dimecres, 29 octubre de 2014

Del cirerer de pastor

Taxonomies

El cirerer de pastor, arç blanc o garbuller (anomenat pels botànics Crataegus monogyna) és una espècie molt habitual en les nostres bardisses i espinals, de sòlida reputació medicinal i ben coneguda per aquells que sovintegen les serralades del país. Però a poc que pareu un poc més d'atenció a alguns dels trets d'aquest tenaç arbrell --posem per cas, a la forma i la pilositat de les fulles, a la presència i la quantitat d'espines, o a la forma i la grandària dels seus fruits-- caureu en el compte de la gran variabilitat que caracteritza aquesta espècie: al costat d'exemplars de fulles densament peloses i profundament retallades, per exemple, en poden aparèixer altres amb les fulles coriàcies, pràcticament sense pèls i a penes lobulades. Tot i que moltes d'aquestes variacions morfològiques han estat descrites --i batejades-- com varietats o subespècies, l'opinió actualment més acceptada és que manquen de valor taxonòmic i que només representen formes extremes dins la variabilitat natural de l'espècie.

Com sol ser habitual en moltes rosàcies --família a la qual pertany--, la diversitat morfològica del nostre cirerer de pastor ha d'atribuir-se a la seua complexa biologia reproductiva, que facilita la hibridació i la introgressió amb altres espècies pròximes, o que permet que alguns exemplars produisquen llavors de forma asexual (o apomíctica), procés que dona lloc a peus genèticament idèntics a aquells dels quals procedeixen. A mi, que ja sabeu que aquestes coses m'enxisen i que tinc una especial debilitat pels garbullers, fa temps que em van cridar l'atenció alguns peus que creixen ací i allà per la comarca, i que d'entrada sobten per la seua grandària --arriben fàcilment a superar els cinc metres d'alçària-- i sobretot pels seus fruits, significativament majors del que resulta habitual en C. monogyna i que, a diferència també del que sol passar amb aquesta espècie, sovint contenen més d'un pinyol; trets, aquests, que indicarien una possible relació amb una altra espècie de Crataegus que fins fa alguns anys es cultivava amb certa freqüència en aquestes terres, i que coneixem com ceroler, soroller o atzeroler (C. azarolus).

Si no vaig errat, doncs, almenys alguns d'aquests cirerers de pastor de voluminosos fruits rogencs i port arbori que hom troba de tant en tant per l'Alcoià i el Comtat, deuen correspondre a allò que els botànics anomenen Crataegus x sinaica, i que de fet és l'híbrid natural entre garbullers i cerolers. Un híbrid que, segons he pogut saber, s'utilitzava sovint com a portaempelt per als cerolers cultivats per la seua major resistència, per la qual cosa és molt probable que la seua presència actual en aquestes terres siga testimoni d'un conreu del qual cada vegada queden menys restes. Un exemplar destacable d'aquest probable C. x sinaica creix a la vora del riu d'Alcoi, ben a prop de casa, tot i que fins aquesta tardor, en que ha fructificat profusament malgrat la intensa sequera, no li havia prestat massa atenció. Pel moment, aprofitant l'abundant collita, he agafat un bon grapat de fruits --que els majors del poble van descartar com a ceroles, "que són més grans i grogues", i van identificar inequívocament com a cireres de pastor-- i he plantat algunes llavoretes en casa, a veure si hi ha sort i germinen perquè la veritat és que l'arbre em sembla ben bonic. Però allò que més m'interessa, ara com ara, és respondre a una pregunta cabal: faran, els fruits d'aquest híbrid, un licor tan bo com els seus progenitors, o potser fins i tot millor? La resposta, en unes setmanes.

Tot i que la varietat d'atzeroler que produeix fruits groguencs (var malus, també anomenada var chlorocarpa) és la més habitual a la meua zona, n'hi ha també de fruits rogencs, els quals s'atribueixen a la var azarolus. Aquests atzerolers, però, se'n diferenciarien de C. x sinaica pels fruits més grans i habitualment amb quatre a sis llavors. Quant a C. ruscinonesis, nom que s'utilitza sovint per a designar exemplars semblants a aquest, allò més probable és que es tracte d'un sinònim de C. x sinaica, però també hi ha autors que el consideren com una variant de C. azarolus, i d'altres de C. monogyna.

Josep Nebot Cerdà
· Article publicat a La línia de Wallace el 03.10.2014 ·

dissabte, 25 octubre de 2014

Boscos guaridors

Boscos contra la fibromiàlgia

Passejar per arbredes centenàries disminueix
els símptomes de la malaltia
Un assaig clínic realitzat a la Garrotxa
prova que es redueix el dolor i l'insomni


Participants en l'assaig clínic passegen pel bosc i s'abracen als arbres. Iconna / Joan Castro
El desaparegut premi Nobel José Saramago explicava que el seu avi, abans de morir, va anar a acomiadar-se dels arbres de l'hort fent-los una abraçada mentre plorava, perquè sabia que no els tornaria a veure mai més. L'escriptor no va precisar si el gest del seu familiar era de pena o d'agraïment, encara que és possible que fos per les dues raons. Els últims mesos, membres de l'Associació de la Fatiga Crònica i la Fibromiàlgia de la Garrotxa també s'han abraçat als arbres centenaris que poblen el bosc de Can Serra, situat al costat d'Olot, i si se'ls ha escapat alguna llàgrima durant aquesta espècie de comunió amb la natura ha estat per gratitud, ja que aquests gegants vegetals han tingut un paper clau en la millora de la seva malaltia.

El doctor Secundino López-Pousa, coordinador del servei de Neurologia dels hospitals Josep Trueta de Girona i Santa Caterina de Salt, va presentar ahir els resultats preliminars d'un assaig clínic realitzat per professionals d'aquests centres en col•laboració amb la Universitat de Girona amb l'objectiu d'estudiar l'efecte dels boscos madurs (aquells que tenen més de cent anys i no han patit modificacions recents per l'acció humana) sobre els malalts de fibromiàlgia. Un estudi que ha donat uns resultats positius i esperançadors a l'hora de plantar cara a la malaltia.

Els beneficis coneguts / Els beneficis dels anomenats boscos terapèutics o guaridors són coneguts des de fa temps al Japó, Corea del Sud, el Canadà, els Estats Units o Alemanya. «En aquests països s'han estudiat les diferències que hi ha entre les persones que van habitualment a passejar per boscos madurs i la gent que només viu a la ciutat. Nosaltres hem volgut fer un pas més i hem volgut provar si amb una malaltia com la fibromiàlgia, que té una prevalença molt alta i per a la qual només hi ha tractament simptomàtic, es podria tenir un benefici terapèutic», va explicar el doctor.

Per portar a terme la prova es van escollir a l'atzar dos grups formats per voluntàries de l'associació. Una quinzena d'elles van passejar regularment per un bosc nou, amb un arbrat d'entre 5 i 35 anys d'edat, durant un període de 15 dies. Un altre grup semblant va fer el mateix, però en aquest cas les passejades es van fer pel bosc de Can Serra, amb un arbrat irregular de més d'un segle de vida.

«Una vegada una persona ha caminat uns 10 o 15 minuts per un bosc, disminueix la freqüència cardíaca i la pressió arterial. El sistema simpàtic de l'organisme redueix la seva activitat. Al mateix temps es produeixen accions cardiovasculars, perquè algunes substàncies, com endotelines i citocines, també es modifiquen. A més, augmenten les substàncies d'inhibició sobre les cèl•lules cancerígenes i augmenta la resposta immune», va afirmar el responsable de l'estudi.

Millora substancial / Aquests beneficis en els sistemes nerviós, circulatori i immunològic, que ja eren coneguts, es van produir en els dos grups. La diferència que s'ha trobat és que, quan es van estudiar les persones que van passejar pel bosc jove, els símptomes de la malaltia que presentaven el primer i l'últim dia eren pràcticament els mateixos. Només havien millorat una mica. Però quan es va analitzar el grup que havia anat al bosc madur es va comprovar que havia millorat «de manera significativa», en una disminució del dolor i de les nits d'insomni i en un augment dels dies de benestar. És a dir, havien millorat en els principals símptomes de la malaltia.

El doctor López-Pousa va explicar que aquests efectes benèfics s'atribueixen a la inhalació de les substàncies aromàtiques que desprenen els fongs, els olis i les resines dels boscos. «Aquestes substàncies són mediadors cerebrals, perquè augmenten la serotonina i regulen la noradrelanina. S'ha de tenir en compte que el 80% de la farmacologia actual prové dels boscos. La mateixa penicil•lina és un fong i als boscos centenaris hi ha un equilibri biològic entre les plantes, els bacteris i els animals», va insistir. La seva intenció és estendre ara aquest estudi pioner a nens amb dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) i a persones amb trastorn autista, ja que està demostrat que molts d'ells milloren quan van a la muntanya.

Fina González, presidenta de l'Associació de la Fatiga Crònica i la Fibromiàlgia de la Garrotxa, i dues membres més de l'entitat que han participat en l'estudi es van mostrar ahir exultants. «Hem disfrutat molt amb aquesta experiència, perquè hem descobert una altra manera de tractar la malaltia. Estem tan convençudes dels bons resultats d'aquestes passejades que hem decidit que les continuarem fent pel nostre compte, i si cal vindrem a l'hivern amb gorra i bufanda», van assegurar.

González va reconèixer que les principals millores que havien notat les persones que van passejar pels boscos madurs eren una disminució del dolor i dels dies d'insomni. És per això que recomana aquest tractament a tots els afectats, i també a tots els malalts.

La pauta de l'estudi era passejar tranquil•lament tres cops a la setmana per 1,2 quilòmetres de bosc durant 15 dies, però elles la van complementar amb intenses abraçades a les soques. «Ha sigut una iniciativa nostra, perquè diuen que, quan t'abraces a un arbre i et concentres, sents la seva energia. A més a més que estàs molt a prop seu per aspirar tots aquells fongs i olis que diu el doctor, és un moment en què estàs amb tu mateix i connectes amb la natura», va argumentar.
Ferran Cosculluela / Olot
· Article publicat a El Periódico el 24.10.2014 ·

Itineraris guaridors
El projecte Selvans identificarà a Girona
una trentena d'arbredes terapèutiques

Els beneficis dels boscos terapèutics són tan coneguts al Japó que fins i tot han encunyat una expressió (shinrin yoku) per referir-se als «banys de bosc». Els resultats preventius d'aquesta teràpia són tan exitosos que des del 1985 el Govern japonès ha impulsat una xarxa d'arbredes guaridores amb l'objectiu de reduir la despesa en sanitat a mitjà termini, mentre que els seus metges prescriuen les passejades entre boscos centenaris com a mesura per prevenir algunes malalties.

Amb una mica de sort, a partir de l'any que ve és possible que no calgui viatjar al país del sol naixent per disfrutar d'aquests itineraris naturals que curen. L'oenagé Accionatura, la Universitat de Girona, la Diputació i el Patronat de Turisme de Girona estan treballant en un projecte destinat a identificar i protegir una trentena de boscos terapèutics a la demarcació. Es tracta del programa Selvans, en el qual també estarà inclòs el bosc de Can Serra d'Olot, on s'ha dut a terme l'assaig clínic sobre els efectes d'aquests espais en els malalts de fibromiàlgia.

Preservació
«Ara estem identificant uns 30 o 40 emplaçaments. Són boscos madurs (amb més de cent anys) o amb una qualitat paisatgística que tenen potencial terapèutic. Es tracta d'una primera fase, perquè després es pretén estendre-ho a la resta de Catalunya i l'efecte serà molt positiu. Calculem que l'1% de la massa forestal del país està dintre d'aquesta categoria, encara que l'ideal seria preservar entre el 5% i el 10% dels millors boscos», explica Jaume Hidalgo, enginyer forestal i coordinador del projecte.

L'objectiu del programa és generar un nou servei de salut i benestar per a les persones i, al mateix temps, enriquir la xarxa de boscos madurs custodiats, incorporant-hi aquells espais que, per la seva edat, estiguin a punt d'entrar en aquesta categoria. Una altra de les finalitats és involucrar els agents del territori en la gestió d'aquesta oferta.

«Quan vam indagar sobre l'experiència japonesa i coreana vam veure que aquesta aposta es converteix en un motor econòmic del territori, cosa que ajuda a conservar els indrets, que estan molt amenaçats», comenta Hidalgo. El plantejament és que als boscos madurs que estiguin a prop de pobles o ciutats s'hi instal•lin cartells i senyals que expliquin el comportament que s'ha de seguir i que indiquin els recorreguts. «No s'obriran passos nous però s'optimitzaran els camins existents», puntualitza Hidalgo.

A les zones més apartades i vulnerables, les visites es faran de manera concertada amb algun actor del territori, que pot ser una entitat, una associació o fins i tot el mateix propietari del bosc. «El plus del projecte es basa en aspectes nous. Són uns itineraris per indrets amb qualitat terapèutica i paisatgística on és molt important l'actitud de l'usuari. No són passejades per anar cridant o enganxat al mòbil. Són llocs per visitar-los amb respecte, atenció a la respiració i silenci, perquè t'arribin als sentits», afegeix Hidalgo.

Aquest enginyer forestal reconeix que el seu principal objectiu és la preservació d'aquests llocs singulars. Però aquesta dedicació també l'ha portat a valorar-ne els beneficis terapèutics. «Aquests boscos són casa nostra, on l'espècie humana s'ha desenvolupat. Tornar a ells és tornar al nostre medi natural, i en l'actualitat és evident que hi ha un dèficit de naturalesa», conclou.
Ferran Cosculluela / Olot
· Article publicat a El Periódico el 24.10.2014 ·

divendres, 24 octubre de 2014

Un pi de Caldetes

El Pi de la copa xata del Parc de Can Muntanyà

Diuen que el romandre estàtic és un dels comportaments més contraposats dins de la natura; és per això que determinades accions de l’home són mofades pel simple desenvolupament d’aquesta en llibertat. Un cas que il·lustra a la perfecció aquesta sentència el trobem al Parc Muntanyà de Caldes d’Estrac.

Fa un grapat d’anys es disposà un banc fet d’obra al voltant del tronc d’un pi situat en un dels extrems superiors del parc. Vist des de dalt de la copa de l’arbre era talment un braçalet de pedra que encerclava un braç amb pell d’escorça. Amb el pas dels anys, aquell ornament es va anar fent petit, potser perquè els constructors mai van tenir en compte que es tractava d’un esser viu que desitjaria créixer i fer-se gran. Amb paciència i perseverança la força interior emergent de les arrels va permetre un dia esberlar l’argolla que l’empresonava i continuar una expansió impossible d’aturar.

Si mai us trobeu fent un tomb per Caldetes no us podeu perdre el passeig pel Parc de Can Muntanyà, situat a la falda del Puig Castellar. Aquest espai antigament formava part del jardí romàntic de Can Arquer de la Santema. L’indià Adolf Muntanyà, natural de Granollers, a l’any 1934 va adquirir-ne la propietat. Al bell damunt, a la banda esquerra, trobareu esperant-vos el Pi de la copa xata del Parc de Can Muntanyà.
Franc Guinart (Capellades)


Encontre inesperat

A punt de comiat i de tornada,
desfent la falda enjardinada,
tu, ferm, immòbil i silenciós,
desapercebut, malgrat que grandiós,
allà dalt, en un racó,m’esperaves.
Vaig entendre, d’immediat,
com les presses i els neguits absurds
ens fan cecs davant d’aspiracions lloables,
aquelles que des de les arrels
eixamplen copes verdes com abraçades,
aquelles que el nostre esguard
sembla fer més grans i justificades.

Franc Guinart
tardor/2014

dijous, 2 octubre de 2014

Un 'Wollemia nobilis' als Jardins de la Tamarita

A peu de carrer

Una planta del juràssic a BCN

Els jardins de la Tamarita, al passeig de Sant Gervasi, guarden una gàbia. És una carcassa especial, està oberta per la part de dalt i hi viu una planta que va conviure amb els dinosaures fa 150 milions d'anys. Es tracta d'una Wollemia nobilis, conífera que es creia extingida fa dos milions d'anys i de la qual fa una dècada es van trobar 40 exemplars a Austràlia. El 2006, el Jardí Botànic de Barcelona en va adquirir un exemplar i, el 25 de febrer del 2010, uns xavals en van plantar un exemplar en aquest jardí romàntic que, en realitat, és una capseta de sorpreses com gairebé tot el que va projectar Rubió i Tudurí.

L'exemplar de 'Wollemia nobilis', als jardins de la Tamarita. (Ferran Nadeu)

Caminar per un jardí ple de fonts, i plovisquejant, és un regal de la tardor. El de la Tamarita és un jardí públic que Francisco Mata, un industrial cotoner, va construir com a casa i jardí familiar. Ahir al matí no hi havia gairebé ningú, només els jardiners, que unes línies més endavant m'ensenyaran a mirar el jardí d'una altra manera, i estudiants de la Universitat Ramon Llull. La pluja fina havia espantat les mainaderes i era massa d'hora perquè els xavals amb uniforme s'apropiessin dels gronxadors.
Dues universitàries es resguardaven de l'aigua al porxo de la Fundació Blanquerna, em descrivien el jardí com «un lloc de pas». Hi entraven dos turistes perduts; la parada del Bus Turístic està al davant.
El que és bucòlic, a vegades, desperta l'espant i aquí hi ha molts racons i raconets als quals l'urbanita ja no està acostumat. En un caminet, un treballador de TMB escurava un tàper. Ens saludàvem com si estiguéssim al bosc o al poble. Ja no se sentia la ciutat. Aquest és un jardí que no dóna possibilitats als selfies: és difícil fotografiar-lo. Fins i tot la plaça dels Quatre Continents té un angle obert al cel.
En l'el·lipsi, és impossible enllaçar Amèrica (un ésser femení amb plomall i un caiman) amb el que, en teoria, és Europa (un soldat romà i l'única de les quatre escultures masculines i sense animal).
Coneixia doncs els jardiners: m'explicaven l'existència d'aquesta planta juràssica. La buscava al fons de l'edèn i, coses estranyes a Barcelona, no hi ha cap placa que expliqui la seva història, la seva procedència o qui la va portar; només està allà, en aquest petit corral solitari. Qui s'asseu als bancs que hi ha a prop dels jocs li dóna l'esquena; qui juga al ping-pong no la veu. El focus de llum del fanal no la il·lumina. És tan petitona que encara no sobrepassa la tanca, en aquest cas protectora.
Ahir era dia de gàbies, en aquesta hi ha vida i, a més a més, no té tancament. Aquest exemplar, amb els anys, creixerà fins a arribar a entre 20 i 30 metres. M'acomiadava dels jardiners preguntant per unes flors que havia vist en aquest jardí tardoral. Una, em deien, és una «mala herba». Jo la veia com unes campanetes que pintaven de morat el glauc. L'altra, coneguda popularment com a celestina, està a prop de la porta d'entrada. És blavosa, plumbago, m'explicaven els jardiners que és el seu nom.
Catalina Gayà
Article publicat a El Periodico el 01.10.2014 •

divendres, 26 setembre de 2014

El paisatge en l'àmbit local

Nou document de l'Observatori del Paisatge de Catalunya
La planificació del paisatge en l'àmbit local a Europa

El creixent interès del món local pel paisatge ha impulsat a l'Observatori del Paisatge, amb la col·laboració del Ministeri de Turisme i Medi Ambient del Govern d’Andorra, a realitzar l’estudi “La planificació del paisatge en l’àmbit local a Europa. Els casos d’Alemanya, França, Països Baixos, Regne Unit, Suïssa i la regió de Valònia, a Bèlgica”.

Quines eines existeixen arreu d’Europa per integrar el paisatge a l’escala local? Com es vinculen i articulen aquestes eines amb el planejament local? Quin abast i efectivitat tenen? Quin paper hi juga la societat civil? Amb aquestes preguntes, el document aspira a contribuir al debat sobre com el món local pot abordar el paisatge a partir de l'exploració de les principals experiències europees.

L’elaboració d’aquest document coincideix amb un moment clau per a les polítiques territorials i paisatgístiques tant de Catalunya com d’Andorra. Per una banda, el Departament de Territori i Sostenibili­tat de la Generalitat de Catalunya es troba en ple procés de reflexió sobre la nova Llei de territori, urbanisme, arquitectura i paisatge. Per altra banda, el Govern d’Andorra està duent a terme les accions prioritàries establertes en l’Estratègia nacional del paisatge d’Andorra, aprovades el febrer del 2012.

En aquests moments s’està preparant la seva publicació al català i a l’anglès dins la col·lecció “Documents” de l’Observatori del Paisatge, amb el suport del Govern d’Andorra.
Per Internet es pot consultar aquí:
La planificació del paisatge en l’àmbit local a Europa
La planificació del paisatge en l’àmbit local a Europa (pdf 11 Mb)

dijous, 25 setembre de 2014

Dimilin

Flitar pinars 


Capficats tot lo dia en temes urbanites, no param esment en allò que de devastador provocam els humans a l'entorn ambiental, als ecosistemes en general i en particular en aquest cas als boscos de casa nostra, sovint de manera conscient i irresponsable i potser amb la mala fe que acompanya interessos ocults. Poques setmanes abans que la Conselleria d'Asaja del Sr. Gabriel Company es posi a flitar vint i quatre mil hectàrees de pinars de Mallorca, boscos rics en vegetació i fauna mediterrània, s'esmercen en vendre el producte Dimilin, per a gran alegria de la marca. La fumigació amb Difluobenzuron. impedeix que els insectes afectats, no només la Thaumatopoea pityocampa, puguin desenvolupar estadis de muda.

Si la Conselleria de Medi Ambient afirma que deixar de fumigar eleva els nivells de presència de la processionària, més bé hom pot afirmar el contrari: que ha estat precisament la fumigació a discreció durant anys qui ha provocat l'augment de la població del lepidòpter defoliador del pi en afeblir greument aquests tractaments agressius, químics o biològics (Bacillus thuringiensis), les defenses pròpies de l'ecosistema, del bosc.

Un dels arguments de la mal dita Conselleria de Medi Ambient, favorables a esquitar pinars amb mitjans aeris i amb un cost d'uns dos milions d'euros, és l'afectació excepcional a animals domèstics com cans i encara més rars a persones. No cal dir que no és recomanable plantar pins en zones urbanes, carrers o jardins si no es vol conviure amb una permanent presència d'eruges amb defenses, torn dir, defenses urticants durant un període breu d'uns tres mesos l'any, però dit això, l'efecte perjudicial de la processionària per als boscos, per les masses d'arbres, no només no existeix, els pins tornen a vestir-se de fulles, mirau els pinars i comprova-ho, sinó que la funció ecològica de la cuca és incorporar les fulles verdes de pi de les que s'alimenten en excrecions en forma d'adob i nutrient ric i fàcil d'assimilar per a l'humus del bosc, que les fulles de pi seques, més pobres i males de degradar, tenen més difícilment integrar.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Fotos JV

dimecres, 17 setembre de 2014

Paisatge i Restauració

Màster en Paisatge i Restauració
Títol propi de la UIB (60 crèdits europeus)

Durant la primera dècada del segle XXI es feren molt palesos símptomes ambientals referits a l’exhauriment de recursos, la contaminació, el canvi global general i la degradació territorial en particular, que ens indicaven uns canvis físics que tard o d’hora es traduirien en problemàtiques econòmiques i socials. Arran d’això, en aquesta segona dècada vivim una situació que no permet altra cosa que no sigui un canvi significatiu en les maneres de fer i entendre el desenvolupament.
Per això, amb aquest màster es pretén formar professionals per al disseny, la restauració i el reciclatge territorial, tant des de la vessant rural com urbana o natural, a través dels coneixements tècnics necessaris i del coneixement dels valors estètics que eleven el territori a la categoria de paisatge.

Grups
Grup únic · Matriculació oberta · Matricular-me

Adreçat a
A titulats en Arquitectura, Enginyeria Agrària, Biologia, Topografia, Geografia, Enginyeria Forestal i altres enginyeries superiors tècniques i en títols superiors de disseny.
S'admetran estudiants sense titulació universitària o equivalent si acrediten experiència professional en l'àmbit del paisatgisme i/o la restauració, en la qual es valorarà:
- Expedient acadèmic orientat a l'àmbit del paisatgisme.
- Coneixements de CAD.
- Acreditació de pràctica professional en equips de projectistes.
- Avaluació positiva de les candidatures que acreditin nocions bàsiques de dibuix.

Preu i condicions de pagament
1.492 euros
La matrícula es pot pagar en dos terminis: 800 euros en el moment de formalitzar la matrícula i 692 euros al mes de desembre.

Terminis d'inscripció
Fins a l'inici del curs

Data d'inici
23-10-2014

Data de finalització
27-06-2015

Horari del curs
Els dijous i divendres de 16 a 21 hores

Lloc de realització
Campus universitari de la Universitat de les Illes Balears

Metodologia
Semipresencial

Més informació :
Tríptic M en Paisatge i Restauració (pdf 2140kb)
Màster en Paisatge i Restauració
Fundació Universitat Empresa de les Illes Balears
Universitat de les Illes Balears

dimarts, 16 setembre de 2014

Alzina de Raixa, un tresor vivent de Mallorca

La seva bellesa gegantina ens deixa bocabadats

Una venerable alzina de glans dolços, tal vegada una de les més velles, esponeroses i belles de Mallorca, está enrevoltada d'enderrocs i fems, totalment oblidada i denostada per l'administració que hauria de vetllar per ella. Es tracta d'un arbre gegantí situat a la finca pública de Raixa que fou adquirida amb els impostos de tots els espanyols: el 66'66% de la Fundació Parques Naturales i el 33'33% restant del Consell de Mallorca. Creix damunt una paret orientada cap a l'est sud-est que voreja un torrent que travessa la finca i que duu el seu mateix nom, Torrent de Raixa.

Cara nord de l'alzina vista a contrallum. La fotografía està feta des del llit del torrent. La bellesa d'aquest arbre venerable és espectacular.

Vista des de l'altre costat s'aprecia la seva lleugera inclinació cap al nord, tal vegada degut al fort vent del sud-est que sol bufar a Mallorca des del desert del Sàhara anomenat Xaloc o Sirocco.

La seva ramificació impressiona pel seu assimètric equilibri que compensa el pes de la branca quasi horitzontal que es veu a la dreta.

A l'aixecar la vista un es meravella davant la bellesa d'aquest fantàstic éssser de conte de fades.

 Aquestes dues branques creixen gairebé verticals en una bifurcació molt tancada.

Una altra bella vista de la seva estructura.

El meu amic Llorenç posant devora  l'arbre esponerós.

Un servidor fent el mateix. A terra a la dreta es poden veure taulons mig podrits, rodes de carro antic, plàstics, etc... Quin despreci cap a aquest arbre bellíssim tres o quatre vegades centenari!

 La soca és immensa i molt sana, ramificada a un metre i mig de terra. Crida poderosament l'atenció l'engrossiment que es correspon amb un empelt, realitzat tal vegada fa 300 o 400 anys per un pagès mallorquí amb una pua d'alzina de glans dolços. El peu o patró era una alzina silvestre de glans amargs nascuda damunt la paret del torrent.

El mètode tradicionalment utilitzat des de l'antiguitat a Mallorca per a empeltar les alzines és el de Fenedura plena doble, envoltant l'empelt amb una espècie de cucurutxo a manera de cossiol i omplint-lo després amb terra porgada fins a cobrir les dues pues o estaques. Durant diversos mesos s'ha de regar la terra per a mantenir-la humida evitant així que les pues s'assequin, mentre es va formant la unió dels teixits de l'empelt i el patró. Quan brosten les gemmes de les pues, travessen la terra com si fossin llavors que germinen i això significa que l'empelt ha aferrat.  

 Al costat que mira cap a l'interior del torrent es veu part del sistema radicular.

 Des de la base de la soca fins a la línia inferior de l'engrossiment de l'empelt hi ha 85 centímetres.

S'aprecia clarament la diferent orientació de les estries de l'escorça.

Les estries del patró són verticals, mentre que les de l'empelt són horitzontals o lleugerament inclinades. 

En Llorenç mesurant el perímetre o circumferència de la soca per davall l'empelt que va donar un valor de 430 centímetres, és a dir, 4'3 metres. El perímetre just per damunt la part més ampla de l'engrossiment de l'empelt va mesurar 520 centímetres, o sigui, 5'2 metres.

I aquí em teniu fent els deures per a calcular el diàmetre d'aquest ésser extraordinari diverses vegades centenari. Segons la fórmula matemàtica  d = c/π el diàmetre és igual a la circumferència dividida pel número π. Així doncs:

---Diàmetre de la soca mesurat just per davall de la línia inferior de l'engrossiment de l'empelt:
 d = 430/3'1416 = 136'88 centímetres = 1'3688 metres.

---Diàmetre màxim mesurat per damunt de la part més ampla de l'engrossiment de l'empelt:
d = 520/3'1416 = 165'52 centímetres = 1'6552 metres.


Niu de tudó a la part més alta de la capçada. El va veure en Llorenç amb la seva excel.lent vista quan ja partiem.

Esperem que qualque dia l'administració la descobreixi i la tracti amb el respete que es mereix.

dijous, 4 setembre de 2014

Jornada sobre boscos

Boscos: usos, mirades, paisatges
Jornada - Viladrau
17 de setembre 2014

El 17 de setembre de 2014, a l’Espai Montseny de Viladrau, se celebrarà la jornada “Boscos: usos, mirades, paisatges”. El seminari està organitzat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, en col·laboració amb l’Associació de Propietaris del Montseny i el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.
Un dels objectius que pretén la jornada és posar èmfasi en el bosc com a paisatge a Catalunya, en el bosc com a teló de fons arreu, com a element omnipresent del paisatge. Incidirem en aquesta dimensió paisatgística dels boscos catalans, tenint sempre presents les noves propostes d'aprofitament multisectorial, de gestió pública i privada i de gaudi que, de manera innovadora i imaginativa, s'estan plantejant en aquests moments des d'àmbits molt diversos.

La superfície forestal de Catalunya ocupa més de la meitat del territori, un percentatge altíssim i molt superior a la mitjana europea. En aquest seminari no ens centrarem en les causes que expliquen aquesta elevada superfície forestal catalana, ni tampoc en les conseqüències —tràgiques, a vegades— que aquest fet ha comportat. Posarem l’èmfasi en el bosc com a teló de fons arreu, com un element que esdevé un tret distintiu de gairebé dos terços dels 135 paisatges de Catalunya i que, per tant, forma part del paisatge quotidià de milers de persones. Malgrat, però, aquesta omnipresència visual, molts dels paisatges forestals catalans s’han quedat sense relat, sense discurs, i desperten poc interès, si deixem de banda les propostes d’oci i de gaudi adreçades a una població cada cop més urbana. Conscient d’aquest fet i arran de l’experiència dels catàlegs de paisatge, l’Observatori del Paisatge de Catalunya, des del caràcter interdisciplinari i obert a noves idees que el caracteritza, vol debatre a fons la relació existent entre els diferents valors i usos (socials, productius, ecològics, estètics, espirituals, terapèutics o identitaris) que s’atribueixen als paisatges forestals i agroforestals de Catalunya i proposar-ne noves formes de gestió i intervenció, així com reflexionar a l’entorn del paper del bosc en els nous referents paisatgístics contemporanis.

Programa
9:00-9:15 Inscripcions

9:15-9:45 Benvinguda i presentació del seminari
Antoni Trasobares, director general de Medi Natural i Biodiversitat; Ramon Minoves, coordinador d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona; Miquel Calm, diputat d’Acció Territorial i Medi Ambient de la Diputació de Girona; Denis Boglio, director general del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya; Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

9:45-10:25 Paisatge forestal i paisatge de mosaic
Antoni Trasobares, enginyer forestal i tècnic agrícola. Medi Natural i Biodiversitat de la Generalitat de Catalunya

10:25-11:05 El paisatge forestal en els catàlegs de paisatge de Catalunya
Josep Pintó, geògraf. Universitat de Girona

11:05-11:30 Pausa-cafè

11:30-12:10 Els valors dels boscos a escala local
Carles Castell, biòleg. Diputació de Barcelona

12:10-12:50 Imaginant els paisatge forestals catalans del futur en un context de canvi global
Lluís Brotons, biòleg i investigador del CTFC i del CREAF

12:50-13:30 Debat

13:30-15:00 Dinar

15:00-15:40 Boscos, espiritualitat i funció terapèutica
Josep Maria Mallarach, geòleg i consultor ambiental

15:40-16:20 Noves formes de gestió i intervenció en el bosc i la seva influència sobre el paisatge
Roser Vives, enginyera agrònoma i paisatgista. APMontseny

16:20-17:00 Debat

17:00-17:15 Clausura
Manel Basties, tinent d’alcalde de Viladrau; Josep Mataró, president de l’Associació de Propietaris del Montseny; Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge

17:15 Visita comentada al bosc
A càrrec de Martí Boada, geògraf i naturalista

Inscripció: Per a poder assistir a la jornada és necessari que us hi inscriviu (observatori@catpaisatge.net / 972273564). El preu és de 15€ i inclou el dinar. Forma de pagament: transferència bancària, especificant el vostre nom, al Consorci de l’Observatori del Paisatge, al número de compte 2013 0753 76 0200707266 de CatalunyaCaixa. Un cop realitzada la inscripció no es retornaran els diners.

Lloc: Espai Montseny. C/Migdia, 1. Viladrau (Osona)



dimecres, 3 setembre de 2014

2a Setmana Europea de la Custòdia del Territori

Participa a la 2a Setmana Europea
de la Custòdia del Territori!
¡Organitza el teu acte!


La custòdia del territori és un concepte emergent que pretén involucrar a la societat en la conservació de la natura. Participant a la 2a Setmana Europea de la Custòdia del Territori la teva organització s’implicarà en una iniciativa europea per conscienciar a la ciutadania de la importància de conservar el medi ambient. Sigues part d’ella!
La segona edició de la Setmana Europea de la Custòdia del Territori tindrà lloc del 26 de setembre al 5 d’octubre de 2014. És una iniciativa del projecte d’Informació i Comunicació LIFE, 'LANDLIFE' (LIFE10 INF/ES/000540), que té per objectiu principal impulsar la custòdia del territori com a eina per a la conservació de la natura i la biodiversitat per mitjà de la comunicació del seu valor entre el públic en general, les institucions, els planificadors del territori i els actors específics.
Liderada per la Xarxa de Custòdia del Territori, la 2a Setmana Europea de la Custòdia del Territori està recolzada per quatre organitzacions associades - CEN LR (Conservatoire des Espaces naturels du Llenguadoc-Rosselló), Legambiente, Eurosite i PRYSMA - i compta amb el suport vital de les persones, organitzacions i institucions que treballen amb l'objectiu comú de preservar el patrimoni natural i cultural de la nostra terra i l'ús sostenible dels recursos naturals.

Durant la primera edició de la Setmana, un total de 231 organitzacions, organismes públics, grups de voluntaris, municipis, empreses, escoles i altres institucions, van organitzar més de 420 activitats on hi van participar més de 15.000 persones, contribuint a la conservació del territori i ajudant a fer un pas cap endavant per la custòdia del territori a Europa.
Les organitzacions que vulguin fer promoció o participar a la 2a Setmana Europea de la Custòdia del Territori poden posar-se en contacte amb els organitzadors a través de correu electrònic (info@landlifeweek.eu) o visitar www.landlifeweek.eu/ca. Poden registrar el seu esdeveniment a través d'un formulari molt simple o cercar una activitat prop. També poden seguir les últimes notícies de la Setmana a través de la pàgina web o a través de #landlifeweek.
Així mateix hem engegat la campanya ‘Connecta amb la Natura’ que té com a objectiu animar els ciutadans a compartir les seves fotos gaudint de la natura durant aquest estiu i durant la Setmana a # connectnature a través de Twitter o Instagram.
Esperem la vostra col•laboració perquè aquest any torni a ser un èxit!


· carrer Sagrada Família, 7 (Universitat de Vic) · 08500 Vic ·
· Tel. 938866135 - e-mail: info@custodiaterritori.org ·
· *xct: persones que tenen cura de la terra ·

dilluns, 1 setembre de 2014

El Xiprer de Cal Titulata

El sentinella de Capellades

El Rec del Corronaire és un petit carrer de la vil·la de Capellades, obert només a vianants, el nom del qual fa referència a la canalització que hi transcorre en paral·lel i que condueix aigua de La Bassa fins als Molins de la Costa, conjunt de setze antics molins paperers que es poden trobar, gairebé tots, baixant en direcció al riu Anoia.
Si des de la Plaça de Catalunya agafem aquest bonic carrer per anar cap a la Piscina Blava, o a La Bassa que és al costat, veurem a la banda esquerra un arbre alt i estret que pretén tocar el cel potser algun dia, és el Xiprer de Cal Titulata. No es coneix amb exactitud la seva edat però el Ton Argelich, pare del nou propietari d’aquesta casa, comenta que fou plantat per la família Sastre a finals dels anys quaranta. Actualment l’alçada voreja els 20 metres.
Més d’una vegada, tot contemplant aquest exemplar, m’ha vingut al cap fer-li la pregunta sobre si porta el compte de la gent que ha vist passar anant i venint al llarg d’aquests seixanta i més anys. Mai no m’he atrevit, no perquè no ho pogués saber sinó més aviat per por a que em diguis què n’haig de fer... diuen que els xiprers són arbres seriosos i no tenen gaire sentit de l’humor. I és amb tot el respecte del món que em fa gràcia deixar en aquest espai, reservat als nostres amics els arbres, la seva imponent presència i la sensació que ha provocat en algú que avui mateix passava pel Rec del Corronaire amb la intenció de fer un bany a la Piscina Blava.

Franc Guinart. Capellades, 31-07-2014.

Del Xiprer de Cal Titulata

Vaig pel Rec del Corronaire,
a contracorrent de l’aigua,
camí de La Bassa,
suren juganeres al meu cap
quatre paraules precises i clares:
equilibri i disciplina,
perseverança i majestuositat;
quatre paraules precises i clares
en veure com s’enfila cap al cel
el vell Xiprer de Cal Titulata.
Cert és que qualsevol arbre, ningú no ho dubta,
té la seva importància, la seva personalitat;
cert és, també, que l’indret on arrela,
quan és dipositari d’una bellesa pròpia,
posa de relleu la seva identitat.

Franc G. / 26-07-2014.

dijous, 28 agost de 2014

Suggeriments del GOB a l'exposició pública del IV Pla de Defensa dels Incendis Forestals. Illes Balears 2014

Els suggeriments, esmenes o al·legacions del GOB presentades en el termini d'exposició pública a l'esborrany del IV Pla General de Defensa contra els Incendis Forestals, són aquests. Lectura molt recomanable per a tothom que estimi els boscos i muntanyes. Gràcies.

Que en relació a l’esborrany del “IV Plan general de defensa contra incendios forestales de las Islas Baleares”, li feim arribar els següents

Suggeriments
  1. Sobre el marc de referència, els objectius i l’enfocament general del Pla
Al punt “1.2. Marco de referencia” s’exposa que “La gestión y dinámica forestal, los condicionantes ambientales, e incluso aspectos sociales y urbanos han llevado a un escenario donde los incendios cada vez serán más extensos, intensos y peligrosos”, i s’argumenta el per què d’aquesta afirmació.

El creixement de la vegetació mediterrània és lent, i l’augment de biomassa no es dispara d’un any per l’altre. L’increment de la superfície forestal i de la seva densitat és un procés iniciat a cada una de les masses forestals des del moment en que es deixaren d’explotar tradicionalment amb intensitat, o en alguns casos des del darrer incendi que les va afectar. Els anys 2010 i 2011 es produïren dos grans incendis a Eivissa, entre els 100 i 129 sinistres registrats respectivament a les Balears. L’any 2013 es produí un gran incendi a Mallorca, entre un total de 90 sinistres.

Tal i com ho presenta el Pla, sembla que els darrers tres anys hem passat per un punt d’inflexió a partir del qual les masses forestals han tornat denses i per tant perilloses, els incendis seran cada vegada més extensos, i per això cal actuar urgentment per reduir biomassa. Ja hem vist que el percentatge de grans incendis no destaca entre el nombre de sinistres. Però a més a més si feim memòria, al llarg de les darreres dècades en trobarem igualment, d’incendis de grans dimensions, que afectaren a masses forestals en diversos estadis evolutius (algunes d’elles s’havien incendiat feia no massa anys). Per tant a la vista de les dades ens sembla molt aventurat establir un lligam definitiu entre la producció de grans incendis i l’increment de densitat de les masses forestals a les Illes Balears. Aquesta consideració és important, ja que l’explotació de biomassa com estratègia principal per evitar els incendis forestals és el fil conductor d’aquest pla, igual que ho és del Pla Forestal de les Illes Balears que es tramita en aquests moments.

L’increment de la biomassa és un procés inherent a les masses forestals en el camí cap a la seva maduresa, un estadi fins ara no assolit a la gran majoria de masses forestals balears, i que a més de ser ambientalment desitjable és també menys combustible que els estadis intermitjos (els més abundants) caracteritzats per la dominància d’espècies molt combustibles i per la formació d’ambients bastant oberts amb alta penetració solar (i per tant alta temperatura) i baixa humitat. Trobam a faltar aquesta consideració dins l’enfocament general del pla, que precisament sembla considerar que l’evolució de les masses forestals és un element de risc, i per tant negatiu.

Trobam preocupant l’afirmació de que “Ante la falta de gestión, las perturbaciones toman protagonismo en la dinámica forestal; y en el entorno mediterráneo, el fuego es la perturbación encargada de modelar y estabilizar, en cierta medida, el paisaje”. Els sistemes forestals balears no necessiten el foc com element modelador ni estabilitzador, ni es pot relacionar l’existència d’incendis a causa de la manca de gestió sense tenir en compte una qüestió clau que el pla sembla ignorar: el protagonisme del foc als sistemes forestals de les Illes està condicionat per l’acció incendiària de l’home (bé sigui de forma imprudent o intencionada) en la seva pràctica totalitat. Els boscos no es cremen. Als boscos els cremen.
Ens manca igualment al marc de referència una consideració més completa de la problemàtica a la interfase urbano-forestal, que aquí es planteja únicament en termes de perillositat per als propietaris. Cal manifestar que aquesta zona de contacte, on es genera una part important dels focs, és perillosa per als immobles i persones existents però especialment per a la massa forestal, que pateix els efectes d’imprudències moltes vegades a causa d’usos impropis del medi forestal i rural. Igualment cal considerar de quina manera la presència d’immobles i persones condiciona d’extinció dels incendis i pot minvar les necessitats estratègiques especialment en els decisius primers moments de l’intervenció sobre el foc.
Finalment trobam a faltar la consideració de la prevenció, no entesa com accions adreçades a que els boscos no es cremin sinó a que no es generin els incendis. Cal idò parlar de com abordar la negligència i la intencionalitat. Recordem que el nombre de sinistres s’ha mantingut pràcticament invariable al llarg de les tres darreres dècades (1980-89: 1292; 1990-99: 1242; 2000-09: 1275).

En definitiva, sembla que l’esperit fonamental del pla és que les masses forestals són un problema per què es poden cremar i per això cal actuar sobre elles, enlloc de considerar que tenim un problema (la generació d’incendis per l’acció de l’home) que destrueix les masses forestals. El pla s’equivoca de culpable.
  1. Sobre els principis de planificació de les accions de defensa
Al punt “5. Planificación de las acciones de defensa” es defineixen els principis de l’estratègia conductora del Pla, que respon en darrer terme “a la minimización del riesgo por Gran Incendio Forestal”. 

Quant al “
Principio de intervención”, diu el text que “Prevenir es actuar, de tal manera que la prevención se constituye en la primera e insoslayable actuación frente al incendio”. Certament, la prevenció és fonamental, però no tal i com s’aborda en aquest principi, que només la considera des de la via de la intervenció sobre la massa forestal, promocionant l’explotació de biomassa i incorporant l’ús del foc controlat com a eina per a la reducció de biomassa. Aquest és el principi fonamental del pla, cosa que ens preocupa, sobre tot tenint en compte el seu enfocament.

Quant al “Principio de ordenación”, el pla té en compte la protecció de les infraestructures, de la interfase urbano-forestal i la minoració de risc a l’entorn forestal. Trobam a faltar l’absoluta manca de consideració de la component ecològica en l’ordenació. Així, la protecció de les masses forestals incloses dins espais naturals protegits, i especialment les emparades per figures de la Xarxa Natura 2000 haurien de tenir una consideració especial en l’àmbit de l’ordenació.

També trobam a faltar com a fonamental el Principi de prevenció, entès com eix adreçat a la reducció del nombre de sinistres mitjançant la incidència directa sobre la població. I no només tal i com es planteja a l’apartat “Principio de información”, ja que entenem que no és suficient informar sobre la “situación en la que la población se encuentra frente al fenómeno de los incendios, que conciencie respecto a las actuaciones que los gestores realizan e implique a la propia población en dicha gestión en relación a su corresponsabilidad en la minoración de los incendios y sus efectos”. Cal anar més enllà i abordar de forma més directa tant les pràctiques imprudents com la intencionalitat, amb els mecanismes investigadors, sancionadors i publicitadors suficients. Considerarem un fracàs un pla que no aconsegueixi una minva substancial en el nombre de sinistres generats.
  1. Sobre els eixos i les accions
5.1.2. Eje II: intervención preventiva sobre el territorio forestal

Aquest és el bessó del pla, i es fonamenta en l’aprofitament de biomassa, en consonància amb el que estableix l’esborrany de Plan Forestal de les Illes Balears i en el marc del possible finançament comunitari a través del PDR per al foment d’aquesta línia d’intervenció.

Quant a al punt “5.1.2.1.2. Apoyo técnico y económico para la ejecución de intervenciones selvicolas de prevención en zonas estratégicas de alto riesgo de incendio forestal”, trobam a faltar la consideració ecològica i conservacionista en la determinació dels “rodals” a 4 intervenir. Per començar consideram que la planificació d’aquests tipus d’intervencions s’ha de fonamentar sobre una estratègia de conservació de les masses forestals que defineixi quines àrees són més importants per a la conservació dels hàbitats forestals (les incloses a la Xarxa Natura 2000, més totes aquelles que es considerin igualment importants en el marc de les Illes Balears) i per tant han de restar al marge d’aprofitaments forestals per tal de possibilitar la seva evolució cap a la maduresa. La citada Coma des Prat seria un bon exemple on la intervenció proposada la consideram inadequada.

Quant al punt “5.1.2.1.4. Criterios de selvicultura preventiva en la gestión forestal sostenible”, ens sembla preocupant la intenció de “Integrar las actividades de selvicultura preventiva en los instrumentos de planificación y ordenación de los Espacios Naturales Protegido (y/o los de la Red Natura 2000)”, ja que això vol dir suprimir limitacions adreçades a la conservació d’aquests espais. Ja en tenim un bon exemple a Llei Agrària (en tràmit). Que pretén suprimir els controls d’avaluació de repercussions per als projectes d’explotació forestal dins espais de la Xarxa Natura 2000. Està molt bé que se digui que “Las disposiciones de los distintos instrumentos de planificación, ordenación y gestión de la selvicultura preventiva deben ser coherentes y compatibles con las necesidades de conservación de los tipos de hábitats naturales y las especies silvestres de interés comunitario”, però si es suprimeixen les obligacions legals d’avaluació i tot queda en el deure de “ser coherents”, molt ens temem que el criteri de coherència pot esser massa subjectiu. Reterant el que ja hem exposat, consideram que tota explotació forestal (vestida si es vol d’actuació preventiva) s’ha de fonamentar en una ordenació realitzada amb criteris ecològics i conservacionistes que determini quines àrees s’han de sostreure a l’intervencionisme forestal.

Quant al punt “5.1.2.2.1. Plan anual de quemas prescritas integrado en los planes comarcales de incendios forestales”, consideram absolutament inadequat recórrer a aquest recurs en l’àmbit de la intervenció preventiva. Per les seves implicacions ambientals (no entenem allò que es diu sobre “sin provocar daños ambientales”) i socials (difícilment podem transmetre de forma creïble una cultura que rebutgi el foc si l’administració l’empra com a eina gestora). Consideram que la intervenció mitjançant pastura controlada pot esser més adequada si el que es vol es l’eliminació de vegetació arbustiva i herbàcia a determinades zones.

5.1.3. Eje III: sensibilización y cultura de riesgo

Per començar, discutim tots i cada un dels punts de la introducció d’aquest eix, que comença amb un tan taxatiu com inadequat “así debe quedar claro que”.

Estos bosques, son antrópicos y no bosques vírgenes o salvajes”. Això és cert, com també és cert que a arrel dels canvis experimentats per l’economia illenca al llarg de les darreres dècades ara els boscos evolucionen a un ritme considerable cap a estadis més madurs, més “salvatges”, la qual cosa hauria de ser considerada positivament per l’administració ambiental. D’altra banda lamentam el que interpretam és un intent de minvar l’apreciació social del valor ambiental dels boscos apel·lant a la seva manca de “virginitat”. Recordem que molts dels nostres boscos representen habitats naturals que en reconeixement al seu valor ecològic han estat incorporats a la Xarxa europea Natura 2000.

El fuego, mucho más allá de su percepción actual como elemento destructor y maligno, es una perturbación recurrente y habitual en las regiones mediterráneas. Por ello hay que entender que los incendios forestales forman parte del ecosistema mediterráneo, y por tanto balear, siendo incluso necesarios para garantizar la perpetuación de algunas especies que lo caracterizan y definen”. Aquesta redacció és incorrecta, ja que no té en compte que aquesta “pertorbació” és “recurrente y habitual” no precisament per causes naturals, sinó gairebé sempre atribuïbles a la imprudència o intencionalitat humana. Consideram inacceptable la utilització d’aquest argument, que sembla que volgués minimitzar la problemàtica, ignorant les implicacions ambientals i econòmiques de l’actual règim d’incendis forestals.

Actualmente la prevención de incendios forestales tiene colocado el foco en las causas de la ignición, tratando de actuar sobre ellas. No obstante, cuando se llega al conocimiento de las causas del incendio e independientemente de las mismas, los daños sobre el ecosistema ya se han irreparablemente producido; es por esto que se hace necesario reorientar los esfuerzos hacia las causas de la propagación, que pasarán a ser los condicionantes primeros de la gestión forestal en esta materia”.

Discrepam en que la prevenció tingui col·locat el focus en les causes d’ignició, més enllà de diagnosticar-les. La feina realitzada al llarg de les darreres dècades per tal d’evitar la “ignició” s’han de considerar del tot insuficients, com ho demostra el manteniment del nombre de sinistres al llarg de les tres darreres dècades. No ens podem donar per satisfets amb els esforços realitzats fins ara per evitar la negligència i la intencionalitat. Aquesta premissa de l’eix planteja que com que poc es pot fer per evitar els focs, cal treballar sobre la seva propagació. Per a nosaltres, un plantejament poc responsable.

Pel que fa a l’acció “CR-04 Actuaciones sobre incendios debidos a piromanía, conflictividad social y otras actividades socioculturales y deportivas”, pensar que això es pot resoldre només amb jornades formatives ens sembla poc seriós. Trobam a faltar que es parli de reforçar la informació i la vigilància sobre el terreny, especialment a les zones amb més presència d’activitats d’oci, i que es reforcin els operatius i els procediments d’investigació, especialment en els casos d’incendis recurrents a determinades zones. Igualment hauria de tenir cabuda aquí una línia de comunicació pública adreçada a prevenir la major part de les imprudències no lligades a activitats agràries.

5.1.4. Eje IV: gobernanza para la defensa contra incendios forestales

Tot i que en aquest plec de suggeriments hem repassat únicament els aspectes més importants amb els que tenim disconformitat, no podem deixar passar l’oportunitat de reforçar un dels punts amb el que sí hi estam d’acord. Així, l’acció “GB-05 Integración de criterios de prevención de incendios en otras normativas sectoriales (evaluación ambiental)” planteja que per a totes les accions que es desenvolupin en un entorn forestal “se evalúe el impacto de la acción sobre el riesgo (peligrosidad y vulnerabilidad) de incendio y se formulen, vinculantemente, las medidas preventivas y correctoras pertinentes.” Ens alegram de veure aquesta proposta, i esperam que es pugui aplicar tant a les accions urbanístiques com també als aprofitaments forestals a gran escala. De fet, ens sorprèn la seva inclusió ja que la Llei Agrària que es tramita en aquests moments precisament pretén eliminar l’avaluació de repercussions ambientals als projectes que afectin àrea forestal però que es consideri que tenen a veure (en el sentit més ampli) amb la naturalesa i gestió del lloc.
  1. Altres aspectes de detall
Observam amb una certa preocupació, suposam que fruit d’un “copiar i aferrar” poc acurat des d’altres documents forestals no relatius a les Illes Balears, com a l’apartat “2.2.4.1. Inflamabilidad” s’exposa que “En las Islas Baleares abundan especies muy inflamables todo el año como son Phillyrea spp., Erica arborea, Quercus ilex y Pinus halepensis y otras que sólo lo son en verano como Cistus ladanifer, Lavandula dentata, Lavandula stoechas, Rosmarinus officinalis, Retama sphaerocarpa, Pinus pinea y Quercus faginea”. Curiosament no es citen algunes de les espècies més abundants i inflamables del nostre àmbit, com Ampelodesmos mauritanica, Erica multiflora o Genistra tricuspidata, i en canvi es citen espècies que no tenen poblacions significatives, com Cistus ladanifer, Retama sphaerocarpa, Pinus pinea o Quercus faginea.

Per tot allò exposat

Sol·licita

Es tenguin en compte i s’incorporin els suggeriments que realitzam.

Rebi una cordial salutació