La provocació del foc

La interpel·lació del foc (I)

L’any 1986 va ser un any de foc al Principat de Catalunya. La revista Serra d’Or al seu número 324 del mes de setembre d’aquell any se’n va fer ressò. Una editorial i sobretot un reportatge d’en Josep M. Panareda i Josep Nuet, "Què fem amb els boscos cremats? " volien ser una primera resposta al que anomenen “la interpel·lació del foc”. Va ser una manera d’enfrontar el problema, d’entendre les causes i d’aportar solucions. Independentment de les matisacions i divergències que jo hi pugui trobar, i que en altres ocasions tindré ocasió d’explicar, la confiança que em mereixen les aportacions de gent de la terra i amb el convenciment de la vigència de les seves visions i propostes, he cregut interessant recuperar aquesta informació.

La interpel·lació del foc

Aquest estiu serà per a la nostra memòria el dels incendis. L’han solemnitzat tantes feixugues batallades de foc! Les flames han recorregut tantes de les nostres contrades, s’hi ha rabejat, que han afectat el país sencer, bé podem dir-ho. Per exemple han pujat, poderoses, a l’assalt del Montserrat. Montserrat, l’hem vist, ben realment i emblemàtica, al cor de la foguera.
Dels estralls, ha d’ésser ben difícil de donar-ne la mesura exacta. D’on trauríem, que no sigui d’una avaluació sumària, l’inventari de la riquesa perduda? Fins i tot, per ajustar-lo, probablement caldria començar per afinar el concepte mateix de riquesa, que no per a tothom té necessàriament el mateix sentit. En tot cas, hauríem de fer intervenir als càlculs una bona sèrie de factors difícilment quantificables. Tots plegats, però, ho tenim ben clar: el dany ha estat senzillament intolerable. Això, ningú no ho discuteix.
El que ara compta de debò és què farem de la claredat amb què hem vist el sentit de l’incendi quan ens hi hem trobat acarats, de la convicció amb què hem reconegut en la multiplicació i en la crescuda violència dels incendis les conseqüències d’una situació que cal repudiar i esmenar vigorosament.
Els focs d’aquest estiu, ara que ja són apagats, ara que les pluges ja han arrossegat bona part de les cendres, continuen essent per a nosaltres, per al nostre poble, una interpel·lació severa. O sigui una realitat davant la qual hem de definir-nos amb uns propòsits manifestos i una actuació conseqüent.
D’aquest estiu, n’hem sortit com hem pogut. Potser també podem considerar emblemàtic que, al capdavall d’un llarg esforç, el foc de Montserrat hagi estat aturat a la ratlla mateixa del santuari. I de la reacció afectiva general, ben vigorosa, han nascut nombroses iniciatives que mereixerien trobar amb encert el camí just.
El que ara cal, per damunt de tot, és que ni la treva d’uns quants mesos que bé podem donar per segura ni la probabilitat que l’estiu vinent no sigui de bon tros tan nefast com el d’enguany no ens facin oblidar allò de què, a un preu tan alt, finalment ara ens hem hagut de decidir a prendre consciència.
Vivim en un país mediterrani, amb estius calorosos i secs. Nord enllà els europeus ens els envegen. Fan mans i mànegues per venir-los a compartir. Ni la imperdonable maimoneria amb què hem desgraciat viles marineres i trams de costa no els n’ha desenganyat. O sigui que en traiem rendes, dels nostres estius, precisament perquè són com són. Però aquests estius fan inflamables els nostres boscos. El perill, que sempre havia existit ha augmentat els darrers temps per la disminució de la població rural, naturalment educada a viure amb el perill del bosc, i per la penetració arreu, gràcies a l’automòbil i els dies de lleure, d’una població urbana sovint alegrement inconscient fora del seu propi medi. I si això és veritat de totes les contrades mediterrànies, ho és d’una manera especial de Catalunya, que presenta ensems la més gran extensió de boscos i la més gran concentració urbana. La nostra població actual ha d’aprendre a viure amb el bosc, a acceptar les limitacions que el bosc imposa a qui s’hi apropa. Que ningú no pugui tornar a veure aquell doctor en no sé què que llença una punta de cigarreta encara encesa per la finestreta del cotxe. Perquè no hi ha dubte que, gairebé sempre, intencionadament o no, els boscos no es cremen, sinó que ens els cremem. I el bosc cremat obre la terra a l’erosió, i l’erosió fa el desert. Perquè ens toca viure al llindar del desert, sota l’amenaça constant del desert, n’hem d’aprendre.

Hem d’entendre que un bosc és un conjunt d’éssers vius que tot sencer té una funció i es justifica. Massa sovint massa gent de bona voluntat parla de la necessitat de "netejar" els boscos. L'única brutícia que hi ha als boscos són bosses de plàstic, llaunes buides de begudes etc.

Independentment que el bosc, l’autèntic bosc, pugui ésser explotat de manera adequada per qui accepti que el bosc només pot tenir a casa nostra un rendiment baix, fora convenient que qui vulgui una més alta producció de fusta ho faci mitjançant plantacions per exemple de pins, netament tipificades, per a les quals caldria que fossin previstes i obligades les mesures de seguretat adients, com per a qualsevol indústria perillosa.
El que importa, per damunt de tot, és que a la interpel·lació del foc, o fins i tot si voleu a la provocació del foc, nosaltres responguem d’una manera adequada. Per començar, amb aquella enteresa que, en el cas precís i emblemàtic de Montserrat, va permetre a algú d’afirmar –i no tothom, pel que es veu, ho va entendre rectament- que “a Montserrat no ha passat res”. Perquè, per damunt de tot, el país són els homes i la conjunció de llurs voluntats.
I aleshores importa que aquesta persistència en la voluntat es manifesti amb l’exigència d’una política de boscos que tingui en compte la realitat natural i la salvaguarda física de la nostra terra molt més que no els interessos d’algunes molt particulars indústries. Amb l’exigència que de l’astut entrellat de jurisdiccions, poders i contrapoders amb què massa sovint perdem políticament el temps, en surti de debò un mecanisme de resposta contundent a l’agressió del foc. Amb l’exigència que qui n’hagi de treure –per exemple conseqüències pressupostàries- s’adoni bé que el foc, en comparació amb qui sap quin hipotètic exèrcit, és un enemic més real i fins i tot decididament probable.
Diuen que grans progressos de civilització, i més exactament models particulars de civilització, neixen de la confrontació amb un repte greu. Aquella gran meravella que era Egipte fou la resposta a la pressió creixent del desert, et., etc. Segurament no hem pas de confiar que dels nostres incendis, potser perquè no ens hi trobem encarats d’una manera suficientment exclusiva, en vingui cap prodigi semblant. Però sí podem esperar que, responent a la interpel·lació del foc, el nostre poble guanyi en sentit de la llibertat necessària i de la responsabilitat indefugible, en consciència de la seva realitat. O sigui que hi guanyem un poble més adult.

Editorial de Serra d’Or de setembre de 1986.

~

· La interpel·lació del foc (I). La provocació del foc
· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals

~