divendres, 11 d’abril de 2008

El problema de l'aigua


Aigua


El GOB Menorca va presentar el novembre passat un important estudi sobre la situació de l'aigua a Menorca. El col·lectiu ecologista continua insistint, mesos després de la publicació d'aquest estudi, en la necessitat d'afrontar d'una manera global el tema hidrològic i de prendre mesures urgents per frenar les principals causes de dilapidació de l'aigua a l'illa: el consum desfermat en tots els àmbits i el pobre resultat de les campanyes públiques per la reducció del consum, la intrusió marina en els aqüífers subterranis, la contaminació per nitrats, el malbaratament industrial, el creixement descontrolat del reguiu, tant agrari com de jardins privats, el desaprofitament de les aigües pluvials...

És obvi que les anàlisis fetes en relació a Menorca quadren amb allò que es pot dir de Mallorca. Més enllà de les notícies -pura anècdota- sobre la contaminació d'instal·lacions d'aigua potable, hi ha altres fets més preocupants: tenim el periòdic vessament d'aigües fecals a la badia de Palma a causa de problemes tècnics a la xarxa d'Emaya (el darrer cas, encara no fa dos mesos); la salinització de pous propers a la costa; encara no fa un any, els veïns de s'Albufera denunciaven abocaments d'aigües amb nitrats; i, malgrat que enguany ha plogut prou i bé, qualsevol any de sequera encendrà totes les alarmes. Com passa ara a Catalunya, on el Conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, agnòstic confés, fa rogatives a la Moreneta perquè faci ploure -gran escena buñueliana-; i cada vegada resulta més difícil entrellucar una línia de coherència en l'evolució del discurs dels polítics catalans en matèria de transvasaments, interconnexions de canals i dessalinització, o diferenciar el seu discurs aquàtic de la paròdia que en fan els seus dobles al Polònia...

Mentrestant, un poc més avall, al llevant sud de la península -des d'Alacant fins a Màlaga-, la desacceleració de la construcció estimula empresaris i governants a tornar a posar damunt la taula la necessitat de construir més camps de golf, com sempre sense aclarir d'on sortirà l'aigua per regar-los.



No voldria caure en dèries tremendistes, però mirant aquests escenaris propers i les notícies sobre la qüestió de l'aigua a escala mundial, em deman si no devem estar ja en el llindar de l'escenari pronosticat per molts analistes internacionals des de principis de la dècada passada: si les guerres del segle XX han estat majorment pel control del petroli, el mòbil de les guerres del segle XXI serà el control de l'aigua. Vaja, aquí de guerra no en tenim, però el tema de l'aigua és cada cop més important, i els debats que genera són cada vegada més encesos. Sigui com sigui, a escala mundial la qüestió de l'aigua, estretament lligada al fenomen del canvi climàtic, és cada cop més greu. A tall d'anècdota: el petroli, anomenat des de fa dècades or negre, ha motivat que els investigadors M. Barlow i T. Clarke hagin titulat un llibre sobre el problema mundial de l'aigua d'una manera prou eloqüent: Or blau: la lluita per aturar el robatori multinacional de l'aigua al món.

Si vivim, coses veurem, deia aquell, i ja veurem cap a on van els tirs... o les canonades. Com qui encén un llumet d'avís, l'escriptor anglès Ian McEwan, a la seva novel·la Dissabte, mostra en un cert moment els pensaments del protagonista quan es fica davall la dutxa, amb un text d'innegable to apocalíptic: «Quan aquesta civilització s'enfonsi, quan els romans, siguin qui siguin en aquesta ocasió, finalment hagin marxat i comenci la nova edat negra, aquest serà un dels primers luxes que desapareixerà. Els vells, asseguts davant la llar de foc, explicaran als seus néts incrèduls que a ple hivern ens posàvem sota un raig d'aigua calenta neta, amb pastilles de sabó aromàtic i líquids viscosos de color ambre i vermell, i ens rentàvem els cabells per fer-los brillants i més voluminosos que no eren, i que teníem tovalloles blanques gruixudes i grosses com togues esperant-nos en prestatges escalfats.»


Miquel A. Maria. Escriptor.



Fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar

2 comentaris:

Chestnut ha dit...

jo crec que si alguna cosa ha de passar, no serà pas aviat.

No ho sé, és una opinió i és probable que em feu canviar d'opinió.

Dic això perquè em sembla que el què l'hi passa al país és que s'ha adormit amb aquest tema. No és qüestió de falta d'aigua, és de com la gestionem. Com que la gestió ha estat la pitjor possible, probablement ara comencin a mirar-se el tema amb una mica més de serietat. COm que estavem a la cua, perquè, en teoria sempre hem tingut aigua de sobres, jo crec que mica en mica aniran tapant foradets, començant per les canonades que deixen anar litres i litres d'aigua. Llavors probablement optin per utilitzar la tecnologia que hi ha desde fa anys i que no els ha donat la gana de fer-la servir. O també invertir en infraestructures millors (com per exemple, una xarxa de depuradores i no pas una única a cota 0 m, tal i com deia el senyor Folch).

La qüestió és que de tecnologia n'hi ha, el que passa és que l'última persona que la va utilitzar va ser per iluminar a la gent el seu gran imperi.


L'altre part que em fa dubtar més és la del canvi climàtic. Si ho mirem més a nivell global, un planeta més càlid ha estat sempre un planeta més humit.
Als tròpics hi plou la ostia, als pols hi plou fins i tot menys que als deserts. Per si algú recrimina això dels deserts, als deserts, com sabeu, no hi plou per les temperatures, sinó per influències de corrents oceàniques fredes durant major part de l'any o bé perquè es troben al sotavent de cadenes muntanyoses.


P.D: per cert, com va acabar allò de Codorniu?. Corrien rumors que havia contractat a uns d'aquests que eviten que plogui.


P.D: ostia, ja sé com seran les pròximes guerres, teniu raó. Un país evitarà que al país del veï hi plogui o tot al contrari, com fan els israelites, que ja saben com "fer ploure", és clar que les vegades que ho han provat:
A les canàries, inundacions.
A la Xina, unes pedregades del 15...

Chestnut ha dit...

bah, fora bromes. És trist el que dius