Vella Olivera

La Branca d'Olivera

Amb quina calma la branca d'olivera
contempla del cel la nova pal.lidesa,
sense una llàgrima, sense un sol prec,
sense un senyal de desesper!
Un dia, quan la nit
comenci a enfosquir-li les arrels
el gemec de l'existència de l'arbrell
haurà passat per sempre més.
I en aquell precís moment
començarà a escriure's una història diferent,
una crònica que ja no serà d'or,
un pacte que la boira fa amb fang
i, finalment, la malmenada soca
fulminada caurà sobre les roques.
I, aleshores, una relació potser poc adequada
per uns éssers d'una mena tan daurada,
la puresa dels quals està
molt per damunt del terrenal amor,
tan corromput, i encara
el fruit madur i la branca d'olivera
contemplaran del cel la nova pal.lidesa,
sense una llàgrima, sense un sol prec,
sense un senyal de desesper.
Oh coratge!
Per què no vas voler triar
en aquest món més habitatge?
Per què només el tronc daurat,
per què et vas oblidar
d'aquest cor espantat?

Tennessee Williams
(Columbus Mississipí, 26 març 1914 - Nova York, 25 febrer 1983)

[Poema de la pel.lícula "La nit de la iguana".
Aquest poema el va escrivint al llarg de la
pel.lícula el vell cec que s'està a l'hostal.
El vell mor de l'emoció en acabar el seu propi poema.]
~

The olive branch

How calmly does the olive branch
Observe the sky begin to blanch
Without a cry, without a prayer
With no betrayal of despair

Some time while light obscures the tree
The zenith of its life will be
Gone past forever
And from thence
A second history will commence

A chronicle no longer gold
A bargaining with mist and mold
And finally the broken stem
The plummeting to earth, and then

And intercourse not well designed
For beings of a golden kind
Whose native green must arch above
The earth's obscene corrupting love

And still the ripe fruit and the branch
Observe the sky begin to blanch
Without a cry, without a prayer
With no betrayal of despair

Oh courage! Could you not as well
Select a second place to dwell
Not only in that golden tree
But in the frightened heart of me

Tennessee Williams
(Night of the Iguana)

~

~

L'Olivera Mallorquina

Conta'm, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n'he perdut sols l'esperança.

Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l'embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa
creixis sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

L'àrab i sa mainada
respirant-ne tes folor el maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, escollien.

Ah, quin dol! Escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant-ne
empriu a l'host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista,
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí amb l'infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l'alqueria en les calentes cendres.
* *
Com reposava, a l'ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne,
el manyac esparver dalt de tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
* *
Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s'agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
* *
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s'atura,
i amb flabiol de canya,
gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l'ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s'enfila.
* *
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Josep Lluís Pons i Gallarza
(1823 - 1894)
~
~