El lledoner

Els Arbres d’Alaró
El lledoner (Celtis australis)

“Quin arbre és que fa sa fruita
més petita que un ciuró:
primer es verda, llavors groga
i després com un carbó?”

Voldria poder resumir tot el que vull contar del lledoner, per això procuraré no repetir el que podeu trobar a qualsevol llibre, enciclopèdia o a internet. A pesar de tot “d’un lledó en faré un sermó”, vull dir que tal vegada exageraré en parlar d’aquest arbre. He de reconèixer que em sent petit i emparat baix la seva presència. A tot temps. Quan esclata discret i tardà a la primavera, frondós i dominant a l’estiu, sobre la catifa groga de les seves fulles quan es desprenen a la tardor i a la fi a l’hivern, satisfet de la feina ben feta, retalla la silueta dels teuladers, de la mel·lera o el ropit.
Al lledoner molta gent l’estima, els pagesos, els nins, les madones...Quantes clastres de possessió no tenen la seva millor ombra baix el fullam del lledoner?

“Devora el pou casolà
que amb flocaters s’embellia
a l’ombra d’un lledoner
la pageseta sargia”

El lledoner és un arbre que pot viure 600 anys, pot assolir els 30 metres, les seves rames són bones per donar farratge als animals, per fer llenya i carbó, amb les seves tanyades i fusta es poden fer jous, forques, gaiatos, pales de ventar l’era, mànecs d’eines, collars d’esquelles i picarols, cèrcols de carro i bota, peces de carruatge, rems de nau, torneria, caixes i capses per instruments musicals: “Assegut al peu del lledoner, capturant melodies apreses a la vora del foc, fins que passava l’hora de dinar i baixava corrents cap a taula.(...) Que la veritat és aquell moment de felicitat sota un lledoner...(...) Després d’ara mateix, tornaré a començar. La meva vida és dins un estoig de fusta negra. De fusta de lledoner. Al meu davant hi ha tot de camps, tot de camps verds que esperen algú perquè els expliqui.” Tot de camps verds. Eduard Ribera.
Els fruits del lledoner són els lledons, petits, carnosos, comestibles, però de polpa escassa. La dispersió dels lledons la fan molt be els ocells i els petits mamífers com els ratolins o com els nins quan per jugar llancen els seus pinyols amb un canó. El lledoner es pot reproduir de tanyada i ara intentaré explicar-vos un mètode que vaig aprendre a Galícia amb la reproducció del castany (Castanea sativa). Imaginem-nos que a l’hivern talam un lledoner a ran de terra, amb tota probabilitat aquest arbre respondrà amb una forta rebrotada de tanyades, potser una dotzena. Quan a finals de la primavera següent o de l’altra, els rebrots hagin assolit un metre, dos, o tres d’alçada, els despullam la meitat de baix de fulles i brotets. A pocs centímetres de cada peu que triem, els hi fem un anell amb fil ferro, sense ferir massa la pell. A continuació tapam la meitat d’abaix de la soca i tanyades amb terra. Deixam passar un estiu o dos, i a la tardor, destapam els peus i comprovam que l’anella de ferro que hi posarem ha estrangulat la tanyada, provocant una profusió d’arrels part damunt de l’anella, a la terra que hi havíem amuntegat. Amb una lleugera vinclada de la tanyada, aquesta es toca rompre on havia quedat estrangulada i ens quedarà a la mà un lledoner que, d’un any o dos ja pot assolir dos o més metres, segons el temps d’espera, el terreny i els nutrients que hàgim aportat. Aquesta tècnica es pot emprar en espècies d’arbres que rebrotin de tanyada, és a dir garrovers, fleixos, polls, plataners, alzines, ullastres etc.
A Alaró tenim vells lledoners, com el de Sa Bastida, a Los d’Amunt, que potser va veure com cremaven als nostres herois nacionals, en Cabrit i en Bassa. A l’hora de fer aparcaments al solar proper no s’ha tengut cap mirament amb els que hi sortiren per generació espontània i que ben bé s’haguessin pogut conservar. A fil d’això no puc estar de afegir un comentari del bon savi i lingüista Gabriel Bibiloni qui al seu blog ens comenta: “No fa gaire vaig anar a fotografiar les cases de Son Gelabert, un magnífic casat –bé que de feia temps abandonat i degradat- d’una possessió molt a prop del centre de Palma en procés d’urbanització. Només restava el lledoner, resistent i altiu però també trist i desconcertat enmig d’un món de màquines, bloquets i sacs de ciment, tan lluny de la placidesa de la feina de missatges i la pacífica traülla d’amos i madones a què estava avesat. Les cases, implacablement arrasades, igual que no fa gaire van ser arrasades les de Son Ferriol (en aquest cas amb lledoner inclòs) i tantes altres, víctimes de la manca de sensibilitat de la nostra oligocràcia constructora-especuladora.” . Són rares les possessions que no tenen qualque vell lledoner prop de la seva clastra. Un dels més impressionants és el S’Oliveret, ara convertit en hotel rural, o el que hi ha al castell d’Alaró, hereu del que donava ombra a les nostres rebesàvies i rebesavis i que podeu observar en aquesta foto dels anys vint del segle passat. Qui el degué sembrar?

~

No és acabar malament aquest resum sobre el lledoner, amb poesia com la de Tomàs Garcés escrita l’any 1924:

I.- A L’OMBRA DEL LLEDONER

A l’ombra del lledoner
una fadrineta plora.
La tarda mor dalt del cim
i llisca per la rossola,
l' esfilagarsen els brucs,
la tenebra se l’emporta.
La noia plora d’enyor:
el lledoner no fa ombra.
Fadrina, l’amor es lluny;
enllà, la carena fosca.

Si passava un cavaller...
Du el cavall blanc de la brida.
L’arbre li dona el repòs,
l’oratge, manyac, arriba.
Al cel la llum de l’estel
és la rosada del dia.
Cavaller, l’amor es lluny;
amb l’ombra i el cant fugia.
Fadrina, l’amor es lluny;
per l’ample plana camina.

La nit sospira: la nit,
el bosc, la riera clara.
Les branques del lledoner
són fines i despullades,
fulla i ocell n’han fugit
però hi crema l’estelada.
Les branques del lledoner
són fines i despullades.
Fadrina, l’amor es lluny;
demana’l a punta d’alba
quan l’ombra del lledoner
s’allargui com un miracle.

~

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 12 de desembre de 2005.

· Els Arbres d’Alaró

~