Pollancres des del balcó

Tres o quatre arbres

A prop de la casa on abans vivia, tenia, a la alçada del balcó tres o quatre arbres encantadors. No en sabia el nom. Eren verds, amb fulles triangulars i bellugadisses. Feien un sorollet molt agradable amb la brisa de la primavera i l’estiu. Donaven sombra i posar-s’hi a sota semblava voler dir sentir-se a la vora d’un riu i en pau. Després venia la tardor i els arbres es tornaven tristos, el color de les fulles els canviava i amb el vent (en feia molt de vent allà on vivia) se’ls queien. Quedava, tot l’hivern, només la estructura, grisa i nerviosa, del que havia estat un arbre. Venien els dies curts i les nits llargues, més vent, i el fred que ens espitjava cap a dintre a casa. Jo em mirava des de dintre aquelles branques i em sentia una mica trist… fins que me’n oblidava i no les mirava més.

Venia Nadal i després Pasqua, tornava a sortir amb els nens i les bicicletes i, com si aquell tronc fins llavors gris i absent també volgués sortir de casa, es pintava les ungles d’un verd clar. No ens en adonàvem i, al cap de setmana següent, al tornar a agafar les bicis, semblava que aquelles puntes verdes fossin fulles, però no hi donàvem importància. Era després, quan sortíem novament el dissabte següent que ens quedàvem sorpresos i vèiem que els arbres tornaven a ser allí, verds, grans, flexibles i carregats de color, per celebrar aplegats la arribada de la llum i el bon temps. Els arbres s’havien despertat i vestit en tan sols quinze dies.
Allò era una mena de rellotge, una mena de calendari no imprès, que ens mostrava i recordava en quina època de l’any vivíem. Vaig assistir aquest fenomen cíclic durant dotze anys. Era un hàbit, un costum.
Vaig haver de deixar la casa. Vaig anar a viure en un pis petit, aquest darrer novembre. Novembre és un mes trist per canviar de casa. D’altra banda, la tardor t’invita a recollir-te.

Vaig distribuir les coses al pis nou, la pantalla de l’ordinador darrera una finestra, com fa un amic a qui aprecio molt (em va ensenyar que darrera l’ordinador, si en lloc d’una paret hi ha una finestra pots veure més lluny de la pantalla; et permet sortir-ne, evitar que t’absorbeixi).

Avui fa vent a fora. El pis nou te, davant el balcó i la finestra, una renglera de arbres, quinze o vint. Fan uns deu o quinze metres d’alçada, les copes a uns tres o quatre metres de distancia del balcó, a la mateixa alçada, i la renglera allunyant-se. Es mouen d’una banda a l’altra amb la força del vent, uns cap aquí, altres cap allà, com si no es posessin d’acord. Fins i tot les branques del mateix arbre no s’hi posen. Ni les fulles; algunes són d’un verd fosc, d’altres, al moure’s brillen com peces de metall. De sobte el vent s’atura i i amb ell les copes i les branques.

Calma. Només algunes fulles s’atreveixen a desafiar la quietud, espurnejant per breus segons. Al cap d’una estona torna el ball. La impassibilitat de les cases del darrera fa l’espectacle més descarat.

Ara fa tres dies el color de les fulles, ha canviat, el verd és mes fosc, s’ha carregat de vida. Són parents dels meus amics de la casa de abans. Estic molt content que em facin companyia. Ara els puc dir pel nom. Són pollancres.

Mario Tous

Tarragona, 22 d’abril de 2008

·