dimecres, 30 d’abril del 2008

Demanen la tala d'una carrasca de 200 anys

Uns veïns de Torrent demanen la tala d'una alzina carrasca de 200 anys pel perill que comporta en el seu jardí

Una família del Vedat de Torrent viu turmentada perquè en la seua parcel·la hi ha un arbre d'uns 200 anys que els impedeix "eixir de casa a l'estiu perquè no paren de caure branques, les arrels han destrossat les canonades i quan juguen les meues filles menudes en el pati xuclen les fulles que els cauen damunt". Són les paraules d'Isabel Soro i del seu marit José Luis Montalvá, que han reclamat a l'ajuntament des de fa cinc anys "que faça alguna cosa per evitar que aquesta carrasca ens cause tants perjudicis, que la podin o la tallin però que ens ajuden", van assenyalar. Cada dia arrepleguen diversos poals de fulles, glans i branques seques. Segons ells, les extraordinàries arrels d'aquest arbre que amida uns 25 metres - l'altura equivalent a un quart pis- i que té un diàmetre d'uns 15, els ha desplaçat les canonades.
Jessica F. Peña, Torrent
Levante -EMV.com
· Article publicat a Levante el 30.04.2008
·

dimarts, 29 d’abril del 2008

Mètode "Guillem" contra el morrut

Vet aquí el meu sistema pel control del morrut de la palmera.


Després d'haver hagut d'intervenir directament sobre palmeres afectades, dada la baixa eficàcia de l'Administració en el control d'aquesta plaga, he resolt que el millor procediment és el que ara explicaré. Amb ell de moment he tingut un 100% d'èxit en l'eliminació del morrut.


El primer que hem de fer és prevenir l'atac, però aquest pas l'explicaré més tard.


És bàsic detectar la presència de morrut quan abans millor. En quan menys afectat estigui l'ull de la palmera millor recuperació tindrà. Penseu que palmeres que sembla que estiguin poc afectades, en realitat estan suportant desenes de larves.


Un cop hem detectat que la palmera està infectada el que hem de fer és netejar-la. Amb això vull dir treure totes les palmes seques i les que estiguin afectades per l'insecte, és a dir, generalment les de l'ull. Haurem de respectar el màxim nombre de fulles verdes i sanes. Això és important, per que veig sovint que a les palmeres que se les tracta, se les priva de tota la seva fulla, i això penso que és un error. Jo el que faig és obrir-me un camí mínim que em deixi accedir a la zona atacada. Ho faig amb motosserra o corvellot. I un cop a dalt, començo a netejar tot l'ull. Els insectes adults els mato directament per que no volin, els capolls i els cucs els llenço a terra i se n'encarrega d'ells l'home de terra.


Un cop neta, preparo un caldo insecticida amb Imidacloprid (confidor, courage, ...) al 0,001% (1 cm3/L), Diazinon (Puxis) al 0,005% (5cm3/L) i mullant al 0,001%. Amb aquesta mescla omplo a pressió el forat que ha quedat a l'ull, sovint 15 o 20 litres de líquid, i després ruixo les fulles verdes fins que queden ben xopes.


És important prendre les mesures preventives. Per grimpar s'ha d'usar equip anti-caiguda apropiat i al sulfatar s'ha d'usar granota per ruixar, mascareta respiratòria, guants i ulleres. Per ruixar la palmera s'ha d'usar una màquina compressora de ruixar de 20Atm o més de potència, no val una motxilla.


Ara queda la tasca de control. Per això també és important l'haver deixat fulles a la palmera. Ja que aquestes ens faran de termòmetre de la situació. Si veiem que les fulles que hem deixat no s'aplanen ni s'assequen vol dir que no hi ha morrut. Si les haguéssim tret totes, com sabríem si l'hem eliminat?


Després haurem de fer una ruixada a la palmera cada sis setmanes. Amb el preparat anteriorment descrit. Incidint en l'ull de la palmera, i procurant cobrir bé tota la fulla verda. L'imidacloprid és un insecticida sistèmic, per això, quanta més fulla verda haurem deixat millor, ja que tindrà més llocs per on absorbir el producte. El Diazinon en microcàpsules és un insecticida altament persistent, que ens farà d'escut contra possibles noves infestacions.


En dos o tres mesos, veurem que apareix un nou ull de fulles de palmera, en principi en molt mal estat, ja que surten totes ratades per l'efecte rosegador de les larves. És possible també que alguna fulla de les que vàrem deixar acabi caient, ja que en créixer presenta més vela i si estava debilitada no pugui aguantar el seu propi pes o ventades. El que hem de comprovar si hi ha alguna fulla així és que no hi hagi morrut viu (no paga la pena jugar-se-la) i per tant haurem de pujar a comprovar-ho.


Passada la primera tanda de fulles lletges, n'haurà d'aparèixer de fulles senceres. I aquí es torna a veure la importància d'haver deixat fulles a la palmera. Les palmeres que han sigut privades de totes les palmes han de fer un ull nou que ha de desenvolupar-se i viure únicament de reserves. La palmera amb fulles potser té menys pressa per brotar (no s'ofega) però té fulla productiva que segueix treballant per a ella i per fer un nou ull en condicions.


Un ruixat preventiu cada sis setmanes amb el producte anteriorment descrit ens guarirà la palmera contra aquestes plagues. Repeteixo, és important seguir les mesures de seguretat en l'aplicació de productes fitosanitaris. Cal llegir bé l'etiquetatge dels productes i respectar les dosis (dosis més altes no són més eficaces i dosis més baixes poden resultar ineficients i crear resistències).


Aquest mètode, com he dit abans, m'està funcionant molt bé i com podeu comprovar és relativament barat. Espero que també resulti eficaç contra la Paysandisia archon, però encara no n'he fet cap prova amb aquest paràsit.


Si teniu cap dubte truqueu-me al 654093012


Guillem Nicolàs i Larruy

Tècnic Superior en Hortofructicultura

Jardiner

Arboricultor

·

De la lluita contra el morrut

Reportatge
Una llum per a frenar el 'morrut'

La Generalitat evitarà la tala massiva de palmeres malaltes després d'haver-ne tallat més de 1.600

Té més de 100 anys i els dies comptats. A Can Tolrà, una esplèndida finca de Cabrils, s'alça una palmera de més de 10 metres condemnada a desaparèixer. La seva copa té els trets malalts: està aixafada i les seves fulles, caigudes com les d'un salze. "L'anomenem l'efecte piano: és com si en li hagués caigut un a sobre", diu Jesús Altabella, enginyer agrònom del Departament d'Agricultura de la Generalitat. En aquesta finca, els tècnics experimenten per trobar la fórmula que freni la violenta plaga de l'escarabat roig o morrut. La Generalitat, que ha talat 1.600 palmeres des de 2005, modificarà ara la normativa per no tallar-les d'entrada i donar-les hi una oportunitat. Barcelona ha aconseguit èxits: de 28 afectades, només ha tallat 6.
"No canviem la norma per això. Brussel·les obliga a la tala per evitar que la plaga s'estengui, però hi ha casos, com el de Barcelona, que sota el nostre control, han intentat salvar les palmeres més emblemàtiques", explica Jordi Giné, cap de Sanitat Vegetal de la Generalitat. "Portem dos anys combatent la plaga i cal conviure amb ella. Volem aplicar mesures de contenció. Ara sabem més coses del morrut i donarem l'oportunitat als particulars que vulguin tractar-les". Se saben més coses, però encara no suficients com per aniquilar aquest insecte d'entre dos i cinc centímetres, vermell i marró, procedent d'Indonèsia, estès per tota la Mediterrània a través d'exemplars procedents d'Egipte i que degusten gourmets de París com una exquisitat. El morrut s'ha convertit en un malson per a biòlegs, jardiners i enginyers agrònoms, que maleeixen amb la boca petita la passió dels arquitectes per decorar-ho tot amb palmeres. Resistent, amb gran capacitat reproductiva i capaç de volar com un reactor durant 10 quilòmetres, l'escarabat s'instal·la al niu de les palmeres i els va xuclant la saba fins a convertir la planta en una pasta fermentada amb forta olor de vinagre i matar-la.
El procés pot durar mesos fins que la palmera presenta els símptomes. Després de descobrir-se el primer focus el 2006 a El Vendrell, la plaga s'ha encebat al Maresme, on s'ha estès sense control en finques particulars buides durant l'hivern. Més d'un miler de palmeres han estat talades. La Generalitat ha instal·lat un camp de proves a Cabrils on aplica cinc mètodes: l'endoterapia (injectar insecticida en la base del tronc); amb nematodes, uns cucs que ataquen l'escarabat; amb la injecció d'una matèria activa amb cànules; amarant part del tronc amb cola natural i llançant insecticida sobre la copa. Mentre, en un laboratori a Bellaterra s'experimenta amb una vintena de palmeres sanes de vivers. "No hi ha encara garantia d'èxit", diu escèptic Altabella.
No tot el món és tan pessimista. Sebastià Tirado, jardiner municipal de Cabrils, va demanar de frenar la tala després de veure com una palmera malalta tornava a brotar. Ha aconseguit que cap d'un espai públic no hagi estat sacrificada després de ser tractades amb productes fitosanitaris. Barcelona és l'exemple: de 5.000 palmeres, 28 han estat atacades pel morrut. Tècnics de Parcs i Jardins n’han salvat 21. Per exemple, de 15 afectades en la Ciutadella, només dues van ser tallades. I al zoo, de set, una. "Les palmeres són centenàries i tenen un valor patrimonial i econòmic: costen entre 12.000 i 18.000 euros. Això no és una petúnia. Abans de talar-la, cal pensar-s’ho", defensa Antonio Peláez, cap de plagues de Barcelona. El seu mètode ha funcionat: després de sanejar la copa, l'embolicaven amb plàstic xop d'insecticida. El morrut va morir per efecte dels gasos. Ara s'afronta una tasca colossal: vacunar amb un insecticida a unes 330 palmeres, situades en un radi de dos quilòmetres dels focus descoberts. Cada vacuna costa 200 euros. El cost total serà de 66.000 euros.
No tots els ajuntaments, sobretot al Maresme, s'han abocat a la lluita perquè el tractament és car, i molts particulars no ho han volgut assumir. Tot é qüestió de mitjans? Giné ho dubta: "No només és això: cal comptar amb gent experta que detecti la plaga a temps. I les palmeres recuperades, cal tractar-les com a criatures". "No és segur que estiguin salvades: poden caure. No se sap què hauria passat a Barcelona amb una plaga virulenta", afegeix Altabella.
La Generalitat només inverteix 100.000 euros al mes a investigar i a talar palmeres que acaben en cementiris de troncs a Argentona, La Roca i Tarragona en espera de ser triturades. Un decret ajudava els particulars a finançar el talat però, segons Giné, ningú no s’hi va acollir. L'Administració se n'ha fet càrrec a través de l'empresa pública Forestal Catalana, que al seu torn la subcontracta. L'interrogant és si aquesta suma no hauria estat més útil per intentar salvar els arbres. Altabella i Giné diuen que no és tan fàcil i que havien de frenar la plaga: "Andalusia va talar 7.000 palmeres el 2007. En 10 anys no ha pogut amb ella".
Àngels Piñol. Barcelona. 28/04/2008.
· Reportage publicat a El País del 28.04.2008
·

dilluns, 28 d’abril del 2008

Atemptat contra una garrofera d’Olocau


L’amic Sineu ens fa saber que el passat diumenge 20 d’abril, uns brètols van incendiar una garrofera de Olocau de Carraixet, un poble del Camp de Túria situat en el vessant meridional de la Serra Calderona. La brigada rural va apagar el foc i va haver de tallar la meitat de la garrofera ja que s’havia esquerdat considerablement. A continuació us reproduïm un article i algunes fotos publicades a Olocau.Digital.

Garrofera ferida

Una sensació molt estranya, és com si de cop i volta haguera de fer més gran el bagul dels records.
I és que a mesura que creixem en edat, les pèrdues de persones, estris o paisatges sobre els quals construïm la nostra "consciència de record", la nostra "consciència d'haver existit" s'acumulen i queden només com això, com records que es difuminen i que cal "arrossegar" fins al present per a recuperar identitat.
Aqueixa garrofera, ara mutilada, va donar, quan l'hi sol·licitàvem, ombra i abric a les converses que desgranàvem, el meu pare i jo, quan ell, pròxim al final de la seua estada en aquest planeta, conscient de la realitat, m'assenyalava, suaument, sense falses faramalles d'angoixa, les dreceres i els senders que hauria de recórrer quan la seua absència m'enfrontara a la solitud de les decisions.
Per això em pesa especialment que aqueix arbret desaparega del meu escenari quotidià.
Em pesa perquè amb la seua desaparició he de trastejar amb els meus records i les meues sensacions, i en elles està l'absència del “meu cap".
Desapareix del paisatge de la Carrasca la meitat d'un dels elements més característics del terme d'Olocau. Les garroferes.
Pel que sembla, durant la nit es va col·locar alguna cosa encesa i combustible dins d'una garrofera, i va prendre.
Al marge de" la caça de culpables" costi el que costi i a tot risc, al marge de les sospites, fundades o no, que cadascú vulga i puga alimentar i airejar, està el fet.
El fet és que em considere robat, assaltat i defraudat.
Des d'aqueixa ràbia de la impotència, el més senzill és "cercar culpables".
I per a això ja tenim un pou sense fons ... "aqueixos brètols" ... així, en abstracte i en general ...
Quan es diu "aqueixos brètols" estem qualificant així als responsables del nostre futur ... "un poc de calma doncs"...
Sobre l'ànim de qui ho va fer ha de pesar, o bé les conseqüències de la irreflexió, o bé la satisfacció d'aconseguir el propòsit que desitjava.
Em dóna exactament igual.
Un home desconegut, fa més de 100 anys, va plantar aqueix arbre ...un altre home desconegut, 100 anys després el va ferir de forma greu.
Un altre home, 100 anys després, va reduir a un munt de llenya la part insalvable d'aqueix "company de paisatge".
Reflexione sobre "com volem viure" i l'esforç que cadascun dels integrants de la nostra comunitat fem per a aconseguir-ho.
En el desig de "com volem viure" han d'incloure's, necessària i ineludiblement als joves, joves que segueixen abandonats de l'ètica i l'estètica de la vida social, joves que han de rebre de tots nosaltres model de conducta, de paraula i d'acte.
Joves que han de veure que desenvolupem criteri i concepte i que més que per la labor de perseguir, acusar i castigar, estem per l'esforç de construir un comportament social, aglutinador, que ens faça "manada" sòlida i decidida per a enfrontar un futur que ha de ser sentit per tots com propi.
Quan vaig arribar ja estaven les brigades i la nostre Policia Municipal.
Conten els responsables, la quantitat de persones que amb el seu esforç i professionalitat, van posar fi i correcció a les conseqüències del seu error o de la seua intenció i avaluen el cost expressat en euros, en comportament social i en cura de l'entorn.
·
· Podeu veure l’article original i més fotos a Olocau.Digital ·
·
·

diumenge, 27 d’abril del 2008

Salvem el Parc National d'El Kala



Volen construir una autopista per enmig del Parc National d'El Kala. Vos podeu participar per fer que això no sigui possible. Gràcies.

Sauvonsleparc.org



Decreixement o fam


Les revoltes de la fam


No deixa de ser curiós que en el moment en el qual existeix una major sensibilitat pel canvi climàtic sigui quan més intensitat s'està aplicant a impulsar les polítiques que el fan possible. Entre l'any 2000 i el 2005, per exemple, el Brasil ha desforestat 30.000 km2 d'àrees boscoses. En aquest mateix temps Indonèsia ha desforestat 19.000 km2 i el Sudan 6.000 km2. Els monocultius agroindustrials basats en els transgènics i l'ús massiu de pesticides són els que substitueixen les grans masses arbòries naturals i les antigues explotacions pageses dedicades a produir aliments per a la població. La necessitat d'intensificar el consum de combustibles fòssils, fertilitzants, insecticides, herbicides i el transport a llarga distància de les produccions provoca un creixement exponencial de les emissions de CO2. Les causes d'aquest desastre descansen en la política d'afavorir els biocombustibles i en el predomini dels interessos de les multinacionals que controlen el negoci agroalimentari.

El desastre ecològic marxa en paral·lel a la crisi alimentària, i tot plegat té una relació directa amb la crisi energètica. La crisi alimentària que estam vivint no és més que una conseqüència de la crisi energètica: tant per la pressió dels biocombustibles sobre les terres agràries com pels augments reals dels costos de producció. Amb l'augment dels preus dels aliments el grup que domina els agronegocis ha disparat per amunt el seu compte de resultats i, a la vegada, està creant les condicions per justificar la nova escalada destructora: «perquè si hi ha fam en el món tot està justificat».

Però, on som ara? La FAO ha alertat del perill de fam i d'explosió de conflictes socials a molts de països. Som a l'inici d'un període d'inestabilitat que sols està començant. La imposició del nou model alimentari ha desfet les economies pageses dels països pobres: no poden competir amb les multinacionals. Entre 1994 i 2004 la producció d'aliments dels països en desenvolupament ha caigut un 10%, mentrestant, les compres d'aliments a l'exterior han augmentat un 33%. Sistemes alimentaris abans autosuficients s'han transformat ara en dependents. L'evolució dels preus mundials dels aliments posa aquestes economies en una situació molt desfavorable. El resultat és que la xifra oficial de famolencs ha començat a pujar (854 milions a hores d'ara) i els conflictes comencen a rebentar a Filipines, Egipte o Haití. Els preus del blat, el blat de les índies i l'arròs, s'han doblat i ara amb un dòlar es pot comprar un 30% menys d'aliments que fa un any.

Haití és una terra insular que en el passat era pobra però produïa aliments per a la seva població i fins i tot en podia exportar. Ara les produccions agràries locals han estat destruïdes i el país s'ha convertit en importador net dels productes de baixa qualitat dels EUA. L'eliminació de l'agricultura familiar, però, no és un fet exclusiu dels països pobres. A l'estat espanyol cada any desapareixen 37.000 explotacions agràries i a la UE són 200.000 explotacions les que tanquen anualment. El mateix procés de desintegració pagesa es viu als Estats Units i també al Canadà. Mentrestant, els monocultius industrials van ocupant les terres i imposant una agricultura sense pagesos.

Les opcions davant un model que s'està imposant sòlidament a Amèrica i Àsia, que pressiona molt fort sobre Europa i que veu en Àfrica el negoci del futur, no són gens fàcils. Així i tot, de cada cop hi ha més gent, tant al nord com al sud, que es convenç que s'ha d'anar per altres dreceres. L'element més poderós que contribueix a promoure altres alternatives és l'evidència de la magnitud del desastre. Això i l'actitud dels consumidors seran els factors decisius. La creixent alarma davant el que s'està fent i les seves conseqüències socials, ambientals i sobre la salut de les persones va a favor d'alternatives basades en l'agroecologia i en models agroalimentaris sostenibles.

En els propers mesos i anys veurem si hi ha possibilitats d'avançar, encara que sigui de manera parcial, cap a «la sobirania alimentària», que es com es coneix internacionalment la defensa del dret i la capacitat dels pobles a produir i consumir els aliments que necessiten.

Mateu Morro.

Diari de Balears




Decreixement


Qui gosa prometre que a Son Sant Joan hi arribaran menys passatgers que l'any anterior?

Ecologistes, activistes i geògrafs coincideixen que Mallorca ha tocat sostre i que ha arribat l'hora que comenci a decréixer


ANTONI MATEU. Palma.

«(...) Aviat el públic començà a adonar-se que, coincidint amb els augments de sou, no podien menjar. Ofegats de deutes i excitats pel desig d'adquirir nous atomicodomèstics, perquè la propaganda diabòlica els convencia que necessitaven el darrer model, resultava que sempre vivien turmentats de deutes. (...) El menjar escassejava seriosament i els descontents començaven a fer actes de sabotatge. Sovint es produïen panes elèctriques o entrebancs en els transports. Alguns avions explotaven inexplicablement en ple vol. La premsa i la TV procuraven silenciar-ho i distreien els afamegats assegurant-los que amb nous aparells enaltien el seu nivell de vida sempre elevat».



Aquest és el consumisme creixent amb què viuen els habitants de la ciutat Club Turista de la Mediterrània, el nom amb què es rebatejà Palma l'any 2050 a la novel·la futurista de Llorenç Villalonga, Andrea Víctrix.

Allò que és cert és que, al 2007, segons dades del Departament de Medi Ambient del Consell, s'arribaren a recollir a Mallorca fins a 731.165 tones de residus a Son Reus. Per ventura, Villalonga encara va fer curt.

Darrere el creixement constant i continuat de l'economia illenca s'hi amaga tota una sèrie de conseqüències ambientals que repercuteixen negativament en la qualitat de vida de tots els ciutadans. Davant aquest fenomen, hi ha veus que plantegen que ja és hora que els governants facin propaganda del decreixement. Dit d'una altra manera, es tracta de combatre les principals característiques que defineixen la societat-creixement que, segons un dels teòrics més important, Serge Latouche, són: la publicitat, que consumeix el segon pressupost més important del planeta per darrere l'armamentístic; l'obsolescència programada, o la caducitat programada dels productes de consum, i el crèdit, ja que avui es viu amb els doblers que es fa comptes guanyar en un futur.

Transportat tot això, en un àmbit més local, Antoni Pellicer, col·laborador de la publicació Cultura Obrera, es demana «per què és que aquest Govern ha de prometre construir nous habitages de promoció oficial, quan sols a Palma n'hi més de 30.000 que estan buits?».

«No valdria més implantar mecanismes que fessin accessibles aquestes cases o pisos per a aquells que no en tenen i així s'evitaria el consum de territori i de recursos que provocaria la nova construcció?» diu Pellicer.

«Fa rialles que tots els pobles del Raiguer hagin de tenir un polígon!» s'exclama Bernat Fiol del grup ecologista Gadma de Binissalem. «No hi ha cap ajuntament que vulgui renunciar a tenir sòl industrial perquè això suposa ingressos econòmics. Tanmateix, però, el fet que Consell o Santa Maria tinguin un polígon no necessàriament vol dir que es creïn més llocs de treball per a aquests pobles. Aquests llocs de feina se solen omplir de naus d'emmagatzamatge per a empreses que tenen la seva activitat al municipi de Palma», comenta Fiol.


Tanmateix allò que Latouche proposa és, en paraules seves, «una utopia concreta» basada en vuit conceptes interrelacionats: reavaluar, reconceptualitzar, reestructurar, redistribuir, relocalitzar, reduir, reutilitzar i reciclar.

Mentrestant, cada mes d'agost el cel de Mallorca s'omple dels solcs que hi deixen els avions i els polítics es posen nerviosos si un vespre, a l'anomenada ciutat Club Turista de la Mediterrània, hi ha un sol matalàs d'escuma sobre el qual no hi descansa cap estranger.

Algú gosarà dir mai que voldria que a Son Sant Joan no hi arribassin tants de passatgers?

Diari de Balears




El cavall negre de l'Apocalipsi

L'encariment del preu dels aliments i la consegüent onada de desgràcia que ja han començat a inundar algunes zones del planeta, desprenen ecos d'Antic Testament. Un déu de severitat flamejant, colèric, iracund, vessava càstigs espaventosos en la vida dels humans i en la del planeta, en tal manera que més endavant se'ns diu a la Bíblia que no som qui per jutjar les seves decisions, incomprensibles des de les virtuts que ens proposen els evangelis. En vista de com es desenvolupa la vida de la cúpula catòlica actual, el vell Déu del diluvi universal i de Sodoma i Gomorra semblaria que continua imposant-se brutalment en el món d'avui. En realitat, sempre ha estat present entre els humans, castigant-nos amb guerres i tota casta de calamitats. Ara, però, no és la seva responsabilitat que els humans contemplem mans fentes com la fam cartografia territoris cada dia més extensos. Els humans podem ser més inclements que qualsevol dels déus que l'home hagi creat per donar resposta als misteris de la naturalesa, però també per explicar-nos la magnitud de la nostra pròpia crueltat.

Quan semblava que podíem aturar la cursa desbocada d'un dels quatre genets de l'Apocalipsi, el que propaga la fam en el món, la producció de biodièsel l'ha instigat a multiplicar les forces i a reobrir vells camins. S'ha llançat a una cursa desbocada, i del seu pas ens arriben imatges de desesperació, petites -cada dia més grans- multituds afamegades, pobles que, en el decurs del darrer segle, havien descuidat la producció dels aliments bàsics per a la seva supervivència; pobles conduïts a la falsa il·lusió de la cooperació internacional, de la mà de governants generalment corruptes, sempre incapaços. Hi ha els darrers anys, sobretot a Àfrica, alguns moviments de pagesos en la direcció d'assolir la seguretat alimentària mitjançant la recuperació de llavors i formes de cultius que les grans corporacions multinacionals, de la mà de la cooperació internacional, havien declarat obsolets. (D'aquesta qüestió, n'ha parlat algunes vegades Andreu Morro, que és un dels col·laboradors de DdB que s'han de llegir amb molta atenció). Ara s'imposa obertament l'evidència de la necessitat de l'autonomia en la producció d'aliments, de l'autosuficiència dels pobles, perquè, si no, quedaran engrunats en les fal·làcies de la globalització, i moriran de fam. La fórmula ni és perfecta ni es pot aplicar enterament d'un dia per l'altre, però la realitat ja ens ha enviat les primeres requisitòries instant-nos a garantir, sigui on sia que visquem, la seguretat alimentària de tothom per la via de l'autoabastiment. El passat immediat de comunitats com la nostra illa ens pot assenyalar algunes vies per acostar-nos a l'objectiu. Però, per això, és menester canviar la vida -i ja em perdonareu aquest recurs retòric extret de les utopies de la modernor.

Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears


dissabte, 26 d’abril del 2008

Entre els pollancres

·
·
* Hi ha més abril als teus ulls
que en aquestes ribes dolces
de la tarda.

* Ara us preguem per Catalunya, oh Déu!

El matí i tu

Ara t'enrioles, i el matí es fa espès
de versos i espígol, de festa i ocelles.
Ara les mans teues esbullen poncelles,
i el matí es pentina amb galtes i oboès.

Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès:
t'has endut llur ombra sota tes parpelles,
i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles.
Oh els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res!

Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos
una primavera antiga es va desfent,
i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos.

Tot se m'anuncia com una florida,
com una sang tendra que em cenyís breument.
I et tinc vora els llavis: què més és la vida?

Joan Fuster
(Sueca, La Ribera Baixa, País Valencià, 1922 - 1992)
·
·
Calladament

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol
-del Llibre d’absències (1984)-
(Roda de Ter (Osona) 1929 –2003)

·
·
Collarets de llum

Collarets de llum
quan la tarda fina;
Si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

Un estel petit
obre l'ull i parla:
-¿On serà l'amor
que no puc trobar-la?

-On serà l'amor?
-fa la Lluna bruna.
L'he cercat pertot,
que ja n'estic dejuna.

I l'amor ocult
entre satalies
riu que riu content
de ses traïdories.

Collarets de llum
quan la tarda fina;
Si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

Prou l'estel petit
i la Lluna clara
cercaran l'amor
més i més encara.

Se'n riuran els camps
i les ribes pures
i els pollancres i el riu
i el pla i les altures.

Se'n riuran els grills
i els ocells cantaires
i el vent remorós
i els follets rondaires.

I ell, entaforat
entre satalies,
contarà a la nit
noves traïdories.

Collarets de llum
quan la tarda fina;
Si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter (Osona) 1929 –2003)
·
Collarets de llum, per 'Paco Muñoz' i per 'Rauxa' :

·
·
· Fotos: [ Peter Nijenhuis ] · [ Batega ] · [ ribera6q ] · [ Ottiper ] · [ katepedley ] ·
·

divendres, 25 d’abril del 2008

Pollancres des del balcó

Tres o quatre arbres

A prop de la casa on abans vivia, tenia, a la alçada del balcó tres o quatre arbres encantadors. No en sabia el nom. Eren verds, amb fulles triangulars i bellugadisses. Feien un sorollet molt agradable amb la brisa de la primavera i l’estiu. Donaven sombra i posar-s’hi a sota semblava voler dir sentir-se a la vora d’un riu i en pau. Després venia la tardor i els arbres es tornaven tristos, el color de les fulles els canviava i amb el vent (en feia molt de vent allà on vivia) se’ls queien. Quedava, tot l’hivern, només la estructura, grisa i nerviosa, del que havia estat un arbre. Venien els dies curts i les nits llargues, més vent, i el fred que ens espitjava cap a dintre a casa. Jo em mirava des de dintre aquelles branques i em sentia una mica trist… fins que me’n oblidava i no les mirava més.

Venia Nadal i després Pasqua, tornava a sortir amb els nens i les bicicletes i, com si aquell tronc fins llavors gris i absent també volgués sortir de casa, es pintava les ungles d’un verd clar. No ens en adonàvem i, al cap de setmana següent, al tornar a agafar les bicis, semblava que aquelles puntes verdes fossin fulles, però no hi donàvem importància. Era després, quan sortíem novament el dissabte següent que ens quedàvem sorpresos i vèiem que els arbres tornaven a ser allí, verds, grans, flexibles i carregats de color, per celebrar aplegats la arribada de la llum i el bon temps. Els arbres s’havien despertat i vestit en tan sols quinze dies.
Allò era una mena de rellotge, una mena de calendari no imprès, que ens mostrava i recordava en quina època de l’any vivíem. Vaig assistir aquest fenomen cíclic durant dotze anys. Era un hàbit, un costum.
Vaig haver de deixar la casa. Vaig anar a viure en un pis petit, aquest darrer novembre. Novembre és un mes trist per canviar de casa. D’altra banda, la tardor t’invita a recollir-te.

Vaig distribuir les coses al pis nou, la pantalla de l’ordinador darrera una finestra, com fa un amic a qui aprecio molt (em va ensenyar que darrera l’ordinador, si en lloc d’una paret hi ha una finestra pots veure més lluny de la pantalla; et permet sortir-ne, evitar que t’absorbeixi).

Avui fa vent a fora. El pis nou te, davant el balcó i la finestra, una renglera de arbres, quinze o vint. Fan uns deu o quinze metres d’alçada, les copes a uns tres o quatre metres de distancia del balcó, a la mateixa alçada, i la renglera allunyant-se. Es mouen d’una banda a l’altra amb la força del vent, uns cap aquí, altres cap allà, com si no es posessin d’acord. Fins i tot les branques del mateix arbre no s’hi posen. Ni les fulles; algunes són d’un verd fosc, d’altres, al moure’s brillen com peces de metall. De sobte el vent s’atura i i amb ell les copes i les branques.

Calma. Només algunes fulles s’atreveixen a desafiar la quietud, espurnejant per breus segons. Al cap d’una estona torna el ball. La impassibilitat de les cases del darrera fa l’espectacle més descarat.

Ara fa tres dies el color de les fulles, ha canviat, el verd és mes fosc, s’ha carregat de vida. Són parents dels meus amics de la casa de abans. Estic molt content que em facin companyia. Ara els puc dir pel nom. Són pollancres.
Mario Tous
Tarragona, 22 d’abril de 2008
·

dijous, 24 d’abril del 2008

Biocombustibles: un Tsunami alimentari (bis)

Aquest article, publicat el 7 d'abril de 2007, ens posava en alerta. De fet nosaltres a aquest blog ja n'havíem parlat molt del tema dels biocombustibles. Recordo que vaig començar parlar del conreu per a la producció de biodiesel a través d'una planta, la jatropha curcas, aquell article va obrir el meu interès en el tema. Fa un moment, al telenotícies vespre de TV3 la primera informació que han donada ha estat la de l'encariment dels productes bàsics, ara l'arrós, i el seu efecte devastador, ara mateix, per a una gran part de la humanitat. He de reconèixer que em sento desolat, avergonyit de formar part d'aquest hemisferi blanc nord. Només demanaria cinc minuts de pensament amb els peus nuus sobre la terra i una voluntat de revolució per canviar aquest món. Canviar el món no només és dels que somien truites a la seva adolescència i joventut, cada vegada manco, canviar el món ara és senzillament necessari. Ahir mateix vaig llegir unes paraules plenes d'intel·ligència de l'Stephen Hawkins, semblaven ingènues, venia a dir que en 200 a 500 anys hem de cercar la manera de trobar un nou món, mai més ben dit, com ho va ser el descobriment d'Amèrica. Un poc abans, però, es demanava que si hi havia senyals de tan poca vida intel·ligent a l'univers podia ser que fos perquè aquesta sembla que accelera el seu procés cap a l'extinció. És cap aquí on ens dirigim? Per evitar-ho, ja ho dic, serà necessària una vertadera revolució, a casa nostra. Perquè les revoltes per la gana als països que tant hem ajudat a empobrir ja hi són ara mateix.


Gràcies a la pàgina de Biodiversidad en Amèrica Latina, he trobat aquest document que m’ha impactat. I ho dic així, perquè he intentat de manera cautelosa acostar-me a la problemàtica dels combustibles vegetals (que per cert venen molt de la mà del que s’ha fet en poc temps el molt famós “escalfament climàtic”), quan de sobte m’he topat amb aquest escrit. És breu per la magnitud del problema, però potser el trobareu llarg a l’hora de llegir-ho. Personalment el recomanaria com a lectura i anàlisi a les escoles, de fills a pares i de pares a fills. La seva lectura, a la pantalla o millor impresa, podria ser una bona manera de començar a enfrontar la nostra vida quotidiana en un cara a cara amb l’àmbit planetari, malgrat sigui tan sòls per mirar d’entendre millor el perquè de tot plegat.


Poseu sang al vostre motor!


Campanyes d'intoxicació

A la mostra d’Agricultura de 2007, una part del saló d’exposicions es transformà en el saló de l’automòbil. Tothom era allà, Peugeot, Ford, Renault, etc. Adornats amb grans planetes que penjaven del sòtil i floretes pintades a les portes. Emocionant: criden clar i fort que amb l’etanol i l’oli de colza salvaran el planeta.

Han llançat enormes eslògans: biodiesel, biocarburants, or verd, carburants verds, “el combustible que veu la vida en verd”... L’edició especial de Ford als Quaderns de l’Automòbil titula: Bio – combustibles, Bio amb lletres de 7 cm. d’altura i combustibles amb només 1’5 cm. : grans trampes de la semàntica per endormiscar la gent. la mateixa revista titula a la pàgina 7: “Què és BIO en 40 preguntes”. Quin BIO? És potser una nova abreviació per a biocombustible? Quan més grollera és la intoxicació millor s’accepta! Perquè preocupar-se?

Les 40 preguntes abans mencionades es refereixen als agro-combustibles i allà aprendrem que l’etanol no es beu (no existeixen riscs de fer créixer l’alcoholisme), que la utilització de pesticides es redueix als 10 anys (por per l’acceleració de l’augment del càncer) i que el preu del pa no augmentarà. Certament si el preu del pa augmentés un 100% com a Mèxic, els francesos posarien el crit al cel. És millor no tocar el pa!

Aprendrem igualment que els combustibles vegetals no es desenvoluparen amb anterioritat perquè “fins ara no havia estat favorable el context econòmic, polític, energètic. En síntesi perquè els petrolers no ho havien decidit encara!

Però el context polític ha evolucionat. Un candidat presidencial proposa així mateix a França posar un “adhesiu circular blau”, blau com la terra (vista des de molta altura, sinó no és tan blava) perquè els vehicles que usen biocombustibles siguin premiats amb un petit retorn als peatges i disposin d’estacionaments gratuïts. Què simpàtic és tot això!

La assignació del terme “bio” per els necro-combustibles, guanya terreny ràpidament, cosa que ens recorda el síndrome dels iogurts de Danone. Trobam a Internet tota classe de publicitats per Volvo: “Volvo es dedicarà als sport Bio” i per a Ford: “Ford i Europcar roden amb el bio” o per Saab: “300 cavalls ecològics”. Alguns automòbils que funcionen amb combustibles vegetals han pintat la menció BIO a la carrosseria.

És el cop de gràcia per a la bio agricultura, tant que la pressió dels lobbys a Brussel·les, intenta imposar una agricultura biològica de “segona generació” amb una pinzellada de pesticides per aquí i una pinzellada de quimeres genètiques per allà!

La industria de l’automòbil s’aureola, ad nauseam, d’una pugna d’eslògans verdejants. Saab es vana en un dels seus cotxes amb el següent logo: “Les forces de la naturalesa tendran sempre necessitat d’expressar-se” Alliberem-les. Koenigsegg presenta un automòbil com “la seva flor de poderosa tija” Les competències tornen “bios”. Els autos i els neumàtics “ecolo”. Els autos esdevenen “nets”. És la “passió verda”!

Inversió de valors. Pèrdua de criteri. Doble discurs. Desviaments semàntics.

I si proposéssim una moratòria per els combustibles vegetals?

Els combustibles vegetals no són “bios”, deriven de plantes cultivades amb tota la pesada artilleria de productes agroquímics i pesticides. Els termes “biodiesel”, “bioetanol” i “biocombustibles” han arribat al llenguatge comú en temps rècord, a causa d’un enorme martelleig publicitari i de mediatització. Els combustibles vegetals s’obtenen gràcies a processos d’extracció industrial molt complexes. El terme “bio” significa “vida”. Resulta molt difícil descobrir què fa que aquests combustibles vegetals mereixin el prefixa “bio”. Parlam potser de bioblat, o biotomàtigues o bioblat de les índies?

Ens trobam en el cor d’una gegantina estafa semàntica. Hauríem de parlar més bé de “necro-combustibles”, “necroetanol” i “necrodiesel”. Necro significa mort i només aquest prefixa pot qualificar els aspectes tècnics, ecològics i humans d’aquesta farsa sinistra.

Els combustibles vegetals no són verds, sinó més bé rojos, color sang. Faran créixer la immensa tragèdia de la desnutrició, de les morts per fam, de la misèria social, dels desplaçaments poblacionals, de la desforestació, de l’erosió dels sòls, de la desertificació, de les penúries per l’aigua, etc.

Els grans grups petrolers aliats als grans grups agroalimentaris, als grans grups agroquímics i als grans grups productors de llavors, tracten de tranquil·litzar als ciutadans, pretenent que aquesta farsa grotesca, no constitueix cap “competència per a les xarxes alimentaries”.

Com a part d’aquest show soporífer AFICAR (Agència Francesa de Informacions i Comunicacions Agrícoles i Rurals) va llançar el passat febrer el “Tren de la terra” amb un ineludible vagó dedicat als combustibles verds. AFICAR, segons el ministre Bussereau ha de “promoure una imatge de l’agricultura positiva, dinàmica i innovadora” i ha de portar seguretat als ciutadans sobre la qualitat dels productes agrícoles que consumeixen. No resulta una tasca senzilla, quan els ciutadans descobreixen l’obra apassionant de Nicolina i Veillerette titulada “Pesticides, revelacions sobre un escàndol francès”.

Quí seran els valents periodistes que es llancin a redactar un llibre que es tituli: “Combustibles vegetals: revelacions sobre un escàndol mundial”?


Desertificació i erosió

No existeix “competència amb les xarxes alimentàries” i tan mateix, sabeu vosaltres què...?

- L’any 2006 fou declarat per la ONU “L’any internacional dels deserts i de la desertificació”?

- Que les activitats agrícoles generen tal erosió que 2420 tones de sòl per segon es perden a la mar o portades per el vent.?

- Què es desertitzen per sempre 1370 hectàrees per hora?

- Què tots els dies moren de fam 36 mil persones.?

- Què segons la FAO, la superfície de terra llaurable per habitant era el 1961/1963 de 0’32 hectàrees. per persona (Per a una població mundial de 3’2 mil milions d’habitants) de 0’21 ha. el 1997/1999 (Per a una població mundial de 6 mil milions ) i serà de només 0’16 ha. el 2030 (Per a una població mundial estimada de 8’3 mil milions).?

- Què segons certs experts independents, les projeccions anteriors són massa optimistes i que la superfície de terra llaurable per habitant seran de només 0’09 ha. per habitant en els països pobres.?

- Què aquests experts no han tengut en compta tan mateix, en els seus càlculs, el boom dels agrocombustibles i els canvis climàtics?

- Què segons la FAO, la Índia perd anualment 2’5 milions d’hectàrees de terres i que a aquest pas el 2050 no quedarà ni un gram de terra llaurable en aquest país.?

- Què en el transcurs dels darrers 20 anys han estat destruïdes al voltant de 300 milions d’hectàrees (Sis vegades la superfície de França) de forests tropicals amb l’objecte d’establir cultius i pastures o explotacions a gran escada d’oli de palma, de cautxú, de soja, de canya de sucre i altres cultius.?

- Què a Iowa, el cor de l’imperi transgènic del blat de les índies i de la soja, les esglésies de les zones rurals han crescut 1’50 cm. sobre el terreny perquè aquest ha perdut 1’50m. de sòl fèrtil en tan sols un poc més d’un segle.?


El negatiu balanç de l’etanol

Fou a Iowa (Goldfiels i Nevada), on anàrem a filmar les fàbriques de producció d’etanol, on varem obtenir xifres precises referent al balanç energètic d’aquest combustible vegetal. Conegueu amb nosaltres aquest desastre.

La fàbrica de Goldfield transforma anualment 450 mil Tm. de blat de les índies per a produir 190 milions de litres d’etanol, però per a assolir-ho crema diàriament 300 Tm. de carbó (que arriba en camions des de molt lluny) i amolla per tant CO2 a l’atmosfera, fent tossir als ecologistes. Sobre tot si consideram l’establiment de 200 centrals d’aquest tipus com es perfila als EUA (Estats Units d’Amèrica). El carbó no és molt net però el gas és massa car, per tant alguns pensen fer funcionar aquestes centrals de producció d’etanol amb llenya. A més de cremar-se per la sequera els boscos dels EUA, es cremaran a les fàbriques d’etanol, encara que el problema que es manté és que els boscos que es cremen es troben ubicats a milers de quilòmetres.

Intentarem realitzar un balanç (provisori) de la central de Goldfiels a Iowa. Per a produir un litre d’etanol és necessari transformar 2’37 quilos de blat de moro, cremar 500 gr. de carbó i utilitzar 4 litres d’aigua.

El professor Pimentel, de la Universitat de Cornell (Ithaca, Nova York) ha demostrat després de molts anys que el balanç energètic bàsic per a la producció d’etanol és completament negatiu perquè la producció de blat de les índies té un cost real (productes, pesticides, treball) sense contar amb l’amortització de la maquinaria agrícola que no ha estat tinguda en compta, perquè el balanç seria massa indecent. En síntesi segons el professor Pimentel, el combustible vegetal escalfa el planeta encara més que la nafta!


I el compte ocult? Ni vista ni considerada.

- Els agrocombustibles acceleraran la destrucció dels ecosistemes en escampar encara major quantitat d’insecticides i de pesticides als sòls, a l’atmosfera i a l’aigua.

- Un litre d’etanol genera una erosió de entre 15 i 25 quilos de sòl: significant, s’ha d’entendre bé, la seva pura i simple desaparició.

- I què passa amb l’aigua? És el ramet final. Són necessaris, segons les regions, entre 500 i 1500 litres d’aigua per a produir un quilo de blat de les índies, el que significa que un litre d’etanol extret del blat de moro requereix la utilització de entre 1200 i 360 litres d’aigua!

Fou només despús-ahir que la FAO, a la Jornada Mundial de l’aigua de 2007, llançà el seu crit d’alerta:

“Encarar la penúria de l’aigua” Aquest dia mundial de l’aigua resulta anualment propici perquè les grans nacions occidentals (que exploten sense vergonya als països pobres als que a més venen armes), vessin algunes llàgrimes de cocodril. Només algunes llàgrimes, no és potser necessari enfrontar la penúria de l’aigua?

Existeixen 2’6 milions de éssers humans sense clavegueram, 1’3 milions sense accés a l’aigua potable i 3.800 nins que moren diàriament per malalties vinculades a la manca d’aigua potable. Els inveterats optimistes ens retrucaran segurament que aquests nins ja estan comptabilitzats entre les 36 mil persones que moren de fam diàriament.

Recordem igualment que l’agricultura consumeix el 90% de l’aigua dolça del món.


L’etanol a França i les seves noves colònies etanòliques.

Si creiem en la recent actualitat, TOTAL (la primera empresa francesa) intentarà segurament canviar les botelles de vi en botelles d’etanol. La gran avantatge de l’etanol és que els petrolers (o etanolers) podran encallar a les costes bretones sense arruïnar el turisme. Una platja banyada en etanol, és més “modern”. Els peixets (si encara en queden) estaran contents de participar en la lluita contra l’escalfament climàtic. Qui podria en tals condicions reclamar el principi d’indemnitzacions per danys i perjudicis?

TOTAL afirma ser el líder europeu de la producció d’etanol. Visca la França pionera que de manera resolta es compromet en les xarxes del blat de moro, del blat i de la remolatxa.

El líder francès de l’etanol seria el fabricant de sucre TEREOS, segon productor mundial que es fusionà l’any passat amb un altre industrial del sucre francès SDHF. TEREOS hauria aconseguit a França el 31% dels contractes francesos per a la producció d’etanol de remolatxa i de blat de les índies i seria actualment el cinquè productor mundial d’etanol.

TEREOS inaugurà a Aisne, el 2006 una destil·leria que produeix 3 milions d’hectolitres; s’invertiren 90 milions d’euros per a processar 3 milions de tones de remolatxa procedents de 40 mil hectàrees cultivades per 10 mil agricultors.

TEREOS també participa en empreses sucreres africanes, essent la primera vegada que una fàbrica sucrera europea s’instal·la a Àfrica continental. Etanol obliga.

Al Brasil, TEREOS, ha de processar 7 milions de tones de sucre el 2007. El 2006 es va convertir allà en el tercer productor de sucre i es proposa processar 18 milions de tones de sucre en el 2012.

Dit sigui de pas, les accions de sucre estan que cremen. A causa de l’etanol. Recordin: “no hi haurà competència amb les xarxes alimentàries”. A més TEREOS esta anunciant un augment en els seus guanys del 84 % per el 2006 i ha dit el tempta la Borsa de Valors. Els fons d’inversió semblen ser molt llaminers. És realment or verd l’etanol!

A la República Xeca, TEREOS va obrir l’octubre una segona destil·leria d’etanol de remolatxa a Dobrovice i en preveu l’obertura d’una tercera.

Segons notícies recents, aquesta mateixa empresa acaba d’invertir 130 milions d’euros en una altra etanoleria en el Marne (inaugurada a l’abril de 2007) que funciona amb blat i transformarà 840 mil tones de blat en 3 milions d’hectolitres d’etanol.

Això significa que en el sortidor es vendran 3 quilos de blat per cada litre d’etanol. Quin és el vertader balanç? Quina és la factura amagada? Destrucció dels sòls per els químics, l’erosió i la difusió d’herbicides, etc. L’etanol de blat, es produeix a partir de blat amb reg o sense? Es necessiten entre 1000 i 1500 litres d’aigua de promig per a produir un quilo de blat.



L’etanol i les crisis alimentàries

Avui mateix hem rebut un correu electrònic dels nostres amics de Guatemala. El preu de la “tortilla” (aliment tradicional a base de blat de les índies) ha augmentat un 80%. Igual passa a Mèxic. L’augment de entre un 40 i un 100% en el preu de les “tortilles” està generant revoltes a tot el país. Fa alguns anys els pagesos deixaren de produir el seu tradicional “maíz” a Guatemala i a Mèxic perquè resultava més barat comprar les “tortilles” industrials que cultivar-les a la “milpa” a causa del “dumping” del blat de les índies (ogm) procedent dels EUA.

Però avui en dia la situació ha canviat: els EUA guarden el seu blat de les índies (el 20% de la collita d’aquest cereal és transformat en etanol) i els mexicans moren de fam!

Als EUA les cotitzacions del blat de les índies exploten. A principis de març de 2007 assoliren el nivell més alt dels darrers deu anys, alimentats per una creixent demanda d’etanol i la mediocritat de les collites. El bushel (25 Kg.) de blat passà de 1’85 $ a 4’05 $ en un període de 15 mesos, això implica un augment del 115%.

Entre març de 2004 i març de 2007, la producció anual de blat es va reduir en un 16 %, de 59 a 49 milions de tones i la producció anual de blat de les índies en un 11%, passant d’un total de 300 milions el 2004 a un estimat de 267 milions per el 2007.

La producció mundial de blat va caure en el mateix lapsus un 6% i la de blat de les índies un 3%

Austràlia copejada per la sequera ha vist caure la seva producció de blat de 22’6 milions de tones a 10’5 milions. Una reducció del 55%.

Algunes veus comencen a denunciar que existeix una crisi alimentària als mateixos EUA, donat que l’augment del preu dels cereals provoca múltiples efectes a les cadenes alimentàries. Per exemple el cost d’un pollastre està conformat en un 40% per el preu del blat de les índies. Els preus augmenten perquè hi ha una menor oferta, perquè la demanda creix (degut a la producció d’etanol) i perquè certs imprevists climàtics han començat a sembrar el caos a l’agricultura.

I les multinacionals i els governs voldrien fer-nos creure que els biocombustibles no generen cap “competència amb les xarxes alimentàries”.

L’etanol de la vergonya

A Colòmbia el president Bush acaba de tornar confirmar la seva històrica aliança amb el president Uribe. Colòmbia és un país podrit per els traficants de cocaïna i els gravàmens quotidians de l’exèrcit, de les milícies i la guerrilla. Colòmbia produeix un milio de litres d’etanol per dia i encara vol construir 27 fàbriques més.

Fa poc varem descobrir un film que reflecteix els sofriments d’alguns pobles indígenes de Colòmbia. Hem vist bombardejar les seves poblacions amb avions o helicòpters. Quan els supervivents es desplacen a altres ciutats lis són confiscades les terres, desforestades i plantades amb palma oliera destinada a produir diesel vegetal per els rics. Brasil, el primer productor mundial d’etanol, acaba de firmar una aliança històrica amb Bush destinada a crear una “OPEP de l’etanol”. Els industrials es freguen les mans preveient un creixement del 55% de la superfície plantada amb canya de sucre en funció de la demanda europea i nord-americana. En dit país la producció d’etanol s’inicià el 1970, baix la dictadura militar. El president Lula Da Silva parla d’una “revolució energètica”. Algunes organitzacions en canvi parlen de catàstrofe humanitària i d’esclavització: al voltant de 200 mil immigrants tallen la canya de sucre amb matxets, durant 12 hores al dia en condicions tòrrides i per salaris miserables. A la nit dormen en sòrdides barraques morint permanentment de calor i esgotament. Aquests són els efectes col·laterals de la febre de l’or verd.

Quin preu té un esclau migrant en els monocultius de canya de sucre? No té preu ni figura a les taules d’amortització. És tan sols carn d’etanol. Sugar Blues!

La desforestació és un dels danys col·laterals i el llinatge del president Da Silva no coincideix amb la situació, ja que no és precisament molt “selvàtic”. Les selves continuaran essent destruïdes per a cultivar soja transgènica, canya de sucre o palma oliera per a produir diesel vegetal per als rics.

Hi està implicada l’empresa francesa TEREOS en la moderna esclavitud del monocultiu de canya de sucre a Brasil o en realitat produeix “etanol equitatiu”? Hi està involucrada en les desforestacions massives o s’ocupa de la reforestació amb espècies indígenes (quan els sòls han estat totalment destruïts)?


Terres verges etiquetades com terres dels “barrils dorments”

Amèrica llatina constitueix un enorme jaciment apte per a la especulació etanòlica. Olivier Combastet, un banquer francès que creà el fons d’inversions Pergam Finance, afirma que les “centenars d’hectàrees de blat de les índies i de soja disponibles, per exemple a Uruguai, són altres centenars de barrils dorments de combustible verd del tipus etanol, la demanda de la qual hauria d’explotar en els propers anys”

Tierras vírgenes etiquetadas como tierras de los “barriles durmientes

Tots els grans principis de la petroquímica i de les finances “es mobilitzen cap” Amèrica Llatina cercant despertar a la “Bella dels barrils dorments”!

En efecte, els experts estimen que existeix entre 15 i 20 milions d’hectàrees de superfície agrícola disponibles per a la compra a Amèrica del Sud. La BNP entén molt bé que l’etanol constitueix un negoci molt sucós quan declara que “les matèries primes agrícoles són actius extremadament barats, la seva demanda explotarà pròximament i la seva oferta es debilitarà. La situació és actualment similar a la que tenia el gas natural en el 2000 quan es triplicaren les cotitzacions a causa d’un hivern molt fred i una sequera que va reduir la capacitat hidroelèctrica”.

A Àsia, la cotització del petroli verd vira cap a la catàstrofe. Segons els Amics de la Terra, a Indonèsia, per exemple, el govern preveu destruir 16’5 milions d’hectàrees de selva tropical amb l’objecte de plantar palmeres olieres! A Malàisia seran 6 els milions d’hectàrees. A Sumatra i Borneo, ja han estat convertides en plantacions de palmeres olieres uns 4 milions d’hectàrees. Fins i tot el famós Parc Nacional Tanjung Puting en el Kalimatan, està a la mira d’aquests cultivadors. Ja han estat expulsats de les seves terres milers d’habitants de la regió i 500 indonesis han estat torturats per intentar resistir-se. Tota la regió esta en camí de transformar-se en un immens camp de “petroli” vegetal. O sigui de “diesel vegetal” per el mercat europeu.

L’estudiosa Emmanuelle Grundman ha denunciat recentment l’escandalós cultiu de palmeres olieres a Indonèsia i acaba de publicar un llibre titulat “Aquestes forests que s’assassinen” editat per Calmann-Levy.


El totalitarisme etanòlic

Quines són les grans totalitàries humanistes que fan transpirar sang i aigua a la lluita contra l’escalfament climàtic? Sempre les mateixes! La resposta ens la dona clarament la senyora Dilma Roussef (cap del gabinet civil brasiler) quan afirma que els combustibles vegetals són l’expressió del “casament de la industria agrícola amb la industria petrolera” i no oblidem la industria tecnològica: es tracta d’un casament entre tres.

La societat petrolera BP acaba d’associar-se amb la societat química i biotecnològica Dupont de Nemours amb l’objecte de desenvolupar un nou tipus de combustible vegetal. Dupont va tornar a comprar el 1999 la societat Pioneer HiBred, la número u en llavors de blat de les índies híbrid. Dupont és ara la segona multinacional de les llavors i la quarta multinacional de l’agroquímica. Dupont comercialitza a més soja resistent al seu herbicida “Synchrony” Quin nom més maco per a un herbicida sistèmic!

Toyota acaba d’aliar-se amb BP per a produir etanol en el Canadà a partir de la cel·lulosa extreta de residus.

Volkswagen acaba de firmar un acord amb la multinacional de l’alimentació ADM (Archer Daniels Midland Company).

La Royal Ducht Shell està tractant de desenvolupar una segona generació de agrocombustibles i està fent assajos de refinat d’etanol partint de la lignina i de la cel·lulosa.

Cargill, la gran multinacional de l’agroalimentació s’ha llançat a produir diesen vegetal, etc. I els responsables governamentals encara gosen vanar-se de la “independència energètica” dels combustibles vegetals!!!

Ho podria ser amb algunes millores?

Se’ns retruca dient que segurament hi haurà que fer alguns reajustaments. Per exemple els agrocombustibles de segona generació que segons l’article “ A la vora de l’or verd”, “permetran evitar la competència entre les xarxes alimentàries i les energètiques” Quina competència si ens havien dit reiteradament que no n’hi hauria?

Ens trobam davant la mateixa dialèctica que per els OGM. Les empreses de segurs rebutjen assegurar les quimeres genètiques a l’agricultura malgrat, segons diuen “oficialment”, no generen ni riscos sanitaris, ni agrícoles, ni socials, ni de contaminació genètica, ni d’enverinament alimentari. És rar que en una societat liberal les asseguradores no vulguin assegurar qualque cosa “que no té riscos”, equivalent al diner fàcil de la seva professió!

Els agrocombustibles de segona generació serien “biomassa”: fusta, palla, residus agrícoles i alimentaris i altres plantes tropicals.

La Revolució verda (verda per el color del dòlar) ha començat ja amb de manera maldestra en reduir la palla dels cereals a la meitat o als dos terços. Els resultats són instantanis. Res de palla, res de “compost” per a retornar a la terra. Res de palla, res d’aliment per els animals, res de cremar-la, res de fer compost. I endevinin qui visita als pagesos? Sempre els mateixos: Montsanto, Bayer, Syngenta, Dupont, etc. Els mateixos grans humanistes associats a preus que desafien tota competència, productes químics i pesticides. I 40 anys més tard sempre els mateixos, amb llavors traficades (perdó, millorades) que amb aquest cop (jurat sobre el cap dels banquers) resoldran definitivament la fam en el món.

L’afer és simple: tota la biomassa que se cremi per a produir etanol per els rics serà biomassa que no tornarà a la terra. En ambients temperats l’ecosistema necessita 500 anys per a tornar a crear 2’5 cm. de sòl.

Repetim: cada segon 2420 tones de sòl van a parar als oceans. Durant el temps que es necessita per a llegir i digerir aquesta frase, 10 mil tones de sòl hauran ingressat per sempre a l’oceà. Per accentuar la presa de consciència els recordam que una tona són mil quilos!

I, les xarxes curtes? Llegint aquest article alguns amics ens mencionen les xarxes curtes de producció d’oli que tracten de posar en marxa per evitar els efectes devastadors del carbó de llenya i de la desforestació. Per exemple, què fer a Camboia, un estat que es troba en estat d’inseguretat alimentària absoluta? Què fer?

A França algunes associacions han començat a administrar xarxes curtes de producció d’oli per aconseguir diesel vegetal. En síntesi per a produir biodiesel, bio. La nostra pregunta és: sobre quins fonaments? Hem conegut alguns articles que preconitzen procediments curts per a produir oli a partir de girasol que exigiria menys producte o matèria prima. Es posen en circulació grans paraules: “menys matèria prima”. En agricultura és necessari incorporar un producte perquè qualque cosa ha sortit. Amb la paraula producte o matèria prima es manté el mateix paradigma occidental: la obsessió per l’extracció. En aquest cas precís “s’extreu” biomassa “d’una altra part” no ubicada (preferentment en un país pobre, és menys car) que s’incorporarà a un altre camp per reemplaçar els que s’ha extret de la terra, en aquest cas el diesel vegetal.

Dues mil quatre-centes vint tones de sòl van a parar cada segon a l’oceà. La nostra obsessió hauria de ser la producció d’humus. Hauríem d’emprar la nostra intel·ligència en produir humus. Per aconseguir-lo hem de cultivar plantes amb pràctiques agroecològiques ben clares i, perquè no plantes olieres? Encara que sigui en un planeta famolenc?

Les qüestions d’ètica i de solidaritat planetària superen el contingut d’aquest article. I França no és la millor per impartir lliçons, ja que som el tercer exportador m

undial d’armes destinades a destruir a la població civil.

La civilització occidental destrueix els sòls i tuda anualment centenars de milions de dòlars en màquines (i homes) de matar. La civilització occidental és una civilització mortífera.

Les quimeres genètiques enforteixen els combustibles fòssils.

Les grans guanyadores de la trampa agrícola d’aquest segle són sens dubte les multinacionals dels “transgènics”.

Als EUA, el 70% del blat de les índies i de la soja són cultius genèticament modificats.

A Amèrica del Sud, Monsanto manté el control absolut amb la seva soja transgènica resistent al “round up” un dels herbicides més cancerígens i mutagènics del món.

Les multinacionals “transgèniques” estan provant varietats específicament creades per a produir agro-combustibles. De manera que Monsanto, per exemple, esta desenvolupant un blat de les índies destinat a la fabricació de combustibles en un laboratori de la Lockheed Martín. Syngenta ha posat a punt un enzima alpha-amilasa, considerada un important al·lèrgenic i exprimida en el blat de les índies 3272. Si els gens que la sintetitzen arriben a introduir-se a la cadena alimentària, què passarà? Algú se’n recorda dels drames provocats per el blat de les índies starlink als EUA?

El 2005 fou presentada als EUA una quimèrica canya de sucre que contenia un gen humà i permetria produir una proteïna “terapèutica”. Però no per l’etanol. Un gen humà a l’etanol podria fer tossir el motor.

A Brasil, la canya de sucre transgènica esta també d’actualitat (saturada de round up). La societat “Centre per a la tecnologia de la canya” (ubicada a Piracicaba) va obtenir el 20 de març passat autorització de la Comissió de Bioseguretat per a realitzar assajos a l’aire lliure amb una varietat de canya genèticament modificada. Aquesta varietat seria capaç de produir un 15% més de sucre. Segons la companyia brasilera ja s’han realitzat alguns tests a espais tancats. Aquest Centre espera encara altres dues autoritzacions per a altres varietats quimèriques. Aquest Centre té previst continuar durant alguns anys amb assajos a cel obert fins aconseguir introduir en el 2010 en el mercat de la canya de sucre varietats quimèriques.

Però aquest Centre no esta sòl a la carrera. Una altra societat brasilera “Allelyx” també espera l’aprovació de la comissió per a altres varietats transgèniques i la societat EMBRAPA també ha declarat el seu interès en el tema.

Segons alguns rumors Monsanto s’hauria associat ja a dues empreses brasileres per a llançar al mercat la canya de sucre transgènica. El portaveu de Monsanto ha declarat que “existeixen estudis de desenvolupament perquè constitueix un mercat interessant, però per ara no hi ha res específic... ni res oficial”. Res d’il·lusions, ells van jugant en els seus laboratoris amb quimeres de canya de sucre al manco des de fa deu anys. Quan es comuniqui oficialment als consumidors, es trobaran com sempre davant un fet consumat.

A Europa, la Confederació d’Industries agroalimentàries de la UE (CIAA) ha demanat a la Comissió Europea que autoritzi la importació de noves varietats de colza genèticament modificada per a la producció de biodiesel vegetal.

A Malàisia els aprenents de bruixots no han oblidat la palma oliera. Als països tropicals aquest arbre és al diesel vegetal el que la canya de sucre és a l’etanol. Ja a l’any 2000 havia anunciat els seus primers èxits en matèria de transferències genètiques. Per sort aquesta palma no frisa de créixer, les primeres seran anunciades al voltant del 2020.

No hi ha cap necessitat de consultar l’oracle per a percebre el perill que constitueixen les quimeres genètiques que sorgeixen astutament en funció dels combustibles vegetals.

És cert que a França la major part dels presidenciables (llevat de qualcú molt notori) s’han pronunciat per una moratòria per els OGM. Esperem que es comprometin també a una moratòria contra els OGM etanòlics.

Esperem així mateix que el qui triï el poble compleixi les seves promeses. Recordem que el president del Brasil, Lula da Silva fou elegit per el seu primer mandat amb la promesa de que que no hi hauria OGMs en el seu país. Un bonic conte de fades o un film de terror?


Un Tsunami alimentari

No ens cansarem de repetir que el propòsit de les empreses capitalistes no és produir aliments, o combustibles vegetals, o informació: el seu objectiu és produir doblers, és a dir guanys. Punt.

Estam assistint amb aquesta bogeria dels combustibles vegetals a una terrorífica i tal vegada última concentració dels grans capitals entre l’agroquímica, les necrotecnologies, l’agroalimentació i les empreses petroleres baix la mirada complaent dels estats.

Si resulta més beneficiós produir combustibles vegetals que aliments, el gran capital s’orientarà a la producció de combustibles vegetals.

Pierre Rabí en un manifest que acaba de redactar per a un comitè de suport a Kokopeli, menciona un “Tsunami alimentari”. Amb 36 mil persones que moren diàriament de fam (és a dir de manca d’aliments). El planeta terra es troba afamagat tots els dies. Si se’ns permet una comparació, 36 mil persones és l’equivalent a dotze vegades la quantitat de persones que moriren a les torres bessones el setembre de 2001.

Els que moren de fam ho fan davant la indiferència general. No es parla de les víctimes de la malària, de la manca d’aigua potable, etc. Res d’avantatges a treure sobre la carn humana!.

Els agrocombustibles són una ignomínia més de la que és culpable la societat occidental. Els agrocombustibles intensificaran la fam al planeta.

El gran capital acaba de descobrir el problema de l’escalfament climàtic! Posa tant ardor en mediatitzar-lo que es creuria que quasi ho ha inventat. “l’Escalfament climàtic” una marca registrada del Gran Capital.

Després d’haver contribuït durant dotzenes d’anys a transformar aquest formós planeta en un bocí de fems agrícoles i industrials, el Capital mogut per una inspiració sobtada i quasi mística agita als quatre vents l’espectre dels canvis climàtics (sempre amb complicitat amb els estats i amb alguns medis complaents) i ens proposa, amb gran magnanimitat, una solució que salvarà el planeta: els combustibles verds.

Gràcies a una campanya de narcosi col·lectiva, el gran capital acumula dividends, s’adorna amb una imatge verda, es concentra un poc més i es diverteix.

DominiqueGuillet

24 de març de 2007.