dimecres, 8 abril de 2015

Sisena Jornada del Hanami a Masquefa

花見

Celebració del Hanami a Masquefa
• Contemplació dels cirerers florits •

Diumenge 12 d’abril del 2015
A les 10:30 del matí :
Trobada a la font dels jardins de la Plaça del Pla de l’Estany
per anar passejant cap a l’Hort dels Cirerers.

A l’Hort dels Cirerers, mentre s’esmorza o es fa una mossada,
asseguts sota els arbres:
Recital de poesia sota els cirerers florits amb els poetes:
Alexandra Farbiarz, Esperança Castell, Franc Guinart,
Jordi Muntaner, Marisa Olivera, Josepa Ribera
i tots els altres que s'hi vulguin afegir.
·
· Cadascú s’hauria de portar un entrepà o una mossada i alguna beguda, (a l’acte ja hi haurà te per beure).
· Es demana als assistents que portin dolços casolans (coques, galetes, pastes) per prendre i compartir mentre es gaudeix de l'entorn i dels poemes.
· Com que allà no hi ha lloc per seure, els assistents s'han de portar una estora, catifa, coixí o sac de plàstic per seure a terra, o cadiretes plegables.
· A l’acte es podrà comprar un recull de poemes dels autors del recital.
 ·
· Més informació :
·
お花見
Organitza:
Amics arbres · Arbres amics – L’Alzinar, Societat Recreativa i Cultural
Amb la col·laboració de: Ca la Roser - Cal Rafel - Els Poetes

dimarts, 7 abril de 2015

El Castanyer Gros de Can Cuch

Una nova llegenda per a un vell castanyer

Can Cuch el trobarem seguint una pista forestal que surt del poble de Cànoves (crta. BP-5107)

Quan som a la muntanya l’afany d’assolir determinades fites ens fa sovint menystenir indicadors meteorològics que d’una forma totalment diàfana ens parlem de com està el cel. Amb sentències com Au va, que ja queda poc per arribar! o No ens farem pas enrere ara! ens animem a no girar cua i seguir endavant, malgrat que la tornada la puguem fer xops de dalt a baix per més tècnica que sigui la nostra indumentària.

És l'arbre més gruixut de Catalunya

Els objectius acostumen a ser cims de diversa alçada i dificultat, però, pels amics dels arbres, també poden ser trobades amb exemplars especials, dignes de contemplació per les bones mirades. Aquest fou el cas d’un diumenge sota un cel de plom a la recerca d’un vell conegut, El Castanyer Gros de Can Cuch, i del seu poder acollidor quan per haver-nos refugiat a l’interior del seu tronc ens estalviarem córrer pel bosc perseguits per la tempesta.
Diuen que certes llegendes neixen després de jornades sublims.

17,76 metres - perímetre del tronc a 1,30 m d'alçada

20,66 metres - perímetre de la base del tronc

Entre cometes, finestra interior de l'habitacle

“I fou l’espasa de llum,
la seva irrupció sobtada i cruel
esberlant la foscor del cel
i la vida d’un caminaire,
allò que va fer-li prendre
un compromís i una decisió.
A mesura que passi el temps
-somiquejava des del silenci-
m’aniré buidant per dintre;
a mesura que em faci vell
esdevindré cau i aixopluc
de qualsevol que volti per aquí,
perquè no vull que ningú més
caigui abatut per la fatalitat del llamp
en un altre dia de tempesta. »

Franc Guinart i Palet
(Capellades)
15-03-2015

Des de l'interior de la soca.
Temps enrera hi havia viscut un treballador del bosc

24,17 metres d'alçada

Un aixopluc fet servir per molts caminaires
☼☼☼

dilluns, 6 abril de 2015

Dilluns de Pasqua Florida


Arbre de l'amor
(Cercis siliquastrum)

Arbret de ciutat,
de flor atapeïda,
quan és tot rosat
potser l'amor crida.

Que no ens manqui el foc
de tanta florida
ni l'amor tampoc
al llarg de la vida.

Celdoni Fonoll
Arbres dels nostres paisatges. Valls: Cossetània Edicions, 2007.

Dilluns de Pasqua Florida
Arbres de l'amor florits al parc Güell, fotografiats per la Lloll

diumenge, 29 març de 2015

Els nostres arbres vells: patrimoni natural i cultural de les Illes Balears.

Conferència impartida per Salvador Cañís i Pere Llofriu. 


Ens han parlat dels arbres vells, bells, baldats, amputats, decapitats, desmembrats, ajusticiats pel simple fet d'existir sense haver comès cap delicte, bonyarruts, retorçuts, malgarbats, geperuts, panxarruts, nans, gegantins, disforjos, descomunals, esponerosos, magestuosos, espectaculars, naturals, conreats, venturers, monumentals, públics, privats, catalogats, inventariats, ignorats, despreciats, valorats, idolatrats, entranyables, històrics, singulars, bastants d'ells centenaris i qualcún més que mil.lenari de les nostres Illes Balears, tots sense excepció estimats amb del.liri pels membres i simpatitzants de l'Associació Balear de l'Arbre (ABA), organitzadora de la trobada. 

 En Salvador Cañis ens ha parlat amb vehemència del valor dels arbres singulars com patrimoni cultural. De res serveix catalogar-los, inventariar-los, protegir-los amb lleis, si la societat i els nostres governants no els estimen, si només els veuen com a fusta per a vendre i guanyar doblers, com una nosa, una molèstia, un impediment per a fer carreteres, obres públiques, urbanitzacions i xalets o com a simples mobles sense vida que no importa si se'ls mutila, decapita, arrabassa, si els ofeguen les arrels cobrint-les d'asfalt i ciment, si els enverinen la terra amb pesticides i productes químics industrials . . , qué té més si total tammateix no tenen sentiments . . .

En Pere Llofriu ens ha deleitat amb els seus incommensurables coneixements sobre els arbres més fantàstics de les nostres illes, amb anècdotes curioses sobre el lloc on viuen, la seva història i les característiques físiques dels que més li agraden, que en molts de casos són desconeguts i/o ignorats pels estaments oficials. M'ha sorprès el detall sobre la gran altura que poden arribar a assolir els nostres menyspreats pins mediterranis, Pinus halepensis. Alguns dels més alts ultrapassen els 40 metres.

Acabades les dues conferències he comprat aquest llibre den Pere Llofriu i li he demanat si em podia escriure una dedicatòria.

 I això ha estat el que m'ha escrit. Moltes gràcies, Pere! Segur que passaré molt de gust llegint-lo.

El primer arbre que hem anat a veure ha estat aquesta esponerosa figuera australiana endèmica de Queensland i Nova Gales del Sud, Ficus macrophylla subsp. macrophylla, que a diferència de l'altra subespècie, Ficus macrophylla subsp. columnaris, no té gaire tendència a treure arrels aèries. Viu feliç als Jardins de la Misericòrdia, al bell mig de la cosmopolita ciutat de Palma de Mallorca.

M'atreviria a dir sense exagerar que deu pesar gairebé 150 tones, l'equivalent a una guarda de trenta elefants adults, contant les fulles, branques, soca i arrels, tant les aèries com les que s'endinsen profundament dins la terra de la vella ciutat de Madina Mayurqa, absorbint delitoses els riquissims nutrients de la carn descomposta dels morts enterrats a un antic cementeri cristià i més endins, molt més endins, de la sang derramada i dels cossos massacrats dels milers de moros mallorquins que foren assassinats pels despietats corsaris cristians, cegats per la cobdícia, venguts d'allèn el mar un fatidic 31 de desembre de 1229. Els esperits de tots ells, moros i cristians, viuen la seva eternitat com germans juganers enfilats per les seves branques esponeroses.

El seu sistema radicular és impressionant. Forma una ampla, sòlida i poderosa base de sustentació a prova d'huracans.

En Pere Llofriu ens ha contat la seva història protegit del sol intens, que ha brillat amb força aquest lluminós dissabte de març, per la descomunal capçada de la gegantina figuera austral que el mira com una mare amorosa en la seva petitesa des de la seva altura. Ella ho sap, si, ho sap, que el minúscul humà que té sota els seus braços protectors l'estima amb bogeria. Ella també l'estima i ell també ho sap. Durant anys ha vengut a acariciar la seva pell rugosa de mare centenària i el seu cor que estima els arbres s'ha emocionat contemplant-la, admirant-la, olorant-la, adorant-la com una deessa de sang verda.

 Els fruits del Ficus macrophylla no maduren bé per l'absència a Mallorca de la seva avespeta polinitzadora específica, Pleistodontes froggatti Mayr.

Les figues cauen sense madurar amb les llavoretes avortades i buides sense embrió o amb l'embrió mort i podrit. La popa tampoc acumula sucres i els ocells no se la mengen.

Clovelles de les llavors amb alguns embrions o germens negres i avortats.

 En Salvador Cañís ens ha presentat un altre arbre singular, l'ombú o arbre de la bella ombra de S'Hort del Rei, una herba geganta de la Pampa argentina de nom científic Phytolacca dioica. Els arbres l'apassionen, els estima, els duu aficats dins l'ànima, són la seva vida i sap transmetre la seva passió amb paraules plenes de saviesa que li surten del cor.

Ens ha aconsellat que mirem sempre per amunt quan passem per davall un vell exemplar com aquest, ja que pot tenir branques seques que es trenquen amb facilitat i poden caure en qualsevol moment, degut a la consistència de cartró de la seva fusta herbàcia. Pel mateix motiu no ens convé deixar el cotxe a la seva bella ombra.

Es pot saber l'edat de la branca caiguda contant els fulls concèntrics de creixement que semblen de paper-cartró gruixat i flonjo.

En Pere Llofriu també ens ha contat coses molt interessants d'aquest arbre sudamericà.

L'arbre de la bella ombra és dioic, amb exemplars mascles i exemplars femelles. Ambdós sexes produeixen inflorescències en forma de raïm. Els ovaris de les flors dels exemplars femenins maduren un fruits lobulats exageradament dolços i a la vegada bastant àcids amb una llavoreta dura dins cada lòbul. Les substàncies àcides que enrevolten les llavoretes són molt laxants, amb la intenció de provocar diarrea a les aus que s'alimenten d'elles i aconseguir així que defequin moltes vegades dispersant les llavors enfora de sa mare.

Mentre escoltavem els dos conferenciants una coloma s'ha posat damunt un bony de la base de l'ombú. Als fons es veu el campanar de la catedral de Palma.

L'escorça és molt rugosa. Sembla un mosaic monocolor format per petites plaques de cel.lulosa.

L'arbre que es veu més enfora a la dreta de la imatge és l'ombú argentí. El més proper de l'esquerra amb un color verd intens és un Brachychiton discolor endèmic dels boscos plujosos de l'Est d'Australia.

Les seves flors i també les poncelles estàn recobertes d'una capa vellutada formada per pels mil.limètrics.

Seguint la ruta pels jardins de S'Hort del Rei ens hem aturat davant aquesta olivera centenària, Olea europaea. En Pere Llofriu ens ha fet fitxar amb la soca que al seu interior està podrida i buida, cosa habitual a les oliveres molt velles i amb la curiosa disposició de les venes de creixement de l'escorça que volten sempre en el sentit de les agulles del rellotge.

Les velles oliveres es mantenen vives gràcies a aquestes venes de creixement. Mentre l'interior es va podrint, continuament es van formant teixits nous que permeten que la saba pugi de les arrels cap a les fulles i a la vegada, a mesura que la nova fusta es va lignificant, es reforça l'estructura de la soca i les branques principals de l'olivera, permetent-li així que pugui suportar l'embat violent dels vents mediterranis.

S'Hort del Rei és un fantàstic jardí botànic amb plantes de tot el món. En aquesta imatge a l'esquerra es veu la soca en forma d'ampolla i coberta d'espines d'una Chorisia speciosa, un arbre sudamericà que viu des de la costa peruana fins a la costa brasilera. Al centre podem veure una magnífica kentia, Howea forsteriana, una palmera endèmica de l'Illa de Lord Howe, situada en plè Oceà Pacific, prop d'Austràlia. A la dreta es deixen veure algunes fulles de l'herba geganta sudafricana anomenada Au del Paradís, Strelitzia nicolai, endèmica de la Ciutat del Cap.

Nombroses Cycas revoluta originàries del Japó embelleixen el passadís central del jardí, com aquest exemplar femení amb una voluminosa infrutescència plena de fruits vermells ja madurs.

Una altra figuera gegantina, Ficus altissima, dona ombra a la part final del passadís. En anglès reb el nom de Council tree i és originària dels boscos tropicals del sud-est asiàtic.

La seva estructura amb diverses soques sortint totes de la mateixa base d'arrels reb el nom de soca multicaule.

Un servidor al costat de la imponent soca multicaule.

Les seves fulles tenen una nerviació molt marcada i cridanera a la part inferior.

Els seus fruits, és a dir, les seves figues, tenen una forma ovalada amb un exocarpi de color rosat intens amb puntets blancs. En plena maduració, a finals d'estiu i principis de la tardor, adquireixen un color morat quasi negre amb tonalitats blavoses. Com es pot veure a la imatge són un menjar deliciós per a les mel.leres que viuen en aquest jardí urbà. La popa ataronjada és molt sucosa i bastant àcida. Ho sé per pròpia experiència, ja que no vaig poder resistir la temptació de tastar-ne una. Us he de confesar que la vaig haver d'escopir. La seva acidesa no té res que envejar a la més agre de les llimones, però sens dubte a les mel.leres els encanta. Aquesta riquesa en àcids, com passa també amb als fruits de l'arbre de la bella ombra, fa que la popa sigui molt laxant amb la intenció de provocar diarrea a les moneies i als ocells que s'alimenten de les figues als boscos tropicals asiàtics, augmentant així les seves defecacions i la dispersió de les llavors per tota la selva.

La sorpresa, però, no està en la seva popa agre sino en les seves llavors aparentment viables. A excepció de les nostres figueres cultivades, la majoría partenocàrpiques, que poden madurar les figues sense necessitat de ser polinitzades pel pol.len transportat per l'avespeta Blastophaga psenes, tots els altres arbres del gènere Ficus només maduren els seus fruits si són visitats per la seva avespeta polinitzadora específica, que en el cas del Ficus altissima és la Eupristina altissima.

Aleshores, com s'enten que aquestes figues del Council tree palmesà estiguin ben madures amb nombroses llavoretes ben desenvolupades i enrevoltades per una popa sucosa carregada de sucres, si en teoría la seva avespeta Eupristina altissima és tropical estricta i no viu a Mallorca? Va venir amb l'arbre quan fou sembrat a S'Hort del Rei? Passa el mateix que a Florida on el Ficus altissima s'ha assilvestrat i es comporta com a invasor als manglars dels Everglades, gràcies a que unes poques avespetes del gènere Eupristina s'han establert en aquesta península subtropical nordamericana i polinitzen les seves figues?

Esperem que qualque dia els botànics de la Universitat de les Illes Balears tenguin presupost per a fer un estudi de les avespetes dels Ficus exòtics palmesans i ens treguin de dubtes. Segurament hi haurà sorpreses.

Al safareig situat al final de S'Hort del Rei hi viu una parella de cignes bellíssims. Aquest és el mascle.

La femella s'espluga les plomes un tros enfora. Ja té preparat el niu on pondrà els ous d'una nova generació. 

A pocs metres dels cignes hi vàren sembrat aquesta figuera africana, Ficus cyathistipula.

Les seves fulles tenen forma de pera, més amples a la meitat distal.

Les seves figues són ben rodones amb un capoll molt llarg i llueixen un cridaner color verd viu.

En aquesta plaça que dona inici al Passeig de Sagrera hi podem veure les dues palmeres més conreades a Mallorca: una canaria, la més baixa, de soca gruixada i amb la capçada més atapeïda, l'arecàcia Phoenix canariensis, i una originària dels països del Mediterrani oriental, que fa uns quants milers d'anys ja embellia els mítics Jardins Penjants de Babilònia, la també arecàcia Phoenix dactylifera, més alta, de soca més prima i amb la capçada més clara, que produeix els deliciosos dàtils.

Just a damunt l'acera hi trobam aquesta altra figuera, Ficus elastica, nadiva de la India, Sumatra i Java, anomenada Arbre del Cautxú, per la saba plàstica que brolla de les ferides de la seva escorça.

El grup escoltant les explicacions den Salvador i en Pere davall la capçada d'una monumental Lagunaria patersonii, un arbre endèmic de l'Illa de Norfolk, l'Illa de Lord Howe i la costa de Queensland d'Austràlia.

Soca de la Lagunaria patersonii, un dels arbres més emblemàtics del Passeig de Sagrera de la badía de Palma.

Branca amb el detall de les fulles d'un color verd grisenc per l'anvers i blanquinós pel revers.

Bellíssimes flors de Lagunaria patersonii amb l'estructura típica de les Malvaceae.

Els fruits són càpsules amb tres valves que en madurar s'obrin per a alliberar les llavors.

La Lagunaria patersonii reb el nom d'Arbre Pica-pica per les finíssimes fibres dures i punxants com agulles que enrevolten les llavors dins el fruit. Sens dubte són una estratègia molt efectiva de l'arbre, optimitzada durant milions d'anys d'evolució, per a evitar que els seus fills, les llavors, siguin menjats pels herbívors. Tal vegada foren els dinosaures les seves primeres víctimes i pel que es veu l'estratègia d'omplir-los la boca d'agulles li va donar bon resultat. Ells s'estingiren i l'arbre Pica-Pica encara habita la Terra.

Detall de les espinetes.

L'arbust rodonenc de la dreta és un Pittosporum tobira del Japó, l'arbre cònic que el segueix és un xiprer comú, Cupressus sempervirens i a l'esquerra al fons es poden distingir dos pins de Norfolk superposats de nom científic Araucaria heterophylla.

 Per sort l'escarabat becut vermell prefereix el fassers canaris i de moment les esponeroses palmeres datileres centenàries del Passeig de Sagrera, situat a escassos metres del mar, s'estant salvant del seu atac letal.

Les capçades de les palmeres vistes a contrallum són un espectacle bellíssim.

 Per a acabar només vull fer una reflexió: Tots respiram el meravellós oxígen vital que surt de les fulles dels arbres i la resta de plantes i bevem l'aigua dolcíssima que cau dels niguls formats gotineua a gotineua pel vapor que exhalen pels estomes, però per desgràcia encara molts pocs dels humans que habitam la Terra, casa nostra, l'única que tenim, valoram aquests dos regals meravellosos, l'oxígen i l'aigua, que ens donen sense demanar res a canvi, bé, millor dit, sí que ens demanen una cosa, quelcom tan important com és el respete.