dilluns, 28 d’abril de 2008

Atemptat contra una garrofera d’Olocau


L’amic Sineu ens fa saber que el passat diumenge 20 d’abril, uns brètols van incendiar una garrofera de Olocau de Carraixet, un poble del Camp de Túria situat en el vessant meridional de la Serra Calderona. La brigada rural va apagar el foc i va haver de tallar la meitat de la garrofera ja que s’havia esquerdat considerablement. A continuació us reproduïm un article i algunes fotos publicades a Olocau.Digital.

Garrofera ferida

Una sensació molt estranya, és com si de cop i volta haguera de fer més gran el bagul dels records.
I és que a mesura que creixem en edat, les pèrdues de persones, estris o paisatges sobre els quals construïm la nostra "consciència de record", la nostra "consciència d'haver existit" s'acumulen i queden només com això, com records que es difuminen i que cal "arrossegar" fins al present per a recuperar identitat.
Aqueixa garrofera, ara mutilada, va donar, quan l'hi sol·licitàvem, ombra i abric a les converses que desgranàvem, el meu pare i jo, quan ell, pròxim al final de la seua estada en aquest planeta, conscient de la realitat, m'assenyalava, suaument, sense falses faramalles d'angoixa, les dreceres i els senders que hauria de recórrer quan la seua absència m'enfrontara a la solitud de les decisions.
Per això em pesa especialment que aqueix arbret desaparega del meu escenari quotidià.
Em pesa perquè amb la seua desaparició he de trastejar amb els meus records i les meues sensacions, i en elles està l'absència del “meu cap".
Desapareix del paisatge de la Carrasca la meitat d'un dels elements més característics del terme d'Olocau. Les garroferes.
Pel que sembla, durant la nit es va col·locar alguna cosa encesa i combustible dins d'una garrofera, i va prendre.
Al marge de" la caça de culpables" costi el que costi i a tot risc, al marge de les sospites, fundades o no, que cadascú vulga i puga alimentar i airejar, està el fet.
El fet és que em considere robat, assaltat i defraudat.
Des d'aqueixa ràbia de la impotència, el més senzill és "cercar culpables".
I per a això ja tenim un pou sense fons ... "aqueixos brètols" ... així, en abstracte i en general ...
Quan es diu "aqueixos brètols" estem qualificant així als responsables del nostre futur ... "un poc de calma doncs"...
Sobre l'ànim de qui ho va fer ha de pesar, o bé les conseqüències de la irreflexió, o bé la satisfacció d'aconseguir el propòsit que desitjava.
Em dóna exactament igual.
Un home desconegut, fa més de 100 anys, va plantar aqueix arbre ...un altre home desconegut, 100 anys després el va ferir de forma greu.
Un altre home, 100 anys després, va reduir a un munt de llenya la part insalvable d'aqueix "company de paisatge".
Reflexione sobre "com volem viure" i l'esforç que cadascun dels integrants de la nostra comunitat fem per a aconseguir-ho.
En el desig de "com volem viure" han d'incloure's, necessària i ineludiblement als joves, joves que segueixen abandonats de l'ètica i l'estètica de la vida social, joves que han de rebre de tots nosaltres model de conducta, de paraula i d'acte.
Joves que han de veure que desenvolupem criteri i concepte i que més que per la labor de perseguir, acusar i castigar, estem per l'esforç de construir un comportament social, aglutinador, que ens faça "manada" sòlida i decidida per a enfrontar un futur que ha de ser sentit per tots com propi.
Quan vaig arribar ja estaven les brigades i la nostre Policia Municipal.
Conten els responsables, la quantitat de persones que amb el seu esforç i professionalitat, van posar fi i correcció a les conseqüències del seu error o de la seua intenció i avaluen el cost expressat en euros, en comportament social i en cura de l'entorn.
·
· Podeu veure l’article original i més fotos a Olocau.Digital ·
·
·