transgènics), està avançant ràpidament amb els seus plans de comercialitzar els “seus” arbres transgènics tant als EUA com al Brasil. Aquesta empresa, amb seu a Carolina del Sud, Estats Units, ha rebut l’aprovació preliminar del govern d’aquest país per autoritzar la plantació de més d’un quart de milió d’eucaliptus transgènics, tolerants al fred, amb baix contingut de lignina i que fan flors, a set estats del sud-est dels EUA. Sens dubte aquest és una important passa cap a l’autorització no reglamentada de les plantacions a gran escala d’eucaliptus transgènics. ArborGen ja inicià el procés de sol·licitar al govern l’autorització per a comercialitzar les plantacions d’eucaliptus transgènics el 2010. Al Brasil, ArborGen declarà que planeja comercialitzar eucaliptus transgènics a partir de 2012 però, donat l’estat de la tecnologia als EUA, això podria succeir fins i tot abans.
Les plantacions d’eucaliptus transgènics serien utilitzades per a polpa de paper, per els anomenats combustibles cel·lulòsics de “segona generació” per a transport, o per a la producció d’electricitat a partir de fusta. Aquestes plantacions d’eucaliptus transgènics tolerants al fred plantegen una amenaça sense precedents per els boscos, no només als dels EUA, sinó del mon sencer. El tret de tolerància al fred permetrà el desenvolupament de plantacions d’eucaliptus transgènics en zones geogràfiques més àmplies que els territoris on avui assoleixen créixer. Així com els eucaliptus convencionals han significat un desastre ambiental i social per els boscos i les comunitats dependents d’ells a les regions on avui creixen, els eucaliptus transgènics tolerants al fred amenaçaran a comunitats i boscos de regions molt més extenses.
En el sud est dels EUA, un de cada cinc acres reforestats està cobert per monocultius de pins, però els hiverns freds de la zona han fet impossible el creixement dels eucaliptus. Aquestes plantacions de pins podrien ser reemplaçades aviat per eucaliptus, la qual cosa generaria impactes significatius. Per exemple, els eucaliptus utilitzen dues vegades i mitja més aigua que els pins i tenen arrels més profundes, això posarà en perill les reserves d’aigua subterrània d’una regió que ja està sofrint sequeres extremes a moltes zones.
Les grans plantacions d’eucaliptus no transgènics han esgotat la disponibilitat d’aigua dolça per a les comunitats, els boscos i altres ecosistemes. En el districte xilè de Lumaco, per exemple, algunes comunitats indígenes maputxe estan completament rodejades de plantacions d’eucaliptus. Si bé abans tenien accés a l’aigua dolça tot l’any, ara han de portar aigua en camions perquè les plantacions esgotaren les reserves locals. A més, els productes químics utilitzats a les plantacions d’eucaliptus contaminaren l’aigua subterrània, amb la qual cosa augmentà la incidència de malalties a les comunitats maputxe.
Les plantacions d’eucaliptus són també més inflamables que la dels pins. A la primavera de 2007, els incendis que duraren setmanes arrassaren els boscos i les plantacions de pins de Georgia i Florida. Si s’hagués tractat de plantacions d’eucaliptus, el foc hauria estat molt pitjor. Un exemple dramàtic del perill que representen els incendis d’eucaliptus es veié a Austràlia a començament d’enguany. Incendis arrasadors, exacerbats per la sequera, avançaren a 100 kilòmetres per hora, devastant la flora i fauna i cobrant-ne la vida de 173 persones.
Els eucaliptus, altament invasors, també produeixen un compost que inhibeix el creixement d’altres plantes, permetent la formació de monocultius quan s’escapen de les plantacions. Segons el Introduced Species Summary Projectde la Universitat de Columbia, “La pèrdua de biodiversitat i d’hàbitats és una gran amenaça per part de (...) els eucaliptus. Aquesta espècie pràcticament crea monocultius i pot apropiar-se ràpidament de zones properes compatibles, canviant completament l’ecosistema”.
L’Eucalyptus grandis, una de les espècies utilitzades a l’híbrid d’eucaliptus transgènic, és també conegut per albergar el Cryptococcus gattii, un fong patògen mortal. Aquest fong pot causar una meningitis fúngica letal en persones i animals que inhalin les seves espores. Abans se’l trobava només als tròpics, però recentment es trobà a Columbia Britànica, Canada i el nord oest dels EUA.
A més d’aquests efectes perillosos, la legalització dels eucaliptus transgènics obriria la porta a l’alliberament comercial d’altres arbres transgènics, entre ells espècies com parents silvestres natius, com els pollancres i els pins que, inevitablement i irreversible, contaminarien els boscos natius amb trets transgènics. Això tindria conseqüències devastadores per els ecosistemes forestals, la fauna i flora silvestres i les comunitats que depenen del bosc. Una vegada que els arbres transgènics escapen, ja no hi ha forma de frenar-los. La única manera d’impedir la contaminació genètica dels boscos natius és prohibir l’alliberament comercial dels arbres transgènics abans que sigui massa tard.
La campanya STOP GE Trees s’està mobilitzant per a combatre aquesta amenaça. Estam reunint expertes en enginyeria genètica, protecció forestal, fauna i flora silvestre, sols, aigua i eucaliptus per a portar a terme una campanya per aturar els plans d’ArborGen. Si coneix experts que puguin ajudar, per favor, contacti’ns!
Necessitem la seva ajuda! Això serà una llarga batalla... ArborGen te en joc milions de dòlars de guanys, i posarà en marxa tot el seu aparell de Relacions Públiques. Per favor ajudi’ns a detenir aquestes mortíferes plantacions d’eucaliptus transgènics.
Si desitja rebre actualitzacions sobre aquesta situació i involucrar-vos en la lluita per aturar els eucaliptus GM, enviau-nos un missatge a
Els francesos aprenen a Elx a lluitar contra el morrut roig
Una delegació del ministeri d'Agricultura francés s'ha desplaçat fins a la capital del Baix Vinalopó per conéixer de primera mà les línies d'investigació que du a terme l'Estació Phoenix en la lluita contra la plaga. Des de l'Ajuntament d'Elx asseguren que, davant de la decisió de Conselleria, que opta per eliminar els exemplars de palmeres malalts, les investigacions de Ca la Vila aposten per tractar l'arbre infectat per tal d'intentar salvar-lo. L'edil de Parcs ha lamentat que, mentres que organismes internacionals s'interessen per aquestes línies d'investigació, la Generalitat abandona les seues funcions en la lluita contra la plaga.
José Manuel Sánchez ha afirmat que les tècniques per a lluitar contra el morrut que proposa l'Estació Phoenix tenen una gran acceptació tant en l'àmbit estatal com en l'internacional, i que la presència dels tècnics francesos n'és una bona prova. El regidor ha retret a la Generalitat que no signe un conveni amb l'Ajuntament i que aquest haja de sufragar totes les despeses per conservar el palmerar. Sánchez ha manifestat que la plaga del morrut roig afecta tot el palmerar mediterrani, fins i tot el sud de França, i que aquesta és la raó per la qual el Ministeri de Sanitat Vegetal gal·lés ha decidit interessar-se per aquestes tècniques, que ja s'han posat en pràctica també a Catalunya.
Segons la FAO, la gestió forestal sostenible pot crear 10 milions de llocs de treball
Invertir en la gestió sostenible dels boscos podria arribar a crear 10 milions de "llocs de treball verds", segons assenyala el director general adjunt de la FAO responsable del Departament Forestal, Jan Hein.
"Mentre es perden cada vegada més llocs de treball a causa de l'actual desacceleració econòmica, la gestió sostenible dels boscos podria ser la manera de crear milions de llocs de treball, ajudant així a reduir la pobresa i millorar el medi ambient", va afegir.ç
A més, va recalcar que aquesta inversió també seria una contribució "molt important" a l'esforç de mitigar i adaptar-se al canvi climàtic.
En concret, la FAO assenyala que una major inversió en boscos pot crear llocs de treball en la gestió forestal, el sector agroforestal i els cultius silvícoles, en millorar la gestió dels incendis, el desenvolupament i gestió de senders i llocs d'esbarjo, l'augment de els espais verds urbans, en restauració de boscos degradats i plantació de nous boscos.
Aquestes activitats, prossegueix, poden adaptar a les circumstàncies locals, com la disponibilitat de mà d'obra, el nivell de capacitació i les condicions socials, econòmiques i mediambientals a nivell local.
Igualment es podria pal liar de manera significativa la tendència a la disminució de la coberta forestal que pateixen molts països i es ajudaria a reduir les emissions de carboni.
La qüestió de com la gestió sostenible dels boscos pot ajudar a construir un futur més verd i fer front a la canviant demanda de la societat de productes i serveis forestals, serà l'objectiu de la Setmana Forestal Mundial, que tindrà lloc en coincidència amb la reunió del Comitè Forestal de la FAO del 16 al 20 de març propers a Roma.
Nova varietat de prunera obtinguda pels jardiners de l'Institut municipal de Parcs i Jardins de Barcelona
Localitzada al Torrent de l'Olla, davant la seu de Medi Ambient, ha estat el producte de la protesta dels jardiners de Barcelona.
Es tracta d'una mostra de Land Art efímera, de clares connotacions escatològiques en relació a la dissortada política municipal. Ara per ara es desconeix si la prunera està tan emprenyada com els treballadors municipals.
Els reiterats incompliments del conveni col·lectiu i el fet de que el secretari del comitè d'empresa hagi estat sancionat amb dos mesos de suspensió de sou i feina (per no justificar burocràticament la seva tasca) han provocat que més de tres-cents jardiners sortissin al carrer.
A finals de maig, principis de juny, sospito que els plàtans estan en el moment de màxim creixement. L’escorça s’esberla i es pelen com una mena de llangardaix vegetal que muda la pell. Hi ha arbres que s’exfolien en grans plaques allargassades, en canvi però, d’altres ho fan en petits trocets arrodonits.
Sempre m’ha agradat contemplar la varietat de colors que tenen els troncs dels plàtans: n’hi ha que són claríssims, d’altres molt foscos i una mica suberificats. A la Gran Via de Barcelona, prop de la Universitat podem observar exemplars personalíssims.
Trobo que el plàtan s’ha sapigut engalanar amb una combinació de colors molt encertada. Tota la gamma de verds, torrats, olives, grocs i beix s’enllacen en forma de plaques de perímetre sinuós tacant l’arbre com si s’hagués de camuflar. Per a mi, però no passa desapercebut.
Es tracta d’una vestimenta que canvia el patró segons l’orientació, la disponibilitat d’aigua i els misteris de la genètica de l’individu. La topologia del color ens indica en quina fase vital es troba una determinada tesel·la dins el gran mosaic del tronc. Així doncs tenim que quan acaba de caure un tros d’escorça, la pell que queda al descobert és acolorida de groc claret. Amb el pas del temps pujarà de to i anirà virant cap un verd groguenc, caqui i oliva fins arribar a un color terrós . En aquest moment ve quan la placa es desprèn i el cicle – que pot arribar als quatre anys de durada - torna a començar.
Desxifrar el moment evolutiu de cada peça d’aquest trencaclosques multicolor és un bon entreteniment. Cada plàtan té el seu disseny únic només interferit pel negre: l’única nota discordant en aquest element paisatgístic és el rastre del foc urbà (*) o la sutge que regalima dels xancres.
A la tardor tot plegat es simplifica després d’un bon xàfec : el color de tronc predominant és el verd oliva intens, de flaire característica, que ens indica que tot va bé. Els arbres disposen de l’element essencial per a viure. Xops i arrenglerats, estan a punt pel combat diari contra la negra i sempiterna contaminació de la ciutat.
La lenta agonia dels arbres als carrers de Barcelona
Arbrat en entredit
• Ildefons Cerdà va veure néixer els primers plàtans de l’Eixample, nosaltres els veurem morir
¿Quants anys viu un arbre? Depèn. El terme arbre designa una forma biològica, no pas cap espècie vegetal concreta. Tant són arbres els roures, que poden acumular segles, com els pollancres, que no solen superar les vuit o nou dècades. Els fruiters només viuen 20 o 30 anys, mentre que les sequoies o el teix arriben a mil·lenaris. En tot cas, quasi totes les espècies arbòries tenen una vida mitjana més llarga que la humana. Per això els arbres ens semblen pràcticament eterns, perquè quasi sempre ens sobreviuen. No ho són.
El verd urbà sucumbirà si no es reconeix com a verd urbanistic i no es projecta d'acord amb les seves funcions ambientals
Imatge: Leonard Beard
Els arbres moren espontàniament, com qualsevol altre ésser viu. El plàtan, per exemple, pot sobrepassar els 250 anys, però comença a decaure a partir del segle o segle i mig; si viu en males condicions, abans i tot. D’aquí el problema de l’arbrat viari barceloní. Com que els més vells van ser plantats a final del segle XIX o a començaments del segle XX, l’estoc de fons es troba en fase terminal. Ildefons Cerdà veié néixer els primers plàtans de l’Eixample, nosaltres els veurem morir. N’hi ha que ja tenen més d’un segle, i de vell no es passa.
Fins ara, hem anat substituint els peus morts accidentalment o per malaltia. Aviat haurem d’escometre una substitució a l’engròs de bona part de l’arbrat viari de Barcelona. Em sembla que no hi estem psicològicament preparats. Iniciar una remoció sistemàtica dels peus moribunds segurament desencadenaria una onada de protestes benintencionades. Tampoc no tenim els 20.000 o 25.000 peus joves, però ja amb 15 o 20 sabes (és a dir, anys) que els caldrien per a no deixar els carrers sembrats de plançonets sense a penes tronc ni capçada. Un estoc així no s’improvisa. Si els viveristes en rebessin l’encàrrec avui mateix, no el tindrien a punt fins passat l’any 2.025... Això, o esprémer a preu d’or els vivers de mitja Europa.
El cas és que hi ha uns quants milers d’arbres moribunds als carrers de Barcelona. Aixequin la vista i mirin. Els plàtans de les Rambles, de la Diagonal o del passeig de Gràcia, els tells de la rambla de Catalunya, agonitzen. El plàtans, podats severament per reduir-ne la capçada i atacats per fongs diversos (xancre i oïdi, principalment), presenten nombrosos esvorancs i malformacions. Molts són vells, malalts o bé les dues coses alhora. Ara que es reformarà la Diagonal, ¿farem moneda falsa per a salvar aquests candidats a cadàver o aprofitarem l’avinentesa per a renovar-los? Amb peus de prou sabes, això sí, però amb un segle pletòric per davant, no amb un trist parell de dècades agòniques en l’horitzó.
A Barcelona hi ha més de 150.000 peus d’arbres d’alineació, és a dir arbres de carrer. És un patrimoni excepcional que la visió quotidiana banalitza. Una tercera part llarga són plàtans. Una altra tercera part són lledoners, sòfores, oms, robínies (falses acàcies), tipuanes i braquiquítons. Al terç restant pertanyen peus de més d’un centenar d’altres espècies. El principal problema fitosanitari, ara que ha estat superat el de la grafiosi dels oms, és la decrepitud de bona part dels plàtans, vells o malalts. El plàtan, encertadament escollit per Cerdà com l’arbre emblemàtic del seu Eixample, viu malament als carrers de la Barcelona actual.
A l’època de Cerdà, els carrers no estaven asfaltats i la pluja s’hi infiltrava sense problemes; amb un sistema radical profund i ben desenvolupat, els plàtans vivien ufanosos. Els carrers van ser després empedrats, però l’aigua continuava percolant entre les llambordes.
Per contra, les calçades i les voreres estan avui impermeabilitzades, els escocells són cada vegada més petits i sovint hi ha una llosa de formigó sota uns escassos tres o quatre pams de terra, perquè s’han construït aparcaments, galeries de serveis, túnels, etcètera. La contaminació atmosfèrica tampoc hi ajuda gens. Els icònics plàtans de l’Eixample viuen en males condicions i, al damunt, s’han fet vells. Costa d’imaginar-se l’Eixample sense la volta verda del plàtans cobrint voreres i calçades, però potser ens hi haurem d’acabar acostumant, si més no fora dels carrers més amples.
Amb plàtans o sense, el verd urbà, almenys el verd viari, sucumbirà si no adquireix la consideració de verd urbanístic. Això vol dir que se li han de reconèixer les funcions ambientals i arquitectòniques que té, ultra les ornamentals, i que se n’ha de projectar la plantació i el manteniment amb criteris superadors de la marginalitat que ara pateix. El volum de sòl per a cada arbre, la previsió volumètrica de la capçada adulta i el sistemes de reg i adobament en profunditat per a evitar desenvolupaments massa superficials de les arrels són mesures capitals. Amb arbres tractats com a fanals no es va enlloc.
Poques ciutats tenen la profusió d’arrengleraments arboris que presenta Barcelona. El seu valor paisatgístic, la regulació tèrmica i higromètrica que representen, els elements nocius que absorbeixen (sofre, plom, fluor...) i la intercepció de partícules que suposen (200 quilos per arbre i any) contribueixen decisivament a la qualitat urbana. En menor mesura, en altres poblacions catalanes passa el mateix. I s’hi repeteixen els mateixos problemes.
Si el verd no esdevé un paràmetre urbanístic incorporat al nus del projecte arquitectònic, els arbres urbans tenen els dies comptats. Ens hi hauríem de posar immediatament.
Ramon Folch
Socioecòleg. Director general d’ERF.
· Article publicat a El Periódico de Catalunya el 19.06.2009
Paraguai és el quart exportador mundial de soja transgènica que es cultiva en més de dos milions i mig d’hectàrees de la seva superfície. La soja transgènica arriba entre altres destinacions a Europa i Xina on s’utilitza per a l’alimentació del bestiar destinat al nostre creixent consum de carn i per a la producció de biodiesel per els nostres automòbils.
Però els monocultius industrials requereixen de fumigacions intensives amb agrotòxics que contaminen i causen malalties a la població rural, camperola i indígenes.
Escrigui avui mateix al president paraguaià Fernando Lugo perquè veti una nova llei a favor de l’ús indiscriminat d’agrotòxics que atenta contra la vida i la natura i perquè adopti mesures que restringeixin l’ús dels pesticides. Trobarà un model de carta a:
Si voleu rebre els escrits d'Amics Arbres, envieu aquest correu :
Rebre els escrits
Seguidors d'Amics arbres
Deixeu el vostre comentari
‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva.
Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista.
D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.
Escrits
