diumenge, 20 d’abril de 2008

Model sostenible fora de l'agenda




Incerteses energètiques, incerteses alimentàries


El passat divendres, dia 18 d’abril, el barril de petroli en el mercat de Nova York va assolir la fita històrica de 117 dòlars el barril. Aquesta és una dada econòmica que no es pot passar per alt i que, amb tota probabilitat, és a l’arrel de les convulsions econòmiques i trasbalsos dels mercats dels darrers mesos. En aquesta puja i influeix la reducció de les reserves mundials de petroli i qüestions monetàries i financeres, però la mateixa Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP) ens aporta una altra dada significativa: el 2008 es consumiran 1'2 milions de barrils de petroli diari més que el 2007. L’increment de la demanda de petroli, davant unes reserves mundials estancades, és el factor que estira per amunt el preu del barril. I aquesta constant alcista no du camí de canviar. L’economia munta un cavall energètic desbocat que en qualsevol moment pot fer anar per terra el seu genet. És a dir, a tots nosaltres.

En aquestes circumstàncies, la precarietat de l’acció governamental davant les causes i les conseqüències del canvi climàtic és total. Quan els indicadors de la bonança econòmica d’un país són el seus nivells d’increment en el consum de combustibles fòssils poc es pot fer per reduir les emissions de CO2. A hores d’ara el discurs de la lluita contra el canvi climàtic sembla un discurs fals, que s’ha de fer sols perquè és «políticament correcte». En realitat hi ha molts pocs governs en el món que tinguin intenció d’actuar a favor d’una política de sostenibilitat energètica. Uns perquè no hi creuen i altres perquè no poden. Les lleis del mercat són d’aplicació general i no és fàcil imposar-se limitacions socials o ambientals.

Sorprèn la insistència en el fet de negar el paper del foment dels biocombustibles en la crisi alimentària mundial. La culpa sembla que se l’enduen, pobrets, els milions de xinesos i indis que estan accedint al consum d’aliments. La crisi alimentària és en realitat una crisi plantejada per augmentar els marges de guany de les corporacions que s’estan lucrant a costa d’incrementar els milions de famèlics. Els EUA s’han fixat l’objectiu de produir 35.000 galons d’etanol el 2017. Per arribar a aquesta fita es necessiten 320 milions de tones de blat de les índies (tota la producció actual d’aquest cereal als EUA) i 44 milions d’hectàrees de terreny! No fa falta haver estudiat ecologia o agronomia per veure que aquesta política pot desembocar en una catàstrofe alimentària i ambiental.

Bush, com a representant del nucli dur dels poders econòmics mundials, ho té clar: assegurar com sigui el subministre de combustibles fòssils (amb l’ocupació directa si s’escau dels països productors), no afluixar en l’escalada militar per mantenir la despesa a més del domini de les àrees d’influència i impulsar l’energia nuclear i els biocombustibles. Al capdavall d’aquest discurs hi ha una afirmació que escarrufa: no cal preocupar-se pel futur ja que la ciència ho pot resoldre tot. Amb aquest raonament totes les amenaces ambientals són negligibles: sempre hi haurà alguna solució a l’arsenal tecnològic. Vet aquí com els centres de decisió mundial afronten la crisi del model econòmic: projectant una confiança il·limitada en la capacitat de la tecnologia de seguir tudant els recursos i destruint la biodiversitat. I així, mentre esperam les meravelles de la fusió nuclear (que produirà una energia massiva i no generarà residus radioactius) o els biocombustibles de tercera o quarta generació (que transformaran els materials més insospitats sense competir amb els aliments humans), dia a dia i a ritme accelerat, ens anam menjant el planeta.

No seria més fàcil apostar per models econòmics més racionals, per les energies renovables i per l’estalvi a través de l’ús eficient dels recursos? No, perquè totes aquestes opcions reforçarien l’autosufiència dels pobles i no es podrien aplicar sense replantejar les actuals relacions de preeminència. És per això que el discurs sobre el canvi climàtic va per una banda i la realitat (allò que realment es fa) va per un altre. Optar per un model sostenible no és avui per avui a l’agenda dels estats ni dels organismes internacionals.

Mateu Morro

Diari de Balears